Entradas

Valorem el silenci com una dimensió necessària de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: valorem el silenci com una dimensió necessària de la nostra vida?

Hi ha molt moments a la vida i moltes situacions ens les que el millor que podem fer és restar en silenci. Un silenci eloqüent que expressa la nostra proximitat a una persona que pateix o la nostra necessitat de pair allò que anem vivint i experimentant perquè molts aspectes de la vida humana no deixen de ser un misteri.

El silenci ens permet obrir els ulls, les orelles i tots els nostres sentits però sobretot ens permet escoltar el cor; i el cor entès com a centre d’operacions, com el lloc on guardem els sentiments i els valors més profunds, més autèntics, més reals…

Sense silenci, la superficialitat queda a flor de pell i la nostra capacitat d’anàlisi i reflexió esdevé fàcilment dirigida per aquell que fa més soroll sigui qui sigui; i tots tenim els nostres sorolls. Sense silenci anem fent amb la inèrcia dels nostres hàbits i creences ja siguin potenciadores o limitants.

El silenci ens permet aprofundir, reflexionar, centrar-nos en allò realment important i necessari, corregir el rumb, tornar-lo a corregir, rectificar, fer memòria, recordar, trobar la serenitat, progressar, retrobar la il·lusió original, prestar atenció, obrir la mirada, contemplar el misteri… i sobretot, sobretot: escoltar-nos a nosaltres mateixos i escoltar el nostre cor.

Com deia l’endevinalla de la gran pel·lícula “La Vida és Bella”: “Quan ho pronuncies desapareix, què és? El silenci.”

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (11:18- 14:11)

Albert Valldosera

Coach

Com és la nostra mirada? Com valorem la realitat?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantegem aquesta qüestió: com és la nostra mirada? Com valorem la realitat?

Si ho pensem una miqueta hi ha moltes maneres de valorar la realitat. Podríem dir que tantes com persones. Però posats a fer distincions, avui voldria fixar-me en dues maneres de veure les coses: una manera profunda i una altra de superficial. Per tant estem davant d’un problema d’òptica.

I la pregunta és: perquè algunes persones es fixen en la façana i en la carcassa? I altres sense menysprear aquesta façana van una mica més a fons o una mica més enllà? Per il·lustrar el que estic dient utilitzaré una comparació automobilística per explicar com veig jo les dues postures. Una seria com conduir mirant justament al davant; i l’altra conduir mirant el que ha de venir sense oblidar-se del que hi ha just al davant.

La mirada i els nostres ulls són finestres obertes al món. I el món és el que és, però el que veiem no és sempre exactament el mateix perquè depèn de moltes coses: els nostres estats d’ànim, les emocions, els sentiments, els prejudicis, el bon humor o mal humor, un cor ferit o curat, el cansament, l’estètica, l’alegria, l’amistat, la sintonia, les experiències personals, el que pensem o desitgem veure…

Cal entrenar una mirada que superi les foscors, una mirada lluminosa, que doni pau, que ajudi a créixer, una mirada oberta i amb perspectiva; no una mirada petita que s’aferri a falses seguretats, o una mirada parcial que elimini els problemes fent veure que no existeixen.

La mirada més profunda i essencial és que la plenitud de la nostra vida només la trobarem si ens esforcem per viure estimant als altres i a nosaltres mateixos. Aquesta mirada pot traspassar fronteres, barreres, obstacles, creences limitants, façanes i carcasses. I si és persistent arriba al fons del cor.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:40- 16:15)

Albert Valldosera

Coach

Volem domesticar les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un pregunta referent a les nostres relacions personals: volem domesticar les persones que ens envolten?

Avui plantejo aquesta qüestió perquè existeix un perill en les relacions personals que és el de voler “domesticar” els altres i fer-los o voler fer-los a la nostra mesura, segons la nostra manera de veure les coses. Així, voldríem que fessin allò que nosaltres volem, que opinessin el mateix que nosaltres, que veiessin les coses de la mateixa manera… En certa manera es pot comprendre que passi això perquè en el fons és una forma de buscar seguretats, però si ho pensem una miqueta és un flac favor que serveix per a ben poca cosa i que empobreix les relacions.

