Entradas

No tinc cap desig

El plaer que s’experimenta davant d’una conversa segurament és de les sensacions més satisfactòries que es poden tenir al llarg de la vida. A més, és tracta d’un plaer de connexió amb una o més persones del que podem gaudir a pràcticament qualsevol lloc i/o situació que ens trobem.

Per poder gaudir d’una gran conversa es necessita formar part plenament d’ella. No em refereixo a tenir una participació o aportacions constants. Aquest pot ser un punt a tenir present. Però moltes vegades pots assaborir aquest plaer i ni tan sols dir res durant tot el temps en el que transcorri xerrada. Per això m’afecta tant quan escoltes a algú que et diu que no té cap desig. I més quan això ho escoltes de la boca d’un nen o una nena.

forges objetos perdidos

Una de les millors parts de més d’una de les meves professions és aquesta interacció amb nens i nenes de diferents edats. I quan al llarg d’una tranquil·la conversa surt de forma directa o indirecta aquesta manca de desig… una gran gerra d’aigua freda, més aviat glaçada, cau sobre meu.

Per molts motius, molts no estan podent viure la seva infantesa i també l’adolescència dins del que hauria de ser. Són tants aquests motius que podria escriure dedicat exclusivament a ells. Costa molt classificar-los i ordenar-los per importància així que només n’escriuré de quatre. Els quatre que més m’he trobat.

Dificultats econòmiques: Moltes famílies en atur i que han perdut les poques ajudes socials que rebien i que més que viure, sobreviuen com poden a dia d’avui. Hi ha pares i mares que aconsegueixen crear una bombolla protectora sobre els infants per atenuar els efectes de tot el que pateixen i tard o d’hora això acaba per esclatar.

Desestructuració familiar: Problema amb gran quantitat de possibles situacions i que fàcilment és captat pels infants o adolescents, alterant la seva vida de formes pràcticament imperceptibles o amb transformacions espectaculars en espais breus de temps.

Pressió familiar: Bàsicament es tracta de la intervenció clara, descarada i impositiva de la família o d’algun component concret de la família en algun aspecte on segurament no hauria d’intervenir i simplement hauria de recolzar i respectar la decisió presa pel nen o adolescent. Actualment comença a veure’s una altre vessant que té l’origen en la absoluta falta de límits i valors transmesos per la unitat familiar.

Pressió social: Existent des dels primers moments de socialització, ja sigui per adults o per iguals. Cada cop és més forta i les xarxes socials i la TV no fan més que incrementar-la. Models de comportament que només mostren la part atractiva per cridar l’atenció dels fans. Transmeten una idea del que s’estima a nivell social només enfocada a fer actes que serien considerats innocents o per voluntat pròpia a partir d’una edat però que per sota d’aquesta et poden arribar a marcar de per vida.

Wish

Tot això i més, fa que massa nens i adolescents no tinguin cap mena de desig o il·lusió. Desig que pugui motivar-los per transformar-lo en objectius que puguin anar assolint i els ajudi a viure realment l’experiència de viure la vida. Es dediquen a viure tal i com els diuen o deixen i anar fent segons puguin sense cap mena d’intenció de crear-se la seva pròpia vida.

Això ha de canviar. Tots tenim dret i hem de tenir il·lusions i que algunes d’aquestes o totes es facin realitat. Però si els adults no procurem que els infants i adolescents tinguin els seus propis anhels estarem matant l’energia de viure la vida d’aquestes persones. Aquesta energia s’ha de potenciar perquè no ens hem d’oblidar que aquestes il·lusions infantils o puberals normalment són més pures que les dels adults. Les coses pures ens transmeten energia a tots i en algun moment, tots necessitem d’alguna aportació d’energia.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Necessitem més bons exemples

L’esport i l’educació van de la mà a pràcticament tot. Això és així malgrat que hi hagi gent que digui que l’esport professional és una altra cosa. Puc estar d’acord en que l’esport professional té uns valors diferents a la resta però continua essent esport. Això significa que la base de valors que tenen per definició les activitats esportives s’ha de mantenir, tot i que n’afegeixi altres valors propis de la categoria professional.

Trobo que cada cop més l’esport professional s’allunya de l’educació, com si volgués marcar una diferencia amb la resta. Ja té un status diferenciat i no necessita ratificar-ho per fer-ho visible. A més té una sèrie de mitjans de propagació que l’ajuden respecte a la resta. Alguns d’aquest mitjans ajuden a crear aquesta barrera entre l’esport professional i la resta relaxant l’exigència social sobre aquest. Penso que això ha de canviar. Totes les parts han de ser més exigents.

