Entradas

Valorem el silenci com una dimensió necessària de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: valorem el silenci com una dimensió necessària de la nostra vida?

Hi ha molt moments a la vida i moltes situacions ens les que el millor que podem fer és restar en silenci. Un silenci eloqüent que expressa la nostra proximitat a una persona que pateix o la nostra necessitat de pair allò que anem vivint i experimentant perquè molts aspectes de la vida humana no deixen de ser un misteri.

El silenci ens permet obrir els ulls, les orelles i tots els nostres sentits però sobretot ens permet escoltar el cor; i el cor entès com a centre d’operacions, com el lloc on guardem els sentiments i els valors més profunds, més autèntics, més reals…

Sense silenci, la superficialitat queda a flor de pell i la nostra capacitat d’anàlisi i reflexió esdevé fàcilment dirigida per aquell que fa més soroll sigui qui sigui; i tots tenim els nostres sorolls. Sense silenci anem fent amb la inèrcia dels nostres hàbits i creences ja siguin potenciadores o limitants.

El silenci ens permet aprofundir, reflexionar, centrar-nos en allò realment important i necessari, corregir el rumb, tornar-lo a corregir, rectificar, fer memòria, recordar, trobar la serenitat, progressar, retrobar la il·lusió original, prestar atenció, obrir la mirada, contemplar el misteri… i sobretot, sobretot: escoltar-nos a nosaltres mateixos i escoltar el nostre cor.

Com deia l’endevinalla de la gran pel·lícula “La Vida és Bella”: “Quan ho pronuncies desapareix, què és? El silenci.”

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (11:18- 14:11)

Albert Valldosera

Coach

Com és la nostra mirada? Com valorem la realitat?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantegem aquesta qüestió: com és la nostra mirada? Com valorem la realitat?

Si ho pensem una miqueta hi ha moltes maneres de valorar la realitat. Podríem dir que tantes com persones. Però posats a fer distincions, avui voldria fixar-me en dues maneres de veure les coses: una manera profunda i una altra de superficial. Per tant estem davant d’un problema d’òptica.

I la pregunta és: perquè algunes persones es fixen en la façana i en la carcassa? I altres sense menysprear aquesta façana van una mica més a fons o una mica més enllà? Per il·lustrar el que estic dient utilitzaré una comparació automobilística per explicar com veig jo les dues postures. Una seria com conduir mirant justament al davant; i l’altra conduir mirant el que ha de venir sense oblidar-se del que hi ha just al davant.

La mirada i els nostres ulls són finestres obertes al món. I el món és el que és, però el que veiem no és sempre exactament el mateix perquè depèn de moltes coses: els nostres estats d’ànim, les emocions, els sentiments, els prejudicis, el bon humor o mal humor, un cor ferit o curat, el cansament, l’estètica, l’alegria, l’amistat, la sintonia, les experiències personals, el que pensem o desitgem veure…

Cal entrenar una mirada que superi les foscors, una mirada lluminosa, que doni pau, que ajudi a créixer, una mirada oberta i amb perspectiva; no una mirada petita que s’aferri a falses seguretats, o una mirada parcial que elimini els problemes fent veure que no existeixen.

La mirada més profunda i essencial és que la plenitud de la nostra vida només la trobarem si ens esforcem per viure estimant als altres i a nosaltres mateixos. Aquesta mirada pot traspassar fronteres, barreres, obstacles, creences limitants, façanes i carcasses. I si és persistent arriba al fons del cor.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:40- 16:15)

Albert Valldosera

Coach

Som lliures a la pràctica?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar aquesta pregunta: som lliures a la pràctica?

Faig avui aquesta pregunta perquè estic convençut que el dia que comprenguem en tota la seva profunditat què significa ser lliures canviaran moltes coses en el nostre món. I és que la nostra llibertat és tan gran que fins i tot podem rebutjar i menysprear el fonament de la nostra dignitat humana i actuar contra nosaltres mateixos. És el gran do de la llibertat! Sí!, som lliures per naturalesa i estem cridats a viure amb llibertat.

Però cal que ens ho preguntem amb sinceritat: som lliures a la pràctica? La resposta que ens ve de seguida al cap és que sí, que som lliures. Però si ho pensem una mica veurem que hi ha moltes coses que ens treuen aquesta llibertat de la que tant es parla avui en dia.

Statue of Liberty seen from the Circle Line ferry, Manhattan, New York

I quan parlo de perdre llibertat no ho dic en el sentit d’allò que la gent diu de què per exemple “casar-se treu la llibertat”. Perquè fer opcions a la vida no és perdre llibertat sinó utilitzar-la, posar-la en pràctica, fer-la créixer.

Quan parlo de perdre llibertat em refereixo a totes aquelles coses que ens fan una mica esclaus, que ens treuen energies, que ens dificulten fer allò que realment volem; en definitiva totes aquelles coses que limiten el nostre creixement i el nostre talent. I segurament tots tenim l’experiència com sovint som esclaus de les nostres febleses, dels nostres prejudicis, de les nostres mentides, del què diran, de les nostres hipocresies, de les nostres crítiques, del nostre orgull, de la nostra mandra, de les nostres misèries, i sobretot sobretot de les nostres pors…

Sense citar les grans esclavituds del nostre temps com són les drogues, l’alcoholisme, el sexe, el poder, el consumisme… Sovint tot això es converteix en una de les primeres finalitats de la vida de les persones i la veritat és que el nostre desig de felicitat és molt més gran del que tot això ens pot donar.

No ens enganyem! Escoltem el nostre cor!

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:40- 23:40)

Albert Valldosera

Coach

Som constants? Som perseverants?

A la nostra millor versió d’aquesta setmana us vull plantejar la següent pregunta: som constants i perseverants?

I és que quan volem assolir nous hàbits i resultats diferents; i quan desitgem créixer en el camp que sigui, personal o professional, aquests valor la constància es posa en joc de manera inevitable.

Què podem dir sobre la constància?

constancia

  1. Ser constants i persistir fa que no ens cansem a la primera de canvi i que ens enfortim pels diversos reptes de la vida. Així la constància simpatitza amb l’esperança, la fe i la confiança. I encara que semblin coses diferents la constància també ens dóna humilitat i una gran capacitat de rectificació. Perquè ser constant és una mica diferent a ser caparrut.
  1. És admirable veure la constància de tantes persones que tiren endavant les seves vides i que triomfen ja sigui de manera pública o totalment anònima. La constància surt del cor i normalment va unida a una gran passió i amor per allò que fem: amor a una persona, a una terra, a una professió, al treball per la justícia, als principis personals ben arrelats, a la naturalesa, a la ciència, etc.
  1. La constància ens dóna una visió més profunda de la realitat perquè les grans coses no són fàcils i les grans construccions de la vida es fan amb molta constància. Per això amb constància, pas a pas, podem arribar a viure i a conèixer coses que mai hauríem pogut ni somiar.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (43:52- 48:35)

Albert Valldosera

Coach