Entradas

On és present l’amor en la vida de les persones? Quin tipus d’amor?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim un dia més amb la pel·lícula “La vida es bella”. I avui ens plantejarem preguntes al voltant de l’amor en les nostres vides.

Penso que l’amor és el motor que mou tota la trama de la pel·lícula.  De fet l’amor és el que ens mou a les persones… I és que només val la pena de veritat, només l’Amor pot salvar la humanitat de caure en l’abisme, només l’Amor és digne de ser cregut, només l’Amor. 

I davant d’això la reflexió que em faig és la següent: on és present l’amor en la vida de les persones? en les persones estimades? en la feina? en la família? en la naturalesa? a on exactament? I sobretot quin tipus d’amor: un amor egoista? un amor d’anar fent? un amor de manteniment? un amor que es renova cada dia? I si l’amor és tant important: per què no fem tots que l’amor sempre sigui nou? Un amor que creixi i sigui el motor de les nostres vides? Per què no ens fixem més en l’Amor en majúscules per viure plens d’amor?

I si com diem, l’amor és tant important, suposo que ho serà sempre i en totes les circumstàncies. Així l’amor és el primer i la resta ja va venint. No pot ser d’una altra manera. La Filosofia Personalista ens diu que només hi ha una manera correcta de tractar les persones i això és estimant-les. Però en la realitat: Què fàcil de dir i que difícil de fer! 

No sé quin és el millor criteri per discernir un amor autèntic, però el que sí sé és que es fan i es diuen moltes mentides posant l’amor com excusa. Com deia una bon amic meu: l’amor autèntic està disposat a “perdre” (i d’això en sap molt el protagonista de “La Vida es Bella”).

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (28:30- 32:13)

Albert Valldosera

Coach

Quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Avui vull reflexionar sobre aquest tema perquè últimament estic veient com en el món de les idees és relativament fàcil coincidir, el problema es troba en les accions concretes. Poso un exemple: assisteixo a conferència sobre educació o sobre família i d’allà sortim tots dient quina raó té el conferenciant però en canvi pocs d’aquests que donen la raó al conferenciant posen en pràctica totes aquelles coses. Com diu el Victor Küppers en els seus llibres aquesta és diferència entre el crack i el chusquero.

A la pel·lícula veiem con en Güido estima la seva dona no només per les paraules boniques que li diu quan tot va bé, sinó sobretot pels seus actes en els diversos moments de la crueltat del camp de concentració.

Un d’aquests és dels moments més bonics de la pel·lícula: en Güido, el protagonista, se la juga i entra en la sala de micròfons del camp de concentració. Allà agafa el micròfon i diu amb totes les seves forces: “buenos días princesa, he soñado contigo toda la noche contigo, íbamos al cine y tu llevabas aquel vestido rosa que me gusta tanto. Sólo pienso en ti princesa, pienso siempre en ti…«.   

Més endavant encara serà capaç de posar la música d’Offenbach des d’un gramòfon del menjador dels nazis, la música d’aquella primera nit de festeig amorós amb la seva estimada. 

I als moments finals. Quan ja ha passat tot, quan ja ha tingut lloc l’últim terrabastall al camp de concentració abans de la victòria i l’entrada dels aliats; va a buscar la seva estimada al barracó de les dones sabent el risc que això suposava. Allà el detenen i el porten a la mort. De camí encara és capaç de desfilar còmicament novament per tranquil·litzar el seu fill que l’observa des del seu amagatall. 

La pel·lícula acaba amb una abraçada de la mare i el fill i amb una veu en off que resumeix aquesta obra obra d’art, diu: «esta es mi historia, ése es el sacrificio que hizo mi padre, aquel fue el regalo que tenía para mí«. 

Acabem tornant a recordar la pregunta de la reflexió d’avui: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:05- 29:30)

Albert Valldosera

Coach

Quin paper juguen el sentit de l’humor i la imaginació en la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quin paper juga el sentit de l’humor i la imaginació en la nostra vida? 

Si heu vist la pel·lícula recordareu que un cop al camp de concentració una de les primeres escenes és quan entren els soldats nazis al barracó dels homes i pregunten si hi ha algú que parli alemany perquè han de donar les instruccions de funcionament d’aquell lloc de mort. 

Novament Güido, el protagonista entra en joc i s’ofereix a traduir les ordres nazis però ho fa a la seva manera per tal d’evitar que aquell fet corrompeixi el cor innocent del seu fill petit. 

En Güido tradueix les ordres nazis com si fossin les ordres d’un concurs on si aconsegueixes mil punts guanyes un carro blindat. Quina barreja de sentiments quan vaig veure la pel·lícula: no sabia si riure o plorar. L’escena és còmica; i la situació és molt cruel, molt tràgica. Una barreja de sentiments contraposats. I tot ho fa pel seu fill, per amor al seu fill, perquè no perdi la il·lusió i l’esperança tan pròpia dels nens, perquè continuï sent innocent en aquella dura vivència.

