Entradas

Estem disposats a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantegem aquesta qüestió: estem disposats en enfrontar-nos amb nosaltres mateixos?

El primer pas per superar-nos o per canviar és acceptar la realitat tal com és i dir les coses pel seu nom. Quan hi ha dificultats és necessari parlar-ne, mirar-les bé, assumir-les, pensar-hi i buscar les solucions possibles. No amagar-les. La vida és així i cal que l’acollim tal com és presenta i no com voldríem que es presentés.

Llavors cal prendre decisions sent conscients dels riscos i de les conseqüències. Perquè davant els problemes i les dificultats de la vida no podem fer com que no van amb nosaltres.

Certament podem equivocar-nos, però les coses no es solucionen dient “a mi no m’agrada això”, “no vull ni pensar-ho”, “no vull parlar d’això”… No serveix de res maquillar la vida! Cal enfrontar-se a les coses, però sobretot cal que ens enfrontem a nosaltres mateixos.

Aquesta és la realitat, així és la vida! I si hi ha coses pendents: temes, decisions, converses, canvis, etc. Avui, ara, és el moment per posar-se a treballar i afrontar el que faci falta. Serà el primer pas d’un camí de creixement personal. Un pas imprescindible.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:05- 14:29)

Albert Valldosera

Coach

 

Números que marcan tu forma de vivir

Me gustan los números. Contar y calcular cosas me sale de forma natural. No puedo evitarlo. No lo intento, no os voy a engañar. Como muchas personas, también tengo mis números favoritos o números que me hacen especial gracia. No soy un obseso de ellos pero me gustan. Ya sean por sonoridad o por algún vínculo especial que he establecido con ellos.

Últimamente han ganado importancia otros números. La verdad es que siempre han estado ahí pero ahora he decidido que marquen para bien mi vida. Me encanta que así sea y lo disfruto. Sin presionarme ni obsesionarme con ellos pero saboreándolos. Mejor que os los presente.

Estos son los números que marcan mi vida y que te animo a que introduzcas en tu vida: 60, 3.600, 86.400, 2.592.000 y 31.536.000. Hay un detalle que no os había dicho. A estos números hay que ponerle una palabra que los acompaña y que los dota de sentido. Esa no es otra que segundos. Esa palabra los convierte en algo único y yo decido lo que hago con cada uno de ellos.

Tomarme durante el día 60 segundos para tomar aire me permite enfocar mi actividad para rendir y aprovechar el siguiente segundo al máximo. Pero esos segundos también los aprovecho para evaluar, buscar mejoras y ponerlas en práctica al llegar a 60.

Pensar en los 3.600 segundos que tiene una hora me aporta energía para aprovechar esa actividad desde el primero de ellos hasta el último.

Los 86.400 segundos que tengo cada mañana al levantarme con el día que para mí nace me llenan de sensaciones espectaculares para sacarle el máximo provecho que considere a cada día.

Los 2.592.000 segundos de un mes (de 30 días) me permiten organizarme de una forma atractiva para mi cerebro y que me hace ver más posibilidades de las que de otra forma he visto hasta ahora.

Por últimos los 31.536.000 segundos que tienen un año me ayudan a ver la multitud de opciones que existen y las que tengo opción de generar.

¿Pero por qué en segundos y no en horas o días? Fácil. La vida cambia en un segundo. Cuando tomas una decisión, el segundo posterior a ella es distinto en función de la decisión que tomas. Cuando la aplicas pasa lo mismo. Todo cambia en un momento, en un segundo.

Lo mejor de todo es que, si no te sirven estos, siguiendo con el razonamiento puedes crearte los tuyos totalmente personalizados. Puede que te sirvan los 4.500 de un entreno de baloncesto. O los 2.700 que utilizas cuando estudias al máximo. O los 1.800 de cuando sales a hacer running, lees en el sofá o quedas para tomar algo con algún amigo o amiga.

Eso es cosa tuya. Adopta estos, créate los tuyos. Lo que quieras. ¡Pero disfrútalos!

Daniel Barreña

Coach deportivo, educativo y de desarrollo personal

@dbarresi5

Artículo originalmente publicado en  Daniel Barreña Coaching

Fem grans els nostres problemes habituals?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: fem grans els nostres problemes habituals del nostre dia a dia?

