Entradas

No tinc cap desig

El plaer que s’experimenta davant d’una conversa segurament és de les sensacions més satisfactòries que es poden tenir al llarg de la vida. A més, és tracta d’un plaer de connexió amb una o més persones del que podem gaudir a pràcticament qualsevol lloc i/o situació que ens trobem.

Per poder gaudir d’una gran conversa es necessita formar part plenament d’ella. No em refereixo a tenir una participació o aportacions constants. Aquest pot ser un punt a tenir present. Però moltes vegades pots assaborir aquest plaer i ni tan sols dir res durant tot el temps en el que transcorri xerrada. Per això m’afecta tant quan escoltes a algú que et diu que no té cap desig. I més quan això ho escoltes de la boca d’un nen o una nena.

forges objetos perdidos

Una de les millors parts de més d’una de les meves professions és aquesta interacció amb nens i nenes de diferents edats. I quan al llarg d’una tranquil·la conversa surt de forma directa o indirecta aquesta manca de desig… una gran gerra d’aigua freda, més aviat glaçada, cau sobre meu.

Per molts motius, molts no estan podent viure la seva infantesa i també l’adolescència dins del que hauria de ser. Són tants aquests motius que podria escriure dedicat exclusivament a ells. Costa molt classificar-los i ordenar-los per importància així que només n’escriuré de quatre. Els quatre que més m’he trobat.

Dificultats econòmiques: Moltes famílies en atur i que han perdut les poques ajudes socials que rebien i que més que viure, sobreviuen com poden a dia d’avui. Hi ha pares i mares que aconsegueixen crear una bombolla protectora sobre els infants per atenuar els efectes de tot el que pateixen i tard o d’hora això acaba per esclatar.

Desestructuració familiar: Problema amb gran quantitat de possibles situacions i que fàcilment és captat pels infants o adolescents, alterant la seva vida de formes pràcticament imperceptibles o amb transformacions espectaculars en espais breus de temps.

Pressió familiar: Bàsicament es tracta de la intervenció clara, descarada i impositiva de la família o d’algun component concret de la família en algun aspecte on segurament no hauria d’intervenir i simplement hauria de recolzar i respectar la decisió presa pel nen o adolescent. Actualment comença a veure’s una altre vessant que té l’origen en la absoluta falta de límits i valors transmesos per la unitat familiar.

Pressió social: Existent des dels primers moments de socialització, ja sigui per adults o per iguals. Cada cop és més forta i les xarxes socials i la TV no fan més que incrementar-la. Models de comportament que només mostren la part atractiva per cridar l’atenció dels fans. Transmeten una idea del que s’estima a nivell social només enfocada a fer actes que serien considerats innocents o per voluntat pròpia a partir d’una edat però que per sota d’aquesta et poden arribar a marcar de per vida.

Wish

Tot això i més, fa que massa nens i adolescents no tinguin cap mena de desig o il·lusió. Desig que pugui motivar-los per transformar-lo en objectius que puguin anar assolint i els ajudi a viure realment l’experiència de viure la vida. Es dediquen a viure tal i com els diuen o deixen i anar fent segons puguin sense cap mena d’intenció de crear-se la seva pròpia vida.

Això ha de canviar. Tots tenim dret i hem de tenir il·lusions i que algunes d’aquestes o totes es facin realitat. Però si els adults no procurem que els infants i adolescents tinguin els seus propis anhels estarem matant l’energia de viure la vida d’aquestes persones. Aquesta energia s’ha de potenciar perquè no ens hem d’oblidar que aquestes il·lusions infantils o puberals normalment són més pures que les dels adults. Les coses pures ens transmeten energia a tots i en algun moment, tots necessitem d’alguna aportació d’energia.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Quan podré deixar d’estudiar?

No podràs deixar d’estudiar mai.

Normalment aquesta és la resposta que acompanya a la pregunta que serveix de títol per aquest article. A més, segons com es digui i tot el context de la conversa, fàcilment pot caure com una llosa a sobre de la persona que rep la resposta.

No puc ni recordar les vegades que m’han fet aquesta pregunta. Alumnes, jugadors, pares i mares d’alumnes o de jugadors, coneguts, veïns… La resposta anterior surt a la conversa de moltes i diferents formes però no és la protagonista de la resposta. El protagonista de la resposta ha de ser la persona que la realitza.

Què entens tu per estudiar?

Estudiar

Personalment em sento incapaç de respondre la famosa pregunta si no tinc ni idea de què entén aquesta persona per estudiar. Normalment hi ha una enorme confusió entre estudiar i formar-se. L’escola, en general, ens transmet la idea de que estudiar es seure a una cadira i amb un llibre, llibreta, apunts o el que sigui a sobre de la taula i estar-te una quantitat de temps aprenent el que allà es diu. Per sort, aquesta concepció tradicional a la majoria de les escoles ja està enriquida amb moltes altres formes d’aprenentatge. Però socialment es continua pensant que això es estudiar i d’altres coses no.

Formar-se és diferent. Necessites tenir curiositat, il·lusió, actitud crítica, ment oberta, un objectiu o més d’un i moltes altres coses. Però sobretot necessites proactivitat. Tu ets el protagonista i tu li dones valor a allò que fas. Quan més valor li donis, més profit trauràs.

Què vols ser en un futur? (o alguna variant d’aquesta pregunta en funció del context)

Què vol ser el protagonista. No que li diuen que serà o que li han dit tota la seva vida que serà. Com es veu d’aquí a un temps, quina és la seva il·lusió. El més important és com la veu. Ho té idealitzat? És bastant realista amb la idea d’allò que vol? Té la idea però no sap gaire cosa més? Aquestes i alguna altre pregunta més són bàsiques per poder establir, juntament amb la primera pregunta, la realitat de la persona i poder arribar a ella de forma individualitzada.

Però, què és formar-se? On puc fer-ho?

Les possibles respostes són infinites i segurament totes tenen una part de raó. Una d’elles podria ser aprofitar cada experiència que un viu per extreure algun profit.

Et formes arreu, a qualsevol lloc. Cada activitat que fas és una opció de formar-te. També hi ha altres formacions més reglades com els estudis de diferents tipus. Un aspecte que trobo essencial i que ajudaria molt a entendre que la formació és quelcom continu seria que els mestres i professors poguessin anar a formar-se durant el període escolar, compaginant-lo o no amb la feina, però que fos una activitat natural. Ja no dic que estigui subvencionada però com a mínim que no et costés els diners de la formació i també el teu sou.

Llavors, quan podré deixar de formar-me?

Vols viure la teva vida al màxim de les seves possibilitats? Cada dia? Cada segon? Vols viure aquesta experiència en la plenitud de les seves potencialitats? Si la teva resposta es si, llavors a cada activitat que visquis t’estaràs formant i no pensaràs que la formació és alguna cosa diferent a viure la teva vida al 100%, gaudint-la i aprofitant-la per aprendre de tot el que visquis. La teva vida és la teva principal font d’aprenentatge i ni et plantejaràs deixar d’aprendre d’ella.

liniers-volar

Amb totes les persones amb les que he parlat del tema i hem aconseguit encarar aquestes preguntes o semblants d’un forma responsable, s’ha produït un canvi en com enfocar la qüestió. Ara el que he de fer ja no és un càrrega, és una oportunitat de decidir la meva vida i a poc a poc crear-me noves oportunitats, noves experiències que ara si, s’aprofiten des del començament fins al final.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5