Entradas

Aturem la llei de la selva

Fa uns anys, veient com a entrenador de categories de formació com funcionava el món del bàsquet per a nens menors d’edat, reflexionava en un article sobre el concepte de pedrera al món de l’esport (Què és la pedrera? L’autèntica veritat). Doncs bé, després d’aquest temps, he comprovat com la tendència dels clubs de bàsquet de fitxar nens no només s’ha mantingut sinó que s’ha potenciat, arribant a desfer-se equips fins i tot en edat premini per aquest motiu.

basketball-1602392_1280

No entraré, altre cop, a analitzar la situació ni a debatre si els culpables són uns pares cada cop més disfressats de mànagers dels seus fills en lloc d’adults realistes com convindria o bé uns clubs amb un afany de protagonisme i de fama absolutament desaforats. Però la situació final és que ens trobem amb unes víctimes, els nens (recordem, nens), que canvien de club de forma constant i perden més i més temps recorrent desenes de quilòmetres per fer el que els agrada, jugar a bàsquet. I em consta que això passa també al món del futbol (segurament de forma encara més acarnissada) i probablement també en altres esports.

El que hauríem de pensar ja, doncs, és en intentar trobar solucions. Vist que el codi ètic implementat fa uns anys no ha tingut resultats, crec els toca a Federacions, Consejos i organismes varis encarregats de dirigir aquest món amateur, assentar-se i acordar amb els clubs noves formes d’intentar aturar i controlar el món de la selva en que s’ha convertit tot això. Sé que no és fàcil, més si s’han de conjugar els factors legals afegits tan farragosos, com llibertats personals, etc., però crec que estem arribant a un punt surrealista i fins i tot diria que fastigós. Però estic segur que poden sorgir noves idees i fórmules que facin canviar aquesta tendència i tornin a fer d’aquest esport de base un món més sa.

Espero, doncs, pel bé dels clubs i del bàsquet en general però sobretot dels nens, que aquests organismes s’adonin de lo greu de la situació i tinguin ganes de posar-s’hi de veritat.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

Passa per un altre camí

A la nostra millor versió d’aquesta setmana vull plantejar aquesta pregunta: quines són les nostres dificultats, els nostres obstacles, les nostres pors?

I la primera cosa que voldria dir sobre això és que és impossible que no hi hagin obstacles, dificultats i pors. La vida de les persones és com un viatge on trobem tota mena de paisatges i de llocs on reposar i abeurar-nos. A vegades sembla que no arribarem, o que estem caminant sense avançar, o fins i tot que ens hem equivocat de camí i estem perdent moltes energies… Altre vegades la ruta és alegre, i anem lleugers, contents, gaudint del paisatge. Hi ha moments de calma, de cansament, d’esgotament, de molta força, de gran rapidesa, moments de tot tipus…

Les dificultats tard o d’hora apareixen… Per això és necessari:

miedo_cloud_y_movilidad

  1. Que siguem forts i tinguem fermesa per fixar la mirada en les possibilitats i en les solucions; i no només en els obstacles que van sorgint. Aquest és un exercici difícil però amb entrenament anem fent petits canvis que ens ajuden molt perquè el perill d’enfonsar-nos sovint es troba més en la falta de confiança que en les mateixes dificultats.
  1. Que tractem de superar aquestes dificultats i aquestes pors. No serveix de res lamentar-se o queixar-se. Hem provat de fer alguna cosa diferent per veure si els resultats també són diferents? Hem canviat la nostra “estratègia”?

Que no ens passi com aquell que es lamentava que sempre que passava per aquell camí l’atracaven. I hi havia passat 50 vegades!!! Tots sabem almenys una possible solució…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (44:35- 49:50)

Albert Valldosera

Coach

 

35 anys fent el mateix

Recordo converses de mons pares amb familiars quan jo era petit i els meus germans i d’altres familiars  anaven a començar a estudiar a la universitat o s’apropaven a aquesta etapa de la vida. Tots deien més o menys el mateix i tenien les mateixes expectatives. Estudiar alguna cosa que després els proporcionés una feina al acabar el estudis i poder viure la resta de la vida tranquil. Aquesta és la forma de pensar habitual de la seva generació.

Avui dia això no és així. Poques són les feines que poden assegurar una estabilitat al llarg de molts anys, al llarg d’uns 35 anys com a mínim (per norma general) fins arribar a la jubilació. La societat canvia sense parar i sense tenir gaire clar cap a on va. Les necessitats de les persones i les feines que aquestes realitzen també ho fan, per descomptat.

MUNCH

Davant d’aquesta situació, potser plantejar-se un objectiu com trobar una feina per la resta de la vida passa a convertir-se en un objectiu massa ambiciós o fins i tot pràcticament impossible. Tenir aquest desig pot originar fàcilment situacions d’estrés i/o ansietat.

És cert que una persona pot treballar tota la seva vida al mateix lloc de feina, segons el sector al que es dediqui. També és cert que segons l’activitat professional que sigui i sobretot si aquesta és una de constant desgast psicològic, pensar que serà per la resta de vida professional tampoc ajuda gaire.

