Entradas

Viure el moment present

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens plantegem aquesta qüestió: sabem viure el moment present amb tota la seva intensitat? Estem disposat a ser feliços ara i aquí?

Molts nens quan són petits tenen el costum de preguntar coses d’aquest estil: què farem després? On anirem després? Què menjarem després? Després podré anar…? Després podré veure…? I el “després” sembla que sigui el més important de les seves vides com si no hi hagués un present bonic i ple d’experiències per ser viscudes amb tota la intensitat.

Tanmateix, a moltes persones adultes els hi passa una cosa semblant i s’obliden de gaudir dels moments de felicitat que ara i aquí podem trobar en les coses petites normals i corrents. Moltes persones esperen per ser felices. No volen ser-ho ara perquè potser després vindrà una situació millor.

Quan hagi acabat els estudis, quan tingui una feina fixa, quan m’hagi casat, quan tingui una casa com havia somiat, quan les meves seguretats i comoditats estiguin solucionades, quan ocupi aquest càrrec… I així podríem fer una llista de coses quasi fins i a l’infinit on hi podríem incloure aspectes molt menys importants i vitals dels que acabem d’anomenar.

El futur no existeix i és ara, en el present on hem de començar a construir-lo, on hem de ser feliços i gaudir enmig de la realitat que estem vivint, tan si és com ens l’havíem imaginat com si no.

Esperar sempre una altra cosa que ens ompli per llavors ser feliços és deixar escapar la vida i desaprofitar els nombrosos moments gratuïts de felicitat que tots tenim; i la vida no para de sorprendre’ns.

Un savi va dir una vegada: “Jo no esperaré. Viuré el moment present omplint-lo d’amor. Si em passo el temps esperant, potser les coses que espero mai arribaran. L’únic que m’arribarà amb tota seguretat serà la mort. I aquest mateix savi es preguntava: ¿I si espero el moment oportú per fer coses grans? És ara que he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”.

Albert Valldosera

Coach

Som amics de nosaltres mateixos?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: som amics de nosaltres mateixos?

Avui en dia es parla molt de la necessitat de poder gaudir de temps personal, de dedicar-se a un mateix, de cuidar-se i estimar-se, de trobar temps per a les pròpies aficions… Depenent de com s’expressin o visquin aquestes realitats pot resultar una mica estrany quan algú parla d’aquesta manera i fins i tot en alguns casos podríem albirar certs aspectes de narcisisme o de l’individualisme típic dels temps actuals.

Tanmateix, penso que també hi ha creixement personal en això d’estimar-se a un mateix perquè som dignes de ser estimats i això no ho hem d’oblidar mai.

Aquells que som creients sabem que Déu ens estima tal com som i això ens dona molta pau i molta tranquil·litat, a més a més d’enfortir aquest bon exercici afectiu i psicològic. Si no ens estimem a nosaltres mateixos ens faltarà experiència i pràctica a l’hora d’estimar els altres. Si no ens estimem perd valor tot allò que fem o diem perquè falla el fonament i un edifici sense fonaments no s’aguanta de cap manera.

Però, què significa això d’estimar-nos a nosaltres mateixos? Doncs actuar amb nosaltres mateixos com ho faria el nostre millor amic o amiga, el nostre pare o la nostra mare. Un amic ens valora i ens accepta tal com som amb les nostres qualitats i els nostres defectes i limitacions. Ens comprèn, ens perdona i procura no ferir la nostra autoestima amb comparacions que no porten enlloc.

Ser amics de nosaltres mateixos és el primer pas per estimar a molts altres i per viure contents i alegres.

Albert Valldosera

Coach

Sabem posar en pràctica la virtut de la paciència?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: sabem posar en pràctica la virtut de la paciència?

El diccionari ens diu que la paciència és “la virtut o qualitat del qui sap suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs” i també “la qualitat del qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga, la durada d’un treball”.

