Entradas

Massa allunyades de la realitat

Recordo el primer cop que vaig trepitjar una universitat. La il·lusió per aprendre que això representava per mi. També recordo estudiar a una d’elles i comentar els coneixements teòrics que allà ens transmetien de forma crítica. També recordo les pràctiques de la carrera i com tenir clar, ara ja sense cap mena de dubte, que un gran número de les coses que m’havien dit els diferents professors no eren aplicables a la realitat i fins i tot no tenien cap mena de sentit.

Anys més tard, tinc l’oportunitat de veure com evoluciona tot això gràcies als alumnes de pràctiques que arriben a l’escola on treballo o a xerrades amb diferents exjugadors i exjugadores. Alguns ja han acabat les corresponents carreres i s’han trobat de cara amb la realitat. Hi ha de tot, en funció de la carrera, però la majoria tenen la sensació de que els han transmès uns conceptes que en general no són aplicables i que parteixen d’unes visions molt allunyades de la realitat que hi ha al carrer.

aulauniversita9898

Aquest és un greu problema. Sempre s’ha dit que de la universitat es surt amb molts coneixements teòrics (segons) però cada cop més sembla que aquests coneixements són poc aplicables a res. No serveix de res que alguns professors universitaris facin demostracions, per exemple de sessions tipus i portin alumnes d’algunes escoles o de les escoles on també treballen si aquestes representen un 5%, com a molt, dels grups que pots trobar-te a la realitat.

A més, et trobes que els hi expliquen aspectes teòrics que generalment s’utilitzen poc o gens, com si fossin la clau de l’educació d’avui dia i que sense ells les escoles o les diferents àrees, no funcionen. Per exemple els hi expliquen l’ensenyament d’esports des de la vessant competitiva, com si l’objectiu únic de fer un esport a l’escola fos realitzar un partit i no el fet d’experimentar diferents esports que generalment no es té l’oportunitat de practicar.

Realment no entenc com és possible que les universitats en general, i en educació en particular, cada cop estiguin més allunyades de la realitat social i laboral a la que fan la seva funció. Transmetre coneixements perquè sí, línees teòriques aplicables en llocs ben concrets com si poguessin ser posades en pràctica arreu, criminalitzar segons quines eines habituals i necessàries com si no fossin adequades o delatessin al professional que les utilitza com un arcaic i poc actualitzat, són aspectes que no ajuden a la formació dels professionals del futur.

Sóc conscient que diverses universitats no estan en el seu millor moment econòmic i que això afecta a moltes decisions que prenen. També penso que la qualitat general d’algun professorat ha baixat molt de nivell, són teòrics que no coneixen la realitat i la seva pràctica la realitzen en poques ocasions i llocs concrets que no reflecteixen el món on després diuen que s’haurien d’aplicar. A més dels que únicament els parlen del seu llibre… O es pensen que estan per sobre del bé i del mal per jutjar a la resta.

Reflexionem una mica tots. Els universitaris surten ben preparats o això es ven als mitjans de comunicació, però no es diu mai quina d’aquesta preparació els serà realment d’utilitat per la seva feina i per poder realitzar aportacions a ella per fer-la evolucionar.

No es pot viure al marge de la realitat si de veritat vols fer-li aportacions que la puguin enriquir, canviar, evolucionar.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Un cas aïllat és una altra cosa

La primera intenció era no escriure ni publicar res del desgraciat acte que va passar al IES Joan Fuster. Però a mesura que han anat passant els dies, llegies, senties declaracions,… la decisió s’ha transformat.

Senyora Rigau i tota la colla de personatges que l’envolten juntament amb tota la resta de polítics que han pres mesures en educació sense escoltar als professionals reals i als que tenen la realitat a tocar, els i les mestres i els professors i les professores, vostès han deixat de banda a l’educació pública i a tots els seus treballadors. Això és així de real i ara que passa un tràgic esdeveniment encara demostren més la seva incompetència i manca de respecte per l’educació pública.

19431325

Senyora Rigau deixi de vendre fum. Un cas aïllat no és el que ha passat. Aquest és un cas que ha sobrepassat amb escreix la mitjana. El cas aïllat és l’escola o institut que té tots els recursos humans i materials que necessita per atendre al seu alumnat. A la resta les amenaces, agressions, insults i l’assetjament de diferent tipus als mestres i professors per alumnes i/o famílies és habitual i s’ha de lidiar amb ell dia si dia també en nombrosos casos. També alumnes que pateixen el mateix per companys o per famílies i que per molt que se’ls intenti ajudar, les mans de les escoles i dels instituts estan lligades. Sembla ser que ells i elles no són víctimes i no tenen dret a una educació normal.

Amb la senyora Rigau també estan tota la resta, els altres partits polítics hagin governat o no saben i fan el mateix, tapar tot el que no interessa. I dir que el futur de la societat no té respecte per res, són intolerants a la frustració i altres aspectes no interessen perquè al cap i a la fi també són vots.