Hi ha una tendència bastant freqüent que és la d’utilitzar prismàtics d’augment per mirar els problemes i els conflictes. Fer-ho tot gros, magnificar-ho, fer-nos les víctimes, dramatitzar tot el que passa… 

Deixant de banda situacions que realment són molt doloroses, moltíssim! I sobre les que cal tenir un gran respecte; la majoria de les situacions en les que ens trobem no són tan dramàtiques com ens pensem: un canvi de plans inesperat, un dinar que no ens ha sortit tan bé com haguéssim desitjat, una averia al cotxe, un oblit que ens ha fet quedar malament, algú que no ens ha prestat tota l’atenció que esperàvem, una petita frustració, indecisions que s’allarguen, un dit trencat…

Tot això és la vida! Una gran font d’experiències que ens fan créixer; un entrenament gratuït que ens fa forts, que ens enriqueix i que ens ajuda a valorar el que tenim; una inspiració constant de la nostra creativitat i una ocasió de posar en pràctica el millor del nostre sentit de l’humor i de la nostra paciència.

I no diguem quan en aquests “grans problemes” entre cometes hi ha algun responsable! Llavors sí que carreguem les tintes…

Davant d’aquestes situacions tenim dues opcions que des del meu punt de vista ens poden ajudar: una, girar els prismàtics i veure-ho tot més petit. I una altra per si aquesta no ens convenç, mirar les coses tal com són en la seva justa mesura. És qüestió de perspectives!

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:49- 16:42)

Albert Valldosera

Coach

 

És la coherència una característica personal que ens distingeix?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: és la coherència una característica personal que ens distingeix?

La coherència és un element fonamental en la transmissió de qualsevol valor. De manera que si parlo de valors i no els avalo amb la pròpia vida mai seré convincent: quedaran en paraules buides que no entraran en el cor de ningú (fills, alumnes, companys, parella, amics, societat, empleats, ciutadans, votants…).

Però no n’hi prou amb el testimoni personal per a la transmissió de valors. Cal que sigui un testimoni alegre, engrescador, portador de vida, esperançat, respectuós. Per això és bo que ens preguntem sincerament quin és el nostre estil de vida perquè això és el que transmetem. No el que diem!

Els valors que intentem viure, els nostres ideals poden ser una força que faci sorgir el millor de nosaltres mateixos i que ens impulsi a construir un món més humà. Però cal coherència. Val la pena viure així, val la pena deixar petjades de bondat per tot arreu on anem passant.

Tanmateix no oblidem aquell pensament tan realista d’Alfred Adler: “és més fàcil lluitar per uns principis que viure d’acord amb ells”. Així és com valors i hàbits han d’anar ben agafats de la mà sense baixar la guàrdia massa perquè sinó cadascun camina pel seu costat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:30- 19:17)

Albert Valldosera

Coach

 

Quin paper juguen el sentit de l’humor i la imaginació en la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quin paper juga el sentit de l’humor i la imaginació en la nostra vida? 

Si heu vist la pel·lícula recordareu que un cop al camp de concentració una de les primeres escenes és quan entren els soldats nazis al barracó dels homes i pregunten si hi ha algú que parli alemany perquè han de donar les instruccions de funcionament d’aquell lloc de mort. 

Novament Güido, el protagonista entra en joc i s’ofereix a traduir les ordres nazis però ho fa a la seva manera per tal d’evitar que aquell fet corrompeixi el cor innocent del seu fill petit. 

En Güido tradueix les ordres nazis com si fossin les ordres d’un concurs on si aconsegueixes mil punts guanyes un carro blindat. Quina barreja de sentiments quan vaig veure la pel·lícula: no sabia si riure o plorar. L’escena és còmica; i la situació és molt cruel, molt tràgica. Una barreja de sentiments contraposats. I tot ho fa pel seu fill, per amor al seu fill, perquè no perdi la il·lusió i l’esperança tan pròpia dels nens, perquè continuï sent innocent en aquella dura vivència.

Està clar que estem parlant d’una pel·lícula, però no oblidem mai que el sentit de l’humor (que no és estar tot el dia rient) i la imaginació ens ajuden a superar obstacles, a relativitzar, a posar distància i a fer la vida més agradable a tothom.

