Entradas

Com escoltem el nostre diàleg intern?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: com escoltem el nostre diàleg intern?

És innegable que en la nostra vida hi ha un conjunt de veus interiors que ens acompanyen i que estan molt presents en tot allò que fem; són els nostres pensaments, allò que sentim, allò que ens diem… I sovint escoltem massa selectivament aquest diàleg intern i podria ser que en alguns casos només deixéssim entrar aquells que ens desanimen i que no escoltéssim els que porten esperança i alegria.

Pensaments i sentiments negatius que no ens porten enlloc. Pensaments sobre nosaltres mateixos: “No vals per a res! Tothom ho fa millor que tu! Sempre fiques la pota! Ets un desgraciat! Mai faràs res a la vida! Sempre tinc mala sort! Sóc gafe! No sé! No puc!” O sobre els altres: Tots van contra mi! Ningú em compren! No et fiïs de ningú! Sempre m’estan fastidiant! Ningú m’estima! …

No deixem que s’apoderin de nosaltres els pensaments i els sentiments negatius! Aquesta vida no és de color de rosa, però la moral de derrota ens posa límits massa petits, ens tanca portes, no ens permet créixer, talla les nostres capacitats perquè llavors ja no val la pena ni intentar-ho… Lluitar amb confiança, amb fe i amb constància és garantia de victòria i d’alegria. I enfoquem-nos sobretot en el nostre cercle d’influència, no en aquelles coses que no depenen de nosaltres.

La millor manera de superar el desÀNIM és obrir-nos als altres, portar consol, estimació, donar un cop de mà, recordar i fer presents les nostres fites aconseguides, tornar-ho a recordar, enfocar-se en les coses positives que tenim (que són moltes, moltíssimes) i no oblidar mai que els estats d’ànim passen i que amb paciència sempre poden significar un moment de creixement personal i de renovació. A més a més,  posant-nos filosòfics només l’Amor és etern.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:30- 17:10)

Albert Valldosera

Coach

Volem domesticar les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un pregunta referent a les nostres relacions personals: volem domesticar les persones que ens envolten?

Avui plantejo aquesta qüestió perquè existeix un perill en les relacions personals que és el de voler “domesticar” els altres i fer-los o voler fer-los a la nostra mesura, segons la nostra manera de veure les coses. Així, voldríem que fessin allò que nosaltres volem, que opinessin el mateix que nosaltres, que veiessin les coses de la mateixa manera… En certa manera es pot comprendre que passi això perquè en el fons és una forma de buscar seguretats, però si ho pensem una miqueta és un flac favor que serveix per a ben poca cosa i que empobreix les relacions.

Una cosa diferent és el fet d’ajudar-nos a ser millors els uns als altres. Quan hi ha una relació de confiança (amics, parella, companys) hem de poder corregir-nos mútuament els defectes per ajudar-nos a créixer com a persones. Dir-nos les coses amb respecte, obrir noves perspectives, comunicar els diversos punts de vista i els sentiments forma part d’una relació sana. I és molt d’agrair quan algú de des l’estimació ens fa veure algun aspecte que podem millorar. Tot i que en un primer moment ens pot picar una mica el nostre ego; en el fons, és una de les mostres d’estimació per excel·lència.

Tanmateix, no ajudem quan volem domesticar i dominar els altres; quan els limitem a la nostra mesura. Hem de deixar ser cadascú! I amb això no vull defensar de cap manera aquella expressió que considero tan conformista: “és que jo sóc així”. Perquè darrera d’aquestes paraules sovint s’emparen un munt de mediocritats, faltes d’educació i de respecte, mal caràcter, egoisme, etc, etc, etc. Cal eixamplar horitzons i motivar per a què lliurement cadascun de nosaltres desitgem créixer i ser millors. Per a què siguem la millor versió de nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:18- 27:19)

Albert Valldosera

Coach

Persones VIP II

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquest repte: ens atrevim a ser persones VIP?

