Entradas

Vivim en una societat adormida

En aquest cas no estic utilitzant cap doble sentit, és absolutament literal. Estem envoltats de gent adormida per tot arreu on anem i això ens hauria de fer pensar a tots. Aquest fet arriba a tal punt i és tant general que moltes vegades ni el percebem. Està tant integrat en el nostre dia a dia, que no ens és estrany que un nen de tercer de primària s’adormi a les 10 del matí o que la gent dormi al metro al matí o a la tarda.

adormida

Cada curs que passa les escoles i instituts es troben que més alumnes arriben tard. En el cas dels més petits són les famílies les que s’adormen moltes vegades. Quan comencen a créixer això generalment encara es fa més pronunciat. Al marge del casos en els quals s’arriba tard per altres motius, el fet d’haver-se llevat a corre cuita ja que no s’havia sentit el despertador o la persona que et despertava s’ha despistat, és el més normal. I això es veu posteriorment a les classes fàcilment. També et trobes el cas contrari, nens i nenes que s’adormen al llarg del dia perquè els fan llevar-se molt més d’hora del que seria necessari per arribar a escola.

Però hi ha un cas que els darrers anys està creixent força ràpidament. Són els nens i nenes que van a dormir molt tard. Aquest fet a l’adolescència ja es dispara d’una forma que en molts casos és alarmant. Motius sempre n’hi ha, alguns fins i tot poden tenir una argumentació que podríem compartir en general. Tot i això, no ens enganyem, en general són excuses que volen tapar la deixadesa d’algunes famílies o la poca importància que li donem a una activitat molt important de la nostra vida com és dormir.

Hi ha molts estudis que parlen de la qualitat de la son dels adults i del temps que hi dediquem. En general tots arriben a la conclusió de què cada cop el percentatge de gent que no dorm amb un mínim de qualitat i de quantitat puja. El tema de la quantitat és complicat ja que depèn molt de cada persona, però tots necessitem dormir amb un mínim de qualitat.

Els dies laborals moltes persones allarguen les hores d’activitat tot el que poden i més. En general a causa del horaris laborals que després els deixen el temps just per la resta d’activitats. Al marge del component de planificació personal que aquí té el seu pes, els aspectes no controlables de la feina de cadascú condicionen i obliguen a prioritzar les activitats per poder arribar a tot el que s’ha de fer (o això pensem). Una forma habitual de compensar tot això és restant hores de son. Molta gent té una clara descompensació entre la qualitat i quantitat d’hores que dorm els dies laborals i les dels dies no laborals, aspecte que afecta el primer i segon dia laboral principalment. També afecta a les relacions personals i professionals més del que molts es pensen.

La societat ha de fer un replantejament important en quan a horaris. Les noves tecnologies han de ser un valuós aliat perquè puguem reduir el temps d’algunes activitats al incrementar la qualitat de les mateixes. Tots som conscients de com ens trobem quan dormim bé, els beneficis que això té en tot el que fem, ja no diré res de com es beneficia la nostra salut. El nostre cervell ho necessita. Ho necessitem per poder viure al màxim la nostra vida.

Segur que si visquéssim a una societat desperta aquesta seria molt diferent i podríem ser més exigents també amb els que s’aprofiten del nostre cervell adormit per mirar de manipular-nos. Despertem-nos doncs, tots en sortirem guanyant. Bé, potser no tots …

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

El context educatiu

Allò que envolta pràcticament qualsevol activitat que facis és molt important per la mateixa activitat i en molt moments pot esdevenir un factor determinant. Per això, quan la gent compara aspectes educatius d’escoles situades en entorns pràcticament oposats i deixa de banda el context com si no fos important, no ho entenc. Quan aquestes persones són teòriques professionals educatives, ho trobo molt més greu ja que penso que és un error professional que les desacredita.

