Entradas

Fins a on arriba la nostra implicació i el nostre compromís?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “Cadena de favores” i ho fem amb aquesta pregunta: fins on ha d’arribar la nostra implicació i el nostre compromís?

La part heroica de la pel·lícula “Cadena de favores” és que el noi acaba donant la vida per la seva idea. Per ajudar i defensar a un company de l’escola acaba rebent una ganivetada que finalment resulta mortal.

Possiblement la pel·lícula podria haver acabat d’una altra manera, perquè no sempre cal morir per fer el bé, però sí donar la vida. Tanmateix, aquest fet expressa el dramatisme de l’existència humana ja que per canviar les coses, per canviar-se a un mateix, per ser millors persones i créixer, cal que ens impliquem no una miqueta, ni un cert temps, ni en alguns aspectes; cal que ens impliquem del tot, sinó els canvis són impossibles.

rugby-1210846_1280

Certament la idea de la cadena és fràgil. Tan aviat com obres el cor a algú la idea funciona, però quan el tanques d’alguna manera llavors la idea mor. És així de fràgil. Com es podria fer perquè aquesta idea fos més efectiva i perdurable? Com disminuir les possibilitats de què la idea es dilueixi i la gent abandoni?

Fer favors als altres fa que ens sentim bé amb nosaltres mateixos, però quin és l’impacte real en les persones? Es necessita molt més que un gran favor per arreglar una persona, es necessita molt més que una cadena de favors per canviar el món.

Quan la majoria de persones estan absorvides per la subsistència i pels seus problemes, quin marge queda per viure fent grans favors a canvi de res? I quan tot al voltant fomenta el conformisme, l’alineació i la mediocritat, com fer perquè les persones segueixin creixent?

Jo diria que somniant coses grans, començant per les coses petites! No posant límits a la quantitat de persones que podem ajudar, ni als nostres somnis. Com més ajudem més guanya tothom. Fes-nos un sistema de metes progressives, de recompenses i de reconeixements que ens mantinguin enfocats i motivats; així anirem creixent com a persones amb hàbits i valors autèntics. Ajudar a què les persones s’ajudin a elles mateixes; ensenyar als altres a ajudar-se a ells mateixos i a trobar l’autolideratge que porten a dins; i així fins a l’infinit.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:00- 20:11)

Albert Valldosera

Coach

Ser agraït

En temps difícils és quan es veu de veritat a les persones. Al marge de compartir o no aquesta afirmació, penso que com a societat si que podem extreure una sèrie d’aprenentatges sobre nosaltres mateixos que gràcies a aquesta època difícil podem observar. Si després reflexionem i mirem de canviar quelcom ja és un altre tema, però observar i ser conscient d’aquestes actituds per mi és molt important. Un d’aquests aspectes és el fet de ser agraït.grc3a0cies

Penso que cada cop la societat és menys agraïda i segurament ho serà menys en el futur. Això ho dic veient segons quines conductes que he observat. Un exemple podria ser no agrair a la persona que evita que es tanqui la porta de l’ascensor del metro perquè puguis entrar. Estic segur que a molts de vosaltres us vindran situacions observades o protagonitzades al cap on dir o escoltar un Gràcies! us hagués quadrat perfectament. Cada cop ho veig menys. També hi ha situacions provocades per la crisi on algunes persones pretenen que la resta del món els ajudi per obligació i ni tan sols ho agraeixen. No és una obligació però potser si un detall que ajuda. Per sort hi ha gent que si que ho fa.

Per què dic que ho serà menys en el futur? Fàcil. Perquè en moltes d’aquestes conductes que he presenciat estaven presents nens. Perquè també observo situacions a l’escola on als nens i nenes de primària, més dels que sembla, no agraeixen situacions que viuen, esforços que fa la gent, la família, l’escola, etc. per ells/elles. També és cert que de vegades alguns agraeixen en funció de la persona que els ajuda, aspecte que també em fa reflexionar.

Els adults som models i ens hauríem de plantejar quina mena de models som. Penso que un dels aspectes que hauríem de treballar més és la coherència entre el que diem i el que fem. A nivell de modelatge, opino que els grans referents haurien d’ajudar més. A mi no m’agrada el que la societat està acostumada a veure: agraïments a persones per part de famosos quan aquests moren. Un exemple d’això és l’excel·lent carta de Xavi Hernández a Luis Aragonés. Un exemple pels nois joves. Però no es poden fer aquests agraïments abans de que la persona mori? No és cap crítica a Xavi, però penso que a nivell d’aprenentatge i modelatge, aquestes accions serien més profitoses en vida, el seu impacte seria més gran.

Ser agraït és un dels generadors positius que una societat no pot deixar perdre malgrat les dificultats que pugui passar.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5