Entradas

Viure el moment present

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens plantegem aquesta qüestió: sabem viure el moment present amb tota la seva intensitat? Estem disposat a ser feliços ara i aquí?

Molts nens quan són petits tenen el costum de preguntar coses d’aquest estil: què farem després? On anirem després? Què menjarem després? Després podré anar…? Després podré veure…? I el “després” sembla que sigui el més important de les seves vides com si no hi hagués un present bonic i ple d’experiències per ser viscudes amb tota la intensitat.

Tanmateix, a moltes persones adultes els hi passa una cosa semblant i s’obliden de gaudir dels moments de felicitat que ara i aquí podem trobar en les coses petites normals i corrents. Moltes persones esperen per ser felices. No volen ser-ho ara perquè potser després vindrà una situació millor.

Quan hagi acabat els estudis, quan tingui una feina fixa, quan m’hagi casat, quan tingui una casa com havia somiat, quan les meves seguretats i comoditats estiguin solucionades, quan ocupi aquest càrrec… I així podríem fer una llista de coses quasi fins i a l’infinit on hi podríem incloure aspectes molt menys importants i vitals dels que acabem d’anomenar.

El futur no existeix i és ara, en el present on hem de començar a construir-lo, on hem de ser feliços i gaudir enmig de la realitat que estem vivint, tan si és com ens l’havíem imaginat com si no.

Esperar sempre una altra cosa que ens ompli per llavors ser feliços és deixar escapar la vida i desaprofitar els nombrosos moments gratuïts de felicitat que tots tenim; i la vida no para de sorprendre’ns.

Un savi va dir una vegada: “Jo no esperaré. Viuré el moment present omplint-lo d’amor. Si em passo el temps esperant, potser les coses que espero mai arribaran. L’únic que m’arribarà amb tota seguretat serà la mort. I aquest mateix savi es preguntava: ¿I si espero el moment oportú per fer coses grans? És ara que he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”.

Albert Valldosera

Coach

On és present l’amor en la vida de les persones? Quin tipus d’amor?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim un dia més amb la pel·lícula “La vida es bella”. I avui ens plantejarem preguntes al voltant de l’amor en les nostres vides.

Penso que l’amor és el motor que mou tota la trama de la pel·lícula.  De fet l’amor és el que ens mou a les persones… I és que només val la pena de veritat, només l’Amor pot salvar la humanitat de caure en l’abisme, només l’Amor és digne de ser cregut, només l’Amor. 

I davant d’això la reflexió que em faig és la següent: on és present l’amor en la vida de les persones? en les persones estimades? en la feina? en la família? en la naturalesa? a on exactament? I sobretot quin tipus d’amor: un amor egoista? un amor d’anar fent? un amor de manteniment? un amor que es renova cada dia? I si l’amor és tant important: per què no fem tots que l’amor sempre sigui nou? Un amor que creixi i sigui el motor de les nostres vides? Per què no ens fixem més en l’Amor en majúscules per viure plens d’amor?

I si com diem, l’amor és tant important, suposo que ho serà sempre i en totes les circumstàncies. Així l’amor és el primer i la resta ja va venint. No pot ser d’una altra manera. La Filosofia Personalista ens diu que només hi ha una manera correcta de tractar les persones i això és estimant-les. Però en la realitat: Què fàcil de dir i que difícil de fer! 

No sé quin és el millor criteri per discernir un amor autèntic, però el que sí sé és que es fan i es diuen moltes mentides posant l’amor com excusa. Com deia una bon amic meu: l’amor autèntic està disposat a “perdre” (i d’això en sap molt el protagonista de “La Vida es Bella”).

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (28:30- 32:13)

Albert Valldosera

Coach

Aquí y ahora. Carpe diem!

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquest repte: ens atrevim a aprofitar el moment present? A viure l’aquí i l’ara?

«El club de los poetas muertos» és una d’aquelles pel·lícules que ajuden a pensar i a qüestionar-se coses. Uns dels temes que apareixen en la reflexió és la importància de «l’aquí» i «l’ara»; és a dir aprofitar el moment present per viure’l amb intensitat i amb profunditat.

205398_389968361059094_1981947672_n

Recordo l’escena de la primera classe del professor Keating. Entra a classe xiulant i surt per la porta del darrera davant l’atònita mirada dels seus alumnes. Llavors els crida perquè surtin i els posa al davant d’una vitrina amb trofeus i fotografies d’antics alumnes d’aquella prestigiosa escola anglesa. Allà reciten la primera estrofa de la pàgina 542 de llibre d’himnes: «Coged las rosas mientras podáis, veloz el tiempo vuela, la misma flor que hoy admiráis, mañana estará muerta«. Y el professor comença a reflexionar sobre l’expressió llatina d’aquest sentiment: «Carpe diem«.