Davant la reflexió de que els entorns no es poden comparar, una de les respostes més esteses és la que diu que el context és una excusa que agafem els mestres o professors per no ser exigents amb la nostra professió i que el que hem de fer, principalment els mestres de primària, és compensar aquest dèficit per equilibrar els contextos externs. Quan respons amb quins recursos ho fas o en quins moments, et diuen que siguis creatiu i que la teva jornada laboral va més enllà de les hores que passes a l’escola, totes aquestes hores ben utilitzades equilibren aquestes diferències i possibiliten que els criteris siguin els mateixos. Això ho he escoltat directament de diferents persones amb diferents responsabilitats.

foto escola

Personalment com a mestre, estic una mica fart de que a la mínima que fas referència a algun aspecte relacionat amb la càrrega de treball, ràpidament esmentin les hores laborals que has de fer fora de l’escola o els períodes de vacances. Qui es pensi que els mestres o professors només treballen quan es troben al recinte escolar, no sap res i si és una persona amb alguna mena de càrrec educatiu directament està menystenint als professionals educatius.

Si parlem de compensar per equilibrar el context educatiu dels nostres alumnes, moltes escoles es troben amb el següent panorama: famílies faltes de la més mínima estructura, amb problemes econòmics importants o molt importants, sense unes mínimes necessitats cobertes, uns serveis socials que no donen abast a tot el que els hi arriba,… Podria continuar escrivint moltes i moltes línies.

Malgrat tot, moltes escoles fan diverses accions de forma continuada per procurar donar un cop de mà al seu alumnat. Recolzades o no per AMPAs i d’altres ONGs segons el cas. Tot això requereix un temps. A més, s’han de sumar les activitats acadèmiques habituals amb les corresponents adaptacions constants als alumnes i als grups. Afegir que les escoles es troben un EAP que també està sobrepassat i que, els que volen ja que hi ha de tot, no poden ni de llarg cobrir les demandes de l’escola per poder donar resposta a diferents problemàtiques educatives habituals. I per acabar de completar tot el marc, també es troben unes infraestructures tècniques amb un manteniment extern mínim i amb un temps de resposta impropi.

Tot això no està a tot arreu. Tinc companys que quan els comento segons què, directament al·lucinen: “Feu recollida d’aliments i roba per les vostres pròpies famílies?? Una per trimestre com a mínim?? Nosaltres fem una o dos al curs per col·laborar i au. Vols dir que això ho heu de fer?”.

Davant d’això, després et trobes uns criteris d’avaluació plenament estandarditzats que no tenen present tot el que engloba el context educatiu d’un alumne d’un lloc o d’un altre. Potser és una excusa o potser simplement és una crida a enfocar la realitat de molts alumnes des d’una perspectiva més propera a la seva realitat.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

On està la sorpresa?

Darrerament poden llegir-se diferents opinions, investigacions i articles de tota mena que parlen de la distribució horària de la societat actual. Pràcticament tots estan d’acord en el mateix: la distribució actual no és la millor per molts aspectes que haurien de ser bàsics a una societat on les persones fossin el més important.

Però ja està. Amb això sembla que hi ha prou. No hi ha conciliació familiar, la qualitat de vida de la gran majoria de les persones baixa any rere any, no es prenen mesures de cap tipus per canviar aquesta dinàmica i l’únic que es fa és tirar-se dels cabells quan surt alguna noticia que crida l’atenció i que parla directament o indirectament de com la societat ocupa les hores del dia. Com és el cas d’aquesta noticia publicada a La Vanguardia.

deures

Realment a algú sorprèn aquesta noticia? Dubto molt que per algú que treballi al sector educatiu aquesta noticia sigui una novetat. Fins i tot els que envien deures als seus alumnes a tort i a dret saben que aquesta no és una activitat realment profitosa. Cert és que una majoria dels mestres realment no envien deures per fer a casa, els deures són el que no s’ha fet o acabat a l’hora de classe. Però també hi ha vegades que aquesta feina programada per fer a l’aula ja està pensada perquè no es pugui acabar a l’escola i s’acabi a casa.

Un altre aspecte són les famílies que demanen deures als mestres, professors i a les escoles o instituts. Personalment penso que ho fan per dos motius: pensen que més feina serà millor pels seus fills i d’aquesta forma els tenen ocupats, no havent-se de preocupar de en què inverteixen el temps.

