Entradas

Quin tipus de persones som?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: quin tipus de persones som?

Hi ha persones que creen unió i cohesió allà on es troben: família, veïns, companys de feina, grups… I quan ens trobem una persona així és un goig tractar amb ella. Hi estaríem parlant hores i hores perquè ens fan estar bé, còmodes, tranquils… Altres en canvi sempre creen divisió i enfrontaments.

Voldria fixar-me en les que uneixen. Són persones que valoren a cada persona, que es preocupen perquè ningú quedi aïllat i sol. Respecten, estimen, van de cara, accepten les diferències, tenen una il·lusió que es contagia i saben elogiar els èxits dels altres.

Les persones que uneixen es fixen en l’important i passen per alt detalls que podrien suposar conflicte; van al nucli de les qüestions i s’alegren amb els altres perquè tenen el convenciment que quan creix el bé, tots hi guanyem.

La crítica no és el seu fort i menys a les esquenes de ningú. El seu interès és millorar, però millorar tots i en seu llenguatge hi ha paraules que quasi estan desterrades: odi, enveja, mentida, llistes negres…

Les persones que uneixen no et parlen des d’una posició superior i saben reconèixer els propis errors. No tenen pressa per escoltar-te, no imposen, no criden per tenir més raó, no dramatitzen, respecten sempre, accepten idees diferents a les seves, no volen vèncer sinó convèncer, són equilibrades, sense “fílies” ni “fòbies” irracionals. Per això tenen molts amics que els aprecien sincerament.

Una frase de la Mare Teresa de Calcuta pot resumir el que practiquen aquestes persones: “Que ningú no s’acosti a vosaltres sense que se’n torni millor i més feliç”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:08- 16:33)

Albert Valldosera

Coach

La confiança

M’he trobat diverses vegades en situacions semblants a aquesta que plantejaré ara. Un nen o una nena es troben davant la situació de fer una activitat concreta que no acaben de controlar del tot bé i que han de realitzar davant de la resta del grup classe, a vegades es tracta d’una activitat voluntària i d’altres no. Llavors decideixen no realitzar-la. Una estona més tard o algun altre dia, la fan sense problemes. Què és el que ha passat entremig?

Normalment quan això passa, sempre hi ha un company o companya del grup classe que et demana saber com l’has convençut/da. La meva resposta és la mateixa sempre: “Jo no l’he convençut/da de res, només li he donat la confiança que necessitava”. Al escoltar la resposta la cara de sorpresa acompanyada de incredulitat no falla. A partir d’aquí, ja pot ser diferent segons el cas.

És cert, jo no l’he convençut/da de res. Bé, sent sincers, ara és certa. Al principi de la meva trajectòria com a mestre si que buscava convèncer. Mai ho he buscat sense un bon motiu darrera, el principal era que tinguessin una nova experiència, però ho buscava.

Per sort pels meus alumnes, això no va durar gaire i vaig preferir buscar altres formes d’aconseguir que superessin problemes que els sorgien. Sempre començava i començo atacant a la paraula problema, traient-li aquesta transcendència que la gent li atorga i fent-la més propera per poder-la situar a la realitat.

Un cop fet això, veure que és allò problemàtic, que ara ja no és un problema, i que no em deixa fer allò que vull o que tinc ganes d’intentar. Un cop escoltat, s’han de buscar solucions. Aquí també he d’admetre que abans, de vegades, les donava jo, però quan vaig tenir la sort de fer de tutor tot un curs vaig veure clar que això no podia ser.

Quan troben la solució ve la millor part: treballar a partir de la seva confiança. Veure exactament què els limita i fer-los veure que tenen recursos suficients per poder-ho fer. El més normal és que dubtin, però ho intenten i de no aconseguir-ho, ho tornen a intentar o busquen una altre solució. Viure amb ells tot aquest procés és fantàstic!

El millor de tot és que aprenen com fer-ho, potser no a la primera, i guanyen confiança en els seus recursos. Això els genera buscar noves experiències i quan no poden superar-les, tenen la confiança necessària i coneixen tant bé els seus recursos que es generen les seves inquietuds i d’aquesta manera arriben a nous aprenentatges, nous recursos per satisfer aquestes inquietuds.

Si treballéssim a partir de la seva confiança, de les seves inquietuds d’aprenentatge i li afegíssim situacions que els reptessin, aconseguiríem un compromís molt més gran dels alumnes en la seva educació.

Igualment hi haurà aspectes educatius importants que s’hauran de treballar més o menys com es fa ara, però sumant el que acabo d’explicar, tot seria diferent.