Entradas

Proactius o reactius?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us plantegem aquest dilema: que preferim ser, persones proactives o persones reactives?

La proactivitat és una actitud en què la persona o l’organització assumeix el control de la seva conducta de manera activa fent prevaler la llibertat d’elecció sobre les circumstàncies del context. Però proactivitat no vol dir només prendre la iniciativa sinó assumir la responsabilitat de fer que les coses succeeixin, i decidir en cada moment què volem fer i com ho farem.

El terme proactivitat el va establir el neuròleg i psiquiatra austríac Victor Frankl, que va sobreviure als camps de concentració nazis. En el seu interessantíssim llibre “El hombre en busca de sentido” ens parla de la proactivitat però aquest terme es va fer molt popular anys després gràcies al best-seller “Los siete hábitos de las personas altamente efectivas” de l’autor Stephen R. Covey.

Per explicar-ho de manera més gràfica et proposo veure les diferències d’actitud i de llenguatge entre reactius i proactius.

Reactius: pessimista, falta d’iniciativa, excuses, retrocedeix, culpa els altres, inseguretat, desconfiança, arrogància, tancat, estancat, fracàs… I diu: no puc fer res, jo sóc així, no m’ho permetran, he de fer això, és que…

Proactius: optimista, oportunitats, objectius, crea canvi, reflexiona, actua, confia, humilitat, obert, dinamisme, èxit… I diu: examinem les nostres alternatives, puc optar per un enfocament diferent, controlo els meus sentiments, trio, prefereixo, puc aprendre, puc millorar, seré la meva millor versió…

Amb qui et quedes?

Albert Valldosera

Coach

Ens costa canviar? Estem disposats al canvi?

A la nostra millor versió d’aquesta setmana us proposo una pregunta sobre els canvis: ens costa canviar? Estem disposat al canvi? Som conscients de tot el que envolta un canvi important?

I faig aquesta pregunta perquè normalment davant de qualsevol tipus de canvi experimenten de manera immediata una resistència inicial més gran o més petita segons les nostres circumstàncies i les nostres necessitats.

cambiar-flechas

  1. No ens agrada sortir de la nostra zona de confort i quedar-nos igual aporta una falsa tranquil·litat, no fer res no inquieta, i no decidir fa que mai ens equivoquem. Per altra banda, el canvi ens provoca estrés, el moviment gasta energia i la presa de decisions fa aparèixer la incertesa.
  1. Per això no canviem al “tun tun” sinó que normalment hi ha una preparació més o menys conscient que ens disposa a la transformació. Perquè encara que a vegades ho pugui semblar, els canvis mai són sobtats, es gesten lentament al cap i al cor, potser amb petites decisions que al final ens porten a una gran decisió o a una decisió més important.
  1. La clau està en actuar sempre alineats amb els nostres principis i valors perquè sinó ens podríem trobar fent canvis cap a direccions que en el fons no volem ni desitgem i això a la llarga passa factura d’una manera o altra.

Els canvis per millorar, per créixer, per aprendre, per obrir noves perspectives, per fer tenir una mirada nova ens situen en una zona d’enriquiment personal. El canvis pel simple fet de canviar o perquè així ho dicten les tendències (en el sentit més superficial de la paraula) són una manera de “distreure’s” i de marejar la perdiu que sovint no porten enlloc.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (47:50- 55:35)

Albert Valldosera

Coach

I tu com ho veus?

Arriba el dilluns i és habitual sentir a algú com parla del cap de setmana que tot just ha finalitzat. Moltes vegades això provoca que d’altres persones presents també expliquin el seu. Després, a mesura que s’apropa el divendres pots anar sentint diferents planificacions o necessitats a cobrir el següent. En arribar el divendres això es dispara amb històries de tota mena.

Bàsicament trobes dues formes d’encarar el cap de setmana. Una d’elles és la del cap de setmana ple d’activitats i l’altre bàsicament l’oposada.

Mon

Unes persones esperen, moltes vegades amb un desig desmesurat, l’arribada del cap de setmana per poder fer un munt de coses sense parar. Pots trobar-te que siguin activitats desitjables i això t’anima i fa més grans les teves ganes de que arribi el divendres tarda o llevar-te el dissabte. Tot i que també poden ser activitats que no et venen gaire de gust fer però et veus obligat, o com a mínim ho penses, a fer-les.

