Entradas

Aturem la llei de la selva

Fa uns anys, veient com a entrenador de categories de formació com funcionava el món del bàsquet per a nens menors d’edat, reflexionava en un article sobre el concepte de pedrera al món de l’esport (Què és la pedrera? L’autèntica veritat). Doncs bé, després d’aquest temps, he comprovat com la tendència dels clubs de bàsquet de fitxar nens no només s’ha mantingut sinó que s’ha potenciat, arribant a desfer-se equips fins i tot en edat premini per aquest motiu.

basketball-1602392_1280

No entraré, altre cop, a analitzar la situació ni a debatre si els culpables són uns pares cada cop més disfressats de mànagers dels seus fills en lloc d’adults realistes com convindria o bé uns clubs amb un afany de protagonisme i de fama absolutament desaforats. Però la situació final és que ens trobem amb unes víctimes, els nens (recordem, nens), que canvien de club de forma constant i perden més i més temps recorrent desenes de quilòmetres per fer el que els agrada, jugar a bàsquet. I em consta que això passa també al món del futbol (segurament de forma encara més acarnissada) i probablement també en altres esports.

El que hauríem de pensar ja, doncs, és en intentar trobar solucions. Vist que el codi ètic implementat fa uns anys no ha tingut resultats, crec els toca a Federacions, Consejos i organismes varis encarregats de dirigir aquest món amateur, assentar-se i acordar amb els clubs noves formes d’intentar aturar i controlar el món de la selva en que s’ha convertit tot això. Sé que no és fàcil, més si s’han de conjugar els factors legals afegits tan farragosos, com llibertats personals, etc., però crec que estem arribant a un punt surrealista i fins i tot diria que fastigós. Però estic segur que poden sorgir noves idees i fórmules que facin canviar aquesta tendència i tornin a fer d’aquest esport de base un món més sa.

Espero, doncs, pel bé dels clubs i del bàsquet en general però sobretot dels nens, que aquests organismes s’adonin de lo greu de la situació i tinguin ganes de posar-s’hi de veritat.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

Fidelitat a un club: espècie en perill d’extinció?

En el món professional actual veiem com hi ha poquíssims jugadors que comencen i acaben la seva carrera a un mateix club, ni tant sols les suposades icones o jugadors franquícia. Els esportistes canvien de club sense miraments, per diners o per millorar esportivament, o per ambdós motius, sense adonar-se’n que moltes vegades aquest canvi acaba sent precipitat i contraproduent al frenar la seva evolució (exemples com Todorovic, Josep Franch, etc.).1313609588681 El més preocupant és que aquesta tendència s’està traslladant a les categories inferiors, no dels clubs professionals sinó dels amateurs. Tot i que no sol haver-hi, de moment, diners pel mig, els jugadors (nois, no ho oblidem) rarament arriben a l’etapa sènior havent jugat tan sols per un club. Aquí és l’afany de jugar a un nivell més alt l’únic que motiva aquests canvis i moltes vegades més per part dels pares que dels nens. En lloc de fer-los tocar de peus a terra, els pares s’enceguen també per aquest afany, en ocasions per motius tan preocupants com frustracions pròpies o esperances de convertir els fills en esportistes milionaris. El nen, doncs, es veu mancat de la figura necessària que exerceixi de fre d’aquestes aspiracions i que atorgui més importància a altres coses, com per exemple a la seva carrera acadèmica.

Però és que aquests canvis, igual com al món professional, poden acabar sent contraproduents. El jove esportista pot trobar-se abandonant els seus companys i amics i invertint una quantitat considerable d’hores de desplaçament per acabar formant part d’un equip on, tot i les promeses que li van fer (i aquí hem d’assenyalar els clubs com a culpables), la seva participació potser no és la que esperava. I, el més greu, moltes vegades per jugar a un equip o club pràcticament igual al d’origen. De forma que la teòrica millora acaba no sent tal. A més, amb aquests comportaments ens trobem que s’estan relegant, perillosament, valors propis de l’esport amateur sent substituïts pels del món professional.

En definitiva, una tendència que està acabant amb la fidelitat i el sentiment de pertinença al club per part de famílies i joves jugadors i que està despersonalitzant els clubs entesos com una gran família, com eren fa uns anys. I mentre aquestes situacions, tot i l’extrema dificultat del cas, no es regulin d’alguna forma, només es pot esperar que les famílies dels joves esportistes tinguin seny i siguin capaces de valorar conscientment la seva situació particular.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet