Entradas

La rutina d’un partit de basquetbol únic i irrepetible

16.00h. Els jugadors arriben al pavelló. La flaira d’ambient de partit és la mateixa cada dissabte. El nerviosisme es va apoderant dels jugadors paulatinament.

16.05h. Vestuaris. El mateix recorregut sempre que es juga a casa. Es tracta del temple sagrat dels jugadors. Entrexoques la mà amb els companys, et canvies de roba, intercanvies impressions, deixes anar alguna broma per amenitzar la prèvia del partit… Et prepares per a la hora de la veritat.

16.20h. Pista. Primera presa de contacte amb la pista. Agafes varies pilotes del cistell.  Sempre la mateixa rutina: quatre bots per comprovar l’estat de la pista i, a posteriori, primer llançament.

16.30h. Xerrada pre partit. De volta als vestuaris on l’entrenador esperona als seus jugadors i dona les instruccions tàctiques pertinents per al partit en qüestió. Al llarg de la xerrada pots comprovar que hi ha dos tipus de jugadors: aquells que resten atents a les explicacions de l’entrenador i aquells que només hi són de cos present; ja que tenen la ment divagant en la immensitat. No obstant això, un cop la xerrada ha finalitzat, és l’hora de la simbiosi entre jugadors i entrenadors: el crit. Tot està preparat per a que comenci l’espectacle.PA070350

16.40h. Roda. Els nervis estan a flor de pell. Roda per la dreta. De reüll mires els jugadors de l’equip rival. Molts cops només mirant la roda del contrari pots intuir quins són els jugadors claus. Roda per l’esquerra, tir lliure i tir obert de tres. Sona el xiulet de l’àrbitre, tres minuts per a què comenci l’espectacle; sinònim de roda ràpida. El “Fox 40” de l’àrbitre torna a sonar de forma estrident, l’àrbitre amb un gest solemne, a mig camí entre el sermó d’un capellà i una nadada de braça, indica que els jugadors han de dirigir-se cap a les seves respectives banquetes; un minut per a què comenci l’espectacle.

16.55h. Banqueta. Una pinya entre jugadors i entrenadors. Quatre apunts fonamentals per part de l’entrador, cinc titular i el crit. No hi ha marge d’error, tots els jugadors concentrats. És hora que es plasmi tot el que s’ha entrenat durant la setmana.

17.00h. 1a meitat. Entrexoques la mà amb el teu rival i amb els àrbitres. Seguidament, des de temps immemorials, salt entre dos, una manera molt més justa i esportiva de començar un partit, a diferència de llençar una moneda a l’aire per decidir qui comença atacant, oi? Abans que l’àrbitre enlairi la pilota els jugadors es col·loquen al voltant de la circumferència central. De fons, la veu de l’entrenador: “Cadascú amb el seu”. Mantens un mínim contacte visual amb el teu defensor, que et proporciona tres trets distintius: quina cara fa, el número que duu i les sabates esportives que calça (quan més estrafolàries són, més fàcil d’encordar-te’n).

images

Toca defensar, primer atac llarg, defensa de més de vint segons que acaba amb un tir a mitja distància de l’aler que, després de picar a taulell acaba entrant. La tensió i el nerviosisme s’esvaeixen tan bon punt comença el partit.  Partit dur, amb molts contactes i molt igualat en el què cap equip pot agafar una avantatja substancial. Conclou el primer quart amb un empat a 22 a l’electrònic.

Entre el primer i el segon quart l’entrenador només disposa de dos minuts per tal d’ esmenar els errors comesos i posar èmfasi en el què s’ha fet bé.

El segon quart segueix els mateixos compassos que el primer, cap dels dos equips aconsegueix anar-se’n del marcador, arribant al descans amb una avantatja mínima per part dels locals de dos punts: 42 a 40.

17.45h. Vestuaris. Els jugadors enfilen els vestuaris immersos en els seus propis pensaments o comentant jugades puntuals del partit amb els companys. L’entrenador és l’últim en entrar als vestuaris, fent-se el silenci absolut. Posa de manifest les mancances de la primera meitat i destaca els jugadors més importants de l’equip rival. Xino-xano els jugadors tornen a la pista amb el temps just per fer una roda per tal de provar la nova cistella.

