Entradas

On queden els valors?

M’agrada anar a veure partits de bàsquet quan disposo de temps. Els dissabtes al matí són un bon moment per fer-ho. Normalment miro partits de categories petites, com a molt infantils. Veus moltes coses interessants i penso que sempre pots aprendre arreu. A vegades et trobes conductes sorprenents que no encaixen amb el concepte d’esport que tinc. El passat dissabte va ser així.

mafaldamiguelito-copia-2Estava assegut tranquil·lament a l’espera del començament del partit. Tot estava preparat i els equips finalitzaven el seu escalfament. Un nen llençava un triple quan el seu entrenador els crida cap a la banqueta. En aquell moment un home baixa per les escales de la grada situades al meu costat. Crida al nen i li :

–          Eh! I recorda! No li donis la mà a ningú!

Igual de sorprès que vaig quedar-me jo, va quedar-se una mare de l’equip contrari que ho comentava amb la resta de pares que l’acompanyaven.

Finalitza el primer quart del partit i un nen li fa un gest al seu pare perquè no tenia aigua. El pare va ràpidament a comprar-li un parell d’ampolles petites i el crida per passar-li desde la grada. Se les passa i de cop crida:

–          DIGUES ALS TEUS COMPANYS QUE TE LA PASSIN QUAN ESTÀS SOL!!!

Va fer-se un silenci molt incòmode a la grada entre els familiars i acompanyants del mateix equip i del contrari. Per sort no va passar res més destacable durant la resta del partit.coach-yelling

Vaig canviar de camp per veure un altre partit que em cridava l’atenció. Segons vaig entrar al pavelló el primer que vaig escoltar va ser un crit esfereïdor. El crit va resultar ser la forma de comunicar-se de l’entrenador visitant amb els seus jugadors a pràcticament totes les situacions que es van viure durant el partit. Tot el partit va ser un continu de comunicació verbal i no verbal amb una agressivitat desproporcionada que va generar un estat d’ansietat entre els seus jugadors i en l’àrbitre que feia temps que no veia. Ansietat, nervis que van passar-se també a la grada.

Tot just a falta de pocs segons perquè conclogués el partit, l’àrbitre va xiular una falta a favor seu. L’entrenador va posar-se a aplaudir descaradament a l’àrbitre. En aquell moment tots els seus jugadors de banqueta i la gran majoria dels pares acompanyants van posar-se de peu i van aplaudir mirant a l’àrbitre imitant a l’entrenador. Va semblar-me tant lamentable que vaig marxar del camp.

Tota aquesta gent, coneixen els valors de l’esport? Està clar que no i això no es pot permetre dins del nostre esport formatiu. Penso que la gent associa competició a aquestes actituds. Això no és veritat. La competició forma part de la formació i s’ha d’entendre que és un espai indispensable per aconseguir la millor formació possible.  Per mi, la gent que té aquestes conductes no són competidors, ni molt menys formadors. Aquestes conductes són contràries als valors de l’esport.

És un problema greu la manca d’educació esportiva que es veu a la gran majoria de competicions de les diferents disciplines esportives. Però sobretot el més greu és que els principals incidents no els protagonitzen els nens i nenes que estan en formació. Són els adults que els envolten els primers que perden els papers.

L’esport formatiu és una gran tasca, molt enriquidora i generalment agraïda. Però moltes vegades tot el que l’envolta no té gens a veure amb els valors esportius que aquesta iniciació/formació esportiva vol oferir als seus practicants. Això també provoca que l’ambient d’una competició que hauria d’afavorir les bones experiències dels seus practicants i l’exposició del seu talent, es vegi enterbolit per conductes impròpies de gent civilitzada.

On queden els valors? Els valors que no es practiquen no s’assoleixen.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Tornar a començar

Amb el començament  del curs escolar pels nens i nenes es completa, pràcticament al cent per cent, la tornada a les activitats més habituals de la societat. És la coneguda tornada a la rutina.

No deixa de sorprendrem que això ho marqui l’educació. Un sector, que juntament amb la resta de sectors que conformen la cultura, és menystingut de forma constant. Els mitjans informatius veuen a l’educació com allò que els hi omple uns dos minuts cada vegada que torna a l’activitat o la para o allò que massa sovint pateix una nova reglamentació per tal de millorar-lo, teòricament. Aquesta és la presencia educativa als mitjans. Això si, tots s’omplen la boca amb la importància de l’educació per la societat.

La societat necessita canvis. Aquests canvis no els faran els polítics de cap partit existent o futur. Aquestes persones que no volen canvis reals no donaran al sector educatiu els mitjans necessaris per realitzar la seva funció social, a no ser que els serveixi per perpetuar els seus privilegis.

Malgrat això, és necessiten canvis i cada cop són més visibles. Per sort cada vegada més gent veu clarament la imatge social que es transmet, ja sigui a nivell local, estatal o internacional. Aquests canvis els hem de fer la gran majoria i per això es necessita implicació màxima en allò que cada persona faci no deixar el canvi social en mans exclusives del sector educatiu.

Llavors toca enfocar la tornada a l’activitat d’una forma proactiva, revitalitzant. Una nova oportunitat per anar canviant el nostre present. Donant el màxim cada vegada, vivint plenament cada dia (no m’agrada gaire això de com si fos l’últim li manca il·lusió pel meu gust). És un canvi de pensament, d’emocions i de conductes. I així si que podrem transmetre positivisme social. Descobrirem noves necessites que reclamarem siguin satisfetes i forçarem a que deixin que l’educació i la cultura en ajudin a cobrir-les.

