Entradas

Quin tipus de persones som?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: quin tipus de persones som?

Hi ha persones que creen unió i cohesió allà on es troben: família, veïns, companys de feina, grups… I quan ens trobem una persona així és un goig tractar amb ella. Hi estaríem parlant hores i hores perquè ens fan estar bé, còmodes, tranquils… Altres en canvi sempre creen divisió i enfrontaments.

Voldria fixar-me en les que uneixen. Són persones que valoren a cada persona, que es preocupen perquè ningú quedi aïllat i sol. Respecten, estimen, van de cara, accepten les diferències, tenen una il·lusió que es contagia i saben elogiar els èxits dels altres.

Les persones que uneixen es fixen en l’important i passen per alt detalls que podrien suposar conflicte; van al nucli de les qüestions i s’alegren amb els altres perquè tenen el convenciment que quan creix el bé, tots hi guanyem.

La crítica no és el seu fort i menys a les esquenes de ningú. El seu interès és millorar, però millorar tots i en seu llenguatge hi ha paraules que quasi estan desterrades: odi, enveja, mentida, llistes negres…

Les persones que uneixen no et parlen des d’una posició superior i saben reconèixer els propis errors. No tenen pressa per escoltar-te, no imposen, no criden per tenir més raó, no dramatitzen, respecten sempre, accepten idees diferents a les seves, no volen vèncer sinó convèncer, són equilibrades, sense “fílies” ni “fòbies” irracionals. Per això tenen molts amics que els aprecien sincerament.

Una frase de la Mare Teresa de Calcuta pot resumir el que practiquen aquestes persones: “Que ningú no s’acosti a vosaltres sense que se’n torni millor i més feliç”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:08- 16:33)

Albert Valldosera

Coach

Volem domesticar les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un pregunta referent a les nostres relacions personals: volem domesticar les persones que ens envolten?

Avui plantejo aquesta qüestió perquè existeix un perill en les relacions personals que és el de voler “domesticar” els altres i fer-los o voler fer-los a la nostra mesura, segons la nostra manera de veure les coses. Així, voldríem que fessin allò que nosaltres volem, que opinessin el mateix que nosaltres, que veiessin les coses de la mateixa manera… En certa manera es pot comprendre que passi això perquè en el fons és una forma de buscar seguretats, però si ho pensem una miqueta és un flac favor que serveix per a ben poca cosa i que empobreix les relacions.

Una cosa diferent és el fet d’ajudar-nos a ser millors els uns als altres. Quan hi ha una relació de confiança (amics, parella, companys) hem de poder corregir-nos mútuament els defectes per ajudar-nos a créixer com a persones. Dir-nos les coses amb respecte, obrir noves perspectives, comunicar els diversos punts de vista i els sentiments forma part d’una relació sana. I és molt d’agrair quan algú de des l’estimació ens fa veure algun aspecte que podem millorar. Tot i que en un primer moment ens pot picar una mica el nostre ego; en el fons, és una de les mostres d’estimació per excel·lència.

Tanmateix, no ajudem quan volem domesticar i dominar els altres; quan els limitem a la nostra mesura. Hem de deixar ser cadascú! I amb això no vull defensar de cap manera aquella expressió que considero tan conformista: “és que jo sóc així”. Perquè darrera d’aquestes paraules sovint s’emparen un munt de mediocritats, faltes d’educació i de respecte, mal caràcter, egoisme, etc, etc, etc. Cal eixamplar horitzons i motivar per a què lliurement cadascun de nosaltres desitgem créixer i ser millors. Per a què siguem la millor versió de nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:18- 27:19)

Albert Valldosera

Coach

Quins pensaments ens ajuden a enlairar-nos o ens ensorren i ens tiren per terra?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar una pregunta que ens porti al discerniment: quins pensaments ens ajuden a enlairar-nos o al contrari, quins pensaments en ensorren i ens tiren per terra? 

La setmana passada parlàvem de volar i aquesta setmana vull continuar parlant d’una altra experiència semblant. Va ser fa un temps que em van fer un regal d’aquells que no s’obliden. Em van regalar un vol en parapent i l’experiència va ser molt bonica. 

parapentered

Vam començar a pujar amb un jeep cap el cim d’una muntanya; la pujada va durar uns tres quarts d’hora. Un cop a dalt el monitor va desplegar el parapent en una zona de pendent de la muntanya. Després ens vam vestir per l’ocasió amb un “mono” i un casc.

Tot seguit el monitor em va donar les instruccions i em va explicar què faríem durant el vol. Quan ell m’avisés havia de caminar dos o tres passes endavant, així s’unflaria el paracaigudes i s’aixecaria amb la força del vent; després havia de cedir cap en darrera dos o tres passes més i quan ell em digués podia començar a córrer.

Així ho vam fer, i a la cinquena passa ja estàvem volant. Quina sensació més bonica. Primer a uns vint o trenta metres del terra i després gràcies a les corrents d’aire calent vam arribar quasi a 3000 metres sobre el nivell del mar i pujant a 9 metres per segon.

Aquestes corrents d’aire calent diria que són aquells pensament i aquelles actituds que en tiren amunt i que ens ajuden a ser lliures i a superar els obstacles. Poso alguns exemples. Ho faré amb tres frases que ens poden ajudar:

  1. Un error no és un fracàs, és tan sols una oportunitat per millorar. Així els errors els podem entendre com una resposta, com a indicadors que hem de canviar les nostres actuacions per aconseguir els objectius que ens proposem. Els errors poden ser elements motivadors per replantejar-nos les estratègies que utilitzem i, si convé, els objectius que ens hem proposat.
  1. Les paraules i els pensaments tenen poder. Allò que pensem de nosaltres mateixos, de manera conscient o inconscient, condiciona les nostres emocions i determina les nostres conductes i per tant influeix directament en la resposta que obtenim dels altres o en el nivell d’èxit dels objectius que ens hem marcat. Tenir pensaments positius és la clau per millorar personalment i professionalment.
  1. El mapa no és el territori. La representació de la realitat és tan sols, “una representació”, no la realitat en si mateixa. Perquè cada persona, davant d’una mateixa experiència o fet, es construeix el seu propi (i original) mapa en funció de les seves percepcions, creences i experiències prèvies. Per tant, cada persona actua en funció del seu mapa de la realitat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:23- 25:30)

Albert Valldosera

Coach

 

Cooperar en Educació Física?

En aquest article faré una reflexió sobre algunes de les coses que em passen pel cap quan penso en educació física cooperativa.

Primer potser parlar d’on prové el meu interès per ella. Doncs de les ganes de prova coses noves,de no quedar-me amb el que he fet sempre, i de les meves dues parelles, la de feina i la de casa, que resulta que es van apuntar a un curs d’educació física cooperativa juntes. Un cop fet, tot va canviar, allò els va obrir nous horitzons i em van arrossegar a provar allò tan genial que havien fet. I, resulta que en ganxa.

D’allò en fa 5 anys, ara els dubtes del principi (que més endavant us descric), són simplement, incerteses d’allò que no coneixes i poc a poc vaig impregnant la meva forma de ser educador d’una filosofia que ara mateix és per mi, indispensable .

Jo entenc  la cooperació com un procés( i no com el producte), és quelcom aplicable a qualsevol moment o activitat, és diàleg, és anar posant contínuament gotes dins el got de l’alumne per desenvolupar, bàsicament, dues de les competències bàsiques més importants: la que ens permet viure i conviure amb els altres, social i ciutadana; i la que ens proporcionarà creixement personal en l’àmbit que vulguem en un futur, aprendre a aprendre.

El meu procés de transformació com a mestre ha estat, com he dit, ple de dubtes, amb fracassos i èxits, però sobretot m’ha ajudat a desenvolupar una educació física (al meu entendre) on l’alumne i el seu procés d’aprenentatge són inclosos sigui quin sigui el nivell, el ritme o les capacitats, ja que ells són el centre.

DUBTES inicials

dubtesEls alumnes xerren molt, però on milloren? L’evolució existeix en tots els casos. Pot donar-se el cas que. Per aquells que ja dominen l’activitat, se’ls fa indispensable revisar contínuament el que saben per poder-ho explicar (passar del no-sé-que-sé al sé-que-sé) als companys que tenen més dificultats. I aquells que no dominen, tenen un camí tan gran per recórrer que la millora està assegurada, i reben els estímuls dels companys, aprenent dels teus iguals, sempre és més fàcil. A més a més, el diàleg que es produeix, és l’autèntic aprenentatge i la forma de desenvolupar les competències d’aprendre a aprendre i social i ciutadania.