Aplicat a un mateix podríem dir que la paciència és saber respectar els temps i els processos personals perquè les coses valuoses de la vida no es fan d’un dia per l’altre: l’amistat, els coneixements, la vida de parella, la família, la feina, l’ofici, la vocació, el fet d’adquirir hàbits saludables i qualitats personals, les relacions, les oportunitats importants, la superació de defectes o mancances personals, la pau, etc.

Aplicat als altres la paciència suposa acceptar les persones tal com són, sabent el que poden arribar a ser. La persona impacient voldria canviar els altres, voldria que s’assemblessin al seu ideal. Però els altres són com són i no com nosaltres voldríem que fossin. Ser pacient és prendre consciència que les persones no anem sincronitzades. És comprendre que el temps de l’altre és diferent del meu, que hi ha tantes maneres de fer i veure les coses com persones hi ha en el món. Així que paciència, calma i tranquil·litat!

No caiguem en l’error d’aquell que deia: “Déu meu dóna’m paciència però dóna-me-la ja!!! Per tant tinguem paciència en qualsevol cosa, però primer de tot amb nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:52- 15:55)

Albert Valldosera

Coach

 

Sabem veure la diferència entre estar sols i sentir-se sols?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull parlar sobre la soledat: sabem veure la diferència entre estar sol i sentir-se sol?

Estar sol o sentir-se sol no és el mateix encara que ho pugui semblar. La soledat (estar sol) sovint és necessària per a reflexionar, pensar, treballar. Estar sols ens permet estar en silenci i des del silenci tenim l’oportunitat de reorganitzar-nos per dins i d’escoltar allò més profund del nostre cor. A més a més a vegades no hi ha una altra opció que anar sol o fer sol alguna cosa perquè no sempre podem anar acompanyats a la vida.

soledad

Però estar sol és ben diferent de sentir-se sol. Sentir-se sol és una d’aquelles experiències dures a la vida, sobretot si es perllonga en el temps. És arribar a casa i tenir la sensació de què les parets et cauen a sobre. És anar pel carrer i pensar que ningú t’espera enlloc. És un sentiment que a vegades arriba a la vida de les persones sense saber ben bé com hi ha arribat.

A més a més, aquest sentiment de soledat pot sorgir estant envoltat de persones. Perquè sentir-se sol o acompanyat no depèn de si tenim moltes o poques persones al nostre entorn, sinó del grau de sintonia, d’acolliment, de comunicació que hi hagi i sobretot sobretot de la nostra situació interior (ho remarco perquè diria que això últim és determinant en la majoria dels casos). I això pot canviar segons les circumstàncies de la vida.

Quan un se sent sol perquè està trist o perquè pateix per alguna cosa, una veu amiga, una estoneta de contacte humà, pot significar molt. Segur que en tenim experiència! Algú amb qui podem compartir íntimament les nostres alegries i les penes que portem a dins. Algú que ens escolti sense esperar res a canvi…

Avui en dia hi ha una autèntica por no només a sentir-se sol, sinó a estar sol. Es busca fer coses sense parar, no pensar massa, connectar-se contínuament a les xarxes socials, tenir el mòbil a la mà a la mínima que no fem res, sentir soroll, veure la tele… I tot per evitar estar sols amb nosaltres mateixos, cosa que ens faria un gran bé.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (21:08- 25:22)

Albert Valldosera

Coach

Podem volar més alt del que volem habitualment?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un repte: podem volar més alt del que volem habitualment?

No sé si has volat alguna vegada… Avui vull recordar algunes experiències relacionades amb això…

Una experiència que moltes persones podem tenir és quan hem viatjat amb avió. Donen les instruccions de vol per les petites pantalles típiques del avions que apareixen i desapareixen segons convingui; els passatgers tenim cordats els cinturons i l’avió començava a moure’s per la pista. Hi ha un silenci típic a l’avió quan està a punt d’enlairar-se. L’aparell agafa velocitat i cap a munt, pujant i pujant fins agafar l’alçada necessària per seguretat i per poder fer un vol com cal.

despegar

A mi se’m tapen una mica les orelles i em fa una miqueta d’impressió en tot el cos. Normalment m’agafa una miqueta de són pels cavis de pressió i sento els ulls pesats. Però vaja, diuen que això és ben normal. 

