Entradas

Tenim una consciència clara de ser únics, originals i irreptibles?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: tenim una consciencia clara de ser únics, originals i irrepetibles?

En la vida de cada persona trobem un munt d’aspectes que ens condicionen: educació, família, genètica, salut, circumstàncies… però malgrat això, al cap i a la fi, som nosaltres els constructors de la nostra història personal.

Coneixements, actituds, valors, habilitats, fe, voluntat, emocions i llibertat es conjuguen de manera que el resultat és el que som. I encara que trobéssim dues persones molt semblants (o fins i tot bessones) cada persona és única, original i irrepetible.

I això cal dir-ho i repetir-ho tantes vegades com sigui possible: cada persona és única, original i irrepetible; i té tot el valor en sí mateixa, per ser qui és, per ser el que és. Independentment de si té més o menys diners; de si es troba més o menys guapa, més o menys intel·ligent, més o menys feliç; de si és de tal família o del tal altra; de si es dedica a una professió o a una altra; de si passa un bon o un mal moment…

Aquestes consideracions cal tenir-les sempre presents de cara enfora, en relació amb els altres; però també de cara endins, sobretot quan algú comença a pensar que no val res, que no pot, que sempre té mala sort, que és un desastre, que ningú l’estima o que tot plegat no té sentit.

Cada persona és única, original i irrepetible… Cada persona pot ser una gran font de bondat, bellesa i veritat… I ningú més pot viure i estimar com nosaltres ho faríem…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (15:03- 18:10)

Albert Valldosera

Coach

Quin tipus de persones som?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: quin tipus de persones som?

Hi ha persones que creen unió i cohesió allà on es troben: família, veïns, companys de feina, grups… I quan ens trobem una persona així és un goig tractar amb ella. Hi estaríem parlant hores i hores perquè ens fan estar bé, còmodes, tranquils… Altres en canvi sempre creen divisió i enfrontaments.

Voldria fixar-me en les que uneixen. Són persones que valoren a cada persona, que es preocupen perquè ningú quedi aïllat i sol. Respecten, estimen, van de cara, accepten les diferències, tenen una il·lusió que es contagia i saben elogiar els èxits dels altres.

Les persones que uneixen es fixen en l’important i passen per alt detalls que podrien suposar conflicte; van al nucli de les qüestions i s’alegren amb els altres perquè tenen el convenciment que quan creix el bé, tots hi guanyem.

La crítica no és el seu fort i menys a les esquenes de ningú. El seu interès és millorar, però millorar tots i en seu llenguatge hi ha paraules que quasi estan desterrades: odi, enveja, mentida, llistes negres…

Les persones que uneixen no et parlen des d’una posició superior i saben reconèixer els propis errors. No tenen pressa per escoltar-te, no imposen, no criden per tenir més raó, no dramatitzen, respecten sempre, accepten idees diferents a les seves, no volen vèncer sinó convèncer, són equilibrades, sense “fílies” ni “fòbies” irracionals. Per això tenen molts amics que els aprecien sincerament.

Una frase de la Mare Teresa de Calcuta pot resumir el que practiquen aquestes persones: “Que ningú no s’acosti a vosaltres sense que se’n torni millor i més feliç”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:08- 16:33)

Albert Valldosera

Coach

Quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Avui vull reflexionar sobre aquest tema perquè últimament estic veient com en el món de les idees és relativament fàcil coincidir, el problema es troba en les accions concretes. Poso un exemple: assisteixo a conferència sobre educació o sobre família i d’allà sortim tots dient quina raó té el conferenciant però en canvi pocs d’aquests que donen la raó al conferenciant posen en pràctica totes aquelles coses. Com diu el Victor Küppers en els seus llibres aquesta és diferència entre el crack i el chusquero.

A la pel·lícula veiem con en Güido estima la seva dona no només per les paraules boniques que li diu quan tot va bé, sinó sobretot pels seus actes en els diversos moments de la crueltat del camp de concentració.

Un d’aquests és dels moments més bonics de la pel·lícula: en Güido, el protagonista, se la juga i entra en la sala de micròfons del camp de concentració. Allà agafa el micròfon i diu amb totes les seves forces: “buenos días princesa, he soñado contigo toda la noche contigo, íbamos al cine y tu llevabas aquel vestido rosa que me gusta tanto. Sólo pienso en ti princesa, pienso siempre en ti…«.   

Més endavant encara serà capaç de posar la música d’Offenbach des d’un gramòfon del menjador dels nazis, la música d’aquella primera nit de festeig amorós amb la seva estimada. 

