Entradas

Tenim una consciència clara de ser únics, originals i irreptibles?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: tenim una consciencia clara de ser únics, originals i irrepetibles?

En la vida de cada persona trobem un munt d’aspectes que ens condicionen: educació, família, genètica, salut, circumstàncies… però malgrat això, al cap i a la fi, som nosaltres els constructors de la nostra història personal.

Coneixements, actituds, valors, habilitats, fe, voluntat, emocions i llibertat es conjuguen de manera que el resultat és el que som. I encara que trobéssim dues persones molt semblants (o fins i tot bessones) cada persona és única, original i irrepetible.

I això cal dir-ho i repetir-ho tantes vegades com sigui possible: cada persona és única, original i irrepetible; i té tot el valor en sí mateixa, per ser qui és, per ser el que és. Independentment de si té més o menys diners; de si es troba més o menys guapa, més o menys intel·ligent, més o menys feliç; de si és de tal família o del tal altra; de si es dedica a una professió o a una altra; de si passa un bon o un mal moment…

Aquestes consideracions cal tenir-les sempre presents de cara enfora, en relació amb els altres; però també de cara endins, sobretot quan algú comença a pensar que no val res, que no pot, que sempre té mala sort, que és un desastre, que ningú l’estima o que tot plegat no té sentit.

Cada persona és única, original i irrepetible… Cada persona pot ser una gran font de bondat, bellesa i veritat… I ningú més pot viure i estimar com nosaltres ho faríem…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (15:03- 18:10)

Albert Valldosera

Coach

Com és la nostra mirada? Com valorem la realitat?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantegem aquesta qüestió: com és la nostra mirada? Com valorem la realitat?

Si ho pensem una miqueta hi ha moltes maneres de valorar la realitat. Podríem dir que tantes com persones. Però posats a fer distincions, avui voldria fixar-me en dues maneres de veure les coses: una manera profunda i una altra de superficial. Per tant estem davant d’un problema d’òptica.

I la pregunta és: perquè algunes persones es fixen en la façana i en la carcassa? I altres sense menysprear aquesta façana van una mica més a fons o una mica més enllà? Per il·lustrar el que estic dient utilitzaré una comparació automobilística per explicar com veig jo les dues postures. Una seria com conduir mirant justament al davant; i l’altra conduir mirant el que ha de venir sense oblidar-se del que hi ha just al davant.

La mirada i els nostres ulls són finestres obertes al món. I el món és el que és, però el que veiem no és sempre exactament el mateix perquè depèn de moltes coses: els nostres estats d’ànim, les emocions, els sentiments, els prejudicis, el bon humor o mal humor, un cor ferit o curat, el cansament, l’estètica, l’alegria, l’amistat, la sintonia, les experiències personals, el que pensem o desitgem veure…

Cal entrenar una mirada que superi les foscors, una mirada lluminosa, que doni pau, que ajudi a créixer, una mirada oberta i amb perspectiva; no una mirada petita que s’aferri a falses seguretats, o una mirada parcial que elimini els problemes fent veure que no existeixen.

La mirada més profunda i essencial és que la plenitud de la nostra vida només la trobarem si ens esforcem per viure estimant als altres i a nosaltres mateixos. Aquesta mirada pot traspassar fronteres, barreres, obstacles, creences limitants, façanes i carcasses. I si és persistent arriba al fons del cor.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:40- 16:15)

Albert Valldosera

Coach

Escoltem la nostra consciència?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar aquesta pregunta: escoltem la nostra consciència?

La consciència és el tresor de cada persona. Allà s’hi juguen les decisions més importants, allà hi queden el sofriments i les alegries de la nostra vida. Parlar sobre la consciència és sempre apassionant. Ens indica el que cal fer en cada moment. Ens mostra quin és el camí més humà. No ens obliga, simplement ens indica. És llavors quan la nostra llibertat, la nostra voluntat i les nostres emocions més profundes es posen en joc.