I en aquesta primera reflexió sobre volar vull arribar a una primera conclusió també. Molt evident però també molt important per a ser recordada:

Pujar costa, enlairar-se suposa un esforç suplementari però al mateix temps necessari. Només així els avions agafen les rutes previstes i ens poden portar des dels nostres orígens fins a les nostres destinacions. 

El mateix succeeix a la vida. Tirar cap a munt costa i les coses importants no es fan sense esforç. Quasi que podríem dir que com més important sigui una cosa (projecte, treball, decisió, etc.) més esforç hi haurem de posar. Assumim-m’ho el més aviat possible i no oblidem que sovint quan més esforç hem posat més gran és la satisfacció.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:38- 23:19)

Albert Valldosera

Coach

Veiem la nostra familia com un tresor?

A la teva millor versió d’aquesta setmana voldria parlar sobre un dels nostres tresors més preuats: les nostres famílies.

A la pel·lícula del Padrino una de les frases que se sentien més era: “La família és la família…” Les repetia una i altra vegada l’actor Marlon Brandon en el seu paper de Padrino a la pel·lícula que porta el mateix nom. La família és la família… I segurament darrera d’aquestes paraules hi podem trobar un munt de coses positives i altres de negatives.

A la pel·lícula el Padrino aquesta afirmació servia tant per disculpar com per sancionar amb duresa aquell que havia trencat les normes d’actuació que imposava la màfia.

terapia-familiar

Però ara voldria pensar en les nostres famílies, en aquells que considerem la nostra família, en aquelles persones que estimem més, en aquells que pensem quan diem que per nosaltres la família és el més important. La família és dels nostres tresors més grans i com a tot tresor mereix ser guardat i cuidat.

Què vol dir això?

  1. Això vol dir dedicar-hi temps, ser amable, tenir detalls, estar al peu del canó, manifestar que els estimem, ser agraït…
  1. La família, en el sentit ampli de la paraula, és el lloc on cadascun és estimat per sí mateix i no pel que té o per les seves influències.
  1. En la família es transmeten els principals valors, es dona un estil de vida i s’ensenya i s’aprèn a viure en relació amb els altres.

Per això si la família està entre els valors i tresors més importants de la nostra vida hem de procurar ser coherents i que ho sigui en la realitat i no només en les nostres paraules o en els nostres pensaments.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (31:25- 35:20)

Albert Valldosera

Coach

La nostra manera de viure

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir amb la qüestió sobre la nostra manera de viure i proposar noves actituds i pensaments que ens poden ajudar a créixer com a persones, i a contribuir al bé comú i a la pau interior.

  1. La primera actitud és posar l’Economia i les finances al seu lloc. I plantejo aquesta pregunta: Vivim per treballar o treballem per viure? El que proposo és Gaudir del que tenim però sense oblidar a qui tenim al voltant. Valorar les persones per elles mateixes, no per la nòmina, ni per la roba, ni pel cotxe, ni per la casa, ni pel nom de la família, ni pels càrrecs… En definitiva buscar una felicitat senzilla.

    Family at sunset

    Family at sunset

  1. La segona és “viure el moment present”. Perquè és ara i aquí que podem fer coses grans. No hem d’esperar a un temps millor perquè nosaltres som els temps. Cal que afrontar la realitat, sigui la que sigui. Aprofitar les ocasions que se’ns presenten cada dia per portar a terme accions ordinàries de manera extraordinària.
  1. La tercera actitud és “omplir-ho tot d’amor”. I davant els dubtes o les incerteses que podem tenir a la vida el que proposo és: fer sempre el que indiqui més amor. Perquè l’amor autèntic no raona, no mesura, no aixeca barreres, no calcula, no recorda greuges, ni posa condicions. El que compta no és la quantitat de les nostres accions, sinó la intensitat de l’amor que hi posem en cadascuna.

