Entradas

Viure la vida com un gos

Les persones tenim una exagerada tendència a etiquetar el que fan la resta de persones del nostre entorn, principalment les conductes que no ens agraden o no compartim. Cert és que moltes vegades etiquetem una forma d’actuar d’algú de forma negativa portats per l’enveja. Ja ens agradaria fer-ho a nosaltres però no ens atrevim, no som capaços… Al marge d’aquests judicis que ens podem estalviar fàcilment, em crida l’atenció el fet que només destaquem els aspectes negatius de l’etiqueta comparativa que escollim quan existeixen d’altres de positius que també es podrien utilitzar i canviarien el sentit de la frase. Ho explicaré a continuació a partir de l’exemple del gos.

Vagi per davant que m’encanten els gossos però encara no n’he tingut mai cap. El motiu és ben fàcil, a casa sempre hem pensat que els gossos necessiten el seu espai per poder viure tranquil·lament i també has de tenir un temps per poder-los atendre. Ara per ara aquestes condicions per poder tenir la mena de gossos que a mi m’agraden no són possibles. Això si, darrerament comparteixo alguns dies amb un parell de gossos i per aquest motiu he pogut observar i experimentar un parell d’aspectes que comentaré.

1452228_10152010007603151_429207984_n

A qui no li han dit quan l’ha vist tirat al sofà de casa allò de “què estàs gos avui?” o “per què no deixes de fer el gos i fas…” ? O potser nosaltres mateixos ens hem dit allò de “quines ganes que tinc de fer el gos avui”. Personalment m’ho han dit més d’una vegada (tampoc moltes) i m’ho he dit en moments d’activitat mig frenètica i descontrolada o simplement quan em venia de gust. Moltes més vegades ho he sentit dir, sempre amb aquest rerefons que dóna a entendre que podries estar fent alguna altra cosa més productiva.

Compartint el teu temps amb un gos, no una estoneta sinó més d’un dia, pots veure fàcilment dos aspectes molt positius i clarament transferibles a la vida humana que penso que ens aniria molt bé aprendre’ls i aplicar-los.

images (16)

El primer d’ells es poder jugar amb pràcticament qualsevol cosa de forma fàcil. Jugar amb algú i una pilota o un pal, perseguir un ocell que passa per sobre el teu cap o anar a investigar qui és la persona que passa vora el teu territori endut per la curiositat, etc. Si a aquestes opcions li sumes el que pot aportar un altre gos que comparteixi l’espai, les possibilitats de jugar es multipliquen.

El segon és la pau que et transmeten quan estan tranquil·lament estirats. En aquells moments que nosaltres normalment diem que estan fent el gos. Estirats i tranquils descansant per quan arribi el moment d’activar-se i gaudir el màxim de la nova activitat.

Penso que aquests dos aspectes, segurament amb d’altres més personals, són els que fan que molta gent digui que estar amb un gos li canvia l’estat d’ànim ràpidament. I si aquests dos aspectes, ser capaç de jugar fàcilment i transmetre pau i tranquil·litat fins que arriba el moment d’activar-se al màxim, els incorporéssim a les nostres vides? Segurament tots aprofitaríem més el dia a dia i molt probablement seriem més feliços. També ho seria el nostre entorn. Llavors, per què no canviem el significat d’alguna d’aquestes frases típiques i els donem un sentit més positiu?

Us convido a tots a pensar en aquests dos aspectes i a viure una mica més la vida com un gos. Us animeu?

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

On queden els valors?

M’agrada anar a veure partits de bàsquet quan disposo de temps. Els dissabtes al matí són un bon moment per fer-ho. Normalment miro partits de categories petites, com a molt infantils. Veus moltes coses interessants i penso que sempre pots aprendre arreu. A vegades et trobes conductes sorprenents que no encaixen amb el concepte d’esport que tinc. El passat dissabte va ser així.

mafaldamiguelito-copia-2Estava assegut tranquil·lament a l’espera del començament del partit. Tot estava preparat i els equips finalitzaven el seu escalfament. Un nen llençava un triple quan el seu entrenador els crida cap a la banqueta. En aquell moment un home baixa per les escales de la grada situades al meu costat. Crida al nen i li :

–          Eh! I recorda! No li donis la mà a ningú!

Igual de sorprès que vaig quedar-me jo, va quedar-se una mare de l’equip contrari que ho comentava amb la resta de pares que l’acompanyaven.

Finalitza el primer quart del partit i un nen li fa un gest al seu pare perquè no tenia aigua. El pare va ràpidament a comprar-li un parell d’ampolles petites i el crida per passar-li desde la grada. Se les passa i de cop crida:

–          DIGUES ALS TEUS COMPANYS QUE TE LA PASSIN QUAN ESTÀS SOL!!!

Va fer-se un silenci molt incòmode a la grada entre els familiars i acompanyants del mateix equip i del contrari. Per sort no va passar res més destacable durant la resta del partit.coach-yelling

Vaig canviar de camp per veure un altre partit que em cridava l’atenció. Segons vaig entrar al pavelló el primer que vaig escoltar va ser un crit esfereïdor. El crit va resultar ser la forma de comunicar-se de l’entrenador visitant amb els seus jugadors a pràcticament totes les situacions que es van viure durant el partit. Tot el partit va ser un continu de comunicació verbal i no verbal amb una agressivitat desproporcionada que va generar un estat d’ansietat entre els seus jugadors i en l’àrbitre que feia temps que no veia. Ansietat, nervis que van passar-se també a la grada.

Tot just a falta de pocs segons perquè conclogués el partit, l’àrbitre va xiular una falta a favor seu. L’entrenador va posar-se a aplaudir descaradament a l’àrbitre. En aquell moment tots els seus jugadors de banqueta i la gran majoria dels pares acompanyants van posar-se de peu i van aplaudir mirant a l’àrbitre imitant a l’entrenador. Va semblar-me tant lamentable que vaig marxar del camp.

