Entradas

Necessitem més bons exemples

L’esport i l’educació van de la mà a pràcticament tot. Això és així malgrat que hi hagi gent que digui que l’esport professional és una altra cosa. Puc estar d’acord en que l’esport professional té uns valors diferents a la resta però continua essent esport. Això significa que la base de valors que tenen per definició les activitats esportives s’ha de mantenir, tot i que n’afegeixi altres valors propis de la categoria professional.

Trobo que cada cop més l’esport professional s’allunya de l’educació, com si volgués marcar una diferencia amb la resta. Ja té un status diferenciat i no necessita ratificar-ho per fer-ho visible. A més té una sèrie de mitjans de propagació que l’ajuden respecte a la resta. Alguns d’aquest mitjans ajuden a crear aquesta barrera entre l’esport professional i la resta relaxant l’exigència social sobre aquest. Penso que això ha de canviar. Totes les parts han de ser més exigents.

FAIR_play

Els propis esportistes i clubs, societats anònimes, etc. han de ser molt més conscients de la seva repercussió vers la societat i acceptar-la, respectar-la i amplificar-la temporada rere temporada. És necessari que hi hagi més esportistes exemplars, a tots nivells, més clubs exemplars.

Els mitjans de comunicació són els que fan arribar aquests exemples a la societat. Malgrat siguin empreses amb uns objectius econòmics, també tenen una responsabilitat social de la que no poden fugir i han d’exigir als esportistes i als clubs que responguin com a bons models. Fer-los veure que ser-ho forma part de la seva professionalitat.

La societat també té el seu paper. Cert és que la població té altres preocupacions i que majoritàriament utilitza l’esport com a mitja d’evasió. Això és una excusa per no fer-nos responsables de la nostra influència social. Molts esportistes i alguns clubs són referents en els quals els infants es volen reflectir. Per molt que un esportista pugui ser exemplar en un aspecte, si en un altre no ho és no pot ser defensat a ultrança per ser qui és. No deixa de ser una persona i com a tal també té responsabilitats socials a complir.

Existeix una quarta part que també hauria de ser més exigent. Són les empreses, els patrocinadors. Totes elles haurien de tenir més presència a l’esport en general però la majoria  es decanten com a molt per l’esport professional. Pura qüestió de visibilitat i marketing fàcil. I la responsabilitat social on queda? Generalment queda oblidada o tapada pel llibres de comptes. Es necessari que també guanyin pes social.

 

Els models, els exemples, la repercussió d’aquests, l’exigència davant actituds que no toquen són indispensables per una millora social. Però també ho són per poder mantenir aquella bonica idea que a tots els esportistes, persones que ens dediquem a l’esport i també a l’educació ens agrada sobre els valors que transmet l’esport.

“Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés, és l’única manera”

Albert Einstein

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

On queden els valors?

M’agrada anar a veure partits de bàsquet quan disposo de temps. Els dissabtes al matí són un bon moment per fer-ho. Normalment miro partits de categories petites, com a molt infantils. Veus moltes coses interessants i penso que sempre pots aprendre arreu. A vegades et trobes conductes sorprenents que no encaixen amb el concepte d’esport que tinc. El passat dissabte va ser així.

mafaldamiguelito-copia-2Estava assegut tranquil·lament a l’espera del començament del partit. Tot estava preparat i els equips finalitzaven el seu escalfament. Un nen llençava un triple quan el seu entrenador els crida cap a la banqueta. En aquell moment un home baixa per les escales de la grada situades al meu costat. Crida al nen i li :

–          Eh! I recorda! No li donis la mà a ningú!

Igual de sorprès que vaig quedar-me jo, va quedar-se una mare de l’equip contrari que ho comentava amb la resta de pares que l’acompanyaven.

Finalitza el primer quart del partit i un nen li fa un gest al seu pare perquè no tenia aigua. El pare va ràpidament a comprar-li un parell d’ampolles petites i el crida per passar-li desde la grada. Se les passa i de cop crida:

–          DIGUES ALS TEUS COMPANYS QUE TE LA PASSIN QUAN ESTÀS SOL!!!

Va fer-se un silenci molt incòmode a la grada entre els familiars i acompanyants del mateix equip i del contrari. Per sort no va passar res més destacable durant la resta del partit.coach-yelling

Vaig canviar de camp per veure un altre partit que em cridava l’atenció. Segons vaig entrar al pavelló el primer que vaig escoltar va ser un crit esfereïdor. El crit va resultar ser la forma de comunicar-se de l’entrenador visitant amb els seus jugadors a pràcticament totes les situacions que es van viure durant el partit. Tot el partit va ser un continu de comunicació verbal i no verbal amb una agressivitat desproporcionada que va generar un estat d’ansietat entre els seus jugadors i en l’àrbitre que feia temps que no veia. Ansietat, nervis que van passar-se també a la grada.

Tot just a falta de pocs segons perquè conclogués el partit, l’àrbitre va xiular una falta a favor seu. L’entrenador va posar-se a aplaudir descaradament a l’àrbitre. En aquell moment tots els seus jugadors de banqueta i la gran majoria dels pares acompanyants van posar-se de peu i van aplaudir mirant a l’àrbitre imitant a l’entrenador. Va semblar-me tant lamentable que vaig marxar del camp.

Tota aquesta gent, coneixen els valors de l’esport? Està clar que no i això no es pot permetre dins del nostre esport formatiu. Penso que la gent associa competició a aquestes actituds. Això no és veritat. La competició forma part de la formació i s’ha d’entendre que és un espai indispensable per aconseguir la millor formació possible.  Per mi, la gent que té aquestes conductes no són competidors, ni molt menys formadors. Aquestes conductes són contràries als valors de l’esport.

És un problema greu la manca d’educació esportiva que es veu a la gran majoria de competicions de les diferents disciplines esportives. Però sobretot el més greu és que els principals incidents no els protagonitzen els nens i nenes que estan en formació. Són els adults que els envolten els primers que perden els papers.

L’esport formatiu és una gran tasca, molt enriquidora i generalment agraïda. Però moltes vegades tot el que l’envolta no té gens a veure amb els valors esportius que aquesta iniciació/formació esportiva vol oferir als seus practicants. Això també provoca que l’ambient d’una competició que hauria d’afavorir les bones experiències dels seus practicants i l’exposició del seu talent, es vegi enterbolit per conductes impròpies de gent civilitzada.

On queden els valors? Els valors que no es practiquen no s’assoleixen.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5