Entradas

Històries que parlen d’estimar: què estem disposats a fer per les persones que estimem?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull explicar una història que ens parlar d’estimar i que és una adaptació d’un conte de Tagore. I la pregunta què plantejo us la faré al final d’aquesta bonica història…

La història diu així: “Era un matrimoni pobre que s’estimaven molt. Ella filava davant la porta de la seva barraca i tothom que hi passava quedava seduït per la formosor del seus cabells: abundosos, negres, llargs, brillants…

Ell anava cada dia al mercat a vendre algunes verdures. Mentre esperava els compradors, s’asseia a l’ombra d’un arbre tot subjectant entre les seves dents una pipa buida. I és que no arribaven els diners per poder comprar tabac.

S’acostava el dia de l’aniversari de les seves noces i ella no parava de preguntar-se què podria regalar al seu marit. I, a més a més, amb quins diners? De sobte, una idea li va venir al pensament. Va sentir una esgarrifança només de pensar-ho. Però, en decidir-se, tot el seu cos es va estremir de goig: vendria els seus cabells per comprar-li tabac.

Ja s’imaginava el seu home assegut davant la parada de verdures fent llargues glopades de fum, amb tot l’aspecte i la solemnitat d’un autèntic comerciant.

Pels seus cabells només va obtenir unes quantes monedes, però va elegir curosament un paquet de tabac del més fi. El goig que sentia li compensava amb escreix el sacrifici que havia fet venent els seus cabells.

A la tarda, el seu marit va retornar. Venia tot cantant pel camí. Portava a la mà un petit embolcall: era una bonica pinta que acabava de comprar a la seva dona, després d’haver-se venut la pipa” (Adaptació d’un poema de R. Tagore).

Què estem disposats a fer per les persones que estimem?

Albert Valldosera

Coach

Som amics de nosaltres mateixos?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: som amics de nosaltres mateixos?

Avui en dia es parla molt de la necessitat de poder gaudir de temps personal, de dedicar-se a un mateix, de cuidar-se i estimar-se, de trobar temps per a les pròpies aficions… Depenent de com s’expressin o visquin aquestes realitats pot resultar una mica estrany quan algú parla d’aquesta manera i fins i tot en alguns casos podríem albirar certs aspectes de narcisisme o de l’individualisme típic dels temps actuals.

Tanmateix, penso que també hi ha creixement personal en això d’estimar-se a un mateix perquè som dignes de ser estimats i això no ho hem d’oblidar mai.

Aquells que som creients sabem que Déu ens estima tal com som i això ens dona molta pau i molta tranquil·litat, a més a més d’enfortir aquest bon exercici afectiu i psicològic. Si no ens estimem a nosaltres mateixos ens faltarà experiència i pràctica a l’hora d’estimar els altres. Si no ens estimem perd valor tot allò que fem o diem perquè falla el fonament i un edifici sense fonaments no s’aguanta de cap manera.

Però, què significa això d’estimar-nos a nosaltres mateixos? Doncs actuar amb nosaltres mateixos com ho faria el nostre millor amic o amiga, el nostre pare o la nostra mare. Un amic ens valora i ens accepta tal com som amb les nostres qualitats i els nostres defectes i limitacions. Ens comprèn, ens perdona i procura no ferir la nostra autoestima amb comparacions que no porten enlloc.

Ser amics de nosaltres mateixos és el primer pas per estimar a molts altres i per viure contents i alegres.

Albert Valldosera

Coach

Tenim una consciència clara de ser únics, originals i irreptibles?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: tenim una consciencia clara de ser únics, originals i irrepetibles?

En la vida de cada persona trobem un munt d’aspectes que ens condicionen: educació, família, genètica, salut, circumstàncies… però malgrat això, al cap i a la fi, som nosaltres els constructors de la nostra història personal.

Coneixements, actituds, valors, habilitats, fe, voluntat, emocions i llibertat es conjuguen de manera que el resultat és el que som. I encara que trobéssim dues persones molt semblants (o fins i tot bessones) cada persona és única, original i irrepetible.

