Entradas

Viure el moment present

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens plantegem aquesta qüestió: sabem viure el moment present amb tota la seva intensitat? Estem disposat a ser feliços ara i aquí?

Molts nens quan són petits tenen el costum de preguntar coses d’aquest estil: què farem després? On anirem després? Què menjarem després? Després podré anar…? Després podré veure…? I el “després” sembla que sigui el més important de les seves vides com si no hi hagués un present bonic i ple d’experiències per ser viscudes amb tota la intensitat.

Tanmateix, a moltes persones adultes els hi passa una cosa semblant i s’obliden de gaudir dels moments de felicitat que ara i aquí podem trobar en les coses petites normals i corrents. Moltes persones esperen per ser felices. No volen ser-ho ara perquè potser després vindrà una situació millor.

Quan hagi acabat els estudis, quan tingui una feina fixa, quan m’hagi casat, quan tingui una casa com havia somiat, quan les meves seguretats i comoditats estiguin solucionades, quan ocupi aquest càrrec… I així podríem fer una llista de coses quasi fins i a l’infinit on hi podríem incloure aspectes molt menys importants i vitals dels que acabem d’anomenar.

El futur no existeix i és ara, en el present on hem de començar a construir-lo, on hem de ser feliços i gaudir enmig de la realitat que estem vivint, tan si és com ens l’havíem imaginat com si no.

Esperar sempre una altra cosa que ens ompli per llavors ser feliços és deixar escapar la vida i desaprofitar els nombrosos moments gratuïts de felicitat que tots tenim; i la vida no para de sorprendre’ns.

Un savi va dir una vegada: “Jo no esperaré. Viuré el moment present omplint-lo d’amor. Si em passo el temps esperant, potser les coses que espero mai arribaran. L’únic que m’arribarà amb tota seguretat serà la mort. I aquest mateix savi es preguntava: ¿I si espero el moment oportú per fer coses grans? És ara que he d’aprofitar les ocasions que se’m presenten cada dia per a realitzar accions ordinàries de manera extraordinària”.

Albert Valldosera

Coach

De què tenim por?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: de què tenim por?

Potser la primer resposta que ens pot venir al cap o a la boca és que no tenim por de res; però si ens aturem una mica potser sí que descobrim algunes pors en els diversos àmbits de la nostra vida; i algunes pors són més grans i altres de més petites.

Por pel futur, per si ens quedem sense feina, per si ens faltaran mitjans per tirar la nostra família endavant, per si l’hem encertada amb aquella persona que volem compartir la nostra vida; por per si ens podrem casar, por del compromís; por de la malaltia, d’estar sols, de la vellesa, de la mort;…

Por de quedar malament, del què diran, de fracassar, de no arribar a les expectatives; por d’arriscar-nos, de no dominar la situació, por de ser diferents, por per no ser políticament correctes; por perquè ens coneguin tal com som; por de manifestar els nostres sentiments o de no saber com fer-ho; por de no estar equivocats; por del dubte; por del canvi; por de no superar certes situacions que ens estanquen o ens paralitzen; por de tenir la sensació que ens han guanyat, por del perdó, por de mostrar-nos febles; por de nosaltres mateixos…

I segurament hi ha pors més raonables que d’altres, o més fonamentades. Perquè hem de reconèixer que a vegades les nostres pors són de coses que difícilment passaran.  I això és un patiment inútil que només serveix per amargar-nos la vida.

A la pel·lícula Coach Carter també es parla de la por inspirant-se en unes paraules de Marianne Williamson en el seu llibre “Volver al amor” i diu així: “Nuestro mayor miedo no es que no encajemos. Nuestro mayor miedo es que tenemos una fuerza desmesurada. Es nuestra luz y no nuestra oscuridad lo que más nos asusta. Empequeñecerse no ayuda al mundo. No hay nada inteligente en encogerse para que otros se sientan inseguros a tu alrededor. Todos deberíamos brillar como hacen los niños. No es cosa de unos pocos sino de todos. Y al dejar brillar nuestra propia luz insconscientemente damos permiso a otros para hacer lo mismo. Al liberarnos de nuestro propio miedo nuestra presencia libera automàticamente a otros…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (14:37- 18:27)

Albert Valldosera

Coach

 

Com construïm les nostres vides?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo la següent pregunta: com construïm la nostres vides?