FAIR_play

Els propis esportistes i clubs, societats anònimes, etc. han de ser molt més conscients de la seva repercussió vers la societat i acceptar-la, respectar-la i amplificar-la temporada rere temporada. És necessari que hi hagi més esportistes exemplars, a tots nivells, més clubs exemplars.

Els mitjans de comunicació són els que fan arribar aquests exemples a la societat. Malgrat siguin empreses amb uns objectius econòmics, també tenen una responsabilitat social de la que no poden fugir i han d’exigir als esportistes i als clubs que responguin com a bons models. Fer-los veure que ser-ho forma part de la seva professionalitat.

La societat també té el seu paper. Cert és que la població té altres preocupacions i que majoritàriament utilitza l’esport com a mitja d’evasió. Això és una excusa per no fer-nos responsables de la nostra influència social. Molts esportistes i alguns clubs són referents en els quals els infants es volen reflectir. Per molt que un esportista pugui ser exemplar en un aspecte, si en un altre no ho és no pot ser defensat a ultrança per ser qui és. No deixa de ser una persona i com a tal també té responsabilitats socials a complir.

Existeix una quarta part que també hauria de ser més exigent. Són les empreses, els patrocinadors. Totes elles haurien de tenir més presència a l’esport en general però la majoria  es decanten com a molt per l’esport professional. Pura qüestió de visibilitat i marketing fàcil. I la responsabilitat social on queda? Generalment queda oblidada o tapada pel llibres de comptes. Es necessari que també guanyin pes social.

 

Els models, els exemples, la repercussió d’aquests, l’exigència davant actituds que no toquen són indispensables per una millora social. Però també ho són per poder mantenir aquella bonica idea que a tots els esportistes, persones que ens dediquem a l’esport i també a l’educació ens agrada sobre els valors que transmet l’esport.

“Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés, és l’única manera”

Albert Einstein

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Ser agraït

En temps difícils és quan es veu de veritat a les persones. Al marge de compartir o no aquesta afirmació, penso que com a societat si que podem extreure una sèrie d’aprenentatges sobre nosaltres mateixos que gràcies a aquesta època difícil podem observar. Si després reflexionem i mirem de canviar quelcom ja és un altre tema, però observar i ser conscient d’aquestes actituds per mi és molt important. Un d’aquests aspectes és el fet de ser agraït.grc3a0cies

Penso que cada cop la societat és menys agraïda i segurament ho serà menys en el futur. Això ho dic veient segons quines conductes que he observat. Un exemple podria ser no agrair a la persona que evita que es tanqui la porta de l’ascensor del metro perquè puguis entrar. Estic segur que a molts de vosaltres us vindran situacions observades o protagonitzades al cap on dir o escoltar un Gràcies! us hagués quadrat perfectament. Cada cop ho veig menys. També hi ha situacions provocades per la crisi on algunes persones pretenen que la resta del món els ajudi per obligació i ni tan sols ho agraeixen. No és una obligació però potser si un detall que ajuda. Per sort hi ha gent que si que ho fa.

Per què dic que ho serà menys en el futur? Fàcil. Perquè en moltes d’aquestes conductes que he presenciat estaven presents nens. Perquè també observo situacions a l’escola on als nens i nenes de primària, més dels que sembla, no agraeixen situacions que viuen, esforços que fa la gent, la família, l’escola, etc. per ells/elles. També és cert que de vegades alguns agraeixen en funció de la persona que els ajuda, aspecte que també em fa reflexionar.

Els adults som models i ens hauríem de plantejar quina mena de models som. Penso que un dels aspectes que hauríem de treballar més és la coherència entre el que diem i el que fem. A nivell de modelatge, opino que els grans referents haurien d’ajudar més. A mi no m’agrada el que la societat està acostumada a veure: agraïments a persones per part de famosos quan aquests moren. Un exemple d’això és l’excel·lent carta de Xavi Hernández a Luis Aragonés. Un exemple pels nois joves. Però no es poden fer aquests agraïments abans de que la persona mori? No és cap crítica a Xavi, però penso que a nivell d’aprenentatge i modelatge, aquestes accions serien més profitoses en vida, el seu impacte seria més gran.

Ser agraït és un dels generadors positius que una societat no pot deixar perdre malgrat les dificultats que pugui passar.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5