Entradas

Tenim una consciència clara de ser únics, originals i irreptibles?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: tenim una consciencia clara de ser únics, originals i irrepetibles?

En la vida de cada persona trobem un munt d’aspectes que ens condicionen: educació, família, genètica, salut, circumstàncies… però malgrat això, al cap i a la fi, som nosaltres els constructors de la nostra història personal.

Coneixements, actituds, valors, habilitats, fe, voluntat, emocions i llibertat es conjuguen de manera que el resultat és el que som. I encara que trobéssim dues persones molt semblants (o fins i tot bessones) cada persona és única, original i irrepetible.

I això cal dir-ho i repetir-ho tantes vegades com sigui possible: cada persona és única, original i irrepetible; i té tot el valor en sí mateixa, per ser qui és, per ser el que és. Independentment de si té més o menys diners; de si es troba més o menys guapa, més o menys intel·ligent, més o menys feliç; de si és de tal família o del tal altra; de si es dedica a una professió o a una altra; de si passa un bon o un mal moment…

Aquestes consideracions cal tenir-les sempre presents de cara enfora, en relació amb els altres; però també de cara endins, sobretot quan algú comença a pensar que no val res, que no pot, que sempre té mala sort, que és un desastre, que ningú l’estima o que tot plegat no té sentit.

Cada persona és única, original i irrepetible… Cada persona pot ser una gran font de bondat, bellesa i veritat… I ningú més pot viure i estimar com nosaltres ho faríem…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (15:03- 18:10)

Albert Valldosera

Coach

Valorem el silenci com una dimensió necessària de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: valorem el silenci com una dimensió necessària de la nostra vida?

Hi ha molt moments a la vida i moltes situacions ens les que el millor que podem fer és restar en silenci. Un silenci eloqüent que expressa la nostra proximitat a una persona que pateix o la nostra necessitat de pair allò que anem vivint i experimentant perquè molts aspectes de la vida humana no deixen de ser un misteri.

El silenci ens permet obrir els ulls, les orelles i tots els nostres sentits però sobretot ens permet escoltar el cor; i el cor entès com a centre d’operacions, com el lloc on guardem els sentiments i els valors més profunds, més autèntics, més reals…

Sense silenci, la superficialitat queda a flor de pell i la nostra capacitat d’anàlisi i reflexió esdevé fàcilment dirigida per aquell que fa més soroll sigui qui sigui; i tots tenim els nostres sorolls. Sense silenci anem fent amb la inèrcia dels nostres hàbits i creences ja siguin potenciadores o limitants.

El silenci ens permet aprofundir, reflexionar, centrar-nos en allò realment important i necessari, corregir el rumb, tornar-lo a corregir, rectificar, fer memòria, recordar, trobar la serenitat, progressar, retrobar la il·lusió original, prestar atenció, obrir la mirada, contemplar el misteri… i sobretot, sobretot: escoltar-nos a nosaltres mateixos i escoltar el nostre cor.

Com deia l’endevinalla de la gran pel·lícula “La Vida és Bella”: “Quan ho pronuncies desapareix, què és? El silenci.”

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (11:18- 14:11)

Albert Valldosera

Coach

És la coherència una característica personal que ens distingeix?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: és la coherència una característica personal que ens distingeix?

La coherència és un element fonamental en la transmissió de qualsevol valor. De manera que si parlo de valors i no els avalo amb la pròpia vida mai seré convincent: quedaran en paraules buides que no entraran en el cor de ningú (fills, alumnes, companys, parella, amics, societat, empleats, ciutadans, votants…).

Però no n’hi prou amb el testimoni personal per a la transmissió de valors. Cal que sigui un testimoni alegre, engrescador, portador de vida, esperançat, respectuós. Per això és bo que ens preguntem sincerament quin és el nostre estil de vida perquè això és el que transmetem. No el que diem!

Els valors que intentem viure, els nostres ideals poden ser una força que faci sorgir el millor de nosaltres mateixos i que ens impulsi a construir un món més humà. Però cal coherència. Val la pena viure així, val la pena deixar petjades de bondat per tot arreu on anem passant.

Tanmateix no oblidem aquell pensament tan realista d’Alfred Adler: “és més fàcil lluitar per uns principis que viure d’acord amb ells”. Així és com valors i hàbits han d’anar ben agafats de la mà sense baixar la guàrdia massa perquè sinó cadascun camina pel seu costat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:30- 19:17)

Albert Valldosera

Coach

 

En el nostre vol quins són els nostres ocellots i els nostres monitors?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull continuar amb la metàfora de volar i plantejo una pregunta que després haurem d’explicar: en el nostre vol quins són els nostres ocellots i qui són els nostres monitors? 

buitres

Si recordes estàvem parlant d’un regal que em van fer d’un vol en parapent… El vol va ser impressionant sobretot per la sensació d’anar penjat d’uns fils i per les vistes de tota la zona. En un principi ens vam dirigir cap a un grup de voltors que hi havia per la zona. Potser hi havia una quinzena. Ens vam apropar bastant i la veritat és que aquests ocellots volant a prop nostre i amb les ales ben esteses fan força respecte.

A la vida també ens passa el mateix. A vegades trobem ocellots que potser de lluny ens poden arribar a enganyar però de prop resulten un perill per assolir els nostres objectius, per posar en pràctica els nostres valors… En definitiva per ser la nostra millor versió. Descobrir quins són els nostres ocellots és d’una gran importància perquè tots ens tenim

guiaEl vol va continuar i vam pujar uns quants metres més i ens vam posar de cara a la muntanya de l’Aneto. La veiem perfectament; així com tots els altres pics que l’envolten. L’airet fresc es feia notar i la tensió per un vol d’aquestes característiques també. Però al costat tenia el monitor que mostrava en tot moment un domini total de la situació: dirigint el parapent, fent fotografies amb una mà i conduint amb l’altra, buscant i trobant les corrents d’aire calent, apropant-se als voltors amb tota calma i tranquil·litat… 

Per això si abans parlàvem dels ocellots, ara diria quins són els nostres monitors (guies), les nostres ajudes, els nostres protectors. I aquí podem distingir persones, situacions, lectures, institucions… 

El resum a la teva millor versió d’avui el podem fer en tres idees: 1a descobrim quin són els nostres ocellots i quins els nostres monitors; 2a allunyem-nos dels ocellots; 3a apropem-nos als monitors.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (18:55- 23:40)

Albert Valldosera

Coach

Veiem la nostra familia com un tresor?

A la teva millor versió d’aquesta setmana voldria parlar sobre un dels nostres tresors més preuats: les nostres famílies.

A la pel·lícula del Padrino una de les frases que se sentien més era: “La família és la família…” Les repetia una i altra vegada l’actor Marlon Brandon en el seu paper de Padrino a la pel·lícula que porta el mateix nom. La família és la família… I segurament darrera d’aquestes paraules hi podem trobar un munt de coses positives i altres de negatives.

A la pel·lícula el Padrino aquesta afirmació servia tant per disculpar com per sancionar amb duresa aquell que havia trencat les normes d’actuació que imposava la màfia.

terapia-familiar

Però ara voldria pensar en les nostres famílies, en aquells que considerem la nostra família, en aquelles persones que estimem més, en aquells que pensem quan diem que per nosaltres la família és el més important. La família és dels nostres tresors més grans i com a tot tresor mereix ser guardat i cuidat.

Què vol dir això?

  1. Això vol dir dedicar-hi temps, ser amable, tenir detalls, estar al peu del canó, manifestar que els estimem, ser agraït…
  1. La família, en el sentit ampli de la paraula, és el lloc on cadascun és estimat per sí mateix i no pel que té o per les seves influències.
  1. En la família es transmeten els principals valors, es dona un estil de vida i s’ensenya i s’aprèn a viure en relació amb els altres.

Per això si la família està entre els valors i tresors més importants de la nostra vida hem de procurar ser coherents i que ho sigui en la realitat i no només en les nostres paraules o en els nostres pensaments.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (31:25- 35:20)

Albert Valldosera

Coach

Som persones d’una peça?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar-vos aquesta qüestió: som persones d’una peça?

Sempre m’han causat una gran admiració aquelles persones que actuen amb coherència. Aquells homes i dones que tenen una senzillesa de vida que els fa transparents i que transmeten una pau especial. Aquelles persones que són honrades, que són lleials, que actuen en veritat, que tenen una mirada neta i que sempre s’esforcen per dir i fer allò que consideren més correcte i més congruent amb els seus principis i valors, encara que surtin “perjudicades”.

moises MA

  1. D’aquest tipus de persones en trobem a tot arreu. No depèn de la cultura, ni dels estudis, ni de la raça, ni de la religió. Sinó que, per dir-ho en poques paraules, diria que depèn de la rectitud de la consciència d’aquestes persones. S’han acostumat a ser honrats amb ells mateixos des de petits. Han escoltat la veu de la consciència i han actuat en la mateixa direcció. Han dit la veritat quan calia a l’escola, amb els amics, a la família; han rebutjat l’engany a la feina i han evitat la llei del mínim esforç simplement perquè la consciència els hi deia que les coses s’han de fer ben fetes. Han posat en la mateixa direcció la seva identitat, els seus valors, els seus principis, les seves capacitats i la seva conducta. Han sigut persones d’una peça (no perfectes).
  1. Suposo tots hem tingut la sort de conèixer persones d’aquestes al llarg de la nostra vida i també suposo que a tots plegats ens agradaria ser d’aquesta manera: amb una coherència de vida el més ferma possible.
  1. La consciència és allò més sagrat en cadascun de nosaltres (per als creients és la veu de Déu dins nostre) i seguir la consciència o deixar-la de banda fa que nostra vida sigui d’una manera o d’una altra ben diferent.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (30:06- 34:03)

Albert Valldosera

Coach

 

Tenim flexibilitat i capacitat d’adaptació?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull reflexionar sobre si estem preparats per canviar, renovar-se i evolucionar i per tant si tenim flexibilitat i capacitat d’adaptació.

La flexibilitat i la capacitat d’adaptació són un dels grans valors que avui cal aprendre per a poder assolir els objectius que ens anem proposant.

La vida és canvi, renovació i evolució. I això cal que ho tinguem ben assumit perquè sinó anirem per la vida contínuament amb la cintura trencada i amb el patiment que això suposa per un mateix i pels altres; o simplement viurem absents de la realitat que ens toca viure enyorant temps passats millors o esperant temps que mai acaben d’arribar.

Tres idees al voltant d’aquests valors:

agua

  1. Flexibilitat i capacitat d’adaptació és saber modificar el rumb en munt moment donat, cedir a coses sense importància sense perdre l’alegria, no desanimar-se davant d’una realitat canviant, veure les possibilitats de la nova situació més que lamentar-se sense fer res, escoltar i valorar noves perspectives, mirar endavant, acostar-se als que pensen diferent sabent que sempre podem aprendre o com a “mínim” sempre podem estimar que és allò que més ens enriqueix…
  1. Flexibilitat i capacitat d’adaptació no és viure sense principis ni ideals, no és canviar-se el color de la camisa segons els interessos del moment, no és viure de manera mediocre, no és buscar sempre la posició més còmode, ni escombrar cap a casa contínuament, ni amagar el cap sota l’ala quan hi ha problemes…
  1. Finalment una recomanació perquè tot això ens ho explica perfectament el famós llibre “Qui s’ha endut el meu formatge?”. Diu així: “Vet aquí que una vegada, en un país molt llunyà, hi vivien quatre personatges. Tots corrien per un laberint a la recerca del formatge que constituïa el seu aliment i els feia feliços… Un matí van descobrir que ja no hi havia formatge…”.

 Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (26:42- 30:40)

Albert Valldosera

Coach

Ens costa canviar? Estem disposats al canvi?

A la nostra millor versió d’aquesta setmana us proposo una pregunta sobre els canvis: ens costa canviar? Estem disposat al canvi? Som conscients de tot el que envolta un canvi important?