En resum: posar l’economia i les finances al seu lloc; viure el moment present; omplir-ho tot d’amor.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (27:20- 31:40)

Albert Valldosera

Coach

Pensem que en nosaltres dominen els aspectes positius o negatius?

A la teva millor versió d’aquest setmana us plantejo aquesta pregunta: què pensem que domina en nosaltres, els aspectes positius o els aspectes negatius?

L’experiència sincera ens ensenya que en cadascun de nosaltres es dóna una gran capacitat per la noblesa, l’amor, la sinceritat; i al mateix temps la facilitat per l’egoisme, l’engany, la mentida i qualsevol tipus de feblesa. I el mateix que en nosaltres mateixos també passa en el món, conviuen el bé i el mal, la veritat i la mentida, coses boniques i coses “horribles”. Però ni tot és bo ni tot és dolent.

Davant d’aquesta experiència proposo avui tres actituds:

Los-clientes-hablan-en-“positivo-negativo-y-neutro”

  1. Controlar les nostres reaccions de manera que siguin el més útils possibles de cara a aconseguir els nostres objectius. Perquè clar les nostres reaccions poden ser molt diverses: sentir-nos hipòcrites, poc autèntics, desgraciats, pensar que hi ha un complot universal contra nosaltres, mirar cap a un altre costat, amagar el cap sota l’ala, donar la culpa als altres o, la que considero més vàlida: tornar a començar (i si podem amb un somriure).
  1. Valorar el treball interior personal de cada dia, els petits hàbits bons, la lluita per fer triomfar el bé, la veritat i la bellesa primer en nosaltres mateixos i després en tot allò que ens envolta. No adormir-nos, ni despistar-nos perquè cal florir i prosperar en bons hàbits basats en principis i valors positius, bons, veritables, bonics…
  1. Evitar lamentar-se massa perquè no serveix de res; igual que capficar-se en les coses que ens han sortit malament, això no ens ajuda. Fixar la nostra mirada només en les debilitats i en les coses negatives més aviat ens desmotiva i podem acabar pensant que no podem, que no servim, que no hi ha res a fer.

En cada persona existeix un potencial immens, sense excepció; però cal decantar la balança, potser en un primer moment amb coses petites, amb petites passetes de les que tots ens sentim capaços, amb petites fites que ens tornem a posar en camí. Amb el temps i amb la constància, el camí recorregut és impressionant.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (48:50- 54:45)

Albert Valldosera

Coach

El context educatiu

Allò que envolta pràcticament qualsevol activitat que facis és molt important per la mateixa activitat i en molt moments pot esdevenir un factor determinant. Per això, quan la gent compara aspectes educatius d’escoles situades en entorns pràcticament oposats i deixa de banda el context com si no fos important, no ho entenc. Quan aquestes persones són teòriques professionals educatives, ho trobo molt més greu ja que penso que és un error professional que les desacredita.

Davant la reflexió de que els entorns no es poden comparar, una de les respostes més esteses és la que diu que el context és una excusa que agafem els mestres o professors per no ser exigents amb la nostra professió i que el que hem de fer, principalment els mestres de primària, és compensar aquest dèficit per equilibrar els contextos externs. Quan respons amb quins recursos ho fas o en quins moments, et diuen que siguis creatiu i que la teva jornada laboral va més enllà de les hores que passes a l’escola, totes aquestes hores ben utilitzades equilibren aquestes diferències i possibiliten que els criteris siguin els mateixos. Això ho he escoltat directament de diferents persones amb diferents responsabilitats.

foto escola

Personalment com a mestre, estic una mica fart de que a la mínima que fas referència a algun aspecte relacionat amb la càrrega de treball, ràpidament esmentin les hores laborals que has de fer fora de l’escola o els períodes de vacances. Qui es pensi que els mestres o professors només treballen quan es troben al recinte escolar, no sap res i si és una persona amb alguna mena de càrrec educatiu directament està menystenint als professionals educatius.

