Entradas

El context educatiu

Allò que envolta pràcticament qualsevol activitat que facis és molt important per la mateixa activitat i en molt moments pot esdevenir un factor determinant. Per això, quan la gent compara aspectes educatius d’escoles situades en entorns pràcticament oposats i deixa de banda el context com si no fos important, no ho entenc. Quan aquestes persones són teòriques professionals educatives, ho trobo molt més greu ja que penso que és un error professional que les desacredita.

Davant la reflexió de que els entorns no es poden comparar, una de les respostes més esteses és la que diu que el context és una excusa que agafem els mestres o professors per no ser exigents amb la nostra professió i que el que hem de fer, principalment els mestres de primària, és compensar aquest dèficit per equilibrar els contextos externs. Quan respons amb quins recursos ho fas o en quins moments, et diuen que siguis creatiu i que la teva jornada laboral va més enllà de les hores que passes a l’escola, totes aquestes hores ben utilitzades equilibren aquestes diferències i possibiliten que els criteris siguin els mateixos. Això ho he escoltat directament de diferents persones amb diferents responsabilitats.

foto escola

Personalment com a mestre, estic una mica fart de que a la mínima que fas referència a algun aspecte relacionat amb la càrrega de treball, ràpidament esmentin les hores laborals que has de fer fora de l’escola o els períodes de vacances. Qui es pensi que els mestres o professors només treballen quan es troben al recinte escolar, no sap res i si és una persona amb alguna mena de càrrec educatiu directament està menystenint als professionals educatius.

Si parlem de compensar per equilibrar el context educatiu dels nostres alumnes, moltes escoles es troben amb el següent panorama: famílies faltes de la més mínima estructura, amb problemes econòmics importants o molt importants, sense unes mínimes necessitats cobertes, uns serveis socials que no donen abast a tot el que els hi arriba,… Podria continuar escrivint moltes i moltes línies.

Malgrat tot, moltes escoles fan diverses accions de forma continuada per procurar donar un cop de mà al seu alumnat. Recolzades o no per AMPAs i d’altres ONGs segons el cas. Tot això requereix un temps. A més, s’han de sumar les activitats acadèmiques habituals amb les corresponents adaptacions constants als alumnes i als grups. Afegir que les escoles es troben un EAP que també està sobrepassat i que, els que volen ja que hi ha de tot, no poden ni de llarg cobrir les demandes de l’escola per poder donar resposta a diferents problemàtiques educatives habituals. I per acabar de completar tot el marc, també es troben unes infraestructures tècniques amb un manteniment extern mínim i amb un temps de resposta impropi.

Tot això no està a tot arreu. Tinc companys que quan els comento segons què, directament al·lucinen: “Feu recollida d’aliments i roba per les vostres pròpies famílies?? Una per trimestre com a mínim?? Nosaltres fem una o dos al curs per col·laborar i au. Vols dir que això ho heu de fer?”.

Davant d’això, després et trobes uns criteris d’avaluació plenament estandarditzats que no tenen present tot el que engloba el context educatiu d’un alumne d’un lloc o d’un altre. Potser és una excusa o potser simplement és una crida a enfocar la realitat de molts alumnes des d’una perspectiva més propera a la seva realitat.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Limitacions adquirides

Cada curs que passo com a mestre ho veig més clar. Personalment m’encanta conversar amb els i les alumnes amb els que passo cada dia al llarg del curs i visc situacions de tot tipus. Converses diferents on la premissa principal per mi és escoltar i deixar que parlin i s’expressin sobre aspectes diferents de les seves vides.

Aquesta activitat, a més de ser molt interessant en general, també ho és per treballar l’expressió oral. Es parlen de temes que realment els interessen i que sovint no es poden tractar amb el grup classe i això els obliga moltes vegades a buscar un vocabulari al que no estan acostumats.

mo5_condiciones_para_la_mejora_clip_image001A aquestes converses he après moltíssimes coses que desconeixia o desconeixíem com a centre educatiu. Però sobretot m’ha fet veure la quantitat de limitacions i/o falses creences que tenen molts infants avui dia. Clarament aquestes limitacions no són pròpies i han sigut inserides dins la ment d’aquests nens per les diferents influències externes que conformen la seva vida: la família, l’escola, els amics, la televisió, la publicitat, etc.