I faig aquesta pregunta perquè normalment davant de qualsevol tipus de canvi experimenten de manera immediata una resistència inicial més gran o més petita segons les nostres circumstàncies i les nostres necessitats.

cambiar-flechas

  1. No ens agrada sortir de la nostra zona de confort i quedar-nos igual aporta una falsa tranquil·litat, no fer res no inquieta, i no decidir fa que mai ens equivoquem. Per altra banda, el canvi ens provoca estrés, el moviment gasta energia i la presa de decisions fa aparèixer la incertesa.
  1. Per això no canviem al “tun tun” sinó que normalment hi ha una preparació més o menys conscient que ens disposa a la transformació. Perquè encara que a vegades ho pugui semblar, els canvis mai són sobtats, es gesten lentament al cap i al cor, potser amb petites decisions que al final ens porten a una gran decisió o a una decisió més important.
  1. La clau està en actuar sempre alineats amb els nostres principis i valors perquè sinó ens podríem trobar fent canvis cap a direccions que en el fons no volem ni desitgem i això a la llarga passa factura d’una manera o altra.

Els canvis per millorar, per créixer, per aprendre, per obrir noves perspectives, per fer tenir una mirada nova ens situen en una zona d’enriquiment personal. El canvis pel simple fet de canviar o perquè així ho dicten les tendències (en el sentit més superficial de la paraula) són una manera de “distreure’s” i de marejar la perdiu que sovint no porten enlloc.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (47:50- 55:35)

Albert Valldosera

Coach

Com construïm les nostres vides?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo la següent pregunta: com construïm la nostres vides?

No és que ara sigui qüestió de fer un examen rigurós del que és la nostra vida. Però sí que és bo de tant en tant pensar com van les coses i veure si anem en la direcció més adient i amb l’actitud més correcte. Potser avui, ara, és un moment apropiat per a fer-ho no només amb el cap sinó també amb el cor.

Perquè clar! Hem de ser conscients que nosaltres amb les nostres decisions grans i petites d’alguna manera construïm l’edifici més important que tenim entre les mans: la nostra vida.

construcciones

Què proposo?

  1. Aturar-se de tant en tant i veure si estem lluitant pels nostres objectius posant en pràctica els nostres valors, aquells més profunds, aquells més importants per a nosaltres. Reflexionar si construïm sobre fonaments sòlids o febles.
  2. Confiant totalment en el nostre potencial per arribar a ser la millor versió de nosaltres mateixos. No tenir por! Llençar-nos a la piscina! Ser nosaltres mateixos perquè som únics, originals, irrepetibles…
  3. Donar importància als petits detalls perquè tenim a les nostres mans el nostre futur, però no només el nostre, també el de la nostra societat i el del nostre món. No pot ser que ens deixem portar per la corrent, només els peixos vius remunten el riu i troben llocs millors, als peixos morts se’ls emporta la corrent i arriben al mar on s’hi aboca de tot.

Segur que en aquesta reflexió trobem un munt d’experiències de tot tipus: bones i  dolentes, alegries i tristeses, records i projectes… Tot són aprenentatges, tot és carregar la motxilla i equipar-nos pel present i pel futur.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (27:32- 32:00)

Albert Valldosera

Coach

 

Fidelitat a un club: espècie en perill d’extinció?

En el món professional actual veiem com hi ha poquíssims jugadors que comencen i acaben la seva carrera a un mateix club, ni tant sols les suposades icones o jugadors franquícia. Els esportistes canvien de club sense miraments, per diners o per millorar esportivament, o per ambdós motius, sense adonar-se’n que moltes vegades aquest canvi acaba sent precipitat i contraproduent al frenar la seva evolució (exemples com Todorovic, Josep Franch, etc.).1313609588681 El més preocupant és que aquesta tendència s’està traslladant a les categories inferiors, no dels clubs professionals sinó dels amateurs. Tot i que no sol haver-hi, de moment, diners pel mig, els jugadors (nois, no ho oblidem) rarament arriben a l’etapa sènior havent jugat tan sols per un club. Aquí és l’afany de jugar a un nivell més alt l’únic que motiva aquests canvis i moltes vegades més per part dels pares que dels nens. En lloc de fer-los tocar de peus a terra, els pares s’enceguen també per aquest afany, en ocasions per motius tan preocupants com frustracions pròpies o esperances de convertir els fills en esportistes milionaris. El nen, doncs, es veu mancat de la figura necessària que exerceixi de fre d’aquestes aspiracions i que atorgui més importància a altres coses, com per exemple a la seva carrera acadèmica.