Per això són importants les oportunitats que tenim per formar bé la nostra consciència; i obrir-la al màxim; i elevar-la i ampliar-la; escoltar-la; i escoltar-nos!

pensador

  1. La consciència la podem comparar a la pell d’un nen petit. A un nadó si li pica un mosquit de seguida ho nota, en canvi a un elefant si li pica un mosquit ni se n’adona. La nostra consciència ha de ser sensible a la realitat, no perquè siguem persones de cotofluix, sinó perquè l’amor (que és el més important per a l’ésser humà) mereix aquesta delicadesa. No és, ni ha de ser un amor a l’engròs. Cal estimar amb els detalls petits de cada dia. A més a més a tots ens encanten aquests detalls! 😉 I que pensin en nosaltres…
  1. També la consciència és comparable a una finestra. Si el vidre està net veurem les meravelles de l’exterior. Al contrari, si és brut i no el netegem amb rapidesa podem arribar a pensar que tot és del mateix color. Els nostres filtres ens condicionen tant!
  1. Obrir la consciència és com obrir la finestra, llavors les nostres sensacions i les nostres realitats s’enriqueixen encara més. Dues preguntes ens poden ajudar a obrir consciència. La primera: què és per a nosaltres el més important en aquesta vida? I la segona: quant de temps li dediquem a això que considerem el més important? Recordem que només podem canviar allò del que som conscients.
Albert Valldosera

Coach

Per què experimentem la decepció i el fracàs?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo aquesta pregunta: perquè en els nostres temps que tant es parla del benestar i de la pau interior experimentem tantes vegades la decepció del fracàs?

Un fet que veiem en l’actualitat és la recerca del benestar, de la pau interior, etc. Però també un fet d’avui és la decepció i el fracàs.

I hi ha moltes raons que ho expliquen: una vida massa plena, massa aficionada als diners, al quedar bé i a la imatge, al prestigi, al poder, a la recerca del plaer i de la comoditat a tota costa, a l’abundància de coses innecessàries, una vida de ritme vertiginós i superficial que no ens deixa reflexionar ni pensar massa… I així és difícil que no quedem decebuts perquè sempre volem una miqueta més.

fracas

Proposo algunes estratègies que ens poden ajudar:

  1. Treballar i educar els nostres sentiments, les nostres emocions i els nostres desitjos. Això és clau. Fixar-nos en el que desitgem diu molt de nosaltres mateixos. Perquè com va dir Algú, “allà on posem el cor allà hi tenim el nostre tresor”. Però hi ha “tresors” que al final defrauden.
  1. Veure i entendre el cor com a centre d’operacions. Transformar el cor, escoltar-lo, modelar-lo, preparar-lo, treballar-lo interiorment amb una tasca que és a mig termini, molt més feixuga i lenta que posar-hi una capa de vernís per sortir del pas.
  1. Fixar-nos en els bons exemples que tenim. Aquelles persones de tots els temps que tot i les dificultats han donat fruits plens de bé, bondat i veritat. Persones que sovint són herois anònims però els nostres herois al cap i a la fi. I que ningú es pensi que són així per casualitat. Han sigut persones que s’han canviat i transformat en primer lloc a elles mateixes; i així han pogut millorar el nostre món.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (43:20- 49:30)

Albert Valldosera

Coach

La importància dels vincles

Segur que alguna vegada t’ha passat que tens un conjunt d’idees, de pensaments desendreçats, de sensacions…i de cop llegeixes i escoltes algú que està dient allò que tens a dins però posant-hi un ordre i les paraules correctes. Això és el que em va passar quan vaig veure i escoltar per primer cop aquest vídeo de Rita Pierson. Va ser com un: jo vull ser així sempre! Us explicaré perquè em semblen tan fascinants les seves paraules:

  1. La connexió humana: té molta raó quan diu que mai en parlem. Passes per una facultat i absolutament cap professor et diu que allò més elemental i alhora més important és crear vincles amb els teus alumnes. Ningú et parla de construir una xarxa on tots i totes ens hi trobem a gust: mares, pares, mestres, personal no docent, alumnes… Ens formen per a saber ensenyar (representa) però ningú et diu que els comportaments que adoptes i les paraules que pronuncies poden tenir un efecte preciós o un devastador. 
  2. Com aprenem? Si et demano que recordis un referent de quan eres petit o petita, algú que en certa manera et va canviar el prisma amb el qual mires o et va treure en fora petites molèsties que portaves a dins o et va fer estimar les matemàtiques perquè et va obrir un món nou de preguntes…si recordes a aquesta persona dubto que diguis: era un gran docent perquè utilitzava com a recurs…(el que sigui). Segurament diràs, em va fer estimar tal o em va escoltar quan ho vaig necessitar o era un friqui de la seva assignatura…!  què tenen en comú aquests atributs? L’ENTUSIASME. Aprenem si ens emocionem, el nostre cervell funciona així, no és cap faula, és neurociència. Si als infants se’ls hi desperta la curiositat les preguntes, els dubtes, els plantejaments, les solucions…en definitiva, el pensament divergent surt sol. Nosaltres, els mestres, som allà per il·luminar aquell indret de curiositat però l’aprenentatge ve d’ells. No anem a l’escola a transmetre coneixements anem a transmetre PASSIÓ per APRENDRE i els nens no aprenen d’algú que no els hi agrada i precisament no els hi agrada perquè no els escolta, no els motiva i no els estima. 
  3. Emocions: “Demana perdó a un nen i el deixaràs en xoc” , aquesta frase l’havia dit algun cop molt abans de veure aquesta xerrada. I és així. Els nens/es veuen l’adult com aquell competent, que és allà perquè sap, que sap més, que no s’equivoca perquè vivim en una societat on l’error és un càstig, una cosa lletja que cal tapar ràpid. Doncs no! Venim a la vida a aprendre i la manera com s’aprèn és cagant-la una vegada i una altra i NO M’ESTIC EQUIVOCANT, ESTIC APRENENT! D’altra banda, si m’equivoco amb alguna persona o tinc un comportament inadequat que fa mal és important que rectifiqui, que m’empassi l’orgull i digui HO SENTO MOLT i sabeu? NO PASSA RES! Els infants han d’aprendre això, a dir-ho amb el cor a assumir l’error…que s’acabi ja el moment “Pau, digues perdó” i en Pau “perdó” així ràpid sense mirar, sense sentir…aquest perdó no val per res! 