D’altra banda, estan les persones que quan arriba el cap de setmana no fan res o fan el mínim d’activitats possibles. Pot ser que no tinguin i en realitat si que estarien disposats a fer-ne. Però també està allò de fer servir el cap de setmana per descansar. Alguns bàsicament diuen que no pensen moure’s del sofà tret de per anar al llit.

Segurament pensareu que està una mica portat a l’extrem, i en part és veritat. No he posat exemples amb la intenció de que a cada persona, segons vagi llegint, li vinguin al present els records que el seu subconscient desitgi. Estic convençut que els exemples propis ajudaran molt més a la reflexió que els que pugui escriure jo.

Malauradament tots dos tenen en molts casos un origen comú. Aquest no és un altre que el fet de que una gran part de les persones no són capaces de gaudir del dia a dia, principalment de dilluns a divendres. Davant d’això, i torno als extrems, alguns han decidit gaudir al màxim com si no hi hagués cap més cap de setmana i que això els proporcioni ganes, alegria, motius per viure… i d’altres han escollit l’opció d’utilitzar-los per recuperar-se i descansar. Tots dos volen el mateix: tenir energia (aconseguir-la o recuperar-la) per afrontar la resta de la setmana.

És això el que vols? Decidir què fer dos dels set dies i la resta, sobreviure? Penso que en molts casos hi ha d’altres opcions. A mi com a mínim, no em compensa i penso que a molta gent tampoc. Falta atrevir-se a prendre decisions per canviar això. Gaudint i vivint del dia a dia, els caps de setmana encara seran millor o fins i tot a nivell personal no trobis gaire diferència entre els dies de la setmana. Qui sap. Tu decideixes.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Tot acaba, tot comença

Comences de ben petit a practicar un esport que creus que t’agradarà i que et manté unit als companys de classe; passen els anys i veus que efectivament és l’esport que vols practicar sempre, així que et prens seriosament els entrenaments, les instruccions dels entrenadors, vas creixent i vas aprenent tot d’aspectes d’aquest esport que practiques a l’hora que vas rebent uns valors que et serviran per tota la vida a nivell de companyerisme, de sacrifici i de superació. La il•lusió d’un nen per millorar i créixer fent aquest esport aconsegueixen que no hi hagi un límit prefixat, sinó un gran repte per davant d’arribar el més lluny com sigui possible.image

Així passen els anys i et fas gran, compagines l’esport amb els estudis universitaris, més tard la feina, la teva vida va canviant però es manté el mateix denominador comú: la pràctica de bàsquet. Competeixes al nivell que les teves condicions físiques i tècniques et permeten, però el simple fet d’haver tingut una millora any rere any et fa sentir orgullós de seguir endavant. Comences a viure moments únics aconseguint ascensos de categoria amb l’equip del teu cor, segueixes progressant, però arriba un moment que tot es torça i has de prendre decisions difícils, així que t’aventures a lluitar per altres reptes personals lluny del club de la teva vida. Tens sort i aconsegueixes nous èxits, nous moments inoblidables que ja mai més esborraràs de la teva memòria i que et donen la raó de tots els anys que has lluitat cercant aquesta satisfacció esportiva. I així vas cremant etapes i reptes fins que arriba un dia en què les teves prioritats canvien, l’esport ja no és el centre, és un complement, tens altres motivacions, tens més dificultats laborals, vols tenir més temps per tu, per la teva família i prens la decisió final, la més difícil per un esportista, posar punt i final a la pràctica d’aquest esport.image

A partir d’aquí comencen els dubtes: m’adaptaré?ho trobaré molt a faltar?seré capaç de tenir altres motivacions?així que t’imagines un nou futur diferent al que t’havies marcat fins ara. La clau és estar convençut de la decisió presa, saber per què ho fas, per què vols deixar aquest esport, sigui per causes físiques, mentals, laborals o personals. Tot afecta, tot és important, així que s’ha de cercar un equilibri que et permeti sentir-te bé i es pot aconseguir si realment és el que creus millor per tu. És aleshores quan t’ il•lusiona pensar en que pots decidir què fer en el teu temps lliure, marxar a córrer uns kilòmetres, anar al gimnàs a tonificar el cos, descansar, fer coses amb la família o simplement interessar-te per altres coses que temps enrere no has tingut temps de fer.

