Entradas

És la coherència una característica personal que ens distingeix?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: és la coherència una característica personal que ens distingeix?

La coherència és un element fonamental en la transmissió de qualsevol valor. De manera que si parlo de valors i no els avalo amb la pròpia vida mai seré convincent: quedaran en paraules buides que no entraran en el cor de ningú (fills, alumnes, companys, parella, amics, societat, empleats, ciutadans, votants…).

Però no n’hi prou amb el testimoni personal per a la transmissió de valors. Cal que sigui un testimoni alegre, engrescador, portador de vida, esperançat, respectuós. Per això és bo que ens preguntem sincerament quin és el nostre estil de vida perquè això és el que transmetem. No el que diem!

Els valors que intentem viure, els nostres ideals poden ser una força que faci sorgir el millor de nosaltres mateixos i que ens impulsi a construir un món més humà. Però cal coherència. Val la pena viure així, val la pena deixar petjades de bondat per tot arreu on anem passant.

Tanmateix no oblidem aquell pensament tan realista d’Alfred Adler: “és més fàcil lluitar per uns principis que viure d’acord amb ells”. Així és com valors i hàbits han d’anar ben agafats de la mà sense baixar la guàrdia massa perquè sinó cadascun camina pel seu costat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:30- 19:17)

Albert Valldosera

Coach

 

Sabem posar en pràctica la virtut de la paciència?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: sabem posar en pràctica la virtut de la paciència?

El diccionari ens diu que la paciència és “la virtut o qualitat del qui sap suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs” i també “la qualitat del qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga, la durada d’un treball”.

Aplicat a un mateix podríem dir que la paciència és saber respectar els temps i els processos personals perquè les coses valuoses de la vida no es fan d’un dia per l’altre: l’amistat, els coneixements, la vida de parella, la família, la feina, l’ofici, la vocació, el fet d’adquirir hàbits saludables i qualitats personals, les relacions, les oportunitats importants, la superació de defectes o mancances personals, la pau, etc.

Aplicat als altres la paciència suposa acceptar les persones tal com són, sabent el que poden arribar a ser. La persona impacient voldria canviar els altres, voldria que s’assemblessin al seu ideal. Però els altres són com són i no com nosaltres voldríem que fossin. Ser pacient és prendre consciència que les persones no anem sincronitzades. És comprendre que el temps de l’altre és diferent del meu, que hi ha tantes maneres de fer i veure les coses com persones hi ha en el món. Així que paciència, calma i tranquil·litat!

No caiguem en l’error d’aquell que deia: “Déu meu dóna’m paciència però dóna-me-la ja!!! Per tant tinguem paciència en qualsevol cosa, però primer de tot amb nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:52- 15:55)

Albert Valldosera

Coach

 

El príncep i el criat: sabem veure la part positiva d’allò que ens succeeix?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un dilema a través d’un conte: sabem veure la part positiva d’allò que ens succeeix?

El conte diu així: Una vegada hi havia un príncep que estava caçant al bosc amb el seu criat. I en un moment que es va distreure, va caure i es va fer mal a la mà. Llavors va començar a queixar-se: “Quina desgràcia la meva!” El seu criat li va respondre: “No digueu això, senyor. Mai no sabem si una cosa ens succeeix per a bé o per a mal”.

principe

Al príncep no li va agradar aquesta resposta del criat. Es va enfurismar i el va tirar a dins d’un pou sec que hi havia al bosc i va continuar caminant tot sol. En aquestes, es troba amb un grup de salvatges que el van fer presoner perquè anaven a oferir un sacrifici al seu déu i van pensar que aquest els enviava la víctima.

Però quan l’anaven a sacrificar, el bruixot de la tribu es va adonar que el príncep tenia mal a la mà i va dir: “Ah, no! Nosaltres només podem oferir al nostre déu víctimes perfectes”. I el van deixar anar.

Llavors el príncep va comprendre que el seu criat tenia raó: la ferida de la mà l’havia salvat. Tot penedit, va anar a treure’l del pou i a demanar-li perdó pel mal que li havia fet. Però el criat li va respondre: “No m’heu fet pas cap mal, sinó al contrari, un gran bé. Si haguéssim continuat tots dos junts pel bosc, aquells salvatges m’haurien sacrificat a mi”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:50- 17:53)

Albert Valldosera

Coach

 

Hàbits de tota la vida

A la teva millor versió d’aquesta setmana proposo aquest qüestió: intentem fer la vida més feliç i agradable als altres?

En la reflexió d’aquesta setmana vull recordar aquells hàbits de convivència de tota la vida que a vegades sembla com si s’haguessin perdut en alguns llocs o en algunes generacions.

Però abans de concretar vull comentar la motivació última d’aquestes accions que al cap i a la fi no és altra que el de fer la vida més feliç i agradable als altres.

happy-people2-1024x768

Aquests hàbits els resumeixo en tres paraules: gràcies, per favor i perdó.

Gràcies és ser agraït, donar les gràcies, ser amable, ser educat en el tracte, somriure, saludar, ser positiu, deixar les coses millor de com les hem trobat, viure content i alegre…

Per favor o si us plau és respectar la llibertat dels altres, és saber que no estem sols ni pel carrer, ni a casa, ni a la feina, ni amb els amics. També cedir el pas, anar pel món amb els ulls ben oberts…

Perdó és la línia de la humilitat, tractar els altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres mateixos, ser assertius, disculpar-se sempre que sigui necessari, no interrompre, no avassallar

En fi, com deia abans, aquestes coses i moltes altres són hàbits que ens ajuden a fer la vida més feliç i agradable els uns als altres. Normalment la majoria s’aprenen de petits a casa amb l’exemple de la repetició dels que tenim a prop, i altres s’incorporen ja de més grans si es valora alguna cosa més que la pròpia comoditat. Pensem avui quina sol ser la nostra actitud…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (42:05- 46:40)

Albert Valldosera

Coach