Entradas

Aturem la llei de la selva

Fa uns anys, veient com a entrenador de categories de formació com funcionava el món del bàsquet per a nens menors d’edat, reflexionava en un article sobre el concepte de pedrera al món de l’esport (Què és la pedrera? L’autèntica veritat). Doncs bé, després d’aquest temps, he comprovat com la tendència dels clubs de bàsquet de fitxar nens no només s’ha mantingut sinó que s’ha potenciat, arribant a desfer-se equips fins i tot en edat premini per aquest motiu.

basketball-1602392_1280

No entraré, altre cop, a analitzar la situació ni a debatre si els culpables són uns pares cada cop més disfressats de mànagers dels seus fills en lloc d’adults realistes com convindria o bé uns clubs amb un afany de protagonisme i de fama absolutament desaforats. Però la situació final és que ens trobem amb unes víctimes, els nens (recordem, nens), que canvien de club de forma constant i perden més i més temps recorrent desenes de quilòmetres per fer el que els agrada, jugar a bàsquet. I em consta que això passa també al món del futbol (segurament de forma encara més acarnissada) i probablement també en altres esports.

El que hauríem de pensar ja, doncs, és en intentar trobar solucions. Vist que el codi ètic implementat fa uns anys no ha tingut resultats, crec els toca a Federacions, Consejos i organismes varis encarregats de dirigir aquest món amateur, assentar-se i acordar amb els clubs noves formes d’intentar aturar i controlar el món de la selva en que s’ha convertit tot això. Sé que no és fàcil, més si s’han de conjugar els factors legals afegits tan farragosos, com llibertats personals, etc., però crec que estem arribant a un punt surrealista i fins i tot diria que fastigós. Però estic segur que poden sorgir noves idees i fórmules que facin canviar aquesta tendència i tornin a fer d’aquest esport de base un món més sa.

Espero, doncs, pel bé dels clubs i del bàsquet en general però sobretot dels nens, que aquests organismes s’adonin de lo greu de la situació i tinguin ganes de posar-s’hi de veritat.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

Vivim en una societat adormida

En aquest cas no estic utilitzant cap doble sentit, és absolutament literal. Estem envoltats de gent adormida per tot arreu on anem i això ens hauria de fer pensar a tots. Aquest fet arriba a tal punt i és tant general que moltes vegades ni el percebem. Està tant integrat en el nostre dia a dia, que no ens és estrany que un nen de tercer de primària s’adormi a les 10 del matí o que la gent dormi al metro al matí o a la tarda.

adormida

Cada curs que passa les escoles i instituts es troben que més alumnes arriben tard. En el cas dels més petits són les famílies les que s’adormen moltes vegades. Quan comencen a créixer això generalment encara es fa més pronunciat. Al marge del casos en els quals s’arriba tard per altres motius, el fet d’haver-se llevat a corre cuita ja que no s’havia sentit el despertador o la persona que et despertava s’ha despistat, és el més normal. I això es veu posteriorment a les classes fàcilment. També et trobes el cas contrari, nens i nenes que s’adormen al llarg del dia perquè els fan llevar-se molt més d’hora del que seria necessari per arribar a escola.

Però hi ha un cas que els darrers anys està creixent força ràpidament. Són els nens i nenes que van a dormir molt tard. Aquest fet a l’adolescència ja es dispara d’una forma que en molts casos és alarmant. Motius sempre n’hi ha, alguns fins i tot poden tenir una argumentació que podríem compartir en general. Tot i això, no ens enganyem, en general són excuses que volen tapar la deixadesa d’algunes famílies o la poca importància que li donem a una activitat molt important de la nostra vida com és dormir.

Hi ha molts estudis que parlen de la qualitat de la son dels adults i del temps que hi dediquem. En general tots arriben a la conclusió de què cada cop el percentatge de gent que no dorm amb un mínim de qualitat i de quantitat puja. El tema de la quantitat és complicat ja que depèn molt de cada persona, però tots necessitem dormir amb un mínim de qualitat.

Els dies laborals moltes persones allarguen les hores d’activitat tot el que poden i més. En general a causa del horaris laborals que després els deixen el temps just per la resta d’activitats. Al marge del component de planificació personal que aquí té el seu pes, els aspectes no controlables de la feina de cadascú condicionen i obliguen a prioritzar les activitats per poder arribar a tot el que s’ha de fer (o això pensem). Una forma habitual de compensar tot això és restant hores de son. Molta gent té una clara descompensació entre la qualitat i quantitat d’hores que dorm els dies laborals i les dels dies no laborals, aspecte que afecta el primer i segon dia laboral principalment. També afecta a les relacions personals i professionals més del que molts es pensen.

La societat ha de fer un replantejament important en quan a horaris. Les noves tecnologies han de ser un valuós aliat perquè puguem reduir el temps d’algunes activitats al incrementar la qualitat de les mateixes. Tots som conscients de com ens trobem quan dormim bé, els beneficis que això té en tot el que fem, ja no diré res de com es beneficia la nostra salut. El nostre cervell ho necessita. Ho necessitem per poder viure al màxim la nostra vida.

Segur que si visquéssim a una societat desperta aquesta seria molt diferent i podríem ser més exigents també amb els que s’aprofiten del nostre cervell adormit per mirar de manipular-nos. Despertem-nos doncs, tots en sortirem guanyant. Bé, potser no tots …

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5