Tota pràctica d’esport té un final, per sort jo he pogut triar quan aturar-me i sentir-me fort de començar una nova etapa orgullós de les coses bones que m’ha donat el bàsquet, tant a nivell de resultats com a nivell personal, enriquint-me en valors i permetent-me fer amistats per tota la vida. Tot acaba però al mateix temps tot torna a començar…

Francesc Lamela

«Stay hungry, stay foolish» Steve Jobs

Aportem colors

Ens trobem a una època de decisions pels joves estudiants. Cert és que cada cop més existeixen més opcions formatives que permeten anar prenen decisions al llarg de l’any. Malgrat tot, ara és el principalment moment.descarga (2)

Com a mestre amb una determinada experiència, els meus ex alumnes van creixent i es troben en moments claus de presa de decisions. Com a entrenador de formació passa el mateix amb ex jugadors. Ja siguin ex alumnes o ex jugadors amb els que mantinc contacte sovint o d’altres amb els que no estem tant en contacte, cada cop més rebo per aquestes dates (també al llarg de l’any) consultes sobre què fer.

El primer que trobo és una por a equivocar-se exagerada que condiciona moltíssim la presa de decisions. Decidir no és fàcil però penso que si no admets la possibilitat d’equivocar-te encara ho fa més complicat. En moltes ocasions quan em transmeten aquests neguits penso que tot el procés formatiu que han efectuat fins aquell moment en el que jo he participat no ha cobert un dels seus principals objectius: ajudar a desenvolupar una persona amb una autoconfiança plena en les seves capacitats.

baralla familiarUn altre aspecte que trobo i que és un clàssic és la pressió familiar. Ja sigui per tradicions laborals familiars o per la por que genera als pares i a les famílies la situació econòmica que es visqui en aquell moment i pressionin perquè es triïn formacions que tinguin un futur laboral més clar. El segon, dins d’un certs límits, el puc entendre. El primer no. Com l’avi era advocat, el pare és advocat, el germà i la germana grans són advocats, tu has d’estudiar dret… No ho entenc.

Personalment, en aquell moment de la meva vida, vaig tenir una petita experiència semblant. Sóc el petit de tres germans. Tots dos enginyers. Més d’un cop, diferents membres de la meva família em deien “I tu quina enginyeria estudiaràs?”. Alguns cops mons pares i d’altres jo responien que estudiaré el que vulgui però una enginyeria no perquè mons germans ho hagin fet. No tinc res contra les enginyeries però no m’atreuen ni m’han atret mai. Què hagués passat si la meva família propera, perquè els meus germans tampoc pressionaven perquè seguís els seus passos, no haguessin actuat així i deixar-me prendre a mi la meva pròpia decisió? Ni idea.

El problema de la pressió familiar és que com lluitis contra ella i et surti malament, generalment encara et penalitzen més el teu error. Aquelles frases tant famoses com “Si ens haguessis fet cas… Ja t’ho dèiem nosaltres que això no tenia futur….”

I què passa si t’equivoques? El que tries a aquella edat és el que serà durant 40 o 45 anys si o si? Trobo que mai ha sigut així i que allò de reinventar-se sempre ha existit. Però avui dia és encara més vigent.

El ventall d’opcions a escollir cada any és més ampli i això incrementa les opcions de triar una opció equivocada o que no t’acabi de sortir com un esperava. A més, els interessos personals d’una persona creixen, es desenvolupen, evolucionen al llarg de la seva vida en funció de les seves experiències. Una decisió que prenguis amb 20 anys, i sigui totalment encertada i que et vagi fantàsticament bé a la vida, però potser als 27 necessitis un altre plantejament. On està el problema? Les experiències són aprenentatges i sempre són vàlids.

Ajudem a desenvolupar entre tots persones amb una confiança plena en les seves potencialitats i que entenguin que la vida és un joc de decisions on el més important és que tu et facis responsable d’aquestes decisions i a partir d’aquí…ja es veurà. No dramatitzem situacions que no són drames.images (4)

Els joves ja veuen el futur prou negre ells sols perquè la resta encara els hi enfosquim encara més. Afegim colors a aquestes situacions, sempre hi ha alternatives. Generalment els problemes tenen més d’una solució i sempre hi ha camins que permeten tornar enrere, girar per agafar un altre, etc. Tot per anar avançant i si en algun moment t’atures, pot anar bé per poder analitzar tot el ventall d’opcions, camins que s’obren davant la teva vista.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5