Tots aquest tenen la immensa sort de que els treballadors de l’escola pública no estan units ni representats. Tenim uns sindicats que no aconsegueixen unir-nos i que no s’atreveixen a fer pràcticament res. Que veuen com la consellera d’educació menysté a un professor assassinat i no li diuen.

I tots tenen la sort de que existeixen uns mitjans de comunicació que venuts al poder i que diuen que volen informar i representar a la societat però realment el que els interessa és vendre, tenir audiència, i el respecte o la veritat els hi és ben igual. Sempre troben personatges indesitjables que els segueixen el joc per no haver d’investigar la veritat i creure’s el que els diuen que s’han de creure i transmetre.

A sobre hem de sentir que la figura del mestre i del professor s’ha de respectar quan a la mínima que poden cap d’ells ho fa, tractant-nos com un dany col·lateral. És inadmissible.

Els mestres i els professors estem sols. Aquesta és la realitat. Estimats per uns i odiats, utilitzats, menystinguts i desprotegits per d’altres. Esperem que el que ha passat no torni a passar. Si és així no serà pels polítics, sindicats o mitjans de comunicació. Serà per pura casualitat i com a conseqüència de molts i molts mestres i professors que patiran a la seva pell i a les seves vides una societat que l’únic que vol de l’escola i l’institut és que ocupi als nens i joves unes hores al dia perquè la resta treballin o descansin defugint la seva responsabilitat.

Poso la mà al foc i no em cremaria si dic que tota persona d’aquesta societat coneix a algun mestre o professor al que han insultat, agredit o amenaçat. Estic convençut. Si algú pensa que no i ens coneixem, ja pot dir que en coneix a un. No és un cas aïllat.

No es juga amb la mort violenta d’una persona, aquesta és la víctima, víctima d’assassinat.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

On està la sorpresa?

Darrerament poden llegir-se diferents opinions, investigacions i articles de tota mena que parlen de la distribució horària de la societat actual. Pràcticament tots estan d’acord en el mateix: la distribució actual no és la millor per molts aspectes que haurien de ser bàsics a una societat on les persones fossin el més important.

Però ja està. Amb això sembla que hi ha prou. No hi ha conciliació familiar, la qualitat de vida de la gran majoria de les persones baixa any rere any, no es prenen mesures de cap tipus per canviar aquesta dinàmica i l’únic que es fa és tirar-se dels cabells quan surt alguna noticia que crida l’atenció i que parla directament o indirectament de com la societat ocupa les hores del dia. Com és el cas d’aquesta noticia publicada a La Vanguardia.

deures

Realment a algú sorprèn aquesta noticia? Dubto molt que per algú que treballi al sector educatiu aquesta noticia sigui una novetat. Fins i tot els que envien deures als seus alumnes a tort i a dret saben que aquesta no és una activitat realment profitosa. Cert és que una majoria dels mestres realment no envien deures per fer a casa, els deures són el que no s’ha fet o acabat a l’hora de classe. Però també hi ha vegades que aquesta feina programada per fer a l’aula ja està pensada perquè no es pugui acabar a l’escola i s’acabi a casa.

Un altre aspecte són les famílies que demanen deures als mestres, professors i a les escoles o instituts. Personalment penso que ho fan per dos motius: pensen que més feina serà millor pels seus fills i d’aquesta forma els tenen ocupats, no havent-se de preocupar de en què inverteixen el temps.

Obliden així que la quantitat de temps establerta a una activitat no assegura la qualitat de la mateixa. Per més hores que dediquin als deures, no té perquè existir una relació directa amb el seu aprenentatge o rendiment acadèmic. Buscar feines pels nens per ocupar el seu temps, ja sigui per l’horari laboral dels pares/mares, per facilitar la vida familiar o simplement perquè no molestin, tampoc és la solució.

La societat ha de plantejar-se realment com vol ser i a partir d’aquí actuar i deixar-se de posats davant les càmeres en situacions puntuals per preparar iniciatives reals en aspectes com la distribució horària laboral, l’escolar, el prime time televisiu i d’altres que van més lligades del que pensem. I després posar en pràctica aquestes iniciatives i no deixar-les al calaix fins que arribin les properes campanyes electorals.

Deixem de sorprendre’ns per coses que ja sabem i passem a l’acció.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Quan podré deixar d’estudiar?

No podràs deixar d’estudiar mai.

Normalment aquesta és la resposta que acompanya a la pregunta que serveix de títol per aquest article. A més, segons com es digui i tot el context de la conversa, fàcilment pot caure com una llosa a sobre de la persona que rep la resposta.

No puc ni recordar les vegades que m’han fet aquesta pregunta. Alumnes, jugadors, pares i mares d’alumnes o de jugadors, coneguts, veïns… La resposta anterior surt a la conversa de moltes i diferents formes però no és la protagonista de la resposta. El protagonista de la resposta ha de ser la persona que la realitza.

Què entens tu per estudiar?

