Entradas

La família és la família

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir parlant d’un dels nostres tresors més grans: la família. I ho vull fer plantejant aquesta pregunta: estimem les nostres famílies amb fets concrets i determinats?

I faig aquesta pregunta perquè està clar que si ens preguntessin si estimem a les nostres famílies tots sense dubtar-ho massa diríem que sí.

Però una cosa és dir-ho i l’altre és fer-ho. Estimar la pròpia família requereix decisió i generositat. Requereix que donem el millor de nosaltres mateixos, que nos ens acostumem a tractar amb mediocritat aquells amb els que ja tenim tanta confiança.

entendimiento41-1024x682

Per això és bo que ens fem algunes preguntes que ens poden ajudar en la nostra reflexió i ens els nostres objectius personals de millora: Quin tipus de mare o pare vull ser? Què m’agradaria que diguessin de mi els meus fills? Quin tipus de germà vull ser? Què m’agradaria que diguessin de mi els meus germans? I els meus pares, què m’agradaria que diguessin de mi?

Aquestes preguntes ens les hem de fer de tant en quant per prendre consciència d’on estem i per adonar-nos si a la pràctica la família és per a nosaltres tan important com diem. I també per rectificar si ens adonem que els nostres comportaments no estan en sintonia amb els nostres valors o amb allò que voldríem ser. I això és normal que passi perquè la rutina, el cansament i les inèrcies sempre ens afecten d’una manera o altra.

Chesterton ens diu que la família és un espai físic, psicològic, moral, intel·lectual i espiritual a on l’home i la dona són lliures i per tant poden arribar a ser el que són, però també a on poden per la mateixa raó sacrificar-se i ser millors del que eren. Un lloc a on l’ésser humà pot entregar-se a l’altre sense perdre res de la seva persona o de la seva alegria. És l’únic lloc, on pots ser lliure de veritat, a on manar és obeir, regnar servir i a on es fa un goig poder patir pels altres. Quan això es viu amb aquells que són la nostra família el goig es nota només de mirar-los als ulls.

La família i els amics (que de fet són com família) són els nostres oasis personals on es posa en joc el més gran de cada persona: la nostra capacitat d’estimar. Ja ho deia el Padrino: “la família és la família…”

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:15- 21:00)

Albert Valldosera

Coach

Com construïm les nostres vides?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo la següent pregunta: com construïm la nostres vides?

No és que ara sigui qüestió de fer un examen rigurós del que és la nostra vida. Però sí que és bo de tant en tant pensar com van les coses i veure si anem en la direcció més adient i amb l’actitud més correcte. Potser avui, ara, és un moment apropiat per a fer-ho no només amb el cap sinó també amb el cor.

Perquè clar! Hem de ser conscients que nosaltres amb les nostres decisions grans i petites d’alguna manera construïm l’edifici més important que tenim entre les mans: la nostra vida.

construcciones

Què proposo?

  1. Aturar-se de tant en tant i veure si estem lluitant pels nostres objectius posant en pràctica els nostres valors, aquells més profunds, aquells més importants per a nosaltres. Reflexionar si construïm sobre fonaments sòlids o febles.
  2. Confiant totalment en el nostre potencial per arribar a ser la millor versió de nosaltres mateixos. No tenir por! Llençar-nos a la piscina! Ser nosaltres mateixos perquè som únics, originals, irrepetibles…
  3. Donar importància als petits detalls perquè tenim a les nostres mans el nostre futur, però no només el nostre, també el de la nostra societat i el del nostre món. No pot ser que ens deixem portar per la corrent, només els peixos vius remunten el riu i troben llocs millors, als peixos morts se’ls emporta la corrent i arriben al mar on s’hi aboca de tot.

Segur que en aquesta reflexió trobem un munt d’experiències de tot tipus: bones i  dolentes, alegries i tristeses, records i projectes… Tot són aprenentatges, tot és carregar la motxilla i equipar-nos pel present i pel futur.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (27:32- 32:00)

Albert Valldosera

Coach

 

El context educatiu

Allò que envolta pràcticament qualsevol activitat que facis és molt important per la mateixa activitat i en molt moments pot esdevenir un factor determinant. Per això, quan la gent compara aspectes educatius d’escoles situades en entorns pràcticament oposats i deixa de banda el context com si no fos important, no ho entenc. Quan aquestes persones són teòriques professionals educatives, ho trobo molt més greu ja que penso que és un error professional que les desacredita.

Davant la reflexió de que els entorns no es poden comparar, una de les respostes més esteses és la que diu que el context és una excusa que agafem els mestres o professors per no ser exigents amb la nostra professió i que el que hem de fer, principalment els mestres de primària, és compensar aquest dèficit per equilibrar els contextos externs. Quan respons amb quins recursos ho fas o en quins moments, et diuen que siguis creatiu i que la teva jornada laboral va més enllà de les hores que passes a l’escola, totes aquestes hores ben utilitzades equilibren aquestes diferències i possibiliten que els criteris siguin els mateixos. Això ho he escoltat directament de diferents persones amb diferents responsabilitats.

foto escola

Personalment com a mestre, estic una mica fart de que a la mínima que fas referència a algun aspecte relacionat amb la càrrega de treball, ràpidament esmentin les hores laborals que has de fer fora de l’escola o els períodes de vacances. Qui es pensi que els mestres o professors només treballen quan es troben al recinte escolar, no sap res i si és una persona amb alguna mena de càrrec educatiu directament està menystenint als professionals educatius.

Si parlem de compensar per equilibrar el context educatiu dels nostres alumnes, moltes escoles es troben amb el següent panorama: famílies faltes de la més mínima estructura, amb problemes econòmics importants o molt importants, sense unes mínimes necessitats cobertes, uns serveis socials que no donen abast a tot el que els hi arriba,… Podria continuar escrivint moltes i moltes línies.

Malgrat tot, moltes escoles fan diverses accions de forma continuada per procurar donar un cop de mà al seu alumnat. Recolzades o no per AMPAs i d’altres ONGs segons el cas. Tot això requereix un temps. A més, s’han de sumar les activitats acadèmiques habituals amb les corresponents adaptacions constants als alumnes i als grups. Afegir que les escoles es troben un EAP que també està sobrepassat i que, els que volen ja que hi ha de tot, no poden ni de llarg cobrir les demandes de l’escola per poder donar resposta a diferents problemàtiques educatives habituals. I per acabar de completar tot el marc, també es troben unes infraestructures tècniques amb un manteniment extern mínim i amb un temps de resposta impropi.

Tot això no està a tot arreu. Tinc companys que quan els comento segons què, directament al·lucinen: “Feu recollida d’aliments i roba per les vostres pròpies famílies?? Una per trimestre com a mínim?? Nosaltres fem una o dos al curs per col·laborar i au. Vols dir que això ho heu de fer?”.

Davant d’això, després et trobes uns criteris d’avaluació plenament estandarditzats que no tenen present tot el que engloba el context educatiu d’un alumne d’un lloc o d’un altre. Potser és una excusa o potser simplement és una crida a enfocar la realitat de molts alumnes des d’una perspectiva més propera a la seva realitat.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5