Entradas

Sabem veure les coses en perspectiva i en la seva justa mesura?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquesta qüestió: sabem veure les coses amb perspectiva i en la seva justa mesura?

Després d’aquest dies parlant de volar i de les diverses experiències enlairant-nos avui arribem a les avantatges i a les conclusions que podem treure després de volar.

Veure les coses amb perspectiva i en la seva justa mesura; i agafar distància fa que evitem quedar aclaparats per les circumstàncies del moment. Amb perspectiva allò que sembla tan gros es fa una mica més petit i som capaços de mirar de manera nova altres aspectes que també estan en la nostra realitat.

fotos-playas-paradisiacas5

La setmana passada preguntàvem sobre els ocellots i els monitors. I avui insisteixo en aquests «monitors» perquè són de gran ajuda i ens transmeten experiència i tranquil·litat; ens donen seguretat per volar, volar i volar; perquè segurament ells ja ho han viscut abans. Jo he tingut la sort de trobar-me amb aquestes persones que m’han fet un gran bé. M’han donat exemple, han estat al meu costat, ha tingut la paraula escaient, m’han animat…

Recordo una conversa amb una d’aquestes persones que em va dir: «Albert vola ben alt! Sigues com les àligues! Ben amunt! No siguis com les serps que s’arrosseguen i van xocant amb tots els obstacles que troben en el camí». Quanta raó! O una altra que em deia: «Albert, pit i amunt! Sempre endavant!» No les oblidaré mai aquestes persones. Ni aquestes converses. Perquè s’han convertit per a mi en referents, en entrenadors de la meva persona, dels meus criteris per viure i per funcionar per la vida. No només han estat les seves paraules, sinó sobretot la seva manera de dir-les. Les han dit des del cor i amb tota la força que això suposa. Algunes me les van dir poc abans de morir i van ser un comiat amb totes les de la llei. Les recordo com si fos ara.

Què bonic que és volar! Què impressionant és que un aparell d’unes quantes tones s’enlairi com si res i planegi entre els núvols permetent-nos gaudir d’unes vistes difícils de millorar! O què un paracaigudes es vagi aixecant gràcies als canvis de temperatura de l’aire i et porti a gaudir de la natura com mai ho havies fet abans.

Igualment que bonic és quan nosaltres «volem» o quan ens trobem una persona que «vola», que veu més enllà, que té una perspectiva àmplia de la vida i que només d’estar amb ella ja quedes edificat. Són les persones que parlen des del cor i que no es limiten a repetir receptes. Són les persones que fan que passin coses i que normalment gaudeixen d’aquells tres sentits tan importants: sentit comú, sentit de l’humor i sentit de la realitat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (17:47- 22:44)

Albert Valldosera

Coach

En el nostre vol quins són els nostres ocellots i els nostres monitors?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull continuar amb la metàfora de volar i plantejo una pregunta que després haurem d’explicar: en el nostre vol quins són els nostres ocellots i qui són els nostres monitors? 

buitres

Si recordes estàvem parlant d’un regal que em van fer d’un vol en parapent… El vol va ser impressionant sobretot per la sensació d’anar penjat d’uns fils i per les vistes de tota la zona. En un principi ens vam dirigir cap a un grup de voltors que hi havia per la zona. Potser hi havia una quinzena. Ens vam apropar bastant i la veritat és que aquests ocellots volant a prop nostre i amb les ales ben esteses fan força respecte.

A la vida també ens passa el mateix. A vegades trobem ocellots que potser de lluny ens poden arribar a enganyar però de prop resulten un perill per assolir els nostres objectius, per posar en pràctica els nostres valors… En definitiva per ser la nostra millor versió. Descobrir quins són els nostres ocellots és d’una gran importància perquè tots ens tenim

guiaEl vol va continuar i vam pujar uns quants metres més i ens vam posar de cara a la muntanya de l’Aneto. La veiem perfectament; així com tots els altres pics que l’envolten. L’airet fresc es feia notar i la tensió per un vol d’aquestes característiques també. Però al costat tenia el monitor que mostrava en tot moment un domini total de la situació: dirigint el parapent, fent fotografies amb una mà i conduint amb l’altra, buscant i trobant les corrents d’aire calent, apropant-se als voltors amb tota calma i tranquil·litat… 

Per això si abans parlàvem dels ocellots, ara diria quins són els nostres monitors (guies), les nostres ajudes, els nostres protectors. I aquí podem distingir persones, situacions, lectures, institucions… 

El resum a la teva millor versió d’avui el podem fer en tres idees: 1a descobrim quin són els nostres ocellots i quins els nostres monitors; 2a allunyem-nos dels ocellots; 3a apropem-nos als monitors.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (18:55- 23:40)

Albert Valldosera

Coach

Quins pensaments ens ajuden a enlairar-nos o ens ensorren i ens tiren per terra?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar una pregunta que ens porti al discerniment: quins pensaments ens ajuden a enlairar-nos o al contrari, quins pensaments en ensorren i ens tiren per terra? 