I això cal dir-ho i repetir-ho tantes vegades com sigui possible: cada persona és única, original i irrepetible; i té tot el valor en sí mateixa, per ser qui és, per ser el que és. Independentment de si té més o menys diners; de si es troba més o menys guapa, més o menys intel·ligent, més o menys feliç; de si és de tal família o del tal altra; de si es dedica a una professió o a una altra; de si passa un bon o un mal moment…

Aquestes consideracions cal tenir-les sempre presents de cara enfora, en relació amb els altres; però també de cara endins, sobretot quan algú comença a pensar que no val res, que no pot, que sempre té mala sort, que és un desastre, que ningú l’estima o que tot plegat no té sentit.

Cada persona és única, original i irrepetible… Cada persona pot ser una gran font de bondat, bellesa i veritat… I ningú més pot viure i estimar com nosaltres ho faríem…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (15:03- 18:10)

Albert Valldosera

Coach

Déu ens ha creat per a què siguem feliços?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant al voltant del dolor i del patiment i hom fem recordant la gran pel·lícula “Tierras de Penumbra” interpretada per l’actor Anthony Hopkins on representa la vida de C.S. Lewis quan pateix la malaltia de la seva estimada i quan reflexiona en les seves conferències sobre el patiment. De fet hi ha un llibre en el que s’inspira gran part de la pel·lícula que és el “Sentit o el problema del dolor”.

Lewis es feia aquesta pregunta en un dels moment més difícils de la seva vida: Déu ens ha creat perquè siguem feliços? I responia: sobretot ens ha creat perquè estimem i siguem estimats, i afegia més o menys el següent: el dolor ens ajuda a estimar i a ser estimats. Fa que posem en joc totes les nostres capacitats per ajudar i estimar els que pateixen i ens necessiten; i que nosaltres patim ens ajuda a baixar del nostre pedestal i fa que puguem ser estimats pels altres amb totes les nostres deficiències i debilitats.

L’experiència en la pròpia carn del dolor per la pèrdua d’una persona estimada va fer que Lewis comprengués l’abast veritable de les seves afirmacions.

Tot i tractar el tema del dolor la pel·lícula “Tierras de penumbra” no cau de cap manera en el pessimisme i acaba sent una enèrgica afirmació de la vida: com deia el mateix Lewis “vivim en terres de penombra però hi ha llum en la foscor”. En el seu llibre “El problema del dolor” també afirma:  Déu ens parla a cau d’orella en els nostres plaers, ens parla en la nostra consciència, però ens crida en els nostres patiments: el dolor és el seu megàfon per despertar a un món que està sord”. I acaba les seves reflexions sobre el dolor en la seva obra “Una pena observada”. Allà se n’adona que cal estimar la voluntat de Déu i transformar la nostra mirada per fer-la semblant a la mirada de Déu i entrar en la seva lògica perquè Ell sap més que nosaltres.

El dolor i el patiment interior o exterior arriben tard o d’hora i cal estar preparats. Com deia la Mare Teresa de Calcuta “sense dolor no hi ha amor”. O com altres han afirmat “sense dolor no hi ha transformació”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (21:10- 25:00)

Albert Valldosera

Coach

Quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Avui vull reflexionar sobre aquest tema perquè últimament estic veient com en el món de les idees és relativament fàcil coincidir, el problema es troba en les accions concretes. Poso un exemple: assisteixo a conferència sobre educació o sobre família i d’allà sortim tots dient quina raó té el conferenciant però en canvi pocs d’aquests que donen la raó al conferenciant posen en pràctica totes aquelles coses. Com diu el Victor Küppers en els seus llibres aquesta és diferència entre el crack i el chusquero.

A la pel·lícula veiem con en Güido estima la seva dona no només per les paraules boniques que li diu quan tot va bé, sinó sobretot pels seus actes en els diversos moments de la crueltat del camp de concentració.

Un d’aquests és dels moments més bonics de la pel·lícula: en Güido, el protagonista, se la juga i entra en la sala de micròfons del camp de concentració. Allà agafa el micròfon i diu amb totes les seves forces: “buenos días princesa, he soñado contigo toda la noche contigo, íbamos al cine y tu llevabas aquel vestido rosa que me gusta tanto. Sólo pienso en ti princesa, pienso siempre en ti…“.   