Tota aquesta gent, coneixen els valors de l’esport? Està clar que no i això no es pot permetre dins del nostre esport formatiu. Penso que la gent associa competició a aquestes actituds. Això no és veritat. La competició forma part de la formació i s’ha d’entendre que és un espai indispensable per aconseguir la millor formació possible.  Per mi, la gent que té aquestes conductes no són competidors, ni molt menys formadors. Aquestes conductes són contràries als valors de l’esport.

És un problema greu la manca d’educació esportiva que es veu a la gran majoria de competicions de les diferents disciplines esportives. Però sobretot el més greu és que els principals incidents no els protagonitzen els nens i nenes que estan en formació. Són els adults que els envolten els primers que perden els papers.

L’esport formatiu és una gran tasca, molt enriquidora i generalment agraïda. Però moltes vegades tot el que l’envolta no té gens a veure amb els valors esportius que aquesta iniciació/formació esportiva vol oferir als seus practicants. Això també provoca que l’ambient d’una competició que hauria d’afavorir les bones experiències dels seus practicants i l’exposició del seu talent, es vegi enterbolit per conductes impròpies de gent civilitzada.

On queden els valors? Els valors que no es practiquen no s’assoleixen.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Ser agraït

En temps difícils és quan es veu de veritat a les persones. Al marge de compartir o no aquesta afirmació, penso que com a societat si que podem extreure una sèrie d’aprenentatges sobre nosaltres mateixos que gràcies a aquesta època difícil podem observar. Si després reflexionem i mirem de canviar quelcom ja és un altre tema, però observar i ser conscient d’aquestes actituds per mi és molt important. Un d’aquests aspectes és el fet de ser agraït.grc3a0cies

Penso que cada cop la societat és menys agraïda i segurament ho serà menys en el futur. Això ho dic veient segons quines conductes que he observat. Un exemple podria ser no agrair a la persona que evita que es tanqui la porta de l’ascensor del metro perquè puguis entrar. Estic segur que a molts de vosaltres us vindran situacions observades o protagonitzades al cap on dir o escoltar un Gràcies! us hagués quadrat perfectament. Cada cop ho veig menys. També hi ha situacions provocades per la crisi on algunes persones pretenen que la resta del món els ajudi per obligació i ni tan sols ho agraeixen. No és una obligació però potser si un detall que ajuda. Per sort hi ha gent que si que ho fa.

Per què dic que ho serà menys en el futur? Fàcil. Perquè en moltes d’aquestes conductes que he presenciat estaven presents nens. Perquè també observo situacions a l’escola on als nens i nenes de primària, més dels que sembla, no agraeixen situacions que viuen, esforços que fa la gent, la família, l’escola, etc. per ells/elles. També és cert que de vegades alguns agraeixen en funció de la persona que els ajuda, aspecte que també em fa reflexionar.

Els adults som models i ens hauríem de plantejar quina mena de models som. Penso que un dels aspectes que hauríem de treballar més és la coherència entre el que diem i el que fem. A nivell de modelatge, opino que els grans referents haurien d’ajudar més. A mi no m’agrada el que la societat està acostumada a veure: agraïments a persones per part de famosos quan aquests moren. Un exemple d’això és l’excel·lent carta de Xavi Hernández a Luis Aragonés. Un exemple pels nois joves. Però no es poden fer aquests agraïments abans de que la persona mori? No és cap crítica a Xavi, però penso que a nivell d’aprenentatge i modelatge, aquestes accions serien més profitoses en vida, el seu impacte seria més gran.

Ser agraït és un dels generadors positius que una societat no pot deixar perdre malgrat les dificultats que pugui passar.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Tornar a començar

Amb el començament  del curs escolar pels nens i nenes es completa, pràcticament al cent per cent, la tornada a les activitats més habituals de la societat. És la coneguda tornada a la rutina.

No deixa de sorprendrem que això ho marqui l’educació. Un sector, que juntament amb la resta de sectors que conformen la cultura, és menystingut de forma constant. Els mitjans informatius veuen a l’educació com allò que els hi omple uns dos minuts cada vegada que torna a l’activitat o la para o allò que massa sovint pateix una nova reglamentació per tal de millorar-lo, teòricament. Aquesta és la presencia educativa als mitjans. Això si, tots s’omplen la boca amb la importància de l’educació per la societat.

La societat necessita canvis. Aquests canvis no els faran els polítics de cap partit existent o futur. Aquestes persones que no volen canvis reals no donaran al sector educatiu els mitjans necessaris per realitzar la seva funció social, a no ser que els serveixi per perpetuar els seus privilegis.

Malgrat això, és necessiten canvis i cada cop són més visibles. Per sort cada vegada més gent veu clarament la imatge social que es transmet, ja sigui a nivell local, estatal o internacional. Aquests canvis els hem de fer la gran majoria i per això es necessita implicació màxima en allò que cada persona faci no deixar el canvi social en mans exclusives del sector educatiu.

Llavors toca enfocar la tornada a l’activitat d’una forma proactiva, revitalitzant. Una nova oportunitat per anar canviant el nostre present. Donant el màxim cada vegada, vivint plenament cada dia (no m’agrada gaire això de com si fos l’últim li manca il·lusió pel meu gust). És un canvi de pensament, d’emocions i de conductes. I així si que podrem transmetre positivisme social. Descobrirem noves necessites que reclamarem siguin satisfetes i forçarem a que deixin que l’educació i la cultura en ajudin a cobrir-les.

Estic segur que a molts de nosaltres, en arribar aquestes dates, ens ve al cap la cançoneta de l’anunci que finalