Entradas

De què tenim por?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: de què tenim por?

Potser la primer resposta que ens pot venir al cap o a la boca és que no tenim por de res; però si ens aturem una mica potser sí que descobrim algunes pors en els diversos àmbits de la nostra vida; i algunes pors són més grans i altres de més petites.

Por pel futur, per si ens quedem sense feina, per si ens faltaran mitjans per tirar la nostra família endavant, per si l’hem encertada amb aquella persona que volem compartir la nostra vida; por per si ens podrem casar, por del compromís; por de la malaltia, d’estar sols, de la vellesa, de la mort;…

Por de quedar malament, del què diran, de fracassar, de no arribar a les expectatives; por d’arriscar-nos, de no dominar la situació, por de ser diferents, por per no ser políticament correctes; por perquè ens coneguin tal com som; por de manifestar els nostres sentiments o de no saber com fer-ho; por de no estar equivocats; por del dubte; por del canvi; por de no superar certes situacions que ens estanquen o ens paralitzen; por de tenir la sensació que ens han guanyat, por del perdó, por de mostrar-nos febles; por de nosaltres mateixos…

I segurament hi ha pors més raonables que d’altres, o més fonamentades. Perquè hem de reconèixer que a vegades les nostres pors són de coses que difícilment passaran.  I això és un patiment inútil que només serveix per amargar-nos la vida.

A la pel·lícula Coach Carter també es parla de la por inspirant-se en unes paraules de Marianne Williamson en el seu llibre “Volver al amor” i diu així: “Nuestro mayor miedo no es que no encajemos. Nuestro mayor miedo es que tenemos una fuerza desmesurada. Es nuestra luz y no nuestra oscuridad lo que más nos asusta. Empequeñecerse no ayuda al mundo. No hay nada inteligente en encogerse para que otros se sientan inseguros a tu alrededor. Todos deberíamos brillar como hacen los niños. No es cosa de unos pocos sino de todos. Y al dejar brillar nuestra propia luz insconscientemente damos permiso a otros para hacer lo mismo. Al liberarnos de nuestro propio miedo nuestra presencia libera automàticamente a otros…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (14:37- 18:27)

Albert Valldosera

Coach

 

Tot acaba, tot comença

Comences de ben petit a practicar un esport que creus que t’agradarà i que et manté unit als companys de classe; passen els anys i veus que efectivament és l’esport que vols practicar sempre, així que et prens seriosament els entrenaments, les instruccions dels entrenadors, vas creixent i vas aprenent tot d’aspectes d’aquest esport que practiques a l’hora que vas rebent uns valors que et serviran per tota la vida a nivell de companyerisme, de sacrifici i de superació. La il•lusió d’un nen per millorar i créixer fent aquest esport aconsegueixen que no hi hagi un límit prefixat, sinó un gran repte per davant d’arribar el més lluny com sigui possible.image

Així passen els anys i et fas gran, compagines l’esport amb els estudis universitaris, més tard la feina, la teva vida va canviant però es manté el mateix denominador comú: la pràctica de bàsquet. Competeixes al nivell que les teves condicions físiques i tècniques et permeten, però el simple fet d’haver tingut una millora any rere any et fa sentir orgullós de seguir endavant. Comences a viure moments únics aconseguint ascensos de categoria amb l’equip del teu cor, segueixes progressant, però arriba un moment que tot es torça i has de prendre decisions difícils, així que t’aventures a lluitar per altres reptes personals lluny del club de la teva vida. Tens sort i aconsegueixes nous èxits, nous moments inoblidables que ja mai més esborraràs de la teva memòria i que et donen la raó de tots els anys que has lluitat cercant aquesta satisfacció esportiva. I així vas cremant etapes i reptes fins que arriba un dia en què les teves prioritats canvien, l’esport ja no és el centre, és un complement, tens altres motivacions, tens més dificultats laborals, vols tenir més temps per tu, per la teva família i prens la decisió final, la més difícil per un esportista, posar punt i final a la pràctica d’aquest esport.image

A partir d’aquí comencen els dubtes: m’adaptaré?ho trobaré molt a faltar?seré capaç de tenir altres motivacions?així que t’imagines un nou futur diferent al que t’havies marcat fins ara. La clau és estar convençut de la decisió presa, saber per què ho fas, per què vols deixar aquest esport, sigui per causes físiques, mentals, laborals o personals. Tot afecta, tot és important, així que s’ha de cercar un equilibri que et permeti sentir-te bé i es pot aconseguir si realment és el que creus millor per tu. És aleshores quan t’ il•lusiona pensar en que pots decidir què fer en el teu temps lliure, marxar a córrer uns kilòmetres, anar al gimnàs a tonificar el cos, descansar, fer coses amb la família o simplement interessar-te per altres coses que temps enrere no has tingut temps de fer.

Tota pràctica d’esport té un final, per sort jo he pogut triar quan aturar-me i sentir-me fort de començar una nova etapa orgullós de les coses bones que m’ha donat el bàsquet, tant a nivell de resultats com a nivell personal, enriquint-me en valors i permetent-me fer amistats per tota la vida. Tot acaba però al mateix temps tot torna a començar…

Francesc Lamela

«Stay hungry, stay foolish» Steve Jobs