I als moments finals. Quan ja ha passat tot, quan ja ha tingut lloc l’últim terrabastall al camp de concentració abans de la victòria i l’entrada dels aliats; va a buscar la seva estimada al barracó de les dones sabent el risc que això suposava. Allà el detenen i el porten a la mort. De camí encara és capaç de desfilar còmicament novament per tranquil·litzar el seu fill que l’observa des del seu amagatall. 

La pel·lícula acaba amb una abraçada de la mare i el fill i amb una veu en off que resumeix aquesta obra obra d’art, diu: «esta es mi historia, ése es el sacrificio que hizo mi padre, aquel fue el regalo que tenía para mí«. 

Acabem tornant a recordar la pregunta de la reflexió d’avui: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:05- 29:30)

Albert Valldosera

Coach

Quines són les persones decisives en la nostra història personal?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquesta qüestió: quines són les persones decisives en la nostra història personal?

Si ho pensem una mica, al llarg de la nostra vida hi ha hagut moltíssimes persones que ens han donat la mà, en sentit literal o en sentit figurat. Els nostres pares, els germans, amics, companys de feina, persones que ens hem trobat, familiars, professors… Han sigut persones que han estat a prop nostre en un moment donat o en molts moments i que han suposat un punt fort on construir la nostra vida personal o professional. Fins i tot a vegades han sigut persones “anònimes” que sense saber-ho ens han fet un gran favor.

Persones que amb el seu exemple, la seva paraula, la seva estimació han estat al nostre costat de manera decisiva perquè som el que som, en gran part, gràcies a totes aquestes persones. Formen part de la nostra història personal i a vegades els tenim molt presents però moltes altres queden com emmagatzemades de manera innegable en el nostre disc dur. Són allà presents com la pinya d’un castell que passa desapercebuda però que és absolutament necessària.

A mi personalment, m’agradaria ser una persona d’aquestes. Una persona que hagi influït positivament en molts d’altres. Una persona que sense coses massa extraordinàries hagi fet el bé a aquells que s’hagi trobat en el camí. Que hagi animat, que hagi donat esperança, alegria, sentit de la vida. Algú que hagi donat la mà, en sentit literal o figurat, ajudant a molts a tirar endavant i a viure amb més plenitud.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (28:34- 31:55)

Albert Valldosera

Coach

 

 

Persones VIP II

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquest repte: ens atrevim a ser persones VIP?

Les persones VIP et miren als ulls i miren amb profunditat; mostren proximitat, tenen un gran cor on hi cap molta gent, són humils, senzilles i plenes de confiança. Sempre sumen i fan grup. Han comprès que la persona és un ser en el que l’única dimensió adequada és l’amor i que només som justos en el que afecta a les persones quan les estimem.perfeccion

Aquest tipus de persones diuen la veritat i són discretes tant en l’èxit com en el desastre, no busquen ostentacions, i fan la seva feina amb passió, amb justícia i amb esperit de servei. Són valentes i saben arriscar quan és el moment; estimen i no odien a ningú.

Aquestes persones són expertes en humanitat i es coneixen a elles mateixes. Són pacients i persistents. Tenen grans somnis i ideals però no són somiatruites, recomencen una i altra vegada. Fan el cor fort i resisteixen; i posen tot el cor en els que estimen.

Tenen els tres sentits: el comú, el de l’humor i el crític. Saben riure en primer lloc d’elles mateixes sense donar-se més importància del que pertoca. Saben estar en cada moment segons les circumstàncies.

Viuen amb intensitat els seixanta segons de cada minut, i els seus dies estan plens de lluita i treball per assolir la seva millor versió. En definitiva són persones al 100%!!! O almenys volen ser-ho, que això ja és molt… Persones d’aquestes fa goig de veure-les, fa goig d’estar amb elles, i quan les trobo experimento una gran alegria però també em desconcerten una mica…

Per acabar només un petit apunt final: la perfecció no existeix, i fins i tot les persones VIP tenen defectes i s’equivoquen però fan tot el possible per millorar. I un altre: quan s’ajunten dos persones VIP succeeixen coses extraordinàries.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (29:00- 33:40)

Albert Valldosera

Coach

 

Actituds i pensaments que ens ajuden a créixer com a persones

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir amb la qüestió sobre la nostra manera de viure i proposar noves actitud i pensaments que ens poden ajudar a créixer com a persones, i a contribuir al bé comú i a la pau interior.

