Entradas

Som amics de nosaltres mateixos?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: som amics de nosaltres mateixos?

Avui en dia es parla molt de la necessitat de poder gaudir de temps personal, de dedicar-se a un mateix, de cuidar-se i estimar-se, de trobar temps per a les pròpies aficions… Depenent de com s’expressin o visquin aquestes realitats pot resultar una mica estrany quan algú parla d’aquesta manera i fins i tot en alguns casos podríem albirar certs aspectes de narcisisme o de l’individualisme típic dels temps actuals.

Tanmateix, penso que també hi ha creixement personal en això d’estimar-se a un mateix perquè som dignes de ser estimats i això no ho hem d’oblidar mai.

Aquells que som creients sabem que Déu ens estima tal com som i això ens dona molta pau i molta tranquil·litat, a més a més d’enfortir aquest bon exercici afectiu i psicològic. Si no ens estimem a nosaltres mateixos ens faltarà experiència i pràctica a l’hora d’estimar els altres. Si no ens estimem perd valor tot allò que fem o diem perquè falla el fonament i un edifici sense fonaments no s’aguanta de cap manera.

Però, què significa això d’estimar-nos a nosaltres mateixos? Doncs actuar amb nosaltres mateixos com ho faria el nostre millor amic o amiga, el nostre pare o la nostra mare. Un amic ens valora i ens accepta tal com som amb les nostres qualitats i els nostres defectes i limitacions. Ens comprèn, ens perdona i procura no ferir la nostra autoestima amb comparacions que no porten enlloc.

Ser amics de nosaltres mateixos és el primer pas per estimar a molts altres i per viure contents i alegres.

Albert Valldosera

Coach

Quin tipus de persones som?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: quin tipus de persones som?

Hi ha persones que creen unió i cohesió allà on es troben: família, veïns, companys de feina, grups… I quan ens trobem una persona així és un goig tractar amb ella. Hi estaríem parlant hores i hores perquè ens fan estar bé, còmodes, tranquils… Altres en canvi sempre creen divisió i enfrontaments.

Voldria fixar-me en les que uneixen. Són persones que valoren a cada persona, que es preocupen perquè ningú quedi aïllat i sol. Respecten, estimen, van de cara, accepten les diferències, tenen una il·lusió que es contagia i saben elogiar els èxits dels altres.

Les persones que uneixen es fixen en l’important i passen per alt detalls que podrien suposar conflicte; van al nucli de les qüestions i s’alegren amb els altres perquè tenen el convenciment que quan creix el bé, tots hi guanyem.

La crítica no és el seu fort i menys a les esquenes de ningú. El seu interès és millorar, però millorar tots i en seu llenguatge hi ha paraules que quasi estan desterrades: odi, enveja, mentida, llistes negres…

Les persones que uneixen no et parlen des d’una posició superior i saben reconèixer els propis errors. No tenen pressa per escoltar-te, no imposen, no criden per tenir més raó, no dramatitzen, respecten sempre, accepten idees diferents a les seves, no volen vèncer sinó convèncer, són equilibrades, sense “fílies” ni “fòbies” irracionals. Per això tenen molts amics que els aprecien sincerament.

Una frase de la Mare Teresa de Calcuta pot resumir el que practiquen aquestes persones: “Que ningú no s’acosti a vosaltres sense que se’n torni millor i més feliç”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:08- 16:33)

Albert Valldosera

Coach

Quin títol ens agradaria que portés la pel·lícula de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana voldria plantejar aquesta qüestió: quin títol ens agradaria que portés la pel·lícula de la nostra vida?

Aquesta mateixa pregunta me la van fer fa un temps en una formació de temes de Coaching. I quasi sense pensar-m’ho vaig dir “La vida es bella”. I no per una espècie d’optimisme exacerbat que et fa veure tot de color de rosa i dir que “bonica que és la vida” de manera ingènua. Sinó que ho vaig fer pensant en el contingut de la pel·lícula que porta aquest títol. 

Per mi és una obra d’art aquesta pel·lícula de Roberto Benigni! I ha tantes escenes interessants: algunes plenes d’amor, altres de sofriment i de tristesa, hi ha vida, hi ha mort… en el fons diria que és una pel·lícula plena d’escenes que transmeten humanitat. I a més a més, totes aquestes situacions són tractades amb una delicadesa extraordinària, en fi, com deia al principi: una obra mestra. 

Les paraules inicials de la pel·lícula la descriuen perfectament, diuen: «Aquesta és una història senzilla, però no és fàcil explicar-la. Com en una faula hi ha dolor, i com una faula està plena de meravelles i felicitat». 

Segurament aquestes paraules també podrien encapçalar la pel·lícula de la nostra vida. A on tots trobarem llums i ombres, alegries i tristeses, llibertat i esclavitud. Valorant tot plegat, quin títol li podem donar a la nostra pel·lícula? O millor dit, quin títol li volem donar? 

