Entradas

El context educatiu

Allò que envolta pràcticament qualsevol activitat que facis és molt important per la mateixa activitat i en molt moments pot esdevenir un factor determinant. Per això, quan la gent compara aspectes educatius d’escoles situades en entorns pràcticament oposats i deixa de banda el context com si no fos important, no ho entenc. Quan aquestes persones són teòriques professionals educatives, ho trobo molt més greu ja que penso que és un error professional que les desacredita.

Davant la reflexió de que els entorns no es poden comparar, una de les respostes més esteses és la que diu que el context és una excusa que agafem els mestres o professors per no ser exigents amb la nostra professió i que el que hem de fer, principalment els mestres de primària, és compensar aquest dèficit per equilibrar els contextos externs. Quan respons amb quins recursos ho fas o en quins moments, et diuen que siguis creatiu i que la teva jornada laboral va més enllà de les hores que passes a l’escola, totes aquestes hores ben utilitzades equilibren aquestes diferències i possibiliten que els criteris siguin els mateixos. Això ho he escoltat directament de diferents persones amb diferents responsabilitats.

foto escola

Personalment com a mestre, estic una mica fart de que a la mínima que fas referència a algun aspecte relacionat amb la càrrega de treball, ràpidament esmentin les hores laborals que has de fer fora de l’escola o els períodes de vacances. Qui es pensi que els mestres o professors només treballen quan es troben al recinte escolar, no sap res i si és una persona amb alguna mena de càrrec educatiu directament està menystenint als professionals educatius.

Si parlem de compensar per equilibrar el context educatiu dels nostres alumnes, moltes escoles es troben amb el següent panorama: famílies faltes de la més mínima estructura, amb problemes econòmics importants o molt importants, sense unes mínimes necessitats cobertes, uns serveis socials que no donen abast a tot el que els hi arriba,… Podria continuar escrivint moltes i moltes línies.

Malgrat tot, moltes escoles fan diverses accions de forma continuada per procurar donar un cop de mà al seu alumnat. Recolzades o no per AMPAs i d’altres ONGs segons el cas. Tot això requereix un temps. A més, s’han de sumar les activitats acadèmiques habituals amb les corresponents adaptacions constants als alumnes i als grups. Afegir que les escoles es troben un EAP que també està sobrepassat i que, els que volen ja que hi ha de tot, no poden ni de llarg cobrir les demandes de l’escola per poder donar resposta a diferents problemàtiques educatives habituals. I per acabar de completar tot el marc, també es troben unes infraestructures tècniques amb un manteniment extern mínim i amb un temps de resposta impropi.

Tot això no està a tot arreu. Tinc companys que quan els comento segons què, directament al·lucinen: “Feu recollida d’aliments i roba per les vostres pròpies famílies?? Una per trimestre com a mínim?? Nosaltres fem una o dos al curs per col·laborar i au. Vols dir que això ho heu de fer?”.

Davant d’això, després et trobes uns criteris d’avaluació plenament estandarditzats que no tenen present tot el que engloba el context educatiu d’un alumne d’un lloc o d’un altre. Potser és una excusa o potser simplement és una crida a enfocar la realitat de molts alumnes des d’una perspectiva més propera a la seva realitat.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Quan podré deixar d’estudiar?

No podràs deixar d’estudiar mai.

Normalment aquesta és la resposta que acompanya a la pregunta que serveix de títol per aquest article. A més, segons com es digui i tot el context de la conversa, fàcilment pot caure com una llosa a sobre de la persona que rep la resposta.

No puc ni recordar les vegades que m’han fet aquesta pregunta. Alumnes, jugadors, pares i mares d’alumnes o de jugadors, coneguts, veïns… La resposta anterior surt a la conversa de moltes i diferents formes però no és la protagonista de la resposta. El protagonista de la resposta ha de ser la persona que la realitza.

Què entens tu per estudiar?

Estudiar

Personalment em sento incapaç de respondre la famosa pregunta si no tinc ni idea de què entén aquesta persona per estudiar. Normalment hi ha una enorme confusió entre estudiar i formar-se. L’escola, en general, ens transmet la idea de que estudiar es seure a una cadira i amb un llibre, llibreta, apunts o el que sigui a sobre de la taula i estar-te una quantitat de temps aprenent el que allà es diu. Per sort, aquesta concepció tradicional a la majoria de les escoles ja està enriquida amb moltes altres formes d’aprenentatge. Però socialment es continua pensant que això es estudiar i d’altres coses no.

Formar-se és diferent. Necessites tenir curiositat, il·lusió, actitud crítica, ment oberta, un objectiu o més d’un i moltes altres coses. Però sobretot necessites proactivitat. Tu ets el protagonista i tu li dones valor a allò que fas. Quan més valor li donis, més profit trauràs.

Què vols ser en un futur? (o alguna variant d’aquesta pregunta en funció del context)

Què vol ser el protagonista. No que li diuen que serà o que li han dit tota la seva vida que serà. Com es veu d’aquí a un temps, quina és la seva il·lusió. El més important és com la veu. Ho té idealitzat? És bastant realista amb la idea d’allò que vol? Té la idea però no sap gaire cosa més? Aquestes i alguna altre pregunta més són bàsiques per poder establir, juntament amb la primera pregunta, la realitat de la persona i poder arribar a ella de forma individualitzada.

Però, què és formar-se? On puc fer-ho?

Les possibles respostes són infinites i segurament totes tenen una part de raó. Una d’elles podria ser aprofitar cada experiència que un viu per extreure algun profit.

Et formes arreu, a qualsevol lloc. Cada activitat que fas és una opció de formar-te. També hi ha altres formacions més reglades com els estudis de diferents tipus. Un aspecte que trobo essencial i que ajudaria molt a entendre que la formació és quelcom continu seria que els mestres i professors poguessin anar a formar-se durant el període escolar, compaginant-lo o no amb la feina, però que fos una activitat natural. Ja no dic que estigui subvencionada però com a mínim que no et costés els diners de la formació i també el teu sou.

Llavors, quan podré deixar de formar-me?

Vols viure la teva vida al màxim de les seves possibilitats? Cada dia? Cada segon? Vols viure aquesta experiència en la plenitud de les seves potencialitats? Si la teva resposta es si, llavors a cada activitat que visquis t’estaràs formant i no pensaràs que la formació és alguna cosa diferent a viure la teva vida al 100%, gaudint-la i aprofitant-la per aprendre de tot el que visquis. La teva vida és la teva principal font d’aprenentatge i ni et plantejaràs deixar d’aprendre d’ella.

liniers-volar

Amb totes les persones amb les que he parlat del tema i hem aconseguit encarar aquestes preguntes o semblants d’un forma responsable, s’ha produït un canvi en com enfocar la qüestió. Ara el que he de fer ja no és un càrrega, és una oportunitat de decidir la meva vida i a poc a poc crear-me noves oportunitats, noves experiències que ara si, s’aprofiten des del començament fins al final.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Ser agraït

En temps difícils és quan es veu de veritat a les persones. Al marge de compartir o no aquesta afirmació, penso que com a societat si que podem extreure una sèrie d’aprenentatges sobre nosaltres mateixos que gràcies a aquesta època difícil podem observar. Si després reflexionem i mirem de canviar quelcom ja és un altre tema, però observar i ser conscient d’aquestes actituds per mi és molt important. Un d’aquests aspectes és el fet de ser agraït.grc3a0cies

Penso que cada cop la societat és menys agraïda i segurament ho serà menys en el futur. Això ho dic veient segons quines conductes que he observat. Un exemple podria ser no agrair a la persona que evita que es tanqui la porta de l’ascensor del metro perquè puguis entrar. Estic segur que a molts de vosaltres us vindran situacions observades o protagonitzades al cap on dir o escoltar un Gràcies! us hagués quadrat perfectament. Cada cop ho veig menys. També hi ha situacions provocades per la crisi on algunes persones pretenen que la resta del món els ajudi per obligació i ni tan sols ho agraeixen. No és una obligació però potser si un detall que ajuda. Per sort hi ha gent que si que ho fa.

Per què dic que ho serà menys en el futur? Fàcil. Perquè en moltes d’aquestes conductes que he presenciat estaven presents nens. Perquè també observo situacions a l’escola on als nens i nenes de primària, més dels que sembla, no agraeixen situacions que viuen, esforços que fa la gent, la família, l’escola, etc. per ells/elles. També és cert que de vegades alguns agraeixen en funció de la persona que els ajuda, aspecte que també em fa reflexionar.

Els adults som models i ens hauríem de plantejar quina mena de models som. Penso que un dels aspectes que hauríem de treballar més és la coherència entre el que diem i el que fem. A nivell de modelatge, opino que els grans referents haurien d’ajudar més. A mi no m’agrada el que la societat està acostumada a veure: agraïments a persones per part de famosos quan aquests moren. Un exemple d’això és l’excel·lent carta de Xavi Hernández a Luis Aragonés. Un exemple pels nois joves. Però no es poden fer aquests agraïments abans de que la persona mori? No és cap crítica a Xavi, però penso que a nivell d’aprenentatge i modelatge, aquestes accions serien més profitoses en vida, el seu impacte seria més gran.

Ser agraït és un dels generadors positius que una societat no pot deixar perdre malgrat les dificultats que pugui passar.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5