Per això preguntem-nos: podem aplicar aquest sentit de l’humor i aquesta imaginació a les circumstàncies de la nostra vida?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:07- 25:55)

Albert Valldosera

Coach

Quines són les principals motivacions de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir reflexionant a partir de la pel·lícula “La vida es bella”. I la pregunta d’avui és aquesta: quines són les principals motivacions de la nostra vida? O dit d’una altra manera: per quin motiu fem les coses?

Si heu vist la pel·lícula us haureu adonat que hi ha un gran contrast. Comença la pel·lícula posant-nos en situació i amb totes les divertides “trastades” que fa en Güido (Roberto Benigni), el protagonista, per conquerir la seva estimada, fins que ho aconsegueix. Des de el primer moment la pel·lícula ens mostra una visió bonica de la vida, optimista, enamorada, divertida; i a més a més, tot un seguit de situacions on regna l’amor i l’amistat; i on es posa de manifest la imaginació i la creativitat d’un cor enamorat; i la vida d’una família que s’estima i es perdona.

Però ben aviat ens trobem amb la duresa de la segona guerra mundial: la prohibició d’entrada en algunes botigues pels jueus i pels gossos; i les visites amenaçadores de la policia secreta nazi a la llibreria del nostre protagonista. Fins que s’arriba al punt en què en Güido i el seu fill, Josué, són detinguts pels nazis pel fet de ser jueus el dia de l’aniversari del petit. Dora, la seva dona, arriba a casa i s’ho troba tot potes enlaire i ni rastre del seu fill, ni del seu marit.

Llavors arribem al punt de la qüestió que avui hem plantejat sobre les motivacions de la nostra vida. Dora es dirigeix ràpidament a l’estació de tren on els troba a punt de ser deportats cap al camp de concentració. I allà exigeix que la deixin pujar en aquell tren que no era un altre que el tren de la mort dirigit al terrible camp nazi. El soldat s’hi nega perquè ella no és jueva però la dona insisteix amb vehemència i acaba pujant, perquè per ella allò era el tren de l’amor. 

Et puc ben assegurar que és una pel·lícula que m’ha fet pensar, i molt. Pensar sobretot en l’amor i en el seu significat. I adonar-me de manera renovada que l’amor és la força que mou els homes i dones de tots els temps. 

Avui que hi ha tantes motivacions: interessos, diners, influències, poder, egoisme, orgull.. preguntem-nos quines són les nostres i quines ens fan més humans i més propers a la nostra millor versió…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (33:40- 37:10)

Albert Valldosera

Coach

Sabem veure la diferència entre estar sols i sentir-se sols?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull parlar sobre la soledat: sabem veure la diferència entre estar sol i sentir-se sol?

Estar sol o sentir-se sol no és el mateix encara que ho pugui semblar. La soledat (estar sol) sovint és necessària per a reflexionar, pensar, treballar. Estar sols ens permet estar en silenci i des del silenci tenim l’oportunitat de reorganitzar-nos per dins i d’escoltar allò més profund del nostre cor. A més a més a vegades no hi ha una altra opció que anar sol o fer sol alguna cosa perquè no sempre podem anar acompanyats a la vida.

soledad

Però estar sol és ben diferent de sentir-se sol. Sentir-se sol és una d’aquelles experiències dures a la vida, sobretot si es perllonga en el temps. És arribar a casa i tenir la sensació de què les parets et cauen a sobre. És anar pel carrer i pensar que ningú t’espera enlloc. És un sentiment que a vegades arriba a la vida de les persones sense saber ben bé com hi ha arribat.

A més a més, aquest sentiment de soledat pot sorgir estant envoltat de persones. Perquè sentir-se sol o acompanyat no depèn de si tenim moltes o poques persones al nostre entorn, sinó del grau de sintonia, d’acolliment, de comunicació que hi hagi i sobretot sobretot de la nostra situació interior (ho remarco perquè diria que això últim és determinant en la majoria dels casos). I això pot canviar segons les circumstàncies de la vida.