Si parlem de compensar per equilibrar el context educatiu dels nostres alumnes, moltes escoles es troben amb el següent panorama: famílies faltes de la més mínima estructura, amb problemes econòmics importants o molt importants, sense unes mínimes necessitats cobertes, uns serveis socials que no donen abast a tot el que els hi arriba,… Podria continuar escrivint moltes i moltes línies.

Malgrat tot, moltes escoles fan diverses accions de forma continuada per procurar donar un cop de mà al seu alumnat. Recolzades o no per AMPAs i d’altres ONGs segons el cas. Tot això requereix un temps. A més, s’han de sumar les activitats acadèmiques habituals amb les corresponents adaptacions constants als alumnes i als grups. Afegir que les escoles es troben un EAP que també està sobrepassat i que, els que volen ja que hi ha de tot, no poden ni de llarg cobrir les demandes de l’escola per poder donar resposta a diferents problemàtiques educatives habituals. I per acabar de completar tot el marc, també es troben unes infraestructures tècniques amb un manteniment extern mínim i amb un temps de resposta impropi.

Tot això no està a tot arreu. Tinc companys que quan els comento segons què, directament al·lucinen: “Feu recollida d’aliments i roba per les vostres pròpies famílies?? Una per trimestre com a mínim?? Nosaltres fem una o dos al curs per col·laborar i au. Vols dir que això ho heu de fer?”.

Davant d’això, després et trobes uns criteris d’avaluació plenament estandarditzats que no tenen present tot el que engloba el context educatiu d’un alumne d’un lloc o d’un altre. Potser és una excusa o potser simplement és una crida a enfocar la realitat de molts alumnes des d’una perspectiva més propera a la seva realitat.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

El factor temps

Fa pocs dies va presentar-se la nova reforma de la llei educativa. Una més. Una altra vegada davant un canvi de govern es crea una nova llei educativa per corregir els errors dels anteriors dirigents, clar està, sempre i quan no siguin del mateix partit polític. Patètic per totes bandes.

L’educació no pot respondre als interessos polítics d’un senyors i senyores que, tot i que hagin sigut escollits en unes eleccions legals, no tenen ni la més mínima idea del que és educar. Tampoc es pot estar molt tranquil quan alguna d’aquestes persones tenen en el seu currículum una feina relacionada amb l’educació, ja que no és cap garantia.

El que fan tots els governs es anar contra l’educació. Es necessari i imprescindible un mínim de temps per veure de veritat què no funciona dins d’un sistema educatiu. Poques vegades, els diferents sistemes educatius han disposat del factor temps al seu favor, els han analitzat de forma objectiva i s’han establer els seus punts forts i els seus punts febles.

No ens enganyem ni ens deixem enganyar. Sempre hi ha punts forts i punts febles. Però, són respectats aquests punts forts? S’intenta posar una solució als punts febles? Es responsabilitza a algú al marge dels mestres, professors, escoles, instituts, universitats? De veritat es pot ensenyar el mateix arreu? La societat es preocupa de què aquests nens/es, adolescents i universitaris puguin tenir de veritat el TEMPS necessari i l’entorn adient per formar-se i crear la seva pròpia personalitat no la que volem que tingui?

Un sistema educatiu a una societat democràtica no pot estar sotmès al color del partit que governi. És impossible que els polítics entenguin això? Podrien deixar l’educació per les persones a les que de veritat ens interessa l’educació? Podrien sortir del primer pla de la càmera, governin o tinguin un únic diputat, i no voler tenir raó en tot? Aquesta és l’educació que tots ells/es transmeten.

Tothom sap que educar és un procés lent, que la justícia és lenta, tots els canvis substancials socials són lents,… Per què el sistema educatiu és l’únic que no disposa d’aquest marge de temps? No ho acabo d’entendre.