Més endavant encara serà capaç de posar la música d’Offenbach des d’un gramòfon del menjador dels nazis, la música d’aquella primera nit de festeig amorós amb la seva estimada. 

I als moments finals. Quan ja ha passat tot, quan ja ha tingut lloc l’últim terrabastall al camp de concentració abans de la victòria i l’entrada dels aliats; va a buscar la seva estimada al barracó de les dones sabent el risc que això suposava. Allà el detenen i el porten a la mort. De camí encara és capaç de desfilar còmicament novament per tranquil·litzar el seu fill que l’observa des del seu amagatall. 

La pel·lícula acaba amb una abraçada de la mare i el fill i amb una veu en off que resumeix aquesta obra obra d’art, diu: “esta es mi historia, ése es el sacrificio que hizo mi padre, aquel fue el regalo que tenía para mí“. 

Acabem tornant a recordar la pregunta de la reflexió d’avui: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:05- 29:30)

Albert Valldosera

Coach

La família és la família

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir parlant d’un dels nostres tresors més grans: la família. I ho vull fer plantejant aquesta pregunta: estimem les nostres famílies amb fets concrets i determinats?

I faig aquesta pregunta perquè està clar que si ens preguntessin si estimem a les nostres famílies tots sense dubtar-ho massa diríem que sí.

Però una cosa és dir-ho i l’altre és fer-ho. Estimar la pròpia família requereix decisió i generositat. Requereix que donem el millor de nosaltres mateixos, que nos ens acostumem a tractar amb mediocritat aquells amb els que ja tenim tanta confiança.

entendimiento41-1024x682

Per això és bo que ens fem algunes preguntes que ens poden ajudar en la nostra reflexió i ens els nostres objectius personals de millora: Quin tipus de mare o pare vull ser? Què m’agradaria que diguessin de mi els meus fills? Quin tipus de germà vull ser? Què m’agradaria que diguessin de mi els meus germans? I els meus pares, què m’agradaria que diguessin de mi?

Aquestes preguntes ens les hem de fer de tant en quant per prendre consciència d’on estem i per adonar-nos si a la pràctica la família és per a nosaltres tan important com diem. I també per rectificar si ens adonem que els nostres comportaments no estan en sintonia amb els nostres valors o amb allò que voldríem ser. I això és normal que passi perquè la rutina, el cansament i les inèrcies sempre ens afecten d’una manera o altra.

Chesterton ens diu que la família és un espai físic, psicològic, moral, intel·lectual i espiritual a on l’home i la dona són lliures i per tant poden arribar a ser el que són, però també a on poden per la mateixa raó sacrificar-se i ser millors del que eren. Un lloc a on l’ésser humà pot entregar-se a l’altre sense perdre res de la seva persona o de la seva alegria. És l’únic lloc, on pots ser lliure de veritat, a on manar és obeir, regnar servir i a on es fa un goig poder patir pels altres. Quan això es viu amb aquells que són la nostra família el goig es nota només de mirar-los als ulls.

La família i els amics (que de fet són com família) són els nostres oasis personals on es posa en joc el més gran de cada persona: la nostra capacitat d’estimar. Ja ho deia el Padrino: “la família és la família…”

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:15- 21:00)

Albert Valldosera

Coach

Veiem la nostra familia com un tresor?

A la teva millor versió d’aquesta setmana voldria parlar sobre un dels nostres tresors més preuats: les nostres famílies.

A la pel·lícula del Padrino una de les frases que se sentien més era: “La família és la família…” Les repetia una i altra vegada l’actor Marlon Brandon en el seu paper de Padrino a la pel·lícula que porta el mateix nom. La família és la família… I segurament darrera d’aquestes paraules hi podem trobar un munt de coses positives i altres de negatives.

A la pel·lícula el Padrino aquesta afirmació servia tant per disculpar com per sancionar amb duresa aquell que havia trencat les normes d’actuació que imposava la màfia.

terapia-familiar

Però ara voldria pensar en les nostres famílies, en aquells que considerem la nostra família, en aquelles persones que estimem més, en aquells que pensem quan diem que per nosaltres la família és el més important. La família és dels nostres tresors més grans i com a tot tresor mereix ser guardat i cuidat.

Què vol dir això?