No és que ara sigui qüestió de fer un examen rigurós del que és la nostra vida. Però sí que és bo de tant en tant pensar com van les coses i veure si anem en la direcció més adient i amb l’actitud més correcte. Potser avui, ara, és un moment apropiat per a fer-ho no només amb el cap sinó també amb el cor.

Perquè clar! Hem de ser conscients que nosaltres amb les nostres decisions grans i petites d’alguna manera construïm l’edifici més important que tenim entre les mans: la nostra vida.

construcciones

Què proposo?

  1. Aturar-se de tant en tant i veure si estem lluitant pels nostres objectius posant en pràctica els nostres valors, aquells més profunds, aquells més importants per a nosaltres. Reflexionar si construïm sobre fonaments sòlids o febles.
  2. Confiant totalment en el nostre potencial per arribar a ser la millor versió de nosaltres mateixos. No tenir por! Llençar-nos a la piscina! Ser nosaltres mateixos perquè som únics, originals, irrepetibles…
  3. Donar importància als petits detalls perquè tenim a les nostres mans el nostre futur, però no només el nostre, també el de la nostra societat i el del nostre món. No pot ser que ens deixem portar per la corrent, només els peixos vius remunten el riu i troben llocs millors, als peixos morts se’ls emporta la corrent i arriben al mar on s’hi aboca de tot.

Segur que en aquesta reflexió trobem un munt d’experiències de tot tipus: bones i  dolentes, alegries i tristeses, records i projectes… Tot són aprenentatges, tot és carregar la motxilla i equipar-nos pel present i pel futur.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (27:32- 32:00)

Albert Valldosera

Coach

 

35 anys fent el mateix

Recordo converses de mons pares amb familiars quan jo era petit i els meus germans i d’altres familiars  anaven a començar a estudiar a la universitat o s’apropaven a aquesta etapa de la vida. Tots deien més o menys el mateix i tenien les mateixes expectatives. Estudiar alguna cosa que després els proporcionés una feina al acabar el estudis i poder viure la resta de la vida tranquil. Aquesta és la forma de pensar habitual de la seva generació.

Avui dia això no és així. Poques són les feines que poden assegurar una estabilitat al llarg de molts anys, al llarg d’uns 35 anys com a mínim (per norma general) fins arribar a la jubilació. La societat canvia sense parar i sense tenir gaire clar cap a on va. Les necessitats de les persones i les feines que aquestes realitzen també ho fan, per descomptat.

MUNCH

Davant d’aquesta situació, potser plantejar-se un objectiu com trobar una feina per la resta de la vida passa a convertir-se en un objectiu massa ambiciós o fins i tot pràcticament impossible. Tenir aquest desig pot originar fàcilment situacions d’estrés i/o ansietat.

És cert que una persona pot treballar tota la seva vida al mateix lloc de feina, segons el sector al que es dediqui. També és cert que segons l’activitat professional que sigui i sobretot si aquesta és una de constant desgast psicològic, pensar que serà per la resta de vida professional tampoc ajuda gaire.

L’activitat professional d’un és una part de la seva vida, important com a mínim en quant al temps que li destinem. Viure-la en present és imprescindible per poder-la valorar sense magnificar-la ni menystenir-la. S’ha de projectar en el futur però aquesta projecció dependrà de la feina i el seu sector laboral. En general, projectar-la més enllà de 10 anys és molt arriscat ja que els canvis es produeixen contínuament.

Els canvis a la situació laboral són habituals. La forma d’afrontar-los és la que ens marcarà el nostre futur professional. No s’ha de tenir por d’ells però tampoc canviar per canviar generant-te un excés d’incertesa que finalment pugui amb tu i acabis acceptant qualsevol feina per tal de respirar econòmicament.

Els canvis són reptes i s’han de valorar i viure com a tals. Sabent que existeix un risc i sent conscient d’ell. Però per sobre de tot, prenent la decisió amb seguretat per afrontar tot el que pugui esdevenir-se. D’aquesta forma tot serà més assumible.

Sempre que sigui possible, és un el que ha de decidir si s’està 35 anys fent el mateix o si en aquests anys fa 5 feines diferents. Si el canvi es provocat, no serveix de res viure en el passat. Qui sap, potser t’han donat l’empenta que necessitaves per canviar la teva vida laboral. Tot dependrà de la teva percepció i de com decideixis afrontar la situació. Solucions sempre n’hi ha.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5