L’activitat professional d’un és una part de la seva vida, important com a mínim en quant al temps que li destinem. Viure-la en present és imprescindible per poder-la valorar sense magnificar-la ni menystenir-la. S’ha de projectar en el futur però aquesta projecció dependrà de la feina i el seu sector laboral. En general, projectar-la més enllà de 10 anys és molt arriscat ja que els canvis es produeixen contínuament.

Els canvis a la situació laboral són habituals. La forma d’afrontar-los és la que ens marcarà el nostre futur professional. No s’ha de tenir por d’ells però tampoc canviar per canviar generant-te un excés d’incertesa que finalment pugui amb tu i acabis acceptant qualsevol feina per tal de respirar econòmicament.

Els canvis són reptes i s’han de valorar i viure com a tals. Sabent que existeix un risc i sent conscient d’ell. Però per sobre de tot, prenent la decisió amb seguretat per afrontar tot el que pugui esdevenir-se. D’aquesta forma tot serà més assumible.

Sempre que sigui possible, és un el que ha de decidir si s’està 35 anys fent el mateix o si en aquests anys fa 5 feines diferents. Si el canvi es provocat, no serveix de res viure en el passat. Qui sap, potser t’han donat l’empenta que necessitaves per canviar la teva vida laboral. Tot dependrà de la teva percepció i de com decideixis afrontar la situació. Solucions sempre n’hi ha.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Aportem colors

Ens trobem a una època de decisions pels joves estudiants. Cert és que cada cop més existeixen més opcions formatives que permeten anar prenen decisions al llarg de l’any. Malgrat tot, ara és el principalment moment.descarga (2)

Com a mestre amb una determinada experiència, els meus ex alumnes van creixent i es troben en moments claus de presa de decisions. Com a entrenador de formació passa el mateix amb ex jugadors. Ja siguin ex alumnes o ex jugadors amb els que mantinc contacte sovint o d’altres amb els que no estem tant en contacte, cada cop més rebo per aquestes dates (també al llarg de l’any) consultes sobre què fer.

El primer que trobo és una por a equivocar-se exagerada que condiciona moltíssim la presa de decisions. Decidir no és fàcil però penso que si no admets la possibilitat d’equivocar-te encara ho fa més complicat. En moltes ocasions quan em transmeten aquests neguits penso que tot el procés formatiu que han efectuat fins aquell moment en el que jo he participat no ha cobert un dels seus principals objectius: ajudar a desenvolupar una persona amb una autoconfiança plena en les seves capacitats.

baralla familiarUn altre aspecte que trobo i que és un clàssic és la pressió familiar. Ja sigui per tradicions laborals familiars o per la por que genera als pares i a les famílies la situació econòmica que es visqui en aquell moment i pressionin perquè es triïn formacions que tinguin un futur laboral més clar. El segon, dins d’un certs límits, el puc entendre. El primer no. Com l’avi era advocat, el pare és advocat, el germà i la germana grans són advocats, tu has d’estudiar dret… No ho entenc.

Personalment, en aquell moment de la meva vida, vaig tenir una petita experiència semblant. Sóc el petit de tres germans. Tots dos enginyers. Més d’un cop, diferents membres de la meva família em deien “I tu quina enginyeria estudiaràs?”. Alguns cops mons pares i d’altres jo responien que estudiaré el que vulgui però una enginyeria no perquè mons germans ho hagin fet. No tinc res contra les enginyeries però no m’atreuen ni m’han atret mai. Què hagués passat si la meva família propera, perquè els meus germans tampoc pressionaven perquè seguís els seus passos, no haguessin actuat així i deixar-me prendre a mi la meva pròpia decisió? Ni idea.

El problema de la pressió familiar és que com lluitis contra ella i et surti malament, generalment encara et penalitzen més el teu error. Aquelles frases tant famoses com “Si ens haguessis fet cas… Ja t’ho dèiem nosaltres que això no tenia futur….”

I què passa si t’equivoques? El que tries a aquella edat és el que serà durant 40 o 45 anys si o si? Trobo que mai ha sigut així i que allò de reinventar-se sempre ha existit. Però avui dia és encara més vigent.

El ventall d’opcions a escollir cada any és més ampli i això incrementa les opcions de triar una opció equivocada o que no t’acabi de sortir com un esperava. A més, els interessos personals d’una persona creixen, es desenvolupen, evolucionen al llarg de la seva vida en funció de les seves experiències. Una decisió que prenguis amb 20 anys, i sigui totalment encertada i que et vagi fantàsticament bé a la vida, però potser als 27 necessitis un altre plantejament. On està el problema? Les experiències són aprenentatges i sempre són vàlids.

Ajudem a desenvolupar entre tots persones amb una confiança plena en les seves potencialitats i que entenguin que la vida és un joc de decisions on el més important és que tu et facis responsable d’aquestes decisions i a partir d’aquí…ja es veurà. No dramatitzem situacions que no són drames.images (4)

Els joves ja veuen el futur prou negre ells sols perquè la resta encara els hi enfosquim encara més. Afegim colors a aquestes situacions, sempre hi ha alternatives. Generalment els problemes tenen més d’una solució i sempre hi ha camins que permeten tornar enrere, girar per agafar un altre, etc. Tot per anar avançant i si en algun moment t’atures, pot anar bé per poder analitzar tot el ventall d’opcions, camins que s’obren davant la teva vista.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5