Entradas

Siguem professionals

Ja fa uns anys que vaig decidir fer-me mestre de primària i porto set anys exercint aquesta professió que m’encanta. Tots aquests anys no he deixat d’escoltar declaracions oficials, comentaris habituals de persones que es dediquen a d’altres àmbits o de famílies atacant la figura del mestre i destacant una manca de professionalitat que entenen que és generalitzada al sector.

Sóc una persona força crítica amb la professionalitat del sector. No seré jo qui digui que tots els mestres són excel·lents professionals. He tingut sort i he treballat amb multitud de companys/es i de la gran majoria com a mínim puc dir que són professionals. També he tingut companys/es que espero que no siguin mai mestres d’un familiar meu. A més hi ha diferència entre mestres professionals i professionals-vocacionals… però aquest és un altre tema.

Existeix alguna professió que pugui assegurar que tots els seus components són professionals? Els mestres no estarien dins de la mitjana? La meva opinió es un NO rotund a la primera i un espero que per sobre de la mitjana a la segona pregunta.

Considero que és un problema social i cultural. Els bons professionals no són Ser-Profesionalreconeguts tret de casos concrets. El que si està molt, massa, estès és el fet de considerar professional a una personal simplement per la seva feina o el títol acadèmic que tingui en el seu CV. D’entrada algú dubte que un metge no és un bon professional? O un advocat? O un enginyer? O un conductor d’autobús? Passa el mateix amb un mestre? I amb un professor de secundaria? O un dependent d’una botiga? Moltes vegades ens deixem portar per la imatge de la persona…. Aquesta és una bona doctora, veus com va vestida?… Quantes de les persones que hem veuen cada matí al metro deuen pensar que sóc mestre d’educació física al veurem cada dia amb xandall?

El fet és que contínuament surten casos de gent que no es gens professional al que era el seu ofici. Polítics, banquers, administradors,… Darrerament he tingut constància de d’un fet, espero que sigui puntual, de manca de professionalitat allà on es dóna per segura.

Una nena i els seus pares van al metge davant un cop de puny d’un company de classe. La nena explica el que ha passat i la doctora, sota la pressió del pares, escriu a l’informe mèdic el nom del nen que ha pegat a la nena. Què hagués passat si aquests pares haguessin anat a la policia amb aquest paper amb el segell i la signatura de la doctora? I si la nena hagués dit el nom d’un/a mestre/a de la seva escola i la doctora posa aquest nom a l’informe?

Estic segur que fets com aquests hi ha a totes les professions i bons i dolents professionals també. Tenim criteris clars sobre què és ser professional? Els valorem prou en tots els àmbits?

Tenim una societat que ha d’aprendre moltes coses. Valorar a la gent pel que fa i no pel que diu que fa o farà es una d’elles. Confio que s’evolucioni en aquest i d’altres aspectes. A tots ens anirà molt millor.

No pots jugar

El meu primer any com a mestre de primària a l’escola pública el vaig passar com molts altres mestres fent substitucions a diferents escoles. Algunes de mestre de primària, altres d’especialista d’educació física i altres realitzant les dues funcions.

Recordo perfectament que a una de les primeres escoles que vaig estar com a mestre especialista, el meu company d’especialitat va dir-me el següent:

–          T’he vist jugar amb els nens. Jo també ho feia fa dos anys quan vaig començar. Ja aprendràs  que els mestres no podem jugar amb els nostres alumnes. Si juguem no fem de mestres.

No vaig contestar.  Si que ho va fer un altre mestre que estava a la sala, tot dient-li que era un amargat. Tot i això, vaig marxar pensant que podria passar-me el mateix a mi i que dos anys més tard podria deixar de jugar amb els meus futurs alumnes. Ràpidament, vaig llençar aquest pensament fora del meu cap.

Puc dir tranquil·lament que això no ha passat i que gairebé set anys més tard continuo jugant amb els nens i nenes amb els que passo tantes hores a l’escola. Per desgràcia també he de dir que massa companys s’han sorprès de veurem jugar mentre feia classe, ja fos al patí, al gimnàs, o a qualsevol altre lloc fent educació física o també a l’aula, el passadís o d’altres llocs fent classe de matemàtiques, català o castellà.

El joc ens dona molta informació sobre els nostres alumnes. Crec necessari fer aquesta observació del joc partint de diferents enfocaments. Un d’ells és compartir el joc, formant part de la dinàmica que es crea i observant les seves relacions quan no tenen un “controlador extern” observant. Tot i que aquest controlador està allà mateix, al seu costat, participant, condicionant o no la dinàmica del joc, generalment s’interpreta el seu control d’una forma diferent.

Existeixen moltes variables a tenir presents. Has d’estar segur de com i quan fer-ho perquè continues treballant i ets el mestre. Sempre ets mestre, no fas de mestre a estones. L’objectiu del joc és que ells juguin i això està per sobre de tot. Igual que he vist a companys i companyes jugant amb els seus alumnes, també n’he vist a alguns comportant-se pitjor que els infants…

En teoria molts experts defensen el joc com a la principal eina a utilitzar en l’àmbit escolar. La realitat no és aquesta i moltes vegades el joc queda destinat als moments d’esbarjo, les classes d’educació física o com a molt quan els alumnes molesten i no sabem que fer amb ells, el clàssic que juguin i no molestin.

Les exigències i directrius dels òrgans superiors responsables de l’educació tampoc ajuden perquè això sigui així. Proves i més proves estandarditzades com si això reflexes les virtuts i els defectes del sistema educatiu. Obliden la influència de l’entorn en tot procés educatiu.

Explotar el joc de totes les formes possibles és un recurs que encara és fa poc. Per desgràcia també he de dir que els mestres que menys juguen o que pitjor veuen el fet de jugar amb els nens i les nenes són els més joves. És una llàstima. Segurament aquests i aquestes són els que fan de mestres con deia el meu excompany. Espero que el fet de reivindicar-nos com a professionals de l’educació no ens faci perdre la realitat de la nostra posició de privilegi gaudint i veient com creix el nostre futur.