Relacionat amb les emocions, en un moment la Rita parla de “com puc augmentar la seva autoestima i alhora el seu rendiment acadèmic?”. Personalment, aquí està la clau de tot, si aconsegueixes que un nen se senti gran, valuós, valorat…aprendrà! És impossible que no ho faci! Tots i totes hem tingut grups difícils, alumnat que parteix des de baix de tot i els hi hem fet adaptacions…això està molt bé, certament és evident que hi ha infants que ho necessiten però MAI s’ha d’oblidar que allò que necessita el nen ÉS UN CAMPIÓ, ÉS AQUELL ADULT QUE ESTÀ ALLÀ CREIENT QUE HO ACONSEGUIRÀ!

SIGUEU EL CAMPIÓ DE TANTES PERSONETES COM PODEU, HEM NASCUT PER MARCAR AQUESTA DIFERÈNCIA!

Anna Mercader

Mestra

Tornar a començar

Amb el començament  del curs escolar pels nens i nenes es completa, pràcticament al cent per cent, la tornada a les activitats més habituals de la societat. És la coneguda tornada a la rutina.

No deixa de sorprendrem que això ho marqui l’educació. Un sector, que juntament amb la resta de sectors que conformen la cultura, és menystingut de forma constant. Els mitjans informatius veuen a l’educació com allò que els hi omple uns dos minuts cada vegada que torna a l’activitat o la para o allò que massa sovint pateix una nova reglamentació per tal de millorar-lo, teòricament. Aquesta és la presencia educativa als mitjans. Això si, tots s’omplen la boca amb la importància de l’educació per la societat.

La societat necessita canvis. Aquests canvis no els faran els polítics de cap partit existent o futur. Aquestes persones que no volen canvis reals no donaran al sector educatiu els mitjans necessaris per realitzar la seva funció social, a no ser que els serveixi per perpetuar els seus privilegis.

Malgrat això, és necessiten canvis i cada cop són més visibles. Per sort cada vegada més gent veu clarament la imatge social que es transmet, ja sigui a nivell local, estatal o internacional. Aquests canvis els hem de fer la gran majoria i per això es necessita implicació màxima en allò que cada persona faci no deixar el canvi social en mans exclusives del sector educatiu.

Llavors toca enfocar la tornada a l’activitat d’una forma proactiva, revitalitzant. Una nova oportunitat per anar canviant el nostre present. Donant el màxim cada vegada, vivint plenament cada dia (no m’agrada gaire això de com si fos l’últim li manca il·lusió pel meu gust). És un canvi de pensament, d’emocions i de conductes. I així si que podrem transmetre positivisme social. Descobrirem noves necessites que reclamarem siguin satisfetes i forçarem a que deixin que l’educació i la cultura en ajudin a cobrir-les.

Estic segur que a molts de nosaltres, en arribar aquestes dates, ens ve al cap la cançoneta de l’anunci que finalitzarà aquest post. Com ens ho prenem depèn de nosaltres. Un pal de vida a la que tornem per la força o una oportunitat de continuar tenint o agafar definitivament les regnes de la nostra vida, enriquits però no limitats per les experiències viscudes.

Al marge de la cursileria de l’anunci quedeu-vos amb la il·lusió que representen els nens i les nenes i mireu les vostres activitats diàries amb altres ulls.