Entradas

El waterpolo com a esport NO minoritari

Al plantejar aquest escrit, anava a parlar del waterpolo com esport minoritari o de l’èxit efímer del nostre esport quant a repercussió mediàtica i social. Però, no em dóna la gana ser un ploramiques.., o queixar-me de la nostra salut.., perquè penso que aquest sentiment d’inferioritat respecte d’altres esports o envers els mitjans de comunicació i la divulgació que fan, és un mal endèmic que hem de deixar enrere. La nostra clau i punt de partida, és que som diferents, únics, i a més som bons. Sumant els resultats exitosos (de les últimes temporades sí, però de les 2 últimes dècades també), el boom del waterpolo femení, la quantitat de clubs que competeixen en categories inferiors, el desenvolupament a millor de tots aquests, l’evolució del nivell de les diferents categories, el creixement dels tècnics…, hem de parlar de minoritari ? Nooooo !! No és el nostre sentiment, i menys en la nostra terra, Catalunya. Clar que podríem estar millor, però per això fem les coses, per anar tirant endavant, no enrere.seleccions catalanes campiones

Fent un cop d’ull, trobarem un any daurat de resultats, femenins sobretot: el 27 d’abril el CN Sabadell femení es proclamava a Hongria, i després d’un ambient infernal a semifinals, Campió d’Europa de waterpolo per clubs. El 2 d’agost, a les piscines Bernat Picornell de Barcelona, la selecció Espanyola femenina, quedava per primera vegada en la seva història, campiona del món, enmig d’una grada embogida. El 25 del mateix mes, a Volos, Grècia, les Juniors espanyoles aconseguien la medalla de plata en el seu Mundial sub20. I, per acabar-ho d’arrodonir, les més petites, les Juvenils, 2 setmanes més tard, el 8 de setembre, van ser subcampiones d’Europa sub17 a Istambul, Turquia. Espectacular, per dir-ho ras i clar, la temporada del waterpolo femení. I si tirem una mica més enrere en el temps, l’èxit veurem que no és fruit del no res. Medalla de plata femenina a als JJOO de Londres 2012, campiones del Món Junior elles a Trieste (Itàlia), i subcampions els nois Junior a Grècia al 2011. En el mateix estiu, les juvenils van fer 3s d’Europa a Madrid, i els nois a Rijeka (Croàcia), a part de la 1a Copa d’Europa del Sabadell femení. I no tiraré més enrere per no inflar-vos el cap…, però força medalles s’havien aconseguit i semifinals disputat ja.  I només parlo dels resultats internacionals, perquè a nivell nacional, els èxits són incontestables pel nostre waterpolo. I parlo de tot el waterpolo, sense discernir sexe o edat.

La meva idea no és comparar-nos amb altres esports, perquè tothom treballa al màxim de les seves possibilitats en funció dels recursos (humans i materials) de què disposi, però si repassem la resta d’esports del nostre país, sembla complicat trobar-ne alguns amb el mateix èxit, en diferents categories i gèneres (només vull citar el bàsquet, que any rere any rebenta tots els medallers en masculí, femení i totes les edats. BRAVO per ells!).

Aquests records dels últims temps, no fan res més que remarcar , i plasmar amb resultats les moltes i moltes hores de treball i volum de desig, il·lusió i ganes que inverteixen en el nostre esport, el waterpolo, tant els jugadors, com les jugadores, com els tècnics, i d’altres personatges pluriempleats (per dir-ho d’alguna manera, ja que fan absolutament de tot). Duen a la pràctica els programes esportius de clubs i federacions.

A nivell espanyol, ha pujat el nivell, el número de clubs, així com el desenvolupament del waterpolo, però a nivell català (que és del que realment tinc coneixement), l’augment dels últims anys ha estat exponencial, en jugadors, en equips, en estructura tècnica.., en evolució en definitiva.

Un exemple que així ho plasma es va produir el passat diumenge 6 d’octubre, en el qual, i coincidint amb la Copa Catalunya de Divisió d’Honor, se’ls va fer un homenatge a les 43 !! (sí sí, heu llegit bé, 43 !!) jugadores de waterpolo catalanes que van ser medallistes internacionals durant la última temporada, la 2012-13, a més dels 5 tècnics que van formar part dels exitosos staffs (de seleccions i club). Tots aquests guardonats, només són la punta de llança d’un esport, arreu vist com a minoritari, però que nosaltres considerem diferent i únic, i que a Catalunya, la nostra terra, és potentíssim, i gaudeix d’una salut boníssima en totes les edats i gèneres.  I pel que sé i conec, la “rebel·lió” d’aquest esport fora del nostre territori (País Basc, Navarra, Saragossa o Sevilla per citar exemples clars) també és important, i breguen dia a dia per créixer en tots els sentits, i sense pensar si són superiors, inferiors o iguals: ells treballen. I nosaltres.homenatge al waterpolo femení 2012-13

Clar que hi ha aspectes que no ajuden al nostre progrés i que preferiríem que fossin d’una altra manera, però per comptes de rendir-nos i ensenyar la bandera blanca, els entomem i “donem la volta” per seguir adaptant-nos i crear noves situacions profitoses. Per què, avui en dia, qui no té algun problema relacionat sobretot amb temes econòmics ??