Les persones VIP et miren als ulls i miren amb profunditat; mostren proximitat, tenen un gran cor on hi cap molta gent, són humils, senzilles i plenes de confiança. Sempre sumen i fan grup. Han comprès que la persona és un ser en el que l’única dimensió adequada és l’amor i que només som justos en el que afecta a les persones quan les estimem.perfeccion

Aquest tipus de persones diuen la veritat i són discretes tant en l’èxit com en el desastre, no busquen ostentacions, i fan la seva feina amb passió, amb justícia i amb esperit de servei. Són valentes i saben arriscar quan és el moment; estimen i no odien a ningú.

Aquestes persones són expertes en humanitat i es coneixen a elles mateixes. Són pacients i persistents. Tenen grans somnis i ideals però no són somiatruites, recomencen una i altra vegada. Fan el cor fort i resisteixen; i posen tot el cor en els que estimen.

Tenen els tres sentits: el comú, el de l’humor i el crític. Saben riure en primer lloc d’elles mateixes sense donar-se més importància del que pertoca. Saben estar en cada moment segons les circumstàncies.

Viuen amb intensitat els seixanta segons de cada minut, i els seus dies estan plens de lluita i treball per assolir la seva millor versió. En definitiva són persones al 100%!!! O almenys volen ser-ho, que això ja és molt… Persones d’aquestes fa goig de veure-les, fa goig d’estar amb elles, i quan les trobo experimento una gran alegria però també em desconcerten una mica…

Per acabar només un petit apunt final: la perfecció no existeix, i fins i tot les persones VIP tenen defectes i s’equivoquen però fan tot el possible per millorar. I un altre: quan s’ajunten dos persones VIP succeeixen coses extraordinàries.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (29:00- 33:40)

Albert Valldosera

Coach

 

Som constants? Som perseverants?

A la nostra millor versió d’aquesta setmana us vull plantejar la següent pregunta: som constants i perseverants?

I és que quan volem assolir nous hàbits i resultats diferents; i quan desitgem créixer en el camp que sigui, personal o professional, aquests valor la constància es posa en joc de manera inevitable.

Què podem dir sobre la constància?

constancia

  1. Ser constants i persistir fa que no ens cansem a la primera de canvi i que ens enfortim pels diversos reptes de la vida. Així la constància simpatitza amb l’esperança, la fe i la confiança. I encara que semblin coses diferents la constància també ens dóna humilitat i una gran capacitat de rectificació. Perquè ser constant és una mica diferent a ser caparrut.
  1. És admirable veure la constància de tantes persones que tiren endavant les seves vides i que triomfen ja sigui de manera pública o totalment anònima. La constància surt del cor i normalment va unida a una gran passió i amor per allò que fem: amor a una persona, a una terra, a una professió, al treball per la justícia, als principis personals ben arrelats, a la naturalesa, a la ciència, etc.
  1. La constància ens dóna una visió més profunda de la realitat perquè les grans coses no són fàcils i les grans construccions de la vida es fan amb molta constància. Per això amb constància, pas a pas, podem arribar a viure i a conèixer coses que mai hauríem pogut ni somiar.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (43:52- 48:35)

Albert Valldosera

Coach

 

Passa per un altre camí

A la nostra millor versió d’aquesta setmana vull plantejar aquesta pregunta: quines són les nostres dificultats, els nostres obstacles, les nostres pors?

I la primera cosa que voldria dir sobre això és que és impossible que no hi hagin obstacles, dificultats i pors. La vida de les persones és com un viatge on trobem tota mena de paisatges i de llocs on reposar i abeurar-nos. A vegades sembla que no arribarem, o que estem caminant sense avançar, o fins i tot que ens hem equivocat de camí i estem perdent moltes energies… Altre vegades la ruta és alegre, i anem lleugers, contents, gaudint del paisatge. Hi ha moments de calma, de cansament, d’esgotament, de molta força, de gran rapidesa, moments de tot tipus…

Les dificultats tard o d’hora apareixen… Per això és necessari:

miedo_cloud_y_movilidad

  1. Que siguem forts i tinguem fermesa per fixar la mirada en les possibilitats i en les solucions; i no només en els obstacles que van sorgint. Aquest és un exercici difícil però amb entrenament anem fent petits canvis que ens ajuden molt perquè el perill d’enfonsar-nos sovint es troba més en la falta de confiança que en les mateixes dificultats.
  1. Que tractem de superar aquestes dificultats i aquestes pors. No serveix de res lamentar-se o queixar-se. Hem provat de fer alguna cosa diferent per veure si els resultats també són diferents? Hem canviat la nostra “estratègia”?

