Entradas

Podem volar més alt del que volem habitualment?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un repte: podem volar més alt del que volem habitualment?

No sé si has volat alguna vegada… Avui vull recordar algunes experiències relacionades amb això…

Una experiència que moltes persones podem tenir és quan hem viatjat amb avió. Donen les instruccions de vol per les petites pantalles típiques del avions que apareixen i desapareixen segons convingui; els passatgers tenim cordats els cinturons i l’avió començava a moure’s per la pista. Hi ha un silenci típic a l’avió quan està a punt d’enlairar-se. L’aparell agafa velocitat i cap a munt, pujant i pujant fins agafar l’alçada necessària per seguretat i per poder fer un vol com cal.

despegar

A mi se’m tapen una mica les orelles i em fa una miqueta d’impressió en tot el cos. Normalment m’agafa una miqueta de són pels cavis de pressió i sento els ulls pesats. Però vaja, diuen que això és ben normal. 

I en aquesta primera reflexió sobre volar vull arribar a una primera conclusió també. Molt evident però també molt important per a ser recordada:

Pujar costa, enlairar-se suposa un esforç suplementari però al mateix temps necessari. Només així els avions agafen les rutes previstes i ens poden portar des dels nostres orígens fins a les nostres destinacions. 

El mateix succeeix a la vida. Tirar cap a munt costa i les coses importants no es fan sense esforç. Quasi que podríem dir que com més important sigui una cosa (projecte, treball, decisió, etc.) més esforç hi haurem de posar. Assumim-m’ho el més aviat possible i no oblidem que sovint quan més esforç hem posat més gran és la satisfacció.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:38- 23:19)

Albert Valldosera

Coach

Per què hi ha persones que aconsegueixen transformar-se i canviar?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquesta pregunta seguint a reflexió al voltant de la pel·lícula “Cadena de favores”: per què hi ha persones que aconsegueixen transformar-se i canviar; i perquè n’hi ha d’altres que no?

Aquesta pregunta no és qualsevol cosa. I a més a més depenent del nostre enfoc i del nostre estat d’ànim podem donar una resposta o una altra…

Sempre que sento aquest tema, … això de canviar el món em ve al cap una història força interessant i que m’ajuda a reflexionar.

conseguir-el-cambio

Diu que hi havia un savi que quan era jove es va proposar canviar el món. Van passar els anys i li va semblar que el món era massa gran i que potser seria millor canviar el seu país. Els anys van continuar passant i va pensar que seria més encertat intentar canviar la seva ciutat.

Després dels anys es va dir a sí mateix que el més adient seria canviar la seva família perquè totes les altres realitats eren massa grans… I quan era molt vellet va pensar que si aconseguia canviar-se a sí mateix, això ja seria una gran fita.

I és que si ho pensem una mica, els canvis autèntics han de començar per nosaltres mateixos, sinó ja podem anar fent discursos que les paraules se les emporta el vent. Canviar-se un mateix, transformar-se en algú millor és de les feines més feixugues que tenim entre les mans. Però gràcies a Déu segur que tots tenim referents en els que podem fixar-nos, exemples de persones que s’han canviat a elles mateixes i llavors han fet un món millor; millor sobretot en humanitat.

Canviar nosaltres mateixos i posar tot l’esforç i l’interès en aconseguir-ho és l’actitud correcta que ens fa sortir de les excuses que anem posant quan no surten les coses tal com esperàvem.

No serveix de res lamentar-se, buscar culpables i esperar que tot canviï com per art de màgia. Comencem nosaltres mateixos i veurem com alguna cosa comença a canviar al nostre voltant. La resta és qüestió de no perdre l’esperança i confiar que un món millor és possible. Ni que sigui començant pel nostre petit món.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:25- 20:27)

Albert Valldosera

Coach

Som persones d’una peça?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar-vos aquesta qüestió: som persones d’una peça?