Amb tota seguretat de la nostra resposta existencial se’n derivaran pensaments, sentiments, emocions i també accions concretes. Pensem-ho i posem-ho en pràctica en cada acció, gran o petita, de la nostra vida.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:24- 28:37)

Albert Valldosera

Coach

Cada día 15 minutos y un descubrimiento

Seguramente una gran mayoría de las personas tiene más de un momento a lo largo del año en los que se siente agobiado. Esos momentos en los que todo pesa, te subes por las paredes, casi cualquier cosa te produce una reacción que no puedes o no quieres controlar (con todo lo que esto puede llegar a provocar).

Cuando ya te encuentras en estos momentos, puedes hacer diferentes cosas para disminuir esta tensión acumulada, que sigues acumulando y que finalmente te hace explotar. Personalmente prefiero la vía preventiva y de esta forma no tener que llegar a explotar pero principalmente para no tener que recoger todos los restos provocados por la explosión.

De vías preventivas también hay muchas. Es importante dedicar un tiempo, el que sea necesario, para que cada uno encuentre la  que le funcione. Pueden existir más de una. Incluso estas vías pueden tener características diferentes entre sí, pero por lo general cumplirán con una que es esencial: ayudarte a vivir en el momento presente. A partir de ahí, que lo disfrutes o no, es decisión tuya.

clock-1130414_1280

Te ofrecezco dos vías que personalmente hago y que me ayudan a valorar y disfrutar del momento presente, así como a liberar la tensión que las actividades diarias me pueden generar. Estas son dos que ahora me funcionan, puede que dentro de un tiempo no lo hagan. Pero ahora mismo me encajan perfectamente con mi situación actual.

La primera es una variante del clásico “reserva un tiempo para ti cada día”. En este caso yo me reservo 15 minutos cada día. En estos 15 minutos no hago una única cosa y tampoco tengo ubicado este espacio de tiempo en un momento concreto del día. La flexibilidad es importante. No obstante, es cierto que escojo un momento en el que pueda estar centrado en mi y lo aprovecho para enfocarme en las cosas importantes a hacer ese día si es por la mañana, repasar y extraer aprendizajes si es por la noche o centrarme entre una actividad y otra para poderlas hacer al 100% reflexionando, leyendo, escuchando música, viendo un vídeo o conferencia…

La segunda, a veces ligada a la anterior pero otras no, es la de saciar y cultivar a la vez mi curiosidad. Procuro encontrar algo, un pequeño descubrimiento por llamarlo de alguna manera, que me permita otro enfoque, percibir alguna situación de una forma diferente, aprender. En definitiva descubrir algo que me posibilite un nuevo punto de vista y que me active para seguir creciendo o me aporte algo novedoso por lo menos para mí.

Estas dos opciones me permiten no llegar a esos momentos de estrés extremo que te acaban pasando factura a todos los niveles. Busca una, dos o las que quieras que te sirvan y te generen un compromiso contigo mismo para realizarlas solas o combinadas y poder disfrutar de sus beneficios. Del beneficio máximo que es vivir que en definitiva es lo que único que estás obligado a hacer con tú vida, vivirla.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

Quan el que importa de veritat és amb qui…

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo aquesta pregunta: com valorem les coses que ens passen? Com valorem les coses de la vida? O dit d’una altra manera: què és el que més valorem?

Ja veus que avui tres preguntes que en el fons són la mateix. I avui vull començar explicant una petita anècdota.

7413-dibujos-de-flores-para-colorear-con-los-ninos

Una vegada una nena petita es va apropar mostrant-me la seva mà tancada i em va dir que tenia un regal per a mi. Jo li vaig preguntar què era i ella obrint la mà em va dir que era una flor i que me la regalava. De fet el que jo vaig veure van ser un munt de pètals “espatxurrats”però li vaig agrair aquell detall.

I explico això perquè ens adonem que les persones tenim la capacitat de transformar la realitat, de fer les coses noves, de convertir un lloc bonic en un lloc especial i preferit.

I poso uns quants exemples: un cafè amb la persona que estimes té un gust especial; un sopar normalet pot ser un sopar romàntic; un regal senzill el regal més preuat. O fixa’t com quan viatgem recordem llocs bonics on hem estat, però sobretot recordem a les persones amb les que vam estar, les vivències que vam tenir i les sensacions interiors que això va provocar. Recordem que ho vam viure amb intensitat i que ho vam poder compartir amb algú proper i estimat.

I això succeeix perquè el valor de les coses no està només en el preu.

Davant d’això, Què proposo?

Que en allò que fem o vivim estiguem del tot “amb nosaltres mateixos”, amb tots els nostres sentits posats en allò que fem, amb les nostres capacitats ben despertes vivint el present i que aprenguem a posar l’atenció en allò més important. Llavors veurem que no importa tant on, quan, com, què, sinó que el que importa de veritat és amb qui (amb nosaltres mateixos i amb els que estimem).

És normal que sigui així perquè vivim amb una càrrega emocional innegable i amb molts sentiments activats, i això influeix en el nostre coneixement i en les nostres percepcions. És el cas de la nena! A mi em va regalar, sense cap mena de dubte, la millor flor amb tot el carinyo!

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (53:42- 58:12)

Albert Valldosera

Coach