  1. El primer pensament és que “la vida no són matemàtiques”. I en algunes dimensions de la vida mai és massa; no cal portar un compte d’explotació amb les persones; ni calcular primes de risc; ni si ens compensa o no estimar les persones. Perquè el càlcul és molt senzill! Per tant voler plantejar la vida i les relacions amb les persones com si fossin matemàtiques ens portarà una ansietat i unes tensions innecessàries. Perquè les persones no som ni números ni estadístiques.
  1. El segon pensament és semblant al primer i jo el definiré d’aquesta manera: La lògica pels filòsofs. Atenció que la lògica és importantíssima però veuràs en quin sentit ho dic. Si ens haguéssim parat a pensar si això o allò era lògic, quantes coses ens haguéssim perdut. Per tant deixem lloc a la intuïció. No hem d’esperar a tenir-ho tot controlat i tot super entès i demostrat perquè en paraules de Pascal: “el cor té raons que la raó desconeix”.3778_Brake-Snowboard-Snow-wave-HD-wallpaper
  1. El tercer és tenir un esperit esportiu o esperit d’aventura. Aquesta actitud és la que ens porta a començar i recomençar una i altra vegada sense cansar-nos mai. A persistir. A intentar-ho. A ser flexibles. A no deixar que ens incapacitin sense ni tan sols haver-ho intentat. A centrar-nos en l’important.

En resum: la vida no són matemàtiques, la lògica pels filòsofs i tenir esperit esportiu i d’aventura.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (26:50- 32:20)

Albert Valldosera

Coach

 

Podem millorar la nostra manera de viure?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar aquesta qüestió: ens preguntem alguna vegada si podem millorar la nostra manera de viure?

I està clar que en primer lloc el que voldria és animar a fer-se aquesta pregunta. I a fer-se-la seriosament. Qüestionar-nos una mica a nosaltres mateixos és una bona manera de créixer com a persones, de contribuir al bé comú i a la pau interior; i per tant de millora la nostra manera de viure i caminar cap a la nostra millor versió.

En aquest sentit el que avui proposo és algunes actituds que ens poden ajudar.

Existen-dos-maneras-de-ser-feliz-en-esta-vida-una-es-hacerse-el-idiota-y-la-otra-serlo

  1. La primera com sempre és prendre consciència i adonar-nos de quantitat de coses rebudes a la vida: quantes persones importants! formació, relacions personals, companys, alumnes, professors, família, amics, experiències… Moltíssimes coses anem rebent…

I totes aquestes coses van configurant la nostra existència i la nostra manera de veure i de viure la realitat. Certament cadascú té la seva: personal, intransferible, única… Però seríem molt curts de mires si diguéssim que totes les maneres de viure són iguals. Per tant siguem conscients d’això…

  1. La segona és “No tenir massa bona memòria”. I ho explico: em refereixo a no guardar una llista de greuges i d’ofenses que les persones ens han fet. No tenir llistes negres amagades sota la màniga que surten quan menys ens ho esperem i ho enterboleixen tot. Més aviat tenir una memòria selectiva que recorda només en positiu i transforma les negatives en aprenentatges i oportunitats de creixement.

En resum: ser conscients d’on estem i quina és la nostra manera de viure; i no tenir massa bona memòria.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (33:30- 38:55)

Albert Valldosera

Coach

 

Ets una persona humil?

A la teva millor versió d’aquesta setmana et proposo la següent pregunta: ets una persona humil?

L’actitud humil és la que ens permet conviure amb els altres. L’humil ja ha posat la primera pedra del seu aprenentatge i del seu creixement personal, o més ben dit, l’humil ja ha començat a aprendre i a créixer.

Les persones estem dotades d’intel·ligència, emocions i voluntat lliure; i és utilitzant aquestes capacitats que podem esdevenir persones humils. L’actitud humil en principi no té res a veure ni amb els diners que un pugui tenir ni amb la seva capacitat intel·lectual. És a dir, es pot ser pobre i poc humil; i es pot ser ric i molt humil; o es pot ser molt intel·ligent i molt humil, i també no massa intel·ligent i poc humil (de fet ser humil indica intel·ligència en el sentit ampli de la paraula).

HUMILDAD-1

Hi han aspectes externs que poden ajudar o desajudar a l’actitud humil però sobretot és una actitud que ve de dins, interna, que va de dins cap enfora i que es manifesta en les situacions quotidianes de la vida: en la feina, en l’estudi, en la relació amb els altres, en l’oci, en la família, amb els amics, etc.