Obliden així que la quantitat de temps establerta a una activitat no assegura la qualitat de la mateixa. Per més hores que dediquin als deures, no té perquè existir una relació directa amb el seu aprenentatge o rendiment acadèmic. Buscar feines pels nens per ocupar el seu temps, ja sigui per l’horari laboral dels pares/mares, per facilitar la vida familiar o simplement perquè no molestin, tampoc és la solució.

La societat ha de plantejar-se realment com vol ser i a partir d’aquí actuar i deixar-se de posats davant les càmeres en situacions puntuals per preparar iniciatives reals en aspectes com la distribució horària laboral, l’escolar, el prime time televisiu i d’altres que van més lligades del que pensem. I després posar en pràctica aquestes iniciatives i no deixar-les al calaix fins que arribin les properes campanyes electorals.

Deixem de sorprendre’ns per coses que ja sabem i passem a l’acció.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

La importància dels vincles

Segur que alguna vegada t’ha passat que tens un conjunt d’idees, de pensaments desendreçats, de sensacions…i de cop llegeixes i escoltes algú que està dient allò que tens a dins però posant-hi un ordre i les paraules correctes. Això és el que em va passar quan vaig veure i escoltar per primer cop aquest vídeo de Rita Pierson. Va ser com un: jo vull ser així sempre! Us explicaré perquè em semblen tan fascinants les seves paraules:

  1. La connexió humana: té molta raó quan diu que mai en parlem. Passes per una facultat i absolutament cap professor et diu que allò més elemental i alhora més important és crear vincles amb els teus alumnes. Ningú et parla de construir una xarxa on tots i totes ens hi trobem a gust: mares, pares, mestres, personal no docent, alumnes… Ens formen per a saber ensenyar (representa) però ningú et diu que els comportaments que adoptes i les paraules que pronuncies poden tenir un efecte preciós o un devastador. 
  2. Com aprenem? Si et demano que recordis un referent de quan eres petit o petita, algú que en certa manera et va canviar el prisma amb el qual mires o et va treure en fora petites molèsties que portaves a dins o et va fer estimar les matemàtiques perquè et va obrir un món nou de preguntes…si recordes a aquesta persona dubto que diguis: era un gran docent perquè utilitzava com a recurs…(el que sigui). Segurament diràs, em va fer estimar tal o em va escoltar quan ho vaig necessitar o era un friqui de la seva assignatura…!  què tenen en comú aquests atributs? L’ENTUSIASME. Aprenem si ens emocionem, el nostre cervell funciona així, no és cap faula, és neurociència. Si als infants se’ls hi desperta la curiositat les preguntes, els dubtes, els plantejaments, les solucions…en definitiva, el pensament divergent surt sol. Nosaltres, els mestres, som allà per il·luminar aquell indret de curiositat però l’aprenentatge ve d’ells. No anem a l’escola a transmetre coneixements anem a transmetre PASSIÓ per APRENDRE i els nens no aprenen d’algú que no els hi agrada i precisament no els hi agrada perquè no els escolta, no els motiva i no els estima. 
  3. Emocions: “Demana perdó a un nen i el deixaràs en xoc” , aquesta frase l’havia dit algun cop molt abans de veure aquesta xerrada. I és així. Els nens/es veuen l’adult com aquell competent, que és allà perquè sap, que sap més, que no s’equivoca perquè vivim en una societat on l’error és un càstig, una cosa lletja que cal tapar ràpid. Doncs no! Venim a la vida a aprendre i la manera com s’aprèn és cagant-la una vegada i una altra i NO M’ESTIC EQUIVOCANT, ESTIC APRENENT! D’altra banda, si m’equivoco amb alguna persona o tinc un comportament inadequat que fa mal és important que rectifiqui, que m’empassi l’orgull i digui HO SENTO MOLT i sabeu? NO PASSA RES! Els infants han d’aprendre això, a dir-ho amb el cor a assumir l’error…que s’acabi ja el moment “Pau, digues perdó” i en Pau “perdó” així ràpid sense mirar, sense sentir…aquest perdó no val per res! 

Relacionat amb les emocions, en un moment la Rita parla de “com puc augmentar la seva autoestima i alhora el seu rendiment acadèmic?”. Personalment, aquí està la clau de tot, si aconsegueixes que un nen se senti gran, valuós, valorat…aprendrà! És impossible que no ho faci! Tots i totes hem tingut grups difícils, alumnat que parteix des de baix de tot i els hi hem fet adaptacions…això està molt bé, certament és evident que hi ha infants que ho necessiten però MAI s’ha d’oblidar que allò que necessita el nen ÉS UN CAMPIÓ, ÉS AQUELL ADULT QUE ESTÀ ALLÀ CREIENT QUE HO ACONSEGUIRÀ!

SIGUEU EL CAMPIÓ DE TANTES PERSONETES COM PODEU, HEM NASCUT PER MARCAR AQUESTA DIFERÈNCIA!

Anna Mercader

Mestra

Tornar a començar

Amb el començament  del curs escolar pels nens i nenes es completa, pràcticament al cent per cent, la tornada a les activitats més habituals de la societat. És la coneguda tornada a la rutina.

No deixa de sorprendrem que això ho marqui l’educació. Un sector, que juntament amb la resta de sectors que conformen la cultura, és menystingut de forma constant. Els mitjans informatius veuen a l’educació com allò que els hi omple uns dos minuts cada vegada que torna a l’activitat o la para o allò que massa sovint pateix una nova reglamentació per tal de millorar-lo, teòricament. Aquesta és la presencia educativa als mitjans. Això si, tots s’omplen la boca amb la importància de l’educació per la societat.

La societat necessita canvis. Aquests canvis no els faran els polítics de cap partit existent o futur. Aquestes persones que no volen canvis reals no donaran al sector educatiu els mitjans necessaris per realitzar la seva funció social, a no ser que els serveixi per perpetuar els seus privilegis.

Malgrat això, és necessiten canvis i cada cop són més visibles. Per sort cada vegada més gent veu clarament la imatge social que es transmet, ja sigui a nivell local, estatal o internacional. Aquests canvis els hem de fer la gran majoria i per això es necessita implicació màxima en allò que cada persona faci no deixar el canvi social en mans exclusives del sector educatiu.

Llavors toca enfocar la tornada a l’activitat d’una forma proactiva, revitalitzant. Una nova oportunitat per anar canviant el nostre present. Donant el màxim cada vegada, vivint plenament cada dia (no m’agrada gaire això de com si fos l’últim li manca il·lusió pel meu gust). És un canvi de pensament, d’emocions i de conductes. I així si que podrem transmetre positivisme social. Descobrirem noves necessites que reclamarem siguin satisfetes i forçarem a que deixin que l’educació i la cultura en ajudin a cobrir-les.

Estic segur que a molts de nosaltres, en arribar aquestes dates, ens ve al cap la cançoneta de l’anunci que finalitzarà aquest post. Com ens ho prenem depèn de nosaltres. Un pal de vida a la que tornem per la força o una oportunitat de continuar tenint o agafar definitivament les regnes de la nostra vida, enriquits però no limitats per les experiències viscudes.

Al marge de la cursileria de l’anunci quedeu-vos amb la il·lusió que representen els nens i les nenes i mireu les vostres activitats diàries amb altres ulls.

Competències bàsiques vs necessitats bàsiques

Demà els nens i nenes de sisè de primària seran sotmesos a una nova prova externa que indicarà a efectes públics com va el seu aprenentatge. Són les famoses proves de competències bàsiques. Personalment crec que avui dia és més important tenir la seguretat de que es cobreixen les necessitats bàsiques d’aquests infants més que estandarditzar el seu nivell competencial.CC.BB.

