Entradas

Històries que parlen d’estimar: què estem disposats a fer per les persones que estimem?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull explicar una història que ens parlar d’estimar i que és una adaptació d’un conte de Tagore. I la pregunta què plantejo us la faré al final d’aquesta bonica història…

La història diu així: “Era un matrimoni pobre que s’estimaven molt. Ella filava davant la porta de la seva barraca i tothom que hi passava quedava seduït per la formosor del seus cabells: abundosos, negres, llargs, brillants…

Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes verdures. Mentre esperava els compradors, s’asseia a l’ombra d’un arbre tot subjectant entre les seves dents una pipa buida. I és que no arribaven els diners per poder comprar tabac.

S’acostava el dia de l’aniversari de les seves noces i ella no parava de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més a més, amb quins diners? De sobte, una idea li va venir al pensament. Va sentir una esgarrifança només de pensar-ho. Però, en decidir-se, tot el seu cos es va estremir de goig: vendria els seus cabells per comprar-li tabac.

Ja s’imaginava el seu home assegut davant la parada de verdures fent llargues glopades de fum, amb tot l’aspecte i la solemnitat d’un autèntic comerciant.

Pels seus cabells només va obtenir unes quantes monedes, però va elegir curosament un paquet de tabac del més fi. El goig que sentia li compensava amb escreix el sacrifici que havia fet venent els seus cabells.

A la tarda, el seu marit va retornar. Venia tot cantant pel camí. Portava a la mà un petit embolcall: era una bonica pinta que acabava de comprar a la seva dona, després d’haver-se venut la pipa” (Adaptació d’un poema de R. Tagore).

Què estem disposats a fer per les persones que estimem?

Albert Valldosera

Coach

Quan el que importa de veritat és amb qui…

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo aquesta pregunta: com valorem les coses que ens passen? Com valorem les coses de la vida? O dit d’una altra manera: què és el que més valorem?

Ja veus que avui tres preguntes que en el fons són la mateix. I avui vull començar explicant una petita anècdota.

7413-dibujos-de-flores-para-colorear-con-los-ninos

Una vegada una nena petita es va apropar mostrant-me la seva mà tancada i em va dir que tenia un regal per a mi. Jo li vaig preguntar què era i ella obrint la mà em va dir que era una flor i que me la regalava. De fet el que jo vaig veure van ser un munt de pètals “espatxurrats”però li vaig agrair aquell detall.

I explico això perquè ens adonem que les persones tenim la capacitat de transformar la realitat, de fer les coses noves, de convertir un lloc bonic en un lloc especial i preferit.

I poso uns quants exemples: un cafè amb la persona que estimes té un gust especial; un sopar normalet pot ser un sopar romàntic; un regal senzill el regal més preuat. O fixa’t com quan viatgem recordem llocs bonics on hem estat, però sobretot recordem a les persones amb les que vam estar, les vivències que vam tenir i les sensacions interiors que això va provocar. Recordem que ho vam viure amb intensitat i que ho vam poder compartir amb algú proper i estimat.

I això succeeix perquè el valor de les coses no està només en el preu.

Davant d’això, Què proposo?

Que en allò que fem o vivim estiguem del tot “amb nosaltres mateixos”, amb tots els nostres sentits posats en allò que fem, amb les nostres capacitats ben despertes vivint el present i que aprenguem a posar l’atenció en allò més important. Llavors veurem que no importa tant on, quan, com, què, sinó que el que importa de veritat és amb qui (amb nosaltres mateixos i amb els que estimem).

És normal que sigui així perquè vivim amb una càrrega emocional innegable i amb molts sentiments activats, i això influeix en el nostre coneixement i en les nostres percepcions. És el cas de la nena! A mi em va regalar, sense cap mena de dubte, la millor flor amb tot el carinyo!

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (53:42- 58:12)

Albert Valldosera

Coach

Converses familiars

Sortir a passejar és una activitat que faig poc, aquesta és la veritat, però que de tant en tant em toca fer. Generalment quan em toca realitzar alguna compra poc habitual com pot ser algun regal de cara a alguna ocasió puntual. Els eixos comercials i els centre comercials solen ser els destins habituals d’aquestes passejades.

No puc dir que sigui un amant dels centres comercials. És més, són dels llocs que poden estressar-me més fàcilment. Malgrat tot, no puc negar la seva funcionalitat en molts aspectes de cara al dia a dia que vivim molts de nosaltres on tenir una varietat de botigues en un espai concret pot ajudar-nos a organitzar-nos. Els eixos comercials també tenen aquesta virtut però pot ser no és tan fàcil d’apreciar. Segurament la influència del trànsit pot ser un factor juntament amb que de vegades no són espais limitats de forma clara.

Passejar per aquests espais et dona ocasió d’observar comportaments humans interessants d’analitzar i sentir converses que t’informen de maneres de pensar presents avui dia a la societat. Aquestes conductes observades m’han donat l’oportunitat de reflexionar força vegades sobre aspectes quotidians. Segurament el tema més present en aquestes reflexions són la manera en que la gent s’organitza les seves prioritats.maquinista_instalacion_en_centro_comercial_la_maquinistaÉs força habitual veure a pares i mares comprant amb preadolescents o adolescents i mantenint converses, per no dir discutint, sobre què comprar i sobretot a on comprar-ho. L’últim cop que vaig anar a un centre comercial, mentre buscava un regal a una botiga vaig sentir la següent conversa:

–          Ja saps què aquesta universitat no la podem pagar?

–          Ja us ho fareu…- resposta de l’adolescent sense aixecar la vista del mòbil.

–          Com? Què vols dir amb això?

–          Jo no penso marxar fora de Barcelona per estudiar a una pública. I els meus amics què?

–          Si vens els caps de setmana això no es problema.

–          Per tu no serà problema…

–          Ja ho parlarem després –dirigint-se a la sortida-. A on volies comprar avui?

–          Anem al Hollister que necessito un parell de coses d’aquí i després anem a mirar l’Iphone que veu dir que em compraríeu.

–          Anem. Però avui res més eh!

Sense saber de quina universitat parlaven, ni de les opcions públiques o més econòmiques que semblava que es plantejaven… Si que va sobtar-me les prioritats familiars que tenien. Hollister i Iphone per davant de la formació. Bé, realment tampoc és una gran sorpresa perquè està clar que aquestes són les prioritats d’una part de la societat per davant o en igualtat de condicions amb segons quines altres. Però el fet de sentir-ho en primera persona sempre es xocant.

Aquesta part de l’educació dels adolescents no correspon a l’escola o institut. És una responsabilitat pràcticament exclusiva de les famílies i dels entorns més propers als adolescents. Responsabilitat familiar que no sembla estar molt amunt a la llista de prioritats en l’educació dels fills i filles de segons quines famílies.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5