Us proposo ara que pensem en alguns indicis de la nostra humilitat o de la nostra falta d’humilitat:

1. Un símptoma d’humilitat és tenir una actitud de servei cap als altres, cap a la societat i cap el món sencer. També, entre moltes altres coses, tenir respecte per tothom, no mirar els altres com a inferiors, tractar tothom amb educació, escoltar què diuen els altres, sobretot quan pensen diferent a nosaltres o quan ens corregeixen; posar-se en la seva pell; reconèixer les pròpies limitacions; acceptar els valors i les qualitats dels altres; viure amb naturalitat…

2. En canvi, símptomes de poca humilitat són aquests pensaments propis dels nostre diàleg intern. Aquells pensaments que diuen: «jo això ja ho sé», «a mi què m’han de dir», «jo no fallo mai», «jo ho faig tot bé», «jo ja sóc el millor», «ningú em supera», «els altres em tenen enveja», etc. Si vaig amb aquesta actitud pel món és molt difícil que pugui créixer com a persona i com a ésser humà.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (28:58- 35:00)

Albert Valldosera

Coach

El plaer d’una conversa

Quan un humà percep que connecta amb algú està podent gaudir, segurament, d’una de les més grans sensacions de les que podem prendre part al llarg de la nostra vida. Una forma ben fàcil de poder fer realitat aquesta connexió és a través d’una conversa.

Conversar amb una o més persones i formar part de forma activa i plena d’ella, és una d’aquelles activitats que a tota persona ens encisa i ens fa perdre la noció del temps d’una manera natural. La fluïdesa amb la que es desenvolupen aquests moments ens transporten a un estat anímic excepcional en el que la nostra atenció és plenament conscient en tot allò que es desenvolupa al voltant de les persones que participen, el que diuen i com ho diuen.

conversacion

Aquest estat extern també el portem al nostre interior. Fàcilment mantenint un diàleg intern molt més lliure de judicis i prejudicis que a d’altres situacions personals i individuals. D’aquesta manera, moltes vegades s’afavoreix el naixement d’algun pensament intern que pot posar en dubte alguna creença. Aquest pensament pot veure’s reforçat per la pròpia dinàmica de la conversa a la que es participa de forma directa o indirecta segons els desitjos de la pròpia persona. Ja sigui en aquell moment o posteriorment de manera més pausada i personal, aquest nou pensament contraposat a alguna creença, neix amb més força i pot variar, enriquir o canviar alguna. Això pot passar tant en creences limitants com en creences potenciadores.

Aquests moments de connexió i de comunicació natural amb la resta poden sorgir a qualsevol lloc i juntament amb el fet de que no pots controlar al 100% com evolucionarà, fa que siguin els dos aspectes que fan que les converses entre les persones siguin de les activitats humanes més enriquidores, més singulars. Per molt preparades que estiguin, si de veritat flueixen les paraules i les idees, fàcilment algun dels participants generarà una idea nova en aquell moment que pot donar pas a un gir inesperat dins la dinàmica conversacional que obri nous pensaments a la resta.

La conversa exigeix una actitud de participació màxima. No és tracta de parlar per parlar, és un grau superior. La participació en ella focalitza la teva atenció, la teva escolta, el teu raonament, les teves paraules, les teves emocions. D’aquí neix el plaer que perceps quan participes en una, de la teva implicació màxima, conscient i inconscient. De saber que has connectat d’una altra forma amb d’altres però també amb tu mateix. Connexions que revitalitzen i et fan créixer.

No ho dubtis. Conversa, pensa, sent i creix.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Ser agraït

En temps difícils és quan es veu de veritat a les persones. Al marge de compartir o no aquesta afirmació, penso que com a societat si que podem extreure una sèrie d’aprenentatges sobre nosaltres mateixos que gràcies a aquesta època difícil podem observar. Si després reflexionem i mirem de canviar quelcom ja és un altre tema, però observar i ser conscient d’aquestes actituds per mi és molt important. Un d’aquests aspectes és el fet de ser agraït.grc3a0cies

Penso que cada cop la societat és menys agraïda i segurament ho serà menys en el futur. Això ho dic veient segons quines conductes que he observat. Un exemple podria ser no agrair a la persona que evita que es tanqui la porta de l’ascensor del metro perquè puguis entrar. Estic segur que a molts de vosaltres us vindran situacions observades o protagonitzades al cap on dir o escoltar un Gràcies! us hagués quadrat perfectament. Cada cop ho veig menys. També hi ha situacions provocades per la crisi on algunes persones pretenen que la resta del món els ajudi per obligació i ni tan sols ho agraeixen. No és una obligació però potser si un detall que ajuda. Per sort hi ha gent que si que ho fa.