Una cosa diferent és el fet d’ajudar-nos a ser millors els uns als altres. Quan hi ha una relació de confiança (amics, parella, companys) hem de poder corregir-nos mútuament els defectes per ajudar-nos a créixer com a persones. Dir-nos les coses amb respecte, obrir noves perspectives, comunicar els diversos punts de vista i els sentiments forma part d’una relació sana. I és molt d’agrair quan algú de des l’estimació ens fa veure algun aspecte que podem millorar. Tot i que en un primer moment ens pot picar una mica el nostre ego; en el fons, és una de les mostres d’estimació per excel·lència.

Tanmateix, no ajudem quan volem domesticar i dominar els altres; quan els limitem a la nostra mesura. Hem de deixar ser cadascú! I amb això no vull defensar de cap manera aquella expressió que considero tan conformista: “és que jo sóc així”. Perquè darrera d’aquestes paraules sovint s’emparen un munt de mediocritats, faltes d’educació i de respecte, mal caràcter, egoisme, etc, etc, etc. Cal eixamplar horitzons i motivar per a què lliurement cadascun de nosaltres desitgem créixer i ser millors. Per a què siguem la millor versió de nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:18- 27:19)

Albert Valldosera

Coach

Per què experimentem la decepció i el fracàs?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo aquesta pregunta: perquè en els nostres temps que tant es parla del benestar i de la pau interior experimentem tantes vegades la decepció del fracàs?

Un fet que veiem en l’actualitat és la recerca del benestar, de la pau interior, etc. Però també un fet d’avui és la decepció i el fracàs.

I hi ha moltes raons que ho expliquen: una vida massa plena, massa aficionada als diners, al quedar bé i a la imatge, al prestigi, al poder, a la recerca del plaer i de la comoditat a tota costa, a l’abundància de coses innecessàries, una vida de ritme vertiginós i superficial que no ens deixa reflexionar ni pensar massa… I així és difícil que no quedem decebuts perquè sempre volem una miqueta més.

fracas

Proposo algunes estratègies que ens poden ajudar:

  1. Treballar i educar els nostres sentiments, les nostres emocions i els nostres desitjos. Això és clau. Fixar-nos en el que desitgem diu molt de nosaltres mateixos. Perquè com va dir Algú, “allà on posem el cor allà hi tenim el nostre tresor”. Però hi ha “tresors” que al final defrauden.
  1. Veure i entendre el cor com a centre d’operacions. Transformar el cor, escoltar-lo, modelar-lo, preparar-lo, treballar-lo interiorment amb una tasca que és a mig termini, molt més feixuga i lenta que posar-hi una capa de vernís per sortir del pas.
  1. Fixar-nos en els bons exemples que tenim. Aquelles persones de tots els temps que tot i les dificultats han donat fruits plens de bé, bondat i veritat. Persones que sovint són herois anònims però els nostres herois al cap i a la fi. I que ningú es pensi que són així per casualitat. Han sigut persones que s’han canviat i transformat en primer lloc a elles mateixes; i així han pogut millorar el nostre món.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (43:20- 49:30)

Albert Valldosera

Coach

I l’entrenador? Què sent?

Hi ha moments durant la temporada que et planteges si estàs fent les coses de forma correcte o no. Ara és un d’aquests moments; molts entrenadors aprofiten per fer una mica de balanç de la primera part de la temporada. No només a nivell de resultats, si no també a nivell de la dinàmica i funcionament del grup tant en entrenaments com en competició.

Podem caure en l’error de pensar que si no hem obtingut els resultats esperats és perquè no estiguem fent bé les coses, pensem que podem no estar a l’alçada de les expectatives que s’havien dipositat en nosaltres, o veiem que la dinàmica de l’equip no és la desitjada, …

Ningú ha dit mai que això d’entrenar fos una feina fàcil. Crec que una de les claus és resumeix en aquesta frase: “Following is easy; Leading is hard” (Seguir és fàcil, liderar és complicat). És a dir si l’entrenador és capaç de liderar l’equip, fer que els jugadors/es facin les coses per convicció i no per obligació tindrà molta feina avançada. Si entenen la necessitat de treballar al màxim cada entrenament o partit per poder millorar, independentment del resultat que s’obtingui. Aquesta feina és dura però la recompensa és molt més gran.20120312_Pep-Guardiola

Un exemple bastant recent podria ser el FC Barcelona de Pep Guardiola. Tothom accepta que la peça fonamental del projecte esportiu del Barça durant unes quantes temporades va ser ell. Evidentment coincidia que tenia els millors jugadors del planeta per poder desenvolupar la seva idea, però el mentor, el guia, era Pep Guardiola.

