Entradas

Aturem la llei de la selva

Fa uns anys, veient com a entrenador de categories de formació com funcionava el món del bàsquet per a nens menors d’edat, reflexionava en un article sobre el concepte de pedrera al món de l’esport (Què és la pedrera? L’autèntica veritat). Doncs bé, després d’aquest temps, he comprovat com la tendència dels clubs de bàsquet de fitxar nens no només s’ha mantingut sinó que s’ha potenciat, arribant a desfer-se equips fins i tot en edat premini per aquest motiu.

basketball-1602392_1280

No entraré, altre cop, a analitzar la situació ni a debatre si els culpables són uns pares cada cop més disfressats de mànagers dels seus fills en lloc d’adults realistes com convindria o bé uns clubs amb un afany de protagonisme i de fama absolutament desaforats. Però la situació final és que ens trobem amb unes víctimes, els nens (recordem, nens), que canvien de club de forma constant i perden més i més temps recorrent desenes de quilòmetres per fer el que els agrada, jugar a bàsquet. I em consta que això passa també al món del futbol (segurament de forma encara més acarnissada) i probablement també en altres esports.

El que hauríem de pensar ja, doncs, és en intentar trobar solucions. Vist que el codi ètic implementat fa uns anys no ha tingut resultats, crec els toca a Federacions, Consejos i organismes varis encarregats de dirigir aquest món amateur, assentar-se i acordar amb els clubs noves formes d’intentar aturar i controlar el món de la selva en que s’ha convertit tot això. Sé que no és fàcil, més si s’han de conjugar els factors legals afegits tan farragosos, com llibertats personals, etc., però crec que estem arribant a un punt surrealista i fins i tot diria que fastigós. Però estic segur que poden sorgir noves idees i fórmules que facin canviar aquesta tendència i tornin a fer d’aquest esport de base un món més sa.

Espero, doncs, pel bé dels clubs i del bàsquet en general però sobretot dels nens, que aquests organismes s’adonin de lo greu de la situació i tinguin ganes de posar-s’hi de veritat.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

Fidelitat a un club: espècie en perill d’extinció?

En el món professional actual veiem com hi ha poquíssims jugadors que comencen i acaben la seva carrera a un mateix club, ni tant sols les suposades icones o jugadors franquícia. Els esportistes canvien de club sense miraments, per diners o per millorar esportivament, o per ambdós motius, sense adonar-se’n que moltes vegades aquest canvi acaba sent precipitat i contraproduent al frenar la seva evolució (exemples com Todorovic, Josep Franch, etc.).1313609588681 El més preocupant és que aquesta tendència s’està traslladant a les categories inferiors, no dels clubs professionals sinó dels amateurs. Tot i que no sol haver-hi, de moment, diners pel mig, els jugadors (nois, no ho oblidem) rarament arriben a l’etapa sènior havent jugat tan sols per un club. Aquí és l’afany de jugar a un nivell més alt l’únic que motiva aquests canvis i moltes vegades més per part dels pares que dels nens. En lloc de fer-los tocar de peus a terra, els pares s’enceguen també per aquest afany, en ocasions per motius tan preocupants com frustracions pròpies o esperances de convertir els fills en esportistes milionaris. El nen, doncs, es veu mancat de la figura necessària que exerceixi de fre d’aquestes aspiracions i que atorgui més importància a altres coses, com per exemple a la seva carrera acadèmica.

Però és que aquests canvis, igual com al món professional, poden acabar sent contraproduents. El jove esportista pot trobar-se abandonant els seus companys i amics i invertint una quantitat considerable d’hores de desplaçament per acabar formant part d’un equip on, tot i les promeses que li van fer (i aquí hem d’assenyalar els clubs com a culpables), la seva participació potser no és la que esperava. I, el més greu, moltes vegades per jugar a un equip o club pràcticament igual al d’origen. De forma que la teòrica millora acaba no sent tal. A més, amb aquests comportaments ens trobem que s’estan relegant, perillosament, valors propis de l’esport amateur sent substituïts pels del món professional.

En definitiva, una tendència que està acabant amb la fidelitat i el sentiment de pertinença al club per part de famílies i joves jugadors i que està despersonalitzant els clubs entesos com una gran família, com eren fa uns anys. I mentre aquestes situacions, tot i l’extrema dificultat del cas, no es regulin d’alguna forma, només es pot esperar que les famílies dels joves esportistes tinguin seny i siguin capaces de valorar conscientment la seva situació particular.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

Què és la pedrera? L’autèntica veritat

Avui dia, en el món del bàsquet i també de l’esport en general, estem cansats de sentir a parlar de la pedrera, altrament dita cantera, entesa com les categories inferiors dels clubs. Aquests pugnen tots per apuntar-se el mèrit de ser el club que més i millor cantera té, perquè això porta associats valors positius com treball de base, formació de joves o sentiment de club. Però, si aprofundim en el tema, veurem que no sempre és ben bé així. Molts d’aquests clubs, en realitat, el que fan és fitxar joves jugadors (quasi sempre menors d’edat) que despunten als seus clubs d’origen, i cada cop es fitxa en edats més precoces.descarga

És cert que, fitxant a un nen de deu anys, es requereix un bon treball dels entrenadors de formació per tal d’aconseguir que arribi fins a un nivell professional i, si ho fa, és inqüestionable que l’esportista estarà identificat amb el club. Però s’ha d’anar en compte amb aquesta estratègia acarnissada. El que acaba passant, i és el que trobem avui dia, és que la distància de nivell entre els clubs que fan això i els més modestos esdevé abismal. Els equips dels modestos acaben desestructurats, i les competicions catalanes de categories inferiors acaben sent un duel entre Penya i Barça (els clubs de bàsquet més grans a Catalunya), i pocs clubs més. Això no fa sinó perjudicar els propis clubs grans, que es troben amb només una desena de partits realment exigents per temporada.

A més, la majoria d’aquests nens fitxats tant i tant joves no acaben arribant a dalt de tot, només ho fa un de cada molts. Els pares, però, enlluernats per la trucada d’un club gran, no avaluen els pros i les contres i acostumen a llançar-se a la piscina. I els nens poden acabar frustrats, abandonant fins i tot la pràctica de l’esport en alguns casos. En resum, la formació de la persona queda relegada, i moltes vegades es corre el risc d’utilitzar el nen sense cap escrúpol.

n_f_c_barcelona_fcb_regal_b-5380523Els jugadors que arriben a dalt, realment, solen ser els que els clubs grans fitxen més tard. En aquests casos, doncs, el treball de base ja l’ha fet el club d’origen, no el que el fitxa, que se’n beneficia i a més se n’apunta el mèrit. Sí és cert, en aquests casos, que el club gran forma el jugador però només en una darrera etapa, i poc sentiment de club pot tenir un jugador fitxat als 16 anys, per exemple, després de deu al ser club d’origen.

En conclusió, el que podem dir és que el concepte de pedrera és molt ambigu i tergiversable. Avui dia, doncs, potser només a la categoria premini podem parlar de pedrera en el sentit pur de la paraula. En aquesta categoria (nens d’entre vuit i deu anys), els clubs no solen fitxar encara i és on es pot valorar realment el treball del club primer a l’hora de captar un grup de nens i després a l’hora d’ensenyar-los a jugar. Potser és aquesta l’única categoria on es podria fer una comparativa de la cantera dels clubs sense distorsions.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet