Entradas

Un cas aïllat és una altra cosa

La primera intenció era no escriure ni publicar res del desgraciat acte que va passar al IES Joan Fuster. Però a mesura que han anat passant els dies, llegies, senties declaracions,… la decisió s’ha transformat.

Senyora Rigau i tota la colla de personatges que l’envolten juntament amb tota la resta de polítics que han pres mesures en educació sense escoltar als professionals reals i als que tenen la realitat a tocar, els i les mestres i els professors i les professores, vostès han deixat de banda a l’educació pública i a tots els seus treballadors. Això és així de real i ara que passa un tràgic esdeveniment encara demostren més la seva incompetència i manca de respecte per l’educació pública.

19431325

Senyora Rigau deixi de vendre fum. Un cas aïllat no és el que ha passat. Aquest és un cas que ha sobrepassat amb escreix la mitjana. El cas aïllat és l’escola o institut que té tots els recursos humans i materials que necessita per atendre al seu alumnat. A la resta les amenaces, agressions, insults i l’assetjament de diferent tipus als mestres i professors per alumnes i/o famílies és habitual i s’ha de lidiar amb ell dia si dia també en nombrosos casos. També alumnes que pateixen el mateix per companys o per famílies i que per molt que se’ls intenti ajudar, les mans de les escoles i dels instituts estan lligades. Sembla ser que ells i elles no són víctimes i no tenen dret a una educació normal.

Amb la senyora Rigau també estan tota la resta, els altres partits polítics hagin governat o no saben i fan el mateix, tapar tot el que no interessa. I dir que el futur de la societat no té respecte per res, són intolerants a la frustració i altres aspectes no interessen perquè al cap i a la fi també són vots.

Tots aquest tenen la immensa sort de que els treballadors de l’escola pública no estan units ni representats. Tenim uns sindicats que no aconsegueixen unir-nos i que no s’atreveixen a fer pràcticament res. Que veuen com la consellera d’educació menysté a un professor assassinat i no li diuen.

I tots tenen la sort de que existeixen uns mitjans de comunicació que venuts al poder i que diuen que volen informar i representar a la societat però realment el que els interessa és vendre, tenir audiència, i el respecte o la veritat els hi és ben igual. Sempre troben personatges indesitjables que els segueixen el joc per no haver d’investigar la veritat i creure’s el que els diuen que s’han de creure i transmetre.

A sobre hem de sentir que la figura del mestre i del professor s’ha de respectar quan a la mínima que poden cap d’ells ho fa, tractant-nos com un dany col·lateral. És inadmissible.

Els mestres i els professors estem sols. Aquesta és la realitat. Estimats per uns i odiats, utilitzats, menystinguts i desprotegits per d’altres. Esperem que el que ha passat no torni a passar. Si és així no serà pels polítics, sindicats o mitjans de comunicació. Serà per pura casualitat i com a conseqüència de molts i molts mestres i professors que patiran a la seva pell i a les seves vides una societat que l’únic que vol de l’escola i l’institut és que ocupi als nens i joves unes hores al dia perquè la resta treballin o descansin defugint la seva responsabilitat.

Poso la mà al foc i no em cremaria si dic que tota persona d’aquesta societat coneix a algun mestre o professor al que han insultat, agredit o amenaçat. Estic convençut. Si algú pensa que no i ens coneixem, ja pot dir que en coneix a un. No és un cas aïllat.

No es juga amb la mort violenta d’una persona, aquesta és la víctima, víctima d’assassinat.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Necessitem més bons exemples

L’esport i l’educació van de la mà a pràcticament tot. Això és així malgrat que hi hagi gent que digui que l’esport professional és una altra cosa. Puc estar d’acord en que l’esport professional té uns valors diferents a la resta però continua essent esport. Això significa que la base de valors que tenen per definició les activitats esportives s’ha de mantenir, tot i que n’afegeixi altres valors propis de la categoria professional.

Trobo que cada cop més l’esport professional s’allunya de l’educació, com si volgués marcar una diferencia amb la resta. Ja té un status diferenciat i no necessita ratificar-ho per fer-ho visible. A més té una sèrie de mitjans de propagació que l’ajuden respecte a la resta. Alguns d’aquest mitjans ajuden a crear aquesta barrera entre l’esport professional i la resta relaxant l’exigència social sobre aquest. Penso que això ha de canviar. Totes les parts han de ser més exigents.

FAIR_play

Els propis esportistes i clubs, societats anònimes, etc. han de ser molt més conscients de la seva repercussió vers la societat i acceptar-la, respectar-la i amplificar-la temporada rere temporada. És necessari que hi hagi més esportistes exemplars, a tots nivells, més clubs exemplars.

Els mitjans de comunicació són els que fan arribar aquests exemples a la societat. Malgrat siguin empreses amb uns objectius econòmics, també tenen una responsabilitat social de la que no poden fugir i han d’exigir als esportistes i als clubs que responguin com a bons models. Fer-los veure que ser-ho forma part de la seva professionalitat.

La societat també té el seu paper. Cert és que la població té altres preocupacions i que majoritàriament utilitza l’esport com a mitja d’evasió. Això és una excusa per no fer-nos responsables de la nostra influència social. Molts esportistes i alguns clubs són referents en els quals els infants es volen reflectir. Per molt que un esportista pugui ser exemplar en un aspecte, si en un altre no ho és no pot ser defensat a ultrança per ser qui és. No deixa de ser una persona i com a tal també té responsabilitats socials a complir.

Existeix una quarta part que també hauria de ser més exigent. Són les empreses, els patrocinadors. Totes elles haurien de tenir més presència a l’esport en general però la majoria  es decanten com a molt per l’esport professional. Pura qüestió de visibilitat i marketing fàcil. I la responsabilitat social on queda? Generalment queda oblidada o tapada pel llibres de comptes. Es necessari que també guanyin pes social.

 

Els models, els exemples, la repercussió d’aquests, l’exigència davant actituds que no toquen són indispensables per una millora social. Però també ho són per poder mantenir aquella bonica idea que a tots els esportistes, persones que ens dediquem a l’esport i també a l’educació ens agrada sobre els valors que transmet l’esport.

“Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés, és l’única manera”

Albert Einstein

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5