Entradas

Cuando no ganan los de siempre

Siempre hay favoritos. Para todo. Al ser humano le gusta jugar y también apostar de diferentes formas. Y cuando entras en estos juegos, entran las predicciones, los análisis, la estadística,… y todo tipo de información que te ayuda a clasificar las opciones y que obtengas tu favorito.

ACB Photo

En el deporte esto se ve en toda competición, ya sea amateur o profesional y da igual la edad. Las competiciones profesionales de los diferentes deportes no van a ser distintas. Los favoritos son Barça y Real Madrid. Si alguno no está uno de los dos, puede que tengamos un favorito único como en balonmano o que haya una alternativa de un club clásico del deporte como en fútbol sala. Otra opción es que no esté ninguno de los dos como en waterpolo tanto masculino como femenino pero haya los que ocupen su lugar como favoritos. En general, con estas opciones están todas cubiertas.

¿Qué pasa cuando esto no pasa? Drama. ¿Para quién? ¿Para los  aficionados? Pues no, el drama es mediático principalmente. A mi modo de ver las cosas, para el aficionado de los equipos favoritos es más fácil encajar y aceptar deportivamente la opción de no ganar que para los medios de comunicación. Ejemplos hay muchos. Ahora podremos ver y analizar todo lo que pase por la victoria de Valencia BC en la final de la liga ACB.

Pero ya se han podido observar reacciones clásicas buscando culpables y, en breve, saldrán las que, por decirlo de una forma fácil, menospreciaran esta temporada en la competición. Otra reacción clásica.

No quiero decir que no se valore lo realizado por Valencia BC esta temporada o por otros en otras competiciones. Se hace y en función del medio y del periodista, mucho y bien. Pero la dimensión del fracaso de los favoritos, por lo general, se vende más. Se habla más de lo que han hecho mal los favoritos que no de lo buen trabajo de los ganadores. Otro caso fue el Leicester la temporada pasada.

Para mi forma de entender el deporte, debe ganar el que se lo merezca, juegue mejor y compita mejor. Hay veces que el talento individual decide y echa por tierra todo lo anterior, es cierto.

No es un drama que ganen diferentes equipos y clubs. Para mí enriquece, crea opciones de replantear los enfoques de las competiciones, genera ilusión, etc. Y esto no debería chocar con la exigencia a los favoritos, que normalmente lo son por algo (presupuesto en general), para que logren sus objetivos. ¿Sólo ganar? Es un planteamiento pobre.

Cuantos más ganen mejor, mejor para el espectador sobretodo.

Daniel Barreña

Coach deportivo, educativo y de desarrollo personal

@dbarresi5

 

El waterpolo com a esport NO minoritari

Al plantejar aquest escrit, anava a parlar del waterpolo com esport minoritari o de l’èxit efímer del nostre esport quant a repercussió mediàtica i social. Però, no em dóna la gana ser un ploramiques.., o queixar-me de la nostra salut.., perquè penso que aquest sentiment d’inferioritat respecte d’altres esports o envers els mitjans de comunicació i la divulgació que fan, és un mal endèmic que hem de deixar enrere. La nostra clau i punt de partida, és que som diferents, únics, i a més som bons. Sumant els resultats exitosos (de les últimes temporades sí, però de les 2 últimes dècades també), el boom del waterpolo femení, la quantitat de clubs que competeixen en categories inferiors, el desenvolupament a millor de tots aquests, l’evolució del nivell de les diferents categories, el creixement dels tècnics…, hem de parlar de minoritari ? Nooooo !! No és el nostre sentiment, i menys en la nostra terra, Catalunya. Clar que podríem estar millor, però per això fem les coses, per anar tirant endavant, no enrere.seleccions catalanes campiones