18.00h. Banqueta. Quatre instruccions bàsiques i cinc jugadors a pista. De nou, el crit i la banqueta esperonant als companys.

images (1)

18.02. 2a meitat. La fletxa assenyala que l’equip rival comença atacant. Primera possessió que acaba amb un llançament forçat des de més enllà del sis vint-i-cinc que escup el cèrcol. La tònica del tercer quart és molt semblant a la dels dos anteriors però l’encert ha disminuït amb escreix. Parcial de vuit a dos a favor dels locals que apaivaga l’entrenador rival amb un temps mort a falta de dos minuts per acabar el tercer quart. Lleugera recuperació del contrari, arribant-se a la finalització del tercer quart amb el resultat ajustat: 53 a 50.

Dos minuts vitals per a què els jugadors puguin agafar aire; així com per tal que l’entrenador posi de relleu en què s’han de centrar els jugadors.

L’últim quart passa volant, els àrbitres es desentenen del partit i cap dels dos equips aconsegueix una renta important que els permeti respirar de forma tranquil·la. Després de diversos intercanvis en el marcador, s’arriba a l’última possessió del partit amb l’equip visitant al capdavant: 2 punts separen ambdós equips. Última possessió pels locals. Temps mort. Els jugadors es veuen capaços de guanyar el partit. “Qui no arrisca no pisca”, diu l’entrenador. Després d’un bloqueig directe i de dos indirectes, l’escorta queda sol a la cantonada. Es disposa a llençar, peus encarats a la cistella, mecànica perfecta. Hom expectant amb l’últim llançament. Dos segons és el que triga la pilota fins a arribar al cèrcol, dos segons són suficients per tocar el cel amb els dits o per ensorrar-te en la misèria. Aquest cop la pilota no ha volgut entrar i mentre l’equip visitant celebra la victòria, els jugadors locals marxen cap al vestidor amb el cap cot.

Durant dues hores, el món resta aturat. No existeix res més enllà que allò que succeeix en la pista. Al llarg del partit coexisteixen un batibull de sentiments sense fi. Quants cops hem anat a dormir pensant en el partit disputat? Si hagués fet això, si el meu company hagués fet allò. Setmana rere setmana. Moltes hores de la nostra vida invertides en aquest esport; que a la majoria de nosaltres no ens ha donat, no ens dona o no ens donarà de menjar però que ens permetrà un pas més dolç per aquesta vida.

Otger Suriol Alòs

 

 

On queden els valors?

M’agrada anar a veure partits de bàsquet quan disposo de temps. Els dissabtes al matí són un bon moment per fer-ho. Normalment miro partits de categories petites, com a molt infantils. Veus moltes coses interessants i penso que sempre pots aprendre arreu. A vegades et trobes conductes sorprenents que no encaixen amb el concepte d’esport que tinc. El passat dissabte va ser així.

mafaldamiguelito-copia-2Estava assegut tranquil·lament a l’espera del començament del partit. Tot estava preparat i els equips finalitzaven el seu escalfament. Un nen llençava un triple quan el seu entrenador els crida cap a la banqueta. En aquell moment un home baixa per les escales de la grada situades al meu costat. Crida al nen i li :

–          Eh! I recorda! No li donis la mà a ningú!

Igual de sorprès que vaig quedar-me jo, va quedar-se una mare de l’equip contrari que ho comentava amb la resta de pares que l’acompanyaven.

Finalitza el primer quart del partit i un nen li fa un gest al seu pare perquè no tenia aigua. El pare va ràpidament a comprar-li un parell d’ampolles petites i el crida per passar-li desde la grada. Se les passa i de cop crida:

–          DIGUES ALS TEUS COMPANYS QUE TE LA PASSIN QUAN ESTÀS SOL!!!

Va fer-se un silenci molt incòmode a la grada entre els familiars i acompanyants del mateix equip i del contrari. Per sort no va passar res més destacable durant la resta del partit.coach-yelling

Vaig canviar de camp per veure un altre partit que em cridava l’atenció. Segons vaig entrar al pavelló el primer que vaig escoltar va ser un crit esfereïdor. El crit va resultar ser la forma de comunicar-se de l’entrenador visitant amb els seus jugadors a pràcticament totes les situacions que es van viure durant el partit. Tot el partit va ser un continu de comunicació verbal i no verbal amb una agressivitat desproporcionada que va generar un estat d’ansietat entre els seus jugadors i en l’àrbitre que feia temps que no veia. Ansietat, nervis que van passar-se també a la grada.

Tot just a falta de pocs segons perquè conclogués el partit, l’àrbitre va xiular una falta a favor seu. L’entrenador va posar-se a aplaudir descaradament a l’àrbitre. En aquell moment tots els seus jugadors de banqueta i la gran majoria dels pares acompanyants van posar-se de peu i van aplaudir mirant a l’àrbitre imitant a l’entrenador. Va semblar-me tant lamentable que vaig marxar del camp.

Tota aquesta gent, coneixen els valors de l’esport? Està clar que no i això no es pot permetre dins del nostre esport formatiu. Penso que la gent associa competició a aquestes actituds. Això no és veritat. La competició forma part de la formació i s’ha d’entendre que és un espai indispensable per aconseguir la millor formació possible.  Per mi, la gent que té aquestes conductes no són competidors, ni molt menys formadors. Aquestes conductes són contràries als valors de l’esport.

És un problema greu la manca d’educació esportiva que es veu a la gran majoria de competicions de les diferents disciplines esportives. Però sobretot el més greu és que els principals incidents no els protagonitzen els nens i nenes que estan en formació. Són els adults que els envolten els primers que perden els papers.

L’esport formatiu és una gran tasca, molt enriquidora i generalment agraïda. Però moltes vegades tot el que l’envolta no té gens a veure amb els valors esportius que aquesta iniciació/formació esportiva vol oferir als seus practicants. Això també provoca que l’ambient d’una competició que hauria d’afavorir les bones experiències dels seus practicants i l’exposició del seu talent, es vegi enterbolit per conductes impròpies de gent civilitzada.

On queden els valors? Els valors que no es practiquen no s’assoleixen.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Què és la pedrera? L’autèntica veritat

Avui dia, en el món del bàsquet i també de l’esport en general, estem cansats de sentir a parlar de la pedrera, altrament dita cantera, entesa com les categories inferiors dels clubs. Aquests pugnen tots per apuntar-se el mèrit de ser el club que més i millor cantera té, perquè això porta associats valors positius com treball de base, formació de joves o sentiment de club. Però, si aprofundim en el tema, veurem que no sempre és ben bé així. Molts d’aquests clubs, en realitat, el que fan és fitxar joves jugadors (quasi sempre menors d’edat) que despunten als seus clubs d’origen, i cada cop es fitxa en edats més precoces.descarga

És cert que, fitxant a un nen de deu anys, es requereix un bon treball dels entrenadors de formació per tal d’aconseguir que arribi fins a un nivell professional i, si ho fa, és inqüestionable que l’esportista estarà identificat amb el club. Però s’ha d’anar en compte amb aquesta estratègia acarnissada. El que acaba passant, i és el que trobem avui dia, és que la distància de nivell entre els clubs que fan això i els més modestos esdevé abismal. Els equips dels modestos acaben desestructurats, i les competicions catalanes de categories inferiors acaben sent un duel entre Penya i Barça (els clubs de bàsquet més grans a Catalunya), i pocs clubs més. Això no fa sinó perjudicar els propis clubs grans, que es troben amb només una desena de partits realment exigents per temporada.

A més, la majoria d’aquests nens fitxats tant i tant joves no acaben arribant a dalt de tot, només ho fa un de cada molts. Els pares, però, enlluernats per la trucada d’un club gran, no avaluen els pros i les contres i acostumen a llançar-se a la piscina. I els nens poden acabar frustrats, abandonant fins i tot la pràctica de l’esport en alguns casos. En resum, la formació de la persona queda relegada, i moltes vegades es corre el risc d’utilitzar el nen sense cap escrúpol.

n_f_c_barcelona_fcb_regal_b-5380523Els jugadors que arriben a dalt, realment, solen ser els que els clubs grans fitxen més tard. En aquests casos, doncs, el treball de base ja l’ha fet el club d’origen, no el que el fitxa, que se’n beneficia i a més se n’apunta el mèrit. Sí és cert, en aquests casos, que el club gran forma el jugador però només en una darrera etapa, i poc sentiment de club pot tenir un jugador fitxat als 16 anys, per exemple, després de deu al ser club d’origen.