Que no ens passi com aquell que es lamentava que sempre que passava per aquell camí l’atracaven. I hi havia passat 50 vegades!!! Tots sabem almenys una possible solució…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (44:35- 49:50)

Albert Valldosera

Coach

 

Som autènticament lliures?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us proposo la següent pregunta: som autènticament lliures?

I clar! Això no és qualsevol cosa! Avui faig aquesta pregunta perquè considero que la llibertat, que ser autènticament lliures és segurament la tasca de la nostra vida. Però lliures amb el seu sentit més profund. Lliures per actuar amb aquells impulsos que són els genuïnament humans i que trobem en els grans personatges de la història. Però per això cal prendre’s la vida en sèrio, i no en sèrie.

lliures

És evident que ens aquesta tasca sorgeixen inquietuds, dificultats, moments de foscor. I tot això ens fa dubtar perquè voldríem resultats immediats, al ritme dels temps que vivim. Però la vida es cou a foc lent…

Què proposo en aquest camí de llibertat?

  1. Fugir de la superficialitat que sense cap mena de dubte és una limitacions dels moments actuals. Avui ens movem molt a impulsos i costa mirar cap endins i conèixer-nos a nosaltres mateixos i prendre consciència del que som amb tota la seva profunditat. Això és la condició sine qua non per emprendre aquest camí d’autoconeixement i de llibertat.
  1. Tenir clar que és possible ser lliures i treure a la superfície la nostra millor versió, encara que no sigui fàcil. És possible pas a pas, no tot de cop. Els valors, els principis i les decisions es consoliden poc a poc; i fins i tot canvien. Valors com veritat, amistat, honradesa, fe, llibertat, generositat, lleialtat, fortalesa, treball, etc.
  1. Deixar-nos ajudar per persones de confiança, per persones amb saviesa, persones que no es limitaran a dir allò que volem sentir. Tenim tota l’ajuda de moltes persones que ens envolten i que ens coneixen i ens estimen. Llavors veurem com llibertat, amor i felicitat estan molt relacionats però no d’una felicitat conquistada com a trofeu sinó d’una felicitat rebuda com a regal.

T’asseguro i m’ho asseguro a mi mateix que si ho vivim d’aquesta manera serem feliços de veritat (sense estalviar-nos tot el pes de la vida). Mai ningú ha dit que tot això no costi.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (33:20- 38:00)

Albert Valldosera

Coach

 

Aportem colors

Ens trobem a una època de decisions pels joves estudiants. Cert és que cada cop més existeixen més opcions formatives que permeten anar prenen decisions al llarg de l’any. Malgrat tot, ara és el principalment moment.descarga (2)

Com a mestre amb una determinada experiència, els meus ex alumnes van creixent i es troben en moments claus de presa de decisions. Com a entrenador de formació passa el mateix amb ex jugadors. Ja siguin ex alumnes o ex jugadors amb els que mantinc contacte sovint o d’altres amb els que no estem tant en contacte, cada cop més rebo per aquestes dates (també al llarg de l’any) consultes sobre què fer.

El primer que trobo és una por a equivocar-se exagerada que condiciona moltíssim la presa de decisions. Decidir no és fàcil però penso que si no admets la possibilitat d’equivocar-te encara ho fa més complicat. En moltes ocasions quan em transmeten aquests neguits penso que tot el procés formatiu que han efectuat fins aquell moment en el que jo he participat no ha cobert un dels seus principals objectius: ajudar a desenvolupar una persona amb una autoconfiança plena en les seves capacitats.

baralla familiarUn altre aspecte que trobo i que és un clàssic és la pressió familiar. Ja sigui per tradicions laborals familiars o per la por que genera als pares i a les famílies la situació econòmica que es visqui en aquell moment i pressionin perquè es triïn formacions que tinguin un futur laboral més clar. El segon, dins d’un certs límits, el puc entendre. El primer no. Com l’avi era advocat, el pare és advocat, el germà i la germana grans són advocats, tu has d’estudiar dret… No ho entenc.