Està clar que estem parlant d’una pel·lícula, però no oblidem mai que el sentit de l’humor (que no és estar tot el dia rient) i la imaginació ens ajuden a superar obstacles, a relativitzar, a posar distància i a fer la vida més agradable a tothom.

Per això preguntem-nos: podem aplicar aquest sentit de l’humor i aquesta imaginació a les circumstàncies de la nostra vida?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:07- 25:55)

Albert Valldosera

Coach

Quines són les principals motivacions de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir reflexionant a partir de la pel·lícula “La vida es bella”. I la pregunta d’avui és aquesta: quines són les principals motivacions de la nostra vida? O dit d’una altra manera: per quin motiu fem les coses?

Si heu vist la pel·lícula us haureu adonat que hi ha un gran contrast. Comença la pel·lícula posant-nos en situació i amb totes les divertides “trastades” que fa en Güido (Roberto Benigni), el protagonista, per conquerir la seva estimada, fins que ho aconsegueix. Des de el primer moment la pel·lícula ens mostra una visió bonica de la vida, optimista, enamorada, divertida; i a més a més, tot un seguit de situacions on regna l’amor i l’amistat; i on es posa de manifest la imaginació i la creativitat d’un cor enamorat; i la vida d’una família que s’estima i es perdona.

Però ben aviat ens trobem amb la duresa de la segona guerra mundial: la prohibició d’entrada en algunes botigues pels jueus i pels gossos; i les visites amenaçadores de la policia secreta nazi a la llibreria del nostre protagonista. Fins que s’arriba al punt en què en Güido i el seu fill, Josué, són detinguts pels nazis pel fet de ser jueus el dia de l’aniversari del petit. Dora, la seva dona, arriba a casa i s’ho troba tot potes enlaire i ni rastre del seu fill, ni del seu marit.

Llavors arribem al punt de la qüestió que avui hem plantejat sobre les motivacions de la nostra vida. Dora es dirigeix ràpidament a l’estació de tren on els troba a punt de ser deportats cap al camp de concentració. I allà exigeix que la deixin pujar en aquell tren que no era un altre que el tren de la mort dirigit al terrible camp nazi. El soldat s’hi nega perquè ella no és jueva però la dona insisteix amb vehemència i acaba pujant, perquè per ella allò era el tren de l’amor. 

Et puc ben assegurar que és una pel·lícula que m’ha fet pensar, i molt. Pensar sobretot en l’amor i en el seu significat. I adonar-me de manera renovada que l’amor és la força que mou els homes i dones de tots els temps. 

Avui que hi ha tantes motivacions: interessos, diners, influències, poder, egoisme, orgull.. preguntem-nos quines són les nostres i quines ens fan més humans i més propers a la nostra millor versió…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (33:40- 37:10)

Albert Valldosera

Coach

Quin títol ens agradaria que portés la pel·lícula de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana voldria plantejar aquesta qüestió: quin títol ens agradaria que portés la pel·lícula de la nostra vida?

Aquesta mateixa pregunta me la van fer fa un temps en una formació de temes de Coaching. I quasi sense pensar-m’ho vaig dir “La vida es bella”. I no per una espècie d’optimisme exacerbat que et fa veure tot de color de rosa i dir que “bonica que és la vida” de manera ingènua. Sinó que ho vaig fer pensant en el contingut de la pel·lícula que porta aquest títol. 

Per mi és una obra d’art aquesta pel·lícula de Roberto Benigni! I ha tantes escenes interessants: algunes plenes d’amor, altres de sofriment i de tristesa, hi ha vida, hi ha mort… en el fons diria que és una pel·lícula plena d’escenes que transmeten humanitat. I a més a més, totes aquestes situacions són tractades amb una delicadesa extraordinària, en fi, com deia al principi: una obra mestra. 

Les paraules inicials de la pel·lícula la descriuen perfectament, diuen: «Aquesta és una història senzilla, però no és fàcil explicar-la. Com en una faula hi ha dolor, i com una faula està plena de meravelles i felicitat». 

Segurament aquestes paraules també podrien encapçalar la pel·lícula de la nostra vida. A on tots trobarem llums i ombres, alegries i tristeses, llibertat i esclavitud. Valorant tot plegat, quin títol li podem donar a la nostra pel·lícula? O millor dit, quin títol li volem donar? 

Amb tota seguretat de la nostra resposta existencial se’n derivaran pensaments, sentiments, emocions i també accions concretes. Pensem-ho i posem-ho en pràctica en cada acció, gran o petita, de la nostra vida.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:24- 28:37)

Albert Valldosera

Coach