En conclusió, el que podem dir és que el concepte de pedrera és molt ambigu i tergiversable. Avui dia, doncs, potser només a la categoria premini podem parlar de pedrera en el sentit pur de la paraula. En aquesta categoria (nens d’entre vuit i deu anys), els clubs no solen fitxar encara i és on es pot valorar realment el treball del club primer a l’hora de captar un grup de nens i després a l’hora d’ensenyar-los a jugar. Potser és aquesta l’única categoria on es podria fer una comparativa de la cantera dels clubs sense distorsions.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

Contracultura: No planifiquem, treballem!

“Lluita contra la tirania d’allò previsible” (Grant Morrisson)

És el moment on molts clubs i moltes famílies ja estan fent les travesses de cara a la temporada vinent. Qui seguirà? Qui no seguirà?

La contracultura és una valor en alça. La cultura que tenim ens està portant al caos, tot i que de manera inconscient, fem coses de manera automàtica pensant que no hi ha altra manera de fer les coses. Per tant, té sentit apostar per la contracultura com a possibilitat per canviar allò que no funciona. Aquest article serà doncs, una invitació a la contracultura de la planificació dels equips de la propera temporada. Va destinada a directors tècnics, entrenadors i pares. És a dir: adults. Primer començo amb un decàleg per tècnics.

10 No planificaré la propera temporada fins que no acabi aquesta. Amb 3 mesos hi ha temps suficient.

9 Posaré tota la meva energia en fer cada dia millor la meva tasca com entrenador.

8 Estaré fins el darrer dia, esforçant-me per tal que tots els jugadors del club tinguin lloc la temporada vinent.

7 En faré “fan” de la vida personal i de la vida esportiva de cada un dels meus jugadors.

6 Em posaré com objectiu, no haver de fitxar ningú que estigui jugant en un altre club.

5 No cediré jugadors al PDP per les enveges, expectatives i diferències que això provoca. Els meus jugadors tindran clar que millor que al meu club no s’entrena enlloc.

4 La categoria en la que juguem no determinarà la motivació amb la que entrenaré, em prepararé i m’esforçaré per donar el millor i perquè els meus jugadors donin el millor.

3 Pensaré que els meus jugadors són persones, i actuaré com a tal.

2 No buscaré l’aprovació dels pares, buscaré la sincera aprovació dels jugadors.

1 Acabaré l’any podent mirar als ulls i somrient a cadascun dels meus jugadors.

I ara, un decàleg per pares:

10 Valorarem el que tenim i transmetrem al fill la importància de pertànyer i estimar un club.

9 No parlarem malament de l’entrenador ni dels companys ni dels àrbitres quan el nostre fill estigui frustrat perquè no li surten les coses com voldria.

8 No parlarem de temes tècnics amb els entrenadors.

7 No ens aprofitarem de la inexperiència dels entrenadors joves.

6 Ens preocuparem realment per saber què motiva al nostre fill.

5 Celebrarem la victòria encara que el nostre fill hagi fet un mal partit. Així li ensenyarem què vol dir “esport d’equip”.

4 Tindrem el discurs “t’has de guanyar el teu lloc!” sempre. Ensenyarem al nostre fill a ser protagonista i no víctima.

3 No acceptarem cap excusa.

2 Buscarem que les dificultats que planteja l’esport preparin al nostre fill per la vida adulta.

1 Mostrarem indiferència pels resultats, nivells, PDP’s i altres

Crec en la utopia. Al final es tracta de que els adults deixem d’utilitzar els nens per cobrir les nostres necessitats. Recordem: sense pares i sense entrenadors hi haurà sempre bàsket. Sense jugadors, no.

“La idea d’assumir responsabilitat i fer-ho, fer que passi,  amaga un gran poder” (Stephen Covey)

Salut i bàsket

Xavi Garcia

Entrenador d’Entrenadors i Coach de l’Esport