Quan un se sent sol perquè està trist o perquè pateix per alguna cosa, una veu amiga, una estoneta de contacte humà, pot significar molt. Segur que en tenim experiència! Algú amb qui podem compartir íntimament les nostres alegries i les penes que portem a dins. Algú que ens escolti sense esperar res a canvi…

Avui en dia hi ha una autèntica por no només a sentir-se sol, sinó a estar sol. Es busca fer coses sense parar, no pensar massa, connectar-se contínuament a les xarxes socials, tenir el mòbil a la mà a la mínima que no fem res, sentir soroll, veure la tele… I tot per evitar estar sols amb nosaltres mateixos, cosa que ens faria un gran bé.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (21:08- 25:22)

Albert Valldosera

Coach

Podem volar més alt del que volem habitualment?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un repte: podem volar més alt del que volem habitualment?

No sé si has volat alguna vegada… Avui vull recordar algunes experiències relacionades amb això…

Una experiència que moltes persones podem tenir és quan hem viatjat amb avió. Donen les instruccions de vol per les petites pantalles típiques del avions que apareixen i desapareixen segons convingui; els passatgers tenim cordats els cinturons i l’avió començava a moure’s per la pista. Hi ha un silenci típic a l’avió quan està a punt d’enlairar-se. L’aparell agafa velocitat i cap a munt, pujant i pujant fins agafar l’alçada necessària per seguretat i per poder fer un vol com cal.

despegar

A mi se’m tapen una mica les orelles i em fa una miqueta d’impressió en tot el cos. Normalment m’agafa una miqueta de són pels cavis de pressió i sento els ulls pesats. Però vaja, diuen que això és ben normal. 

I en aquesta primera reflexió sobre volar vull arribar a una primera conclusió també. Molt evident però també molt important per a ser recordada:

Pujar costa, enlairar-se suposa un esforç suplementari però al mateix temps necessari. Només així els avions agafen les rutes previstes i ens poden portar des dels nostres orígens fins a les nostres destinacions. 

El mateix succeeix a la vida. Tirar cap a munt costa i les coses importants no es fan sense esforç. Quasi que podríem dir que com més important sigui una cosa (projecte, treball, decisió, etc.) més esforç hi haurem de posar. Assumim-m’ho el més aviat possible i no oblidem que sovint quan més esforç hem posat més gran és la satisfacció.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:38- 23:19)

Albert Valldosera

Coach

Crea tu propio clima

¿Cuántas veces habéis escuchado algo parecido a esto? ¡Con este tiempo es normal que me sienta así! El tiempo atmosférico es uno de nuestros principales motivos para explicar nuestro comportamiento. Es cierto que algunos aspectos nos influyen, unos más que otros, pero la incidencia de estos también depende de otros como puede ser nuestro estado físico y mental. Estos detalles dotarán de mayor o menor certeza a esta excusa.

Pero muchas veces nos centramos en el clima meteorológico como si fuera el único clima capaz de tener influencia en nuestra conducta, en nuestra vida. Existen otros que pueden influirnos. Incluso me atrevería a decir que pueden incidir mucho más en nuestro día a día. Por eso es tan importante que cada uno aprenda a crearse su propio clima, aquella situación en la que cada uno puede vivir plenamente el momento presente y asumir como uno o una decida lo que allí ocurra.

sky-1379119_1280

Para ayudar a desarrollar el clima ideal de cada uno de nosotros existen diferentes métodos. Cada uno tiene que encontrar la forma de aplicar a su vida el método que decida. En algunos momentos, existe la tendencia a considerar que esto, ser capaz de generarte tu propio clima,  simplemente se consigue teniendo una buena actitud. Y además, hoy en día es muy fácil de encontrar ejemplos de todo tipo, esta actitud es fruto únicamente de tu decisión y por lo tanto si te la exiges ya está todo hecho.

Esto no es así. La actitud es una forma de ver el mundo. Nuestra forma de ver el mundo la construimos a partir de muchas cosas y no todas las decidimos nosotros ya que no decidimos toda la información que nos llega de nuestro entorno. Nuestras experiencias juegan un papel muy importante.

Por lo tanto, uno es capaz de escoger su actitud si sabe cómo hacerlo. En definitiva si en algún momento ha aprendido las herramientas que necesita para ello. De no ser así, por más que te la exijan o te la exijas será muy complicado adquirirla. Entre otros aspectos porqué en nuestras experiencias las emociones juegan un papel muy relevante en muchas ocasiones. Un papel que hace que puedan llegar a ganar a todos los razonamientos perfectos e ideales que queramos plantearnos.