La setmana passada parlàvem de volar i aquesta setmana vull continuar parlant d’una altra experiència semblant. Va ser fa un temps que em van fer un regal d’aquells que no s’obliden. Em van regalar un vol en parapent i l’experiència va ser molt bonica. 

parapentered

Vam començar a pujar amb un jeep cap el cim d’una muntanya; la pujada va durar uns tres quarts d’hora. Un cop a dalt el monitor va desplegar el parapent en una zona de pendent de la muntanya. Després ens vam vestir per l’ocasió amb un “mono” i un casc.

Tot seguit el monitor em va donar les instruccions i em va explicar què faríem durant el vol. Quan ell m’avisés havia de caminar dos o tres passes endavant, així s’unflaria el paracaigudes i s’aixecaria amb la força del vent; després havia de cedir cap en darrera dos o tres passes més i quan ell em digués podia començar a córrer.

Així ho vam fer, i a la cinquena passa ja estàvem volant. Quina sensació més bonica. Primer a uns vint o trenta metres del terra i després gràcies a les corrents d’aire calent vam arribar quasi a 3000 metres sobre el nivell del mar i pujant a 9 metres per segon.

Aquestes corrents d’aire calent diria que són aquells pensament i aquelles actituds que en tiren amunt i que ens ajuden a ser lliures i a superar els obstacles. Poso alguns exemples. Ho faré amb tres frases que ens poden ajudar:

  1. Un error no és un fracàs, és tan sols una oportunitat per millorar. Així els errors els podem entendre com una resposta, com a indicadors que hem de canviar les nostres actuacions per aconseguir els objectius que ens proposem. Els errors poden ser elements motivadors per replantejar-nos les estratègies que utilitzem i, si convé, els objectius que ens hem proposat.
  1. Les paraules i els pensaments tenen poder. Allò que pensem de nosaltres mateixos, de manera conscient o inconscient, condiciona les nostres emocions i determina les nostres conductes i per tant influeix directament en la resposta que obtenim dels altres o en el nivell d’èxit dels objectius que ens hem marcat. Tenir pensaments positius és la clau per millorar personalment i professionalment.
  1. El mapa no és el territori. La representació de la realitat és tan sols, “una representació”, no la realitat en si mateixa. Perquè cada persona, davant d’una mateixa experiència o fet, es construeix el seu propi (i original) mapa en funció de les seves percepcions, creences i experiències prèvies. Per tant, cada persona actua en funció del seu mapa de la realitat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:23- 25:30)

Albert Valldosera

Coach

 

Podem volar més alt del que volem habitualment?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un repte: podem volar més alt del que volem habitualment?

No sé si has volat alguna vegada… Avui vull recordar algunes experiències relacionades amb això…

Una experiència que moltes persones podem tenir és quan hem viatjat amb avió. Donen les instruccions de vol per les petites pantalles típiques del avions que apareixen i desapareixen segons convingui; els passatgers tenim cordats els cinturons i l’avió començava a moure’s per la pista. Hi ha un silenci típic a l’avió quan està a punt d’enlairar-se. L’aparell agafa velocitat i cap a munt, pujant i pujant fins agafar l’alçada necessària per seguretat i per poder fer un vol com cal.

despegar

A mi se’m tapen una mica les orelles i em fa una miqueta d’impressió en tot el cos. Normalment m’agafa una miqueta de són pels cavis de pressió i sento els ulls pesats. Però vaja, diuen que això és ben normal. 

I en aquesta primera reflexió sobre volar vull arribar a una primera conclusió també. Molt evident però també molt important per a ser recordada:

Pujar costa, enlairar-se suposa un esforç suplementari però al mateix temps necessari. Només així els avions agafen les rutes previstes i ens poden portar des dels nostres orígens fins a les nostres destinacions. 

El mateix succeeix a la vida. Tirar cap a munt costa i les coses importants no es fan sense esforç. Quasi que podríem dir que com més important sigui una cosa (projecte, treball, decisió, etc.) més esforç hi haurem de posar. Assumim-m’ho el més aviat possible i no oblidem que sovint quan més esforç hem posat més gran és la satisfacció.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:38- 23:19)

Albert Valldosera

Coach