El fet de compartir aquests pensaments amb algú ja ajuda a que es plantegin com són de certes aquestes creences. Generalment ho veuen com un problema poder canviar alguna d’aquestes coses. Llavors entra un plantejament que els ajuda molt a ser valents. Voler canviar quelcom no és un problema, és una oportunitat i no existeix la forma perfecta, tinc moltes opcions per poder canviar les coses per allò que desitjo o com a mínim que s’apropi.

Moltes vegades ens equivoquem quan els diem als alumnes que els problemes tenen diverses solucions. No ens enganyem. Quan ens plantegem una situació de la nostra vida com un problema el que busquem, moltes vegades de forma desesperada, és una solució que ens tregui el problema de sobre. El fet de plantejar les situacions que vius com a oportunitats per poder fer, poder decidir, i no com coses bones o problemes, et canvia la perspectiva amb que veus la situació. Això t’obre la ment a plantejar-te possibles accions a fer sense la interferència de buscar solucions màgiques.

Compartir les limitacions que t’han imposat, plantejar-te un canvi i veure tot això com si es tractés d’una possibilitat de decidir sobre una cosa teva, els fa retornar la imaginació, la il·lusió, el desig de fer i la creativitat en un dels seus estats més purs. Penso que són quatre aspectes que els ajudaran molt en el seu desenvolupament i preparació per enfocar la seva vida. Diuen que aquesta és una de les funcions de les escoles i dels mestres.

Siguem professionals

Ja fa uns anys que vaig decidir fer-me mestre de primària i porto set anys exercint aquesta professió que m’encanta. Tots aquests anys no he deixat d’escoltar declaracions oficials, comentaris habituals de persones que es dediquen a d’altres àmbits o de famílies atacant la figura del mestre i destacant una manca de professionalitat que entenen que és generalitzada al sector.

Sóc una persona força crítica amb la professionalitat del sector. No seré jo qui digui que tots els mestres són excel·lents professionals. He tingut sort i he treballat amb multitud de companys/es i de la gran majoria com a mínim puc dir que són professionals. També he tingut companys/es que espero que no siguin mai mestres d’un familiar meu. A més hi ha diferència entre mestres professionals i professionals-vocacionals… però aquest és un altre tema.

Existeix alguna professió que pugui assegurar que tots els seus components són professionals? Els mestres no estarien dins de la mitjana? La meva opinió es un NO rotund a la primera i un espero que per sobre de la mitjana a la segona pregunta.

Considero que és un problema social i cultural. Els bons professionals no són Ser-Profesionalreconeguts tret de casos concrets. El que si està molt, massa, estès és el fet de considerar professional a una personal simplement per la seva feina o el títol acadèmic que tingui en el seu CV. D’entrada algú dubte que un metge no és un bon professional? O un advocat? O un enginyer? O un conductor d’autobús? Passa el mateix amb un mestre? I amb un professor de secundaria? O un dependent d’una botiga? Moltes vegades ens deixem portar per la imatge de la persona…. Aquesta és una bona doctora, veus com va vestida?… Quantes de les persones que hem veuen cada matí al metro deuen pensar que sóc mestre d’educació física al veurem cada dia amb xandall?

El fet és que contínuament surten casos de gent que no es gens professional al que era el seu ofici. Polítics, banquers, administradors,… Darrerament he tingut constància de d’un fet, espero que sigui puntual, de manca de professionalitat allà on es dóna per segura.

Una nena i els seus pares van al metge davant un cop de puny d’un company de classe. La nena explica el que ha passat i la doctora, sota la pressió del pares, escriu a l’informe mèdic el nom del nen que ha pegat a la nena. Què hagués passat si aquests pares haguessin anat a la policia amb aquest paper amb el segell i la signatura de la doctora? I si la nena hagués dit el nom d’un/a mestre/a de la seva escola i la doctora posa aquest nom a l’informe?

Estic segur que fets com aquests hi ha a totes les professions i bons i dolents professionals també. Tenim criteris clars sobre què és ser professional? Els valorem prou en tots els àmbits?

Tenim una societat que ha d’aprendre moltes coses. Valorar a la gent pel que fa i no pel que diu que fa o farà es una d’elles. Confio que s’evolucioni en aquest i d’altres aspectes. A tots ens anirà molt millor.