Cal diferenciar objectius: una cosa és el rendiment (a partir de certes categories) i l’altre la formació. L’objectiu principal del treball és diferent en cada cas, però l’essència segueix sent la mateixa. I això com es fa?

Hem d’aconseguir que cada jugador de l’equip es senti important i vegi que estem pendents de la seva evolució. Per això podem fer reunions individuals per guiar al jugador i orientar-lo cap a les coses que fa bé, i sobretot millorar aquelles que li costen més. No cal que sigui cada setmana però si que al llarg del mes o mes i mig anar parlant amb tots els jugadors. D’aquesta manera es poden anar refent els objectius de millora individual.

Sovint hi ha massa coses que volem treballar i que per nosaltres són importants, però com amb tot aprenentatge, com més focalitzada tinguem la nostra atenció molt millor. A l’hora de donar indicacions és important donar els flaixos d’aquell exercici concret perquè els jugadors vagin aprenent amb què fixar-se.alfred-julbe-entrenador-acb-endesa-uni-girona-002

Un dels principals deures que tenim com a entrenadors és fer aflorar el talent i les potencialitats de cada jugador, per això treballem. Hem de tenir la ment oberta i no fixar-nos gaire amb estereotips marcats, perquè llavors el que aconseguim és just el contrari; “tallar les ales” als jugadors. Sovint volem marcar tant les idees que ens oblidem que cada jugador té la seva manera d’expressar-se (a la pista em refereixo) i de resoldre problemes que se li plantegen. Al final cada jugador aprèn d’una manera diferent i segons uns interessos individuals, en funció de les coses que els hi són més significatives.

Seguint aquest punt, un error que cometem força vegades és castigar l’equivocació. Per que un jugador aprengui un determinat moviment o concepte necessita repetir-ho i equivocar-se moltes vegades per acabar dominant-ho. L’errada ve en el moment que l’entrenador “castiga” al jugador perquè ho fa malament enlloc de reforçar aquesta conducta i ajudar-lo a què entengui el motiu pel qual una determinada acció no és correcte. Si no té èxit i l’entrenador no és capaç d’explicar-li què ha de corregir per aconseguir resoldre el problema, el jugador acaba tenint un sentiment de frustració.

Un altre dels punts clau és el treball i la millora individual de cada jugador, que repercutirà en el bé de l’equip. Tenir jugadors que se senten motivats per treballar i millorar aspectes individuals transforma l’ambient de treball del col·lectiu, és un aspecte que s’encomana i que multiplica el rendiment de l’equip.

tn_celebracion2La importància del grup és essencial en qualsevol equip. Posar per davant de la persona el col·lectiu és bàsic perquè hi hagi una bona dinàmica dins del grup. És molt important fer entendre als jugadors que qualsevol acció, bona o dolenta, repercuteix positiva o negativament en el grup. Aspectes com la puntualitat, el respecte, el treball, …si es treballa bé la confiança en els companys i en un mateix es converteix en una arma molt poderosa per l’equip.

Per tancar el tema de la motivació del grup, pot servir per començar la setmana buscar una paraula o frase inspiradora. Que faci reflexionar als jugadors sobre aspectes que hem comentat abans: l’esforç, el treball, la constància, la força del grup, … Al començar cada entrenament durant la setmana fer-hi referència i comentar coses que puguin estar relacionades i que hagin sorgit a les sessió. També es pot utilitzar a la xerrada prèvia al partit com a culminació de la setmana de treball i perquè els jugadors puguin recordar com han anat els entrenaments.

Finalment, animar a tothom a treballar i a tenir paciència. Confieu amb vosaltres mateixos, sigueu coherents i perseverants. Quan la feina es fa bé els resultats (no només esportius) acaben arribant.

Oriol Garcia

Professor d’Educació Física i Entrenador de Bàsquet