Personalment, en aquell moment de la meva vida, vaig tenir una petita experiència semblant. Sóc el petit de tres germans. Tots dos enginyers. Més d’un cop, diferents membres de la meva família em deien “I tu quina enginyeria estudiaràs?”. Alguns cops mons pares i d’altres jo responien que estudiaré el que vulgui però una enginyeria no perquè mons germans ho hagin fet. No tinc res contra les enginyeries però no m’atreuen ni m’han atret mai. Què hagués passat si la meva família propera, perquè els meus germans tampoc pressionaven perquè seguís els seus passos, no haguessin actuat així i deixar-me prendre a mi la meva pròpia decisió? Ni idea.

El problema de la pressió familiar és que com lluitis contra ella i et surti malament, generalment encara et penalitzen més el teu error. Aquelles frases tant famoses com “Si ens haguessis fet cas… Ja t’ho dèiem nosaltres que això no tenia futur….”

I què passa si t’equivoques? El que tries a aquella edat és el que serà durant 40 o 45 anys si o si? Trobo que mai ha sigut així i que allò de reinventar-se sempre ha existit. Però avui dia és encara més vigent.

El ventall d’opcions a escollir cada any és més ampli i això incrementa les opcions de triar una opció equivocada o que no t’acabi de sortir com un esperava. A més, els interessos personals d’una persona creixen, es desenvolupen, evolucionen al llarg de la seva vida en funció de les seves experiències. Una decisió que prenguis amb 20 anys, i sigui totalment encertada i que et vagi fantàsticament bé a la vida, però potser als 27 necessitis un altre plantejament. On està el problema? Les experiències són aprenentatges i sempre són vàlids.

Ajudem a desenvolupar entre tots persones amb una confiança plena en les seves potencialitats i que entenguin que la vida és un joc de decisions on el més important és que tu et facis responsable d’aquestes decisions i a partir d’aquí…ja es veurà. No dramatitzem situacions que no són drames.images (4)

Els joves ja veuen el futur prou negre ells sols perquè la resta encara els hi enfosquim encara més. Afegim colors a aquestes situacions, sempre hi ha alternatives. Generalment els problemes tenen més d’una solució i sempre hi ha camins que permeten tornar enrere, girar per agafar un altre, etc. Tot per anar avançant i si en algun moment t’atures, pot anar bé per poder analitzar tot el ventall d’opcions, camins que s’obren davant la teva vista.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Pas del jugador de categoria junior a sènior

Estem parlant d’un salt de categoria poc entès o poc compres pels entrenadors, és un pas molt important,  per l’evolució i maduració com a jugador.

L’evolució del jugador tindrà molt a veure en el camí triat quan acaba l’etapa junior, és una època de canvis constants en la seva vida, comença una majoria d’edat on hi ha dubtes i pors . I en el bàsquet passa el mateix, no només és el pas a una categoria superior sinó a una categoria on es trobaran gent molt més gran, molt més experimentada, molt més dura, molt més exigent i potser molt menys tolerant alhora d’acceptat els errors del “rookie”.629

En aquest pas el paper del entrenador és fonamental,  tenir un equilibri positiu/negatiu amb el jugador i al mateix temps no tallar les ales de la imaginació i creativitat a pista que et dona la virtut de ser el “petit” de l’equip. Aquesta ajuda s’ha de veure tan en els entrenaments com en els partits, minimitzant els aspectes negatius de cara als companys, i corregir-los parlant només amb el jugador en concret. D’aquesta manera aconseguim una millor integració al grup i un reconeixement de part de l’entrenador que transmet seguretat al jugador.

El vestuari pot ser complicat en molts casos i seria bo que l’entrenador parlés amb alguns jugadors experimentats de l’equip perquè recolzessin els joves i d’aquesta manera poder transmetre’ls-hi seguretat tan a fora com dins de la pista.

També un aspecte molt important serà el joc tan diferent que es trobarà al ser Sènior (depèn de la categoria en qüestió),  però en principi el joc serà més tàctic, en molts casos més lent i amb menys possibilitats de sentir-se còmode dins la pista; Ja que ve d’un joc molt més dinàmic i amb moltes més possibilitats de crear, on això també implica més possibilitats de perdre pilota i equivocar-se.  Haurà de memoritzat molt més, integrar una sèrie de jugades i per tan minimitzar els errors que depenent del entrenador el poden portar a la banqueta.  Hi ha moltes variables que el jugador en el seu primer any de majoria d’edat  haurà d’assumir i entendre per  poder comprendre el joc i poder integrar-se dins del grup.