Fent un cop d’ull, trobarem un any daurat de resultats, femenins sobretot: el 27 d’abril el CN Sabadell femení es proclamava a Hongria, i després d’un ambient infernal a semifinals, Campió d’Europa de waterpolo per clubs. El 2 d’agost, a les piscines Bernat Picornell de Barcelona, la selecció Espanyola femenina, quedava per primera vegada en la seva història, campiona del món, enmig d’una grada embogida. El 25 del mateix mes, a Volos, Grècia, les Juniors espanyoles aconseguien la medalla de plata en el seu Mundial sub20. I, per acabar-ho d’arrodonir, les més petites, les Juvenils, 2 setmanes més tard, el 8 de setembre, van ser subcampiones d’Europa sub17 a Istambul, Turquia. Espectacular, per dir-ho ras i clar, la temporada del waterpolo femení. I si tirem una mica més enrere en el temps, l’èxit veurem que no és fruit del no res. Medalla de plata femenina a als JJOO de Londres 2012, campiones del Món Junior elles a Trieste (Itàlia), i subcampions els nois Junior a Grècia al 2011. En el mateix estiu, les juvenils van fer 3s d’Europa a Madrid, i els nois a Rijeka (Croàcia), a part de la 1a Copa d’Europa del Sabadell femení. I no tiraré més enrere per no inflar-vos el cap…, però força medalles s’havien aconseguit i semifinals disputat ja.  I només parlo dels resultats internacionals, perquè a nivell nacional, els èxits són incontestables pel nostre waterpolo. I parlo de tot el waterpolo, sense discernir sexe o edat.

La meva idea no és comparar-nos amb altres esports, perquè tothom treballa al màxim de les seves possibilitats en funció dels recursos (humans i materials) de què disposi, però si repassem la resta d’esports del nostre país, sembla complicat trobar-ne alguns amb el mateix èxit, en diferents categories i gèneres (només vull citar el bàsquet, que any rere any rebenta tots els medallers en masculí, femení i totes les edats. BRAVO per ells!).

Aquests records dels últims temps, no fan res més que remarcar , i plasmar amb resultats les moltes i moltes hores de treball i volum de desig, il·lusió i ganes que inverteixen en el nostre esport, el waterpolo, tant els jugadors, com les jugadores, com els tècnics, i d’altres personatges pluriempleats (per dir-ho d’alguna manera, ja que fan absolutament de tot). Duen a la pràctica els programes esportius de clubs i federacions.

A nivell espanyol, ha pujat el nivell, el número de clubs, així com el desenvolupament del waterpolo, però a nivell català (que és del que realment tinc coneixement), l’augment dels últims anys ha estat exponencial, en jugadors, en equips, en estructura tècnica.., en evolució en definitiva.

Un exemple que així ho plasma es va produir el passat diumenge 6 d’octubre, en el qual, i coincidint amb la Copa Catalunya de Divisió d’Honor, se’ls va fer un homenatge a les 43 !! (sí sí, heu llegit bé, 43 !!) jugadores de waterpolo catalanes que van ser medallistes internacionals durant la última temporada, la 2012-13, a més dels 5 tècnics que van formar part dels exitosos staffs (de seleccions i club). Tots aquests guardonats, només són la punta de llança d’un esport, arreu vist com a minoritari, però que nosaltres considerem diferent i únic, i que a Catalunya, la nostra terra, és potentíssim, i gaudeix d’una salut boníssima en totes les edats i gèneres.  I pel que sé i conec, la “rebel·lió” d’aquest esport fora del nostre territori (País Basc, Navarra, Saragossa o Sevilla per citar exemples clars) també és important, i breguen dia a dia per créixer en tots els sentits, i sense pensar si són superiors, inferiors o iguals: ells treballen. I nosaltres.homenatge al waterpolo femení 2012-13

Clar que hi ha aspectes que no ajuden al nostre progrés i que preferiríem que fossin d’una altra manera, però per comptes de rendir-nos i ensenyar la bandera blanca, els entomem i “donem la volta” per seguir adaptant-nos i crear noves situacions profitoses. Per què, avui en dia, qui no té algun problema relacionat sobretot amb temes econòmics ??

Però, a nivell de clubs se les pensen i busquen per anar passant les penúries sense deixar d’invertir en el més important, el waterpolo en categories d’iniciació i formació. I per altra banda, des d’àmbits federatius, es va intentant adaptar les necessitats tècniques amb les possibilitats reals econòmiques (competició més ajustada, desplaçaments més curts, més competició concentrada en caps de setmana intensos…). I sempre amb la idea de fons, de concepte, que som “professionals” (aquesta paraula no va amb les hores, jornada o sou, i si amb la disposició envers la feina que té cadascú) del waterpolo, al cap i a la fi un esport, un dret i un plaer de la societat. Vaja, uns privilegiats, que formem i eduquem a través de l’esport.