Aprofiteu el moment, agafeu les roses mentre pugueu…

Llavors els professor Keating els convida a apropar-se a la vitrina i examinar les cares del passat en les fotografies d’antics il·lustres alumnes de l’escola i els diu: “no són massa diferents a les del present, porten pentinats semblants, són joves, tot els hi va bé, se senten cridats a grans empreses, etc.

Però tots estan morts, tanmateix si ens fixem bé i parem bé l’orella podrem sentir com ens xiuxiuegen el seu llegat més important: Caaaarpe! Caaaarpe! Carpe diem! Aprofiteu el moment, feu que la vostra vida sigui extraordinària”.

Albert Valldosera

Coach

La nostra manera de viure

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir amb la qüestió sobre la nostra manera de viure i proposar noves actituds i pensaments que ens poden ajudar a créixer com a persones, i a contribuir al bé comú i a la pau interior.

  1. La primera actitud és posar l’Economia i les finances al seu lloc. I plantejo aquesta pregunta: Vivim per treballar o treballem per viure? El que proposo és Gaudir del que tenim però sense oblidar a qui tenim al voltant. Valorar les persones per elles mateixes, no per la nòmina, ni per la roba, ni pel cotxe, ni per la casa, ni pel nom de la família, ni pels càrrecs… En definitiva buscar una felicitat senzilla.

    Family at sunset

    Family at sunset

  1. La segona és “viure el moment present”. Perquè és ara i aquí que podem fer coses grans. No hem d’esperar a un temps millor perquè nosaltres som els temps. Cal que afrontar la realitat, sigui la que sigui. Aprofitar les ocasions que se’ns presenten cada dia per portar a terme accions ordinàries de manera extraordinària.
  1. La tercera actitud és “omplir-ho tot d’amor”. I davant els dubtes o les incerteses que podem tenir a la vida el que proposo és: fer sempre el que indiqui més amor. Perquè l’amor autèntic no raona, no mesura, no aixeca barreres, no calcula, no recorda greuges, ni posa condicions. El que compta no és la quantitat de les nostres accions, sinó la intensitat de l’amor que hi posem en cadascuna.

En resum: posar l’economia i les finances al seu lloc; viure el moment present; omplir-ho tot d’amor.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (27:20- 31:40)

Albert Valldosera

Coach

Quan el que importa de veritat és amb qui…

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo aquesta pregunta: com valorem les coses que ens passen? Com valorem les coses de la vida? O dit d’una altra manera: què és el que més valorem?

Ja veus que avui tres preguntes que en el fons són la mateix. I avui vull començar explicant una petita anècdota.

7413-dibujos-de-flores-para-colorear-con-los-ninos

Una vegada una nena petita es va apropar mostrant-me la seva mà tancada i em va dir que tenia un regal per a mi. Jo li vaig preguntar què era i ella obrint la mà em va dir que era una flor i que me la regalava. De fet el que jo vaig veure van ser un munt de pètals “espatxurrats”però li vaig agrair aquell detall.

I explico això perquè ens adonem que les persones tenim la capacitat de transformar la realitat, de fer les coses noves, de convertir un lloc bonic en un lloc especial i preferit.

I poso uns quants exemples: un cafè amb la persona que estimes té un gust especial; un sopar normalet pot ser un sopar romàntic; un regal senzill el regal més preuat. O fixa’t com quan viatgem recordem llocs bonics on hem estat, però sobretot recordem a les persones amb les que vam estar, les vivències que vam tenir i les sensacions interiors que això va provocar. Recordem que ho vam viure amb intensitat i que ho vam poder compartir amb algú proper i estimat.

I això succeeix perquè el valor de les coses no està només en el preu.

Davant d’això, Què proposo?

Que en allò que fem o vivim estiguem del tot “amb nosaltres mateixos”, amb tots els nostres sentits posats en allò que fem, amb les nostres capacitats ben despertes vivint el present i que aprenguem a posar l’atenció en allò més important. Llavors veurem que no importa tant on, quan, com, què, sinó que el que importa de veritat és amb qui (amb nosaltres mateixos i amb els que estimem).

És normal que sigui així perquè vivim amb una càrrega emocional innegable i amb molts sentiments activats, i això influeix en el nostre coneixement i en les nostres percepcions. És el cas de la nena! A mi em va regalar, sense cap mena de dubte, la millor flor amb tot el carinyo!