Estic segur que a molts de nosaltres, en arribar aquestes dates, ens ve al cap la cançoneta de l’anunci que finalitzarà aquest post. Com ens ho prenem depèn de nosaltres. Un pal de vida a la que tornem per la força o una oportunitat de continuar tenint o agafar definitivament les regnes de la nostra vida, enriquits però no limitats per les experiències viscudes.

Al marge de la cursileria de l’anunci quedeu-vos amb la il·lusió que representen els nens i les nenes i mireu les vostres activitats diàries amb altres ulls.

Competències bàsiques vs necessitats bàsiques

Demà els nens i nenes de sisè de primària seran sotmesos a una nova prova externa que indicarà a efectes públics com va el seu aprenentatge. Són les famoses proves de competències bàsiques. Personalment crec que avui dia és més important tenir la seguretat de que es cobreixen les necessitats bàsiques d’aquests infants més que estandarditzar el seu nivell competencial.CC.BB.

Aquestes proves estandarditzades s’estan convertint en el principal punt d’observació de la societat cap a l’educació. A més a més, es volen afegir altres proves semblants o que aniran per l’estil. Per veure la utilitat real d’aquestes proves, també s’ha de pensar en qui les crea, qui les publicita i què publicita. Responent aquestes tres preguntes es veu clarament que el més important d’aquestes proves és que surtin els resultats esperats en allò que es vulgui vendre.

El problema és el de sempre. La gent que hauria d’ajudar a l’educació només pensa en ella per utilitzar-la al seu favor, com la resta de coses. Però abans d’haver-se d’aprofitar d’ella, s’ha preocupat per ella? No, que això és molta feina.

Avui dia, existeixen molts nens i nenes de moltes escoles de primària que no tenen cobertes les seves necessitats bàsiques. Famílies desnonades, ajudades per diferents organitzacions o serveis socials sobresaturats. Nens i nenes que no tenen clar a quin llit  podran dormir a la nit o si tindran un sopar que cobreixi la seva gana. Escoles amb entorns complicats que han d’escoltar que els entorns on desenvolupen la seva feina no són factors a tenir presents dins dels seus projectes educatius.

En aquests temps on es parla sovint de prioritzar despeses, a algú se li ha passat pel cap que potser els diners que costen aquestes proves, i alguna d’altra, serien més útils a serveis socials o posant algun mestre de més a segons quines escoles?

Parlant amb companys mestres, la gran majoria sabem com sortiran i com es faran servir aquests resultats. Ja veurem si ens equivoquem o no. No és important. Les solucions que s’intentaran donar a aquests resultats és l’important de veritat. Com les proves no donaran un resultat real de la situació educativa, les solucions tampoc seran les adequades per aplicar a la realitat d’avui dia.

Això sí, encara hi així, més d’un i d’una s’omplirà la boca amb la típica frase de “l’educació és el futur de la nostra societat” i que cal fer esforços per millorar-la. No diran que tot el que no encaixi en els seus esquemes, ni es plantejaran si és bo per l’educació. Això no és publicitari.

Pervertint el sentit comú

Sóc un gran defensor del sentit comú i no seré jo el que digui que la nostra societat ha actuat sempre amb seny. Ni de bon tros. Però em sembla una broma de molt mal gust que els senyors que amb les seves decisions tenen força més culpa que la resta en la situació que avui dia es viu, intentin donar lliçons a la resta i prenguin decisions en prejudici de la gran majoria de la societat apel·lant al sentit comú.

És claríssim que la gent està poc habituada a regir-se pel seu cervell. Això ho sabem tots. Això de pensar les coses que fas és cansat. Fins i tot quan tens l’hàbit plenament adquirit, hi ha dies en els quals el cervell està apunt d’explotar de tanta activitat. Però d’aquí a defensar la gran majoria de decisions que prenen avui dia dient que es fan perquè és de sentit comú, va un tros.

Aquesta perversió constant que està patint quelcom tant necessari a la vida ens obliga a que els mestres/professors fem un esforç més gran per poder transmetre aquest aprenentatge indispensable pel futur dels nostres preuats alumnes.

Cert és que l’educació no es pot dir que sigui un lloc on s’apliqui constantment el seny. Mestres que destinem més temps a paperassa inútil que a tota la resta d’aspectes de la nostra feina, equips directius als que maregen constantment per tot arreu, carreres universitàries on falten assignatures claus que després aquests professionals desenvoluparan de forma continuada exercint feina, etc.

Per això he dit mestres i professors i no he parlat de l’educació en general. Haurem de ser nosaltres, les persones, les que intentarem que una de les grans oblidades, juntament a d’altres summament importants i imprescindibles pel desenvolupament d’aquests nens i nenes com és l’educació emocional, no sigui brutalment pervertida i utilitzada per retallar les beques menjador, les substitucions de mestres i professors en cas de baixa, l’increment de ràtios,… i també la resta de retallades socials.

Confio que així serà. D’igual manera, estic segur que altres persones de diferents àmbits socials es sumaran per aconseguir que com a mínim cada cop sigui més complicat aquesta forma d’argumentar decisions que no responen al sentit comú de la gran majoria.