El meu pensament d’aquest pas tan important es basa en el feedback de confiança entrenador/jugador. On l’evolució del jugador no es talli, pugui sentir-se còmode en el seu primer any de sènior i l’entrenador pugui treure un resultat positiu del talent i les capacitats d’aquest. El jugador també ha de tenir molt present que no serà un camí fàcil i ha de ser molt conscient que el primer any, no sempre jugar a una categoria de més nivell obtindrà més beneficis a nivell d’evolució i de créixer com a jugador.

En aquest pas des de casa també ha d’estar molt ben assessorat perquè no ens oblidem que un jugador amb 18 anys no deixa de ser un nen  i el seu procés de maduració necessita un recolzament,  ja que és vital per tal de triar un camí correcte en la seva evolució com a jugador i com a persona.

Per tan diríem que tot és un cercle que engloba 3 parts importants per el jugador: assessorament per part de familiars o gent experimentada,  integració al grup mitjançant jugadors claus i un entrenador de confiança que entengui les virtuts i els defectes de la seva joventut.

Víctor Carrasco

Entrenador de Bàsquet

La confiança

M’he trobat diverses vegades en situacions semblants a aquesta que plantejaré ara. Un nen o una nena es troben davant la situació de fer una activitat concreta que no acaben de controlar del tot bé i que han de realitzar davant de la resta del grup classe, a vegades es tracta d’una activitat voluntària i d’altres no. Llavors decideixen no realitzar-la. Una estona més tard o algun altre dia, la fan sense problemes. Què és el que ha passat entremig?

Normalment quan això passa, sempre hi ha un company o companya del grup classe que et demana saber com l’has convençut/da. La meva resposta és la mateixa sempre: “Jo no l’he convençut/da de res, només li he donat la confiança que necessitava”. Al escoltar la resposta la cara de sorpresa acompanyada de incredulitat no falla. A partir d’aquí, ja pot ser diferent segons el cas.

És cert, jo no l’he convençut/da de res. Bé, sent sincers, ara és certa. Al principi de la meva trajectòria com a mestre si que buscava convèncer. Mai ho he buscat sense un bon motiu darrera, el principal era que tinguessin una nova experiència, però ho buscava.

Per sort pels meus alumnes, això no va durar gaire i vaig preferir buscar altres formes d’aconseguir que superessin problemes que els sorgien. Sempre començava i començo atacant a la paraula problema, traient-li aquesta transcendència que la gent li atorga i fent-la més propera per poder-la situar a la realitat.

Un cop fet això, veure que és allò problemàtic, que ara ja no és un problema, i que no em deixa fer allò que vull o que tinc ganes d’intentar. Un cop escoltat, s’han de buscar solucions. Aquí també he d’admetre que abans, de vegades, les donava jo, però quan vaig tenir la sort de fer de tutor tot un curs vaig veure clar que això no podia ser.

Quan troben la solució ve la millor part: treballar a partir de la seva confiança. Veure exactament què els limita i fer-los veure que tenen recursos suficients per poder-ho fer. El més normal és que dubtin, però ho intenten i de no aconseguir-ho, ho tornen a intentar o busquen una altre solució. Viure amb ells tot aquest procés és fantàstic!

El millor de tot és que aprenen com fer-ho, potser no a la primera, i guanyen confiança en els seus recursos. Això els genera buscar noves experiències i quan no poden superar-les, tenen la confiança necessària i coneixen tant bé els seus recursos que es generen les seves inquietuds i d’aquesta manera arriben a nous aprenentatges, nous recursos per satisfer aquestes inquietuds.

Si treballéssim a partir de la seva confiança, de les seves inquietuds d’aprenentatge i li afegíssim situacions que els reptessin, aconseguiríem un compromís molt més gran dels alumnes en la seva educació.

Igualment hi haurà aspectes educatius importants que s’hauran de treballar més o menys com es fa ara, però sumant el que acabo d’explicar, tot seria diferent.