Sempre m’han causat una gran admiració aquelles persones que actuen amb coherència. Aquells homes i dones que tenen una senzillesa de vida que els fa transparents i que transmeten una pau especial. Aquelles persones que són honrades, que són lleials, que actuen en veritat, que tenen una mirada neta i que sempre s’esforcen per dir i fer allò que consideren més correcte i més congruent amb els seus principis i valors, encara que surtin “perjudicades”.

moises MA

  1. D’aquest tipus de persones en trobem a tot arreu. No depèn de la cultura, ni dels estudis, ni de la raça, ni de la religió. Sinó que, per dir-ho en poques paraules, diria que depèn de la rectitud de la consciència d’aquestes persones. S’han acostumat a ser honrats amb ells mateixos des de petits. Han escoltat la veu de la consciència i han actuat en la mateixa direcció. Han dit la veritat quan calia a l’escola, amb els amics, a la família; han rebutjat l’engany a la feina i han evitat la llei del mínim esforç simplement perquè la consciència els hi deia que les coses s’han de fer ben fetes. Han posat en la mateixa direcció la seva identitat, els seus valors, els seus principis, les seves capacitats i la seva conducta. Han sigut persones d’una peça (no perfectes).
  1. Suposo tots hem tingut la sort de conèixer persones d’aquestes al llarg de la nostra vida i també suposo que a tots plegats ens agradaria ser d’aquesta manera: amb una coherència de vida el més ferma possible.
  1. La consciència és allò més sagrat en cadascun de nosaltres (per als creients és la veu de Déu dins nostre) i seguir la consciència o deixar-la de banda fa que nostra vida sigui d’una manera o d’una altra ben diferent.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (30:06- 34:03)

Albert Valldosera

Coach

 

Control d’expectatives

Aquest escrit intenta reflexionar sobre les diferències que hi ha sobre aquest component psicològic entre un jugador «novell» i un «expert». A vegades, o normalment, passa molt desapercebut, però la seva influència en el futur del jugador pot arribar a ser molt important, fins al punt de poder arruïnar la carrera de l’esportista, tan per les expectatives personals com per les del seu entorn. Ens centrarem en les expectatives personals, ja que ho faré des de la pròpia experiència que em donen els 17 anys de carrera esportiva dins d’un equip de primer nivell.

ferranfont

Quan el jugador «novell» aspira a formar part d’un primer equip, s’obre un món d’expectatives:

  • Primera convocatòria.
  • Debutar amb l’equip.
  • Formar part de la plantilla.
  • Jugar amb normalitat.
  • Jugar minuts importants.
  • Formar part de l’equip titular.

Entre d’altres aspectes que passen pel cap del jugador. En aquesta etapa, és essencial estar rodejat de gent que generin un clima, que controli totes aquestes variables, i que de manera natural es vagin responent. El jugador s’ha de centrar en millorar dia a dia, ja que una mala gestió d’aquestes expectatives, pot arribar a generar frustració i que aquest no pugui desenvolupar les seves habilitats amb normalitat.

La millor manera de controlar les expectatives, és l’objectivitat i la sinceritat, el jugador jove, entén les decisions si s’expliquen amb objectivitat, i se li mostra quin és el camí que ha de seguir per aconseguir complir les seves expectatives, aquestes han de ser consensuades amb l’equip de treball, ja que no podem deixar que jugador «novell» es generi unes expectatives més elevades del normal.

bdef4bb0214a7849247da0b200d18332_XLPel que fa al jugador «expert» o «veterà», és igual d’interessant tenir el suport d’un equip tècnic que plantegi uns objectius individuals realistes, i alhora que s’adaptin al jugador. El component de rol dins l’equip adquireix molta rellevància, ja que potser s’haurà d’assumir que els minuts que disputaràs en competició, no són els que esperava, ja que en el cas de que hi hagi jugadors joves amb projecció, aquests necessitaran minuts per formar-se i ell hauria d’ajudar en aquest procés.

En aquest cas les expectatives passen per:

  • Jugar minuts (si no els juga, pot veure la seva retirada a prop)
  • Estar dins el cinc inicial (continua essent necessari per l’equip)

Com es pot pensar, les expectatives de tot jugador «veterà» o com a mi m’agrada més «expert» passa per demostrar que encara li queda corda, i allunyar aquella temuda o no desitjada retirada. Per això mateix, és important que l’equip tècnic, sàpiga motivar i controlar les expectatives del jugador, per millorar el rendiment personal, que ajudarà al jugador a mantenir-se en forma, i el rendiment de l’equip.

Està clar doncs, que les expectatives personals, del cos tècnic i entorn, és un factor important pel rendiment d’un equip esportiu. Aquí he valorat, des de la meva experiència, les expectatives personals.

«Res ajuda tant a perseverar en l’esforç com assolir les teves pròpies expectatives»

Pep Marí

Mia Ordeig

Diplomat en Fisioteràpia

Llicenciat en CAFE

Màster en Psicologia de l’Esport