  1. Això vol dir dedicar-hi temps, ser amable, tenir detalls, estar al peu del canó, manifestar que els estimem, ser agraït…
  1. La família, en el sentit ampli de la paraula, és el lloc on cadascun és estimat per sí mateix i no pel que té o per les seves influències.
  1. En la família es transmeten els principals valors, es dona un estil de vida i s’ensenya i s’aprèn a viure en relació amb els altres.

Per això si la família està entre els valors i tresors més importants de la nostra vida hem de procurar ser coherents i que ho sigui en la realitat i no només en les nostres paraules o en els nostres pensaments.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (31:25- 35:20)

Albert Valldosera

Coach

Escoltem la nostra consciència?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar aquesta pregunta: escoltem la nostra consciència?

La consciència és el tresor de cada persona. Allà s’hi juguen les decisions més importants, allà hi queden el sofriments i les alegries de la nostra vida. Parlar sobre la consciència és sempre apassionant. Ens indica el que cal fer en cada moment. Ens mostra quin és el camí més humà. No ens obliga, simplement ens indica. És llavors quan la nostra llibertat, la nostra voluntat i les nostres emocions més profundes es posen en joc.

Per això són importants les oportunitats que tenim per formar bé la nostra consciència; i obrir-la al màxim; i elevar-la i ampliar-la; escoltar-la; i escoltar-nos!

pensador

  1. La consciència la podem comparar a la pell d’un nen petit. A un nadó si li pica un mosquit de seguida ho nota, en canvi a un elefant si li pica un mosquit ni se n’adona. La nostra consciència ha de ser sensible a la realitat, no perquè siguem persones de cotofluix, sinó perquè l’amor (que és el més important per a l’ésser humà) mereix aquesta delicadesa. No és, ni ha de ser un amor a l’engròs. Cal estimar amb els detalls petits de cada dia. A més a més a tots ens encanten aquests detalls! 😉 I que pensin en nosaltres…
  1. També la consciència és comparable a una finestra. Si el vidre està net veurem les meravelles de l’exterior. Al contrari, si és brut i no el netegem amb rapidesa podem arribar a pensar que tot és del mateix color. Els nostres filtres ens condicionen tant!
  1. Obrir la consciència és com obrir la finestra, llavors les nostres sensacions i les nostres realitats s’enriqueixen encara més. Dues preguntes ens poden ajudar a obrir consciència. La primera: què és per a nosaltres el més important en aquesta vida? I la segona: quant de temps li dediquem a això que considerem el més important? Recordem que només podem canviar allò del que som conscients.
Albert Valldosera

Coach

Quina és la nostra imatge perfecta? Quina és la nostra identitat?

A la nostra millor versió d’aquesta setmana vull plantejar diverses preguntes al voltant de la nostra identitat: Quina és la nostra imatge perfecta? Què pensem de nosaltres mateixos? Quina visió tenim del nostre físic, de la nostra personalitat, de nosaltres mateixos? En el fons, quina és la nostra identitat?

En la resposta a aquestes preguntes i d’altres de semblants rau el fonament de moltes dimensions de la nostra vida. Perquè la identitat influeix i condiciona els nostres valors, els nostres principis, les nostres creences personals, les nostres qualitats i també la nostra conducta.

hombre andando

És com la neu al cim de les muntanyes. Quan arriba la primavera es desglaça i abasteix els rius, les valls i les poblacions condicionant el seu creixement i el seu esplendor la resta de l’any i de les estacions.

Per què és tant important aquesta qüestió?

  1. Perquè reconèixer qui som i què som, descobrir la nostra identitat més profunda és una de les grans fites de la vida perquè llavors ens podem estimar tal com som i com podem arribar a ser, ens acceptem amb les nostres qualitats i amb els nostres defectes, sabent que tenim al davant un mar de possibilitats per a créixer i prosperar.
  1. No són preguntes fàcils de respondre les que tracten del nostre jo més profund perquè és fàcil que s’hi posin entremig els nostres egos. A més a més, aquest tipus de preguntes es responen sobretot amb la vida més que amb l’intel·lecte. Són preguntes on no valen les opinions dels altres, on no podem repetir simplement el que els altres ens han dit perquè hi ha molt en joc.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (29:55- 35:00)

Albert Valldosera

Coach