Para que te puedas crear ese clima que tanto te agrada y que te hace disfrutar de la vida, necesitas herramientas que te permitan hacerlo. La gran mayoría ya las tienes pero puede que tengas que aprender a utilizarlas de otra forma. No te preocupes si esto te parece complicado, depende de tu cerebro y a este le encanta aprender.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

Cada día 15 minutos y un descubrimiento

Seguramente una gran mayoría de las personas tiene más de un momento a lo largo del año en los que se siente agobiado. Esos momentos en los que todo pesa, te subes por las paredes, casi cualquier cosa te produce una reacción que no puedes o no quieres controlar (con todo lo que esto puede llegar a provocar).

Cuando ya te encuentras en estos momentos, puedes hacer diferentes cosas para disminuir esta tensión acumulada, que sigues acumulando y que finalmente te hace explotar. Personalmente prefiero la vía preventiva y de esta forma no tener que llegar a explotar pero principalmente para no tener que recoger todos los restos provocados por la explosión.

De vías preventivas también hay muchas. Es importante dedicar un tiempo, el que sea necesario, para que cada uno encuentre la  que le funcione. Pueden existir más de una. Incluso estas vías pueden tener características diferentes entre sí, pero por lo general cumplirán con una que es esencial: ayudarte a vivir en el momento presente. A partir de ahí, que lo disfrutes o no, es decisión tuya.

clock-1130414_1280

Te ofrecezco dos vías que personalmente hago y que me ayudan a valorar y disfrutar del momento presente, así como a liberar la tensión que las actividades diarias me pueden generar. Estas son dos que ahora me funcionan, puede que dentro de un tiempo no lo hagan. Pero ahora mismo me encajan perfectamente con mi situación actual.

La primera es una variante del clásico “reserva un tiempo para ti cada día”. En este caso yo me reservo 15 minutos cada día. En estos 15 minutos no hago una única cosa y tampoco tengo ubicado este espacio de tiempo en un momento concreto del día. La flexibilidad es importante. No obstante, es cierto que escojo un momento en el que pueda estar centrado en mi y lo aprovecho para enfocarme en las cosas importantes a hacer ese día si es por la mañana, repasar y extraer aprendizajes si es por la noche o centrarme entre una actividad y otra para poderlas hacer al 100% reflexionando, leyendo, escuchando música, viendo un vídeo o conferencia…

La segunda, a veces ligada a la anterior pero otras no, es la de saciar y cultivar a la vez mi curiosidad. Procuro encontrar algo, un pequeño descubrimiento por llamarlo de alguna manera, que me permita otro enfoque, percibir alguna situación de una forma diferente, aprender. En definitiva descubrir algo que me posibilite un nuevo punto de vista y que me active para seguir creciendo o me aporte algo novedoso por lo menos para mí.

Estas dos opciones me permiten no llegar a esos momentos de estrés extremo que te acaban pasando factura a todos los niveles. Busca una, dos o las que quieras que te sirvan y te generen un compromiso contigo mismo para realizarlas solas o combinadas y poder disfrutar de sus beneficios. Del beneficio máximo que es vivir que en definitiva es lo que único que estás obligado a hacer con tú vida, vivirla.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

Som persones d’una peça?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar-vos aquesta qüestió: som persones d’una peça?

Sempre m’han causat una gran admiració aquelles persones que actuen amb coherència. Aquells homes i dones que tenen una senzillesa de vida que els fa transparents i que transmeten una pau especial. Aquelles persones que són honrades, que són lleials, que actuen en veritat, que tenen una mirada neta i que sempre s’esforcen per dir i fer allò que consideren més correcte i més congruent amb els seus principis i valors, encara que surtin “perjudicades”.

moises MA

  1. D’aquest tipus de persones en trobem a tot arreu. No depèn de la cultura, ni dels estudis, ni de la raça, ni de la religió. Sinó que, per dir-ho en poques paraules, diria que depèn de la rectitud de la consciència d’aquestes persones. S’han acostumat a ser honrats amb ells mateixos des de petits. Han escoltat la veu de la consciència i han actuat en la mateixa direcció. Han dit la veritat quan calia a l’escola, amb els amics, a la família; han rebutjat l’engany a la feina i han evitat la llei del mínim esforç simplement perquè la consciència els hi deia que les coses s’han de fer ben fetes. Han posat en la mateixa direcció la seva identitat, els seus valors, els seus principis, les seves capacitats i la seva conducta. Han sigut persones d’una peça (no perfectes).
  1. Suposo tots hem tingut la sort de conèixer persones d’aquestes al llarg de la nostra vida i també suposo que a tots plegats ens agradaria ser d’aquesta manera: amb una coherència de vida el més ferma possible.
  1. La consciència és allò més sagrat en cadascun de nosaltres (per als creients és la veu de Déu dins nostre) i seguir la consciència o deixar-la de banda fa que nostra vida sigui d’una manera o d’una altra ben diferent.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (30:06- 34:03)

Albert Valldosera

Coach

 

Cultura e incultura deportiva

Con los años, y siempre que quieras, puedes aprender muchas cosas. Si eres una persona crítica y constructiva y analizas sin machacarte las experiencias vividas, puedes sacarles un jugo que te aporte muchos aprendizajes, al margen de que la experiencia sea positiva o negativa. Además la experiencia te permite que desde una actitud de primero comprender lo que pasa, poder aportar diferentes enfoques de cara a que la situación sea más enriquecedora o generar posibles cambios.

Por lo que veo en general en los deportes y lo que me comunican muchos conocidos, amigos o personas con las que me relaciono a nivel profesional gracias al coaching y mentoring deportivo y educativo, algo que se hace notar en el deporte de formación es un descenso en el nivel de cultura deportiva de la sociedad y en especial de las familias y los hábitos deportivos.

Logo-dconvalores-640x250

El deporte y la actividad física se basan en unos valores que les dan sentido y les otorgan la importancia que tienen a nivel formativo humano. Podemos discutir sobre cuáles son estos valores ya que hay personas que los amplían en exceso y otros que los reducen al mínimo. Da igual el caso, algunos valores son claramente visibles en los deportes al margen de la edad.

Uno de estos valores es el compromiso. Sea una actividad individual o de equipo, el compromiso con tu aprendizaje y con el del resto de tus compañeros es algo inseparable de la práctica deportiva. Muchas veces cumplir con el compromiso que adquieres al realizar una actividad deportiva requiere también de una priorización ante otras y de una adecuada planificación temporal con el resto de actividades que realizamos las personas. En ningún momento digo que unas sean más importantes que otras, es algo a valorar.

Otro valor importantísimo es el respeto. Hablo tanto del respeto por uno mismo, como por el resto de compañeros o los rivales si estos existen. Este valor o la falta del mismo se puede mostrar de muy diversas formas, desde la impuntualidad (también puede considerarse desde el compromiso) o el menospreciar a un compañero con menos nivel hasta no aceptar que otro compañero o rival es mejor que uno mismo o que mi hijo/a y realizar acciones que así lo demuestren (hay tanto ejemplos de este tipo que prefiero no poner ninguno).

El tercero que quiero destacar es el valor de la superación. Cuando aprendes, es habitual que llegue un momento en el que el siguiente aprendizaje sea difícil. Incluso se puede entrar en una crisis individual o de equipo. Muchas veces se olvida que las crisis son las antesalas de los futuros aprendizajes o éxitos y se tiende a buscar culpables huyendo de la responsabilidad, el esfuerzo,… creando una sobreprotección que limita el desarrollo.

Cada vez es más habitual ver más familias que no respetan estos valores por falta de una mínima cultura deportiva. Existen muchas formas de hacerlo: asistir a entrenamientos o partidos sólo si no coinciden con otras actividades sin tener en cuenta lo que eso puede afectar a un equipo, no mirar un calendario de competición y sorprenderse por competir en según qué fechas que puede que no cuadren con el calendario escolar, celebrar goles o canastas en los entrenamientos sin tener en cuenta lo que eso puede suponer o si ese era el objetivo del ejercicio, etc. Muchas veces se puede resumir todo esto en que algunas familias utilizan el deporte como un guarda niños/as y el resto no lo valoran.

En los últimos años estas actitudes de incultura deportiva se han extendido y es necesario que se vuelvan a recuperar. Cierto es que es necesario que se recuperen aspectos culturales generales para toda la sociedad. La cultura deportiva aporta a las personas unos beneficios en cuanto a salud y relaciones sociales que ayudan a generar o regenerar otros valores culturales de mayor riqueza y fácil transferencia a otros ámbitos de la vida.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5