Per què dic que ho serà menys en el futur? Fàcil. Perquè en moltes d’aquestes conductes que he presenciat estaven presents nens. Perquè també observo situacions a l’escola on als nens i nenes de primària, més dels que sembla, no agraeixen situacions que viuen, esforços que fa la gent, la família, l’escola, etc. per ells/elles. També és cert que de vegades alguns agraeixen en funció de la persona que els ajuda, aspecte que també em fa reflexionar.

Els adults som models i ens hauríem de plantejar quina mena de models som. Penso que un dels aspectes que hauríem de treballar més és la coherència entre el que diem i el que fem. A nivell de modelatge, opino que els grans referents haurien d’ajudar més. A mi no m’agrada el que la societat està acostumada a veure: agraïments a persones per part de famosos quan aquests moren. Un exemple d’això és l’excel·lent carta de Xavi Hernández a Luis Aragonés. Un exemple pels nois joves. Però no es poden fer aquests agraïments abans de que la persona mori? No és cap crítica a Xavi, però penso que a nivell d’aprenentatge i modelatge, aquestes accions serien més profitoses en vida, el seu impacte seria més gran.

Ser agraït és un dels generadors positius que una societat no pot deixar perdre malgrat les dificultats que pugui passar.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Contracultura: No planifiquem, treballem!

“Lluita contra la tirania d’allò previsible” (Grant Morrisson)

És el moment on molts clubs i moltes famílies ja estan fent les travesses de cara a la temporada vinent. Qui seguirà? Qui no seguirà?

La contracultura és una valor en alça. La cultura que tenim ens està portant al caos, tot i que de manera inconscient, fem coses de manera automàtica pensant que no hi ha altra manera de fer les coses. Per tant, té sentit apostar per la contracultura com a possibilitat per canviar allò que no funciona. Aquest article serà doncs, una invitació a la contracultura de la planificació dels equips de la propera temporada. Va destinada a directors tècnics, entrenadors i pares. És a dir: adults. Primer començo amb un decàleg per tècnics.

10 No planificaré la propera temporada fins que no acabi aquesta. Amb 3 mesos hi ha temps suficient.

9 Posaré tota la meva energia en fer cada dia millor la meva tasca com entrenador.

8 Estaré fins el darrer dia, esforçant-me per tal que tots els jugadors del club tinguin lloc la temporada vinent.

7 En faré “fan” de la vida personal i de la vida esportiva de cada un dels meus jugadors.

6 Em posaré com objectiu, no haver de fitxar ningú que estigui jugant en un altre club.

5 No cediré jugadors al PDP per les enveges, expectatives i diferències que això provoca. Els meus jugadors tindran clar que millor que al meu club no s’entrena enlloc.

4 La categoria en la que juguem no determinarà la motivació amb la que entrenaré, em prepararé i m’esforçaré per donar el millor i perquè els meus jugadors donin el millor.

3 Pensaré que els meus jugadors són persones, i actuaré com a tal.

2 No buscaré l’aprovació dels pares, buscaré la sincera aprovació dels jugadors.

1 Acabaré l’any podent mirar als ulls i somrient a cadascun dels meus jugadors.

I ara, un decàleg per pares:

10 Valorarem el que tenim i transmetrem al fill la importància de pertànyer i estimar un club.

9 No parlarem malament de l’entrenador ni dels companys ni dels àrbitres quan el nostre fill estigui frustrat perquè no li surten les coses com voldria.

8 No parlarem de temes tècnics amb els entrenadors.

7 No ens aprofitarem de la inexperiència dels entrenadors joves.

6 Ens preocuparem realment per saber què motiva al nostre fill.

5 Celebrarem la victòria encara que el nostre fill hagi fet un mal partit. Així li ensenyarem què vol dir “esport d’equip”.

4 Tindrem el discurs “t’has de guanyar el teu lloc!” sempre. Ensenyarem al nostre fill a ser protagonista i no víctima.

3 No acceptarem cap excusa.

2 Buscarem que les dificultats que planteja l’esport preparin al nostre fill per la vida adulta.

1 Mostrarem indiferència pels resultats, nivells, PDP’s i altres

Crec en la utopia. Al final es tracta de que els adults deixem d’utilitzar els nens per cobrir les nostres necessitats. Recordem: sense pares i sense entrenadors hi haurà sempre bàsket. Sense jugadors, no.

“La idea d’assumir responsabilitat i fer-ho, fer que passi,  amaga un gran poder” (Stephen Covey)

Salut i bàsket

Xavi Garcia

Entrenador d’Entrenadors i Coach de l’Esport