Però és que aquests canvis, igual com al món professional, poden acabar sent contraproduents. El jove esportista pot trobar-se abandonant els seus companys i amics i invertint una quantitat considerable d’hores de desplaçament per acabar formant part d’un equip on, tot i les promeses que li van fer (i aquí hem d’assenyalar els clubs com a culpables), la seva participació potser no és la que esperava. I, el més greu, moltes vegades per jugar a un equip o club pràcticament igual al d’origen. De forma que la teòrica millora acaba no sent tal. A més, amb aquests comportaments ens trobem que s’estan relegant, perillosament, valors propis de l’esport amateur sent substituïts pels del món professional.

En definitiva, una tendència que està acabant amb la fidelitat i el sentiment de pertinença al club per part de famílies i joves jugadors i que està despersonalitzant els clubs entesos com una gran família, com eren fa uns anys. I mentre aquestes situacions, tot i l’extrema dificultat del cas, no es regulin d’alguna forma, només es pot esperar que les famílies dels joves esportistes tinguin seny i siguin capaces de valorar conscientment la seva situació particular.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

Tot acaba, tot comença

Comences de ben petit a practicar un esport que creus que t’agradarà i que et manté unit als companys de classe; passen els anys i veus que efectivament és l’esport que vols practicar sempre, així que et prens seriosament els entrenaments, les instruccions dels entrenadors, vas creixent i vas aprenent tot d’aspectes d’aquest esport que practiques a l’hora que vas rebent uns valors que et serviran per tota la vida a nivell de companyerisme, de sacrifici i de superació. La il•lusió d’un nen per millorar i créixer fent aquest esport aconsegueixen que no hi hagi un límit prefixat, sinó un gran repte per davant d’arribar el més lluny com sigui possible.image

Així passen els anys i et fas gran, compagines l’esport amb els estudis universitaris, més tard la feina, la teva vida va canviant però es manté el mateix denominador comú: la pràctica de bàsquet. Competeixes al nivell que les teves condicions físiques i tècniques et permeten, però el simple fet d’haver tingut una millora any rere any et fa sentir orgullós de seguir endavant. Comences a viure moments únics aconseguint ascensos de categoria amb l’equip del teu cor, segueixes progressant, però arriba un moment que tot es torça i has de prendre decisions difícils, així que t’aventures a lluitar per altres reptes personals lluny del club de la teva vida. Tens sort i aconsegueixes nous èxits, nous moments inoblidables que ja mai més esborraràs de la teva memòria i que et donen la raó de tots els anys que has lluitat cercant aquesta satisfacció esportiva. I així vas cremant etapes i reptes fins que arriba un dia en què les teves prioritats canvien, l’esport ja no és el centre, és un complement, tens altres motivacions, tens més dificultats laborals, vols tenir més temps per tu, per la teva família i prens la decisió final, la més difícil per un esportista, posar punt i final a la pràctica d’aquest esport.image

A partir d’aquí comencen els dubtes: m’adaptaré?ho trobaré molt a faltar?seré capaç de tenir altres motivacions?així que t’imagines un nou futur diferent al que t’havies marcat fins ara. La clau és estar convençut de la decisió presa, saber per què ho fas, per què vols deixar aquest esport, sigui per causes físiques, mentals, laborals o personals. Tot afecta, tot és important, així que s’ha de cercar un equilibri que et permeti sentir-te bé i es pot aconseguir si realment és el que creus millor per tu. És aleshores quan t’ il•lusiona pensar en que pots decidir què fer en el teu temps lliure, marxar a córrer uns kilòmetres, anar al gimnàs a tonificar el cos, descansar, fer coses amb la família o simplement interessar-te per altres coses que temps enrere no has tingut temps de fer.