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (53:42- 58:12)

Albert Valldosera

Coach

Com construïm les nostres vides?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo la següent pregunta: com construïm la nostres vides?

No és que ara sigui qüestió de fer un examen rigurós del que és la nostra vida. Però sí que és bo de tant en tant pensar com van les coses i veure si anem en la direcció més adient i amb l’actitud més correcte. Potser avui, ara, és un moment apropiat per a fer-ho no només amb el cap sinó també amb el cor.

Perquè clar! Hem de ser conscients que nosaltres amb les nostres decisions grans i petites d’alguna manera construïm l’edifici més important que tenim entre les mans: la nostra vida.

construcciones

Què proposo?

  1. Aturar-se de tant en tant i veure si estem lluitant pels nostres objectius posant en pràctica els nostres valors, aquells més profunds, aquells més importants per a nosaltres. Reflexionar si construïm sobre fonaments sòlids o febles.
  2. Confiant totalment en el nostre potencial per arribar a ser la millor versió de nosaltres mateixos. No tenir por! Llençar-nos a la piscina! Ser nosaltres mateixos perquè som únics, originals, irrepetibles…
  3. Donar importància als petits detalls perquè tenim a les nostres mans el nostre futur, però no només el nostre, també el de la nostra societat i el del nostre món. No pot ser que ens deixem portar per la corrent, només els peixos vius remunten el riu i troben llocs millors, als peixos morts se’ls emporta la corrent i arriben al mar on s’hi aboca de tot.

Segur que en aquesta reflexió trobem un munt d’experiències de tot tipus: bones i  dolentes, alegries i tristeses, records i projectes… Tot són aprenentatges, tot és carregar la motxilla i equipar-nos pel present i pel futur.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (27:32- 32:00)

Albert Valldosera

Coach

 

35 anys fent el mateix

Recordo converses de mons pares amb familiars quan jo era petit i els meus germans i d’altres familiars  anaven a començar a estudiar a la universitat o s’apropaven a aquesta etapa de la vida. Tots deien més o menys el mateix i tenien les mateixes expectatives. Estudiar alguna cosa que després els proporcionés una feina al acabar el estudis i poder viure la resta de la vida tranquil. Aquesta és la forma de pensar habitual de la seva generació.

Avui dia això no és així. Poques són les feines que poden assegurar una estabilitat al llarg de molts anys, al llarg d’uns 35 anys com a mínim (per norma general) fins arribar a la jubilació. La societat canvia sense parar i sense tenir gaire clar cap a on va. Les necessitats de les persones i les feines que aquestes realitzen també ho fan, per descomptat.

MUNCH

Davant d’aquesta situació, potser plantejar-se un objectiu com trobar una feina per la resta de la vida passa a convertir-se en un objectiu massa ambiciós o fins i tot pràcticament impossible. Tenir aquest desig pot originar fàcilment situacions d’estrés i/o ansietat.

És cert que una persona pot treballar tota la seva vida al mateix lloc de feina, segons el sector al que es dediqui. També és cert que segons l’activitat professional que sigui i sobretot si aquesta és una de constant desgast psicològic, pensar que serà per la resta de vida professional tampoc ajuda gaire.

L’activitat professional d’un és una part de la seva vida, important com a mínim en quant al temps que li destinem. Viure-la en present és imprescindible per poder-la valorar sense magnificar-la ni menystenir-la. S’ha de projectar en el futur però aquesta projecció dependrà de la feina i el seu sector laboral. En general, projectar-la més enllà de 10 anys és molt arriscat ja que els canvis es produeixen contínuament.

Els canvis a la situació laboral són habituals. La forma d’afrontar-los és la que ens marcarà el nostre futur professional. No s’ha de tenir por d’ells però tampoc canviar per canviar generant-te un excés d’incertesa que finalment pugui amb tu i acabis acceptant qualsevol feina per tal de respirar econòmicament.

Els canvis són reptes i s’han de valorar i viure com a tals. Sabent que existeix un risc i sent conscient d’ell. Però per sobre de tot, prenent la decisió amb seguretat per afrontar tot el que pugui esdevenir-se. D’aquesta forma tot serà més assumible.

Sempre que sigui possible, és un el que ha de decidir si s’està 35 anys fent el mateix o si en aquests anys fa 5 feines diferents. Si el canvi es provocat, no serveix de res viure en el passat. Qui sap, potser t’han donat l’empenta que necessitaves per canviar la teva vida laboral. Tot dependrà de la teva percepció i de com decideixis afrontar la situació. Solucions sempre n’hi ha.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5