Estudiar

Personalment em sento incapaç de respondre la famosa pregunta si no tinc ni idea de què entén aquesta persona per estudiar. Normalment hi ha una enorme confusió entre estudiar i formar-se. L’escola, en general, ens transmet la idea de que estudiar es seure a una cadira i amb un llibre, llibreta, apunts o el que sigui a sobre de la taula i estar-te una quantitat de temps aprenent el que allà es diu. Per sort, aquesta concepció tradicional a la majoria de les escoles ja està enriquida amb moltes altres formes d’aprenentatge. Però socialment es continua pensant que això es estudiar i d’altres coses no.

Formar-se és diferent. Necessites tenir curiositat, il·lusió, actitud crítica, ment oberta, un objectiu o més d’un i moltes altres coses. Però sobretot necessites proactivitat. Tu ets el protagonista i tu li dones valor a allò que fas. Quan més valor li donis, més profit trauràs.

Què vols ser en un futur? (o alguna variant d’aquesta pregunta en funció del context)

Què vol ser el protagonista. No que li diuen que serà o que li han dit tota la seva vida que serà. Com es veu d’aquí a un temps, quina és la seva il·lusió. El més important és com la veu. Ho té idealitzat? És bastant realista amb la idea d’allò que vol? Té la idea però no sap gaire cosa més? Aquestes i alguna altre pregunta més són bàsiques per poder establir, juntament amb la primera pregunta, la realitat de la persona i poder arribar a ella de forma individualitzada.

Però, què és formar-se? On puc fer-ho?

Les possibles respostes són infinites i segurament totes tenen una part de raó. Una d’elles podria ser aprofitar cada experiència que un viu per extreure algun profit.

Et formes arreu, a qualsevol lloc. Cada activitat que fas és una opció de formar-te. També hi ha altres formacions més reglades com els estudis de diferents tipus. Un aspecte que trobo essencial i que ajudaria molt a entendre que la formació és quelcom continu seria que els mestres i professors poguessin anar a formar-se durant el període escolar, compaginant-lo o no amb la feina, però que fos una activitat natural. Ja no dic que estigui subvencionada però com a mínim que no et costés els diners de la formació i també el teu sou.

Llavors, quan podré deixar de formar-me?

Vols viure la teva vida al màxim de les seves possibilitats? Cada dia? Cada segon? Vols viure aquesta experiència en la plenitud de les seves potencialitats? Si la teva resposta es si, llavors a cada activitat que visquis t’estaràs formant i no pensaràs que la formació és alguna cosa diferent a viure la teva vida al 100%, gaudint-la i aprofitant-la per aprendre de tot el que visquis. La teva vida és la teva principal font d’aprenentatge i ni et plantejaràs deixar d’aprendre d’ella.

liniers-volar

Amb totes les persones amb les que he parlat del tema i hem aconseguit encarar aquestes preguntes o semblants d’un forma responsable, s’ha produït un canvi en com enfocar la qüestió. Ara el que he de fer ja no és un càrrega, és una oportunitat de decidir la meva vida i a poc a poc crear-me noves oportunitats, noves experiències que ara si, s’aprofiten des del començament fins al final.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Pervertint el sentit comú

Sóc un gran defensor del sentit comú i no seré jo el que digui que la nostra societat ha actuat sempre amb seny. Ni de bon tros. Però em sembla una broma de molt mal gust que els senyors que amb les seves decisions tenen força més culpa que la resta en la situació que avui dia es viu, intentin donar lliçons a la resta i prenguin decisions en prejudici de la gran majoria de la societat apel·lant al sentit comú.

És claríssim que la gent està poc habituada a regir-se pel seu cervell. Això ho sabem tots. Això de pensar les coses que fas és cansat. Fins i tot quan tens l’hàbit plenament adquirit, hi ha dies en els quals el cervell està apunt d’explotar de tanta activitat. Però d’aquí a defensar la gran majoria de decisions que prenen avui dia dient que es fan perquè és de sentit comú, va un tros.

Aquesta perversió constant que està patint quelcom tant necessari a la vida ens obliga a que els mestres/professors fem un esforç més gran per poder transmetre aquest aprenentatge indispensable pel futur dels nostres preuats alumnes.

Cert és que l’educació no es pot dir que sigui un lloc on s’apliqui constantment el seny. Mestres que destinem més temps a paperassa inútil que a tota la resta d’aspectes de la nostra feina, equips directius als que maregen constantment per tot arreu, carreres universitàries on falten assignatures claus que després aquests professionals desenvoluparan de forma continuada exercint feina, etc.

Per això he dit mestres i professors i no he parlat de l’educació en general. Haurem de ser nosaltres, les persones, les que intentarem que una de les grans oblidades, juntament a d’altres summament importants i imprescindibles pel desenvolupament d’aquests nens i nenes com és l’educació emocional, no sigui brutalment pervertida i utilitzada per retallar les beques menjador, les substitucions de mestres i professors en cas de baixa, l’increment de ràtios,… i també la resta de retallades socials.

Confio que així serà. D’igual manera, estic segur que altres persones de diferents àmbits socials es sumaran per aconseguir que com a mínim cada cop sigui més complicat aquesta forma d’argumentar decisions que no responen al sentit comú de la gran majoria.