Aquell tipus d’alumnat que distorsiona queda amagat dins el grup o bé acaba fent treballar malament al grup. Que funciona amb les metodologies habituals? Quan el castiguem fora de classe, aprèn algo (si més no, no molesta) i quan crida l’atenció davant el silenci de la classe, aporta algo. Doncs perquè no provar, una metodologia on seran els companys amb qui es repartiran la feina (i no serà el pesat del profe), on podran tenir importància les seves aportacions i on estarà inclòs dins un petit grup que dependrà també del que ell faci per assolir l’objectiu? Es sentirà important, estarà només en petit grup, tindrà les feines que es pactin amb els altres, agafarà responsabilitat.

I la competició què? En les nostres classes la competició segueix existint, en els esports d’oposició bé has d’enfrontar-te a un altre. El fet és convertir l’objectiu. Deixar de banda guanyar i arribar fer allò que més ens  convingui per la millora personal i de l’equip, de manera que si es guanya bé i si es perd haguem millorat el màxim possible.

 

FRACASSOS

fracas

He començat i no hi ha manera. El diàleg és una habilitat que no és fàcil de dominar, només cal veure els polítics o els claustres de moltes escoles que són un galliner i on costa que s’escoltin uns als altres. Aquesta és la base, escoltar el que diu l’altre i no voler imposar la teva raó, pensant que és absoluta. Això, evidentment, requereix temps i pràctica, però l’alumnat és molt més flexible del que pensem i s’adapten.

No tinc temps d’omplir l’avaluació del dossier. He creat un superdossier per cada sessió amb un munt d’aspectes motivacionals i d’autoavalaució, coavaluació o avaluació de la feina del grup. He acabat descobrint que el més important de l’avaluació és la reflexió que l’alumne fa sobre l’acció, i que és això el que provoca aprenentatge. Si aquesta reflexió és en grup aporta el plus dels companys. Així que, no cal buscar la fórmula definitiva, sent capaç de provocar reflexió en els alumnes i reformulació de les accions per fer-les millor ni ha prou.  Una de les moltes formes de fer-ho: el dossier de treball senzill.

ÈXITS

exits-cooperatiusL’alumnat té una flexibilitat molt gran, en tots els sentits i això afavoreix el nostre treball. Amb el pas del temps vas veient que molts dels problemes del principi ja no existeixen, s’han habituat a parlar, a pactar tasques, a revisar i millorar accions, a organitzar-se i realitzar les feines assignades, amb participació de tots, acceptant les capacitats de tots siguin quines siguin… això per mi no té preu. Evidentment, que no tot són flors i violes, però creure en el que fas és bàsic i tinc la sort, com he dit al principi d’estar envoltat de gent que també creu en l’educació física cooperativa i tot és molt més fàcil.

LA MEVA EDUCACIÓ FÍSICA COOPERATIVA

Finalment, exposar el que jo intento transmetre en les sessions de l’àrea d’educació física:

  • Diàleg intergrup i el pacte constant. Per realitzar les tasques tots hem d’estar-hi d’acord i tots hem de poder-les realitzar en el màxim grau personal. Així que cal conèixer i acceptar les possibilitats pròpies i les dels altres, alhora que construir accions inclusives on tots aportem i tots evolucionem.
  • Avaluació constant de les accions individuals i de grup, per buscar noves maneres de fer, i millorar les properes execucions.
  • Fer que l’alumnat cregui que la seva millora, afecta al grup, fent-lo crèixer. I que qualsevol millora de l’equip o d’algun membre del grup, desenvolupa algun aspecte seu.
  • Interiorització del concepte compromís personal i de grup, fent molt visibles les conseqüències de mantenir-los o trencar-los.

Des que estic treballant amb aquesta filosofia, he pogut observar com l’aprenentatge cooperatiu és una forma d’incloure capacitats diferents entorn un mateix objectiu, ja que la interdependència positiva i la responsabilitat individual i grupal  fan que les diferències siguin vistes com a possibilitats no com a barreres.

Segurament , la fórmula no s’acull als canons definits per Johnson y Johnson (1997) y Johnson, Johnson y Holubec (1999), però si que aporta als alumnes el valor de la cooperació, a partir del treball de diàleg, acceptació dels altres, assoliment de responsabilitats individuals i grupals i la lluita per assolir de la millora manera possible un objectiu comú.

Xevi López

Mestre d’Educació Física i Entrenador de Bàsquet.