Clar que voldríem sortir molt més en els mitjans de comunicació.., però no ens enganyem… El nostre país (ni Espanya ni Catalunya, no entraré en aquest discurs) no té cultura esportiva, té cultura futbolera ! I la resta a remolc, perquè el que la gent llegeix, mira, ven.., és futbol.., i una mica de bàsquet…d’Alonso i Nadal.., i poqueta cosa més. Llavors, la resta a “competir” perquè se’ns publiqui, escrigui, gravi i “doni bola” en comptades ocasions. I si en aquestes puntuals cites (grans events nacionals, però sobretot internacionals) apareixem, vol dir que ho estem fent bé ! Molt bé ! Encara que al cap d’un mes la societat se n’oblidi, seguirem treballant tot l’any, per tornar a aparèixer quan toqui, i per tornar a reunir i a emocionar a la massa social que s’enganxa amb les victòries i la èpica d’un esport tan sacrificat. Si durant la temporada esgarrapem algun article, algun document, algun tall a algun programa esportiu o d’actualitat…, benvingut serà !! I, creieu-me, a escala més petita, ja són moltíssims els clubs-federacions-associacions-jugadors-tècnics.., que han entrat en la era del 2.0, o sigui: perfils de twitter i facebook, blogs, pàgines web.., amb la qual cosa els que estem dins el “mundillo” del waterpolo tenim i ens donem tota la informació que puguem necessitar. Segurament si aconseguíssim dur aquesta a esferes més globals, creixeríem més, però mica en mica…entrenant (4)2

Ja per anar acabant, espero haver aconseguit el meu objectiu amb aquestes línies: sortir dels estàndards i dels prejudicis que ens veuen com un esport minoritari (digueu-li reivindicació si voleu). Ho diran “ells” (qui sigui), però per suposat que no ho pensem des de “dins”. No pensem en excuses, i sí en trobar solucions. No volem plorar, sinó canviar i adaptar-nos. No coneixem altra via que la feina i el treball. Segurament seguim els mateixos conceptes i filosofia de tants altres esports que vulgarment se’ls anomena “menors”, i que tant es valoren a sí mateixos. Aquest és l’únic camí: sentir-se totalment ple i realitzat, per, a poc a poc, pas a pas, anar aconseguint la mateixa visió dels que s’ho miren des de “fora”.

Ferran Plana i Agustí

Tècnic i amant del waterpolo

Barcelona 2013 se moja

Barcelona vuelve a vestirse de gala para organizar el Campeonato del mundo de natación. Con la complicidad de los clubs de natación (cediendo sus instalaciones como piscinas de entrenamiento) y como no, de un sin fin de voluntarios que ayudan a continuar con el éxito que esta ciudad ya tiene como gran organizadora de eventos.ona-carbonell-reuters--644x362

Mientras tanto ya han pasado unas jornadas y hemos podido disfrutar con “las chicas de sincro” y con una Ona Carbonell espléndida en todas las pruebas disputadas, con 6 medallas logradas hasta el momento para la delegación española.

En cuanto el Waterpolo tenemos a las chicas, un grupo de jóvenes fantásticas luchando para confirmarse como un gran equipo a nivel internacional y conseguir subir a lo más alto del pódium, después de haberse proclamado el pasado verano subcampeonas olímpicas en Londres 2012, siendo las absolutas revelación del torneo.  Y el grupo de chicos, que esperemos que jugar en casa les dé un plus y podamos finalmente verles en el cajón, todo y que se ha complicado bastante debido a la derrota contra Grecia.

A punto está de iniciarse el colofón final de este mundial, las pruebas de natación, con un Lochte a la espera de poder coger el relevo de Phelps como gran estrella de la natación mundial.  En cuanto a la representación española tenemos a una Mireia Belmonte que esperemos que consiga ampliar el medallero español, no lo tendrá fácil, pero clase, coraje y la fuerza del público no le faltará.

Finalmente quisiera dar todo mi apoyo y reconocimiento del mundo a unas disciplinas deportivas como son (la natación, waterpolo, etc.) donde tenemos a unos deportistas que invierten una de horas y esfuerzo descomunal, desgraciadamente continúan sin hacerse un hueco en los medios de comunicación. Espero que estos mundiales sirvan para relanzar a este deporte y colocarlo en el lugar que históricamente le corresponde.

David Silva

Mestre d’Educació Física