Però, a nivell de clubs se les pensen i busquen per anar passant les penúries sense deixar d’invertir en el més important, el waterpolo en categories d’iniciació i formació. I per altra banda, des d’àmbits federatius, es va intentant adaptar les necessitats tècniques amb les possibilitats reals econòmiques (competició més ajustada, desplaçaments més curts, més competició concentrada en caps de setmana intensos…). I sempre amb la idea de fons, de concepte, que som “professionals” (aquesta paraula no va amb les hores, jornada o sou, i si amb la disposició envers la feina que té cadascú) del waterpolo, al cap i a la fi un esport, un dret i un plaer de la societat. Vaja, uns privilegiats, que formem i eduquem a través de l’esport.

Clar que voldríem sortir molt més en els mitjans de comunicació.., però no ens enganyem… El nostre país (ni Espanya ni Catalunya, no entraré en aquest discurs) no té cultura esportiva, té cultura futbolera ! I la resta a remolc, perquè el que la gent llegeix, mira, ven.., és futbol.., i una mica de bàsquet…d’Alonso i Nadal.., i poqueta cosa més. Llavors, la resta a “competir” perquè se’ns publiqui, escrigui, gravi i “doni bola” en comptades ocasions. I si en aquestes puntuals cites (grans events nacionals, però sobretot internacionals) apareixem, vol dir que ho estem fent bé ! Molt bé ! Encara que al cap d’un mes la societat se n’oblidi, seguirem treballant tot l’any, per tornar a aparèixer quan toqui, i per tornar a reunir i a emocionar a la massa social que s’enganxa amb les victòries i la èpica d’un esport tan sacrificat. Si durant la temporada esgarrapem algun article, algun document, algun tall a algun programa esportiu o d’actualitat…, benvingut serà !! I, creieu-me, a escala més petita, ja són moltíssims els clubs-federacions-associacions-jugadors-tècnics.., que han entrat en la era del 2.0, o sigui: perfils de twitter i facebook, blogs, pàgines web.., amb la qual cosa els que estem dins el “mundillo” del waterpolo tenim i ens donem tota la informació que puguem necessitar. Segurament si aconseguíssim dur aquesta a esferes més globals, creixeríem més, però mica en mica…entrenant (4)2

Ja per anar acabant, espero haver aconseguit el meu objectiu amb aquestes línies: sortir dels estàndards i dels prejudicis que ens veuen com un esport minoritari (digueu-li reivindicació si voleu). Ho diran “ells” (qui sigui), però per suposat que no ho pensem des de “dins”. No pensem en excuses, i sí en trobar solucions. No volem plorar, sinó canviar i adaptar-nos. No coneixem altra via que la feina i el treball. Segurament seguim els mateixos conceptes i filosofia de tants altres esports que vulgarment se’ls anomena “menors”, i que tant es valoren a sí mateixos. Aquest és l’únic camí: sentir-se totalment ple i realitzat, per, a poc a poc, pas a pas, anar aconseguint la mateixa visió dels que s’ho miren des de “fora”.

Ferran Plana i Agustí

Tècnic i amant del waterpolo

Competències bàsiques vs necessitats bàsiques

Demà els nens i nenes de sisè de primària seran sotmesos a una nova prova externa que indicarà a efectes públics com va el seu aprenentatge. Són les famoses proves de competències bàsiques. Personalment crec que avui dia és més important tenir la seguretat de que es cobreixen les necessitats bàsiques d’aquests infants més que estandarditzar el seu nivell competencial.CC.BB.

Aquestes proves estandarditzades s’estan convertint en el principal punt d’observació de la societat cap a l’educació. A més a més, es volen afegir altres proves semblants o que aniran per l’estil. Per veure la utilitat real d’aquestes proves, també s’ha de pensar en qui les crea, qui les publicita i què publicita. Responent aquestes tres preguntes es veu clarament que el més important d’aquestes proves és que surtin els resultats esperats en allò que es vulgui vendre.

El problema és el de sempre. La gent que hauria d’ajudar a l’educació només pensa en ella per utilitzar-la al seu favor, com la resta de coses. Però abans d’haver-se d’aprofitar d’ella, s’ha preocupat per ella? No, que això és molta feina.

Avui dia, existeixen molts nens i nenes de moltes escoles de primària que no tenen cobertes les seves necessitats bàsiques. Famílies desnonades, ajudades per diferents organitzacions o serveis socials sobresaturats. Nens i nenes que no tenen clar a quin llit  podran dormir a la nit o si tindran un sopar que cobreixi la seva gana. Escoles amb entorns complicats que han d’escoltar que els entorns on desenvolupen la seva feina no són factors a tenir presents dins dels seus projectes educatius.

En aquests temps on es parla sovint de prioritzar despeses, a algú se li ha passat pel cap que potser els diners que costen aquestes proves, i alguna d’altra, serien més útils a serveis socials o posant algun mestre de més a segons quines escoles?

Parlant amb companys mestres, la gran majoria sabem com sortiran i com es faran servir aquests resultats. Ja veurem si ens equivoquem o no. No és important. Les solucions que s’intentaran donar a aquests resultats és l’important de veritat. Com les proves no donaran un resultat real de la situació educativa, les solucions tampoc seran les adequades per aplicar a la realitat d’avui dia.

Això sí, encara hi així, més d’un i d’una s’omplirà la boca amb la típica frase de “l’educació és el futur de la nostra societat” i que cal fer esforços per millorar-la. No diran que tot el que no encaixi en els seus esquemes, ni es plantejaran si és bo per l’educació. Això no és publicitari.