Aquestes proves estandarditzades s’estan convertint en el principal punt d’observació de la societat cap a l’educació. A més a més, es volen afegir altres proves semblants o que aniran per l’estil. Per veure la utilitat real d’aquestes proves, també s’ha de pensar en qui les crea, qui les publicita i què publicita. Responent aquestes tres preguntes es veu clarament que el més important d’aquestes proves és que surtin els resultats esperats en allò que es vulgui vendre.

El problema és el de sempre. La gent que hauria d’ajudar a l’educació només pensa en ella per utilitzar-la al seu favor, com la resta de coses. Però abans d’haver-se d’aprofitar d’ella, s’ha preocupat per ella? No, que això és molta feina.

Avui dia, existeixen molts nens i nenes de moltes escoles de primària que no tenen cobertes les seves necessitats bàsiques. Famílies desnonades, ajudades per diferents organitzacions o serveis socials sobresaturats. Nens i nenes que no tenen clar a quin llit  podran dormir a la nit o si tindran un sopar que cobreixi la seva gana. Escoles amb entorns complicats que han d’escoltar que els entorns on desenvolupen la seva feina no són factors a tenir presents dins dels seus projectes educatius.

En aquests temps on es parla sovint de prioritzar despeses, a algú se li ha passat pel cap que potser els diners que costen aquestes proves, i alguna d’altra, serien més útils a serveis socials o posant algun mestre de més a segons quines escoles?

Parlant amb companys mestres, la gran majoria sabem com sortiran i com es faran servir aquests resultats. Ja veurem si ens equivoquem o no. No és important. Les solucions que s’intentaran donar a aquests resultats és l’important de veritat. Com les proves no donaran un resultat real de la situació educativa, les solucions tampoc seran les adequades per aplicar a la realitat d’avui dia.

Això sí, encara hi així, més d’un i d’una s’omplirà la boca amb la típica frase de “l’educació és el futur de la nostra societat” i que cal fer esforços per millorar-la. No diran que tot el que no encaixi en els seus esquemes, ni es plantejaran si és bo per l’educació. Això no és publicitari.

Pervertint el sentit comú

Sóc un gran defensor del sentit comú i no seré jo el que digui que la nostra societat ha actuat sempre amb seny. Ni de bon tros. Però em sembla una broma de molt mal gust que els senyors que amb les seves decisions tenen força més culpa que la resta en la situació que avui dia es viu, intentin donar lliçons a la resta i prenguin decisions en prejudici de la gran majoria de la societat apel·lant al sentit comú.

És claríssim que la gent està poc habituada a regir-se pel seu cervell. Això ho sabem tots. Això de pensar les coses que fas és cansat. Fins i tot quan tens l’hàbit plenament adquirit, hi ha dies en els quals el cervell està apunt d’explotar de tanta activitat. Però d’aquí a defensar la gran majoria de decisions que prenen avui dia dient que es fan perquè és de sentit comú, va un tros.

Aquesta perversió constant que està patint quelcom tant necessari a la vida ens obliga a que els mestres/professors fem un esforç més gran per poder transmetre aquest aprenentatge indispensable pel futur dels nostres preuats alumnes.

Cert és que l’educació no es pot dir que sigui un lloc on s’apliqui constantment el seny. Mestres que destinem més temps a paperassa inútil que a tota la resta d’aspectes de la nostra feina, equips directius als que maregen constantment per tot arreu, carreres universitàries on falten assignatures claus que després aquests professionals desenvoluparan de forma continuada exercint feina, etc.

Per això he dit mestres i professors i no he parlat de l’educació en general. Haurem de ser nosaltres, les persones, les que intentarem que una de les grans oblidades, juntament a d’altres summament importants i imprescindibles pel desenvolupament d’aquests nens i nenes com és l’educació emocional, no sigui brutalment pervertida i utilitzada per retallar les beques menjador, les substitucions de mestres i professors en cas de baixa, l’increment de ràtios,… i també la resta de retallades socials.

Confio que així serà. D’igual manera, estic segur que altres persones de diferents àmbits socials es sumaran per aconseguir que com a mínim cada cop sigui més complicat aquesta forma d’argumentar decisions que no responen al sentit comú de la gran majoria.