Tota pràctica d’esport té un final, per sort jo he pogut triar quan aturar-me i sentir-me fort de començar una nova etapa orgullós de les coses bones que m’ha donat el bàsquet, tant a nivell de resultats com a nivell personal, enriquint-me en valors i permetent-me fer amistats per tota la vida. Tot acaba però al mateix temps tot torna a començar…

Francesc Lamela

“Stay hungry, stay foolish” Steve Jobs

On queden els valors?

M’agrada anar a veure partits de bàsquet quan disposo de temps. Els dissabtes al matí són un bon moment per fer-ho. Normalment miro partits de categories petites, com a molt infantils. Veus moltes coses interessants i penso que sempre pots aprendre arreu. A vegades et trobes conductes sorprenents que no encaixen amb el concepte d’esport que tinc. El passat dissabte va ser així.

mafaldamiguelito-copia-2Estava assegut tranquil·lament a l’espera del començament del partit. Tot estava preparat i els equips finalitzaven el seu escalfament. Un nen llençava un triple quan el seu entrenador els crida cap a la banqueta. En aquell moment un home baixa per les escales de la grada situades al meu costat. Crida al nen i li :

–          Eh! I recorda! No li donis la mà a ningú!

Igual de sorprès que vaig quedar-me jo, va quedar-se una mare de l’equip contrari que ho comentava amb la resta de pares que l’acompanyaven.

Finalitza el primer quart del partit i un nen li fa un gest al seu pare perquè no tenia aigua. El pare va ràpidament a comprar-li un parell d’ampolles petites i el crida per passar-li desde la grada. Se les passa i de cop crida:

–          DIGUES ALS TEUS COMPANYS QUE TE LA PASSIN QUAN ESTÀS SOL!!!

Va fer-se un silenci molt incòmode a la grada entre els familiars i acompanyants del mateix equip i del contrari. Per sort no va passar res més destacable durant la resta del partit.coach-yelling

Vaig canviar de camp per veure un altre partit que em cridava l’atenció. Segons vaig entrar al pavelló el primer que vaig escoltar va ser un crit esfereïdor. El crit va resultar ser la forma de comunicar-se de l’entrenador visitant amb els seus jugadors a pràcticament totes les situacions que es van viure durant el partit. Tot el partit va ser un continu de comunicació verbal i no verbal amb una agressivitat desproporcionada que va generar un estat d’ansietat entre els seus jugadors i en l’àrbitre que feia temps que no veia. Ansietat, nervis que van passar-se també a la grada.

Tot just a falta de pocs segons perquè conclogués el partit, l’àrbitre va xiular una falta a favor seu. L’entrenador va posar-se a aplaudir descaradament a l’àrbitre. En aquell moment tots els seus jugadors de banqueta i la gran majoria dels pares acompanyants van posar-se de peu i van aplaudir mirant a l’àrbitre imitant a l’entrenador. Va semblar-me tant lamentable que vaig marxar del camp.

Tota aquesta gent, coneixen els valors de l’esport? Està clar que no i això no es pot permetre dins del nostre esport formatiu. Penso que la gent associa competició a aquestes actituds. Això no és veritat. La competició forma part de la formació i s’ha d’entendre que és un espai indispensable per aconseguir la millor formació possible.  Per mi, la gent que té aquestes conductes no són competidors, ni molt menys formadors. Aquestes conductes són contràries als valors de l’esport.

És un problema greu la manca d’educació esportiva que es veu a la gran majoria de competicions de les diferents disciplines esportives. Però sobretot el més greu és que els principals incidents no els protagonitzen els nens i nenes que estan en formació. Són els adults que els envolten els primers que perden els papers.

L’esport formatiu és una gran tasca, molt enriquidora i generalment agraïda. Però moltes vegades tot el que l’envolta no té gens a veure amb els valors esportius que aquesta iniciació/formació esportiva vol oferir als seus practicants. Això també provoca que l’ambient d’una competició que hauria d’afavorir les bones experiències dels seus practicants i l’exposició del seu talent, es vegi enterbolit per conductes impròpies de gent civilitzada.

On queden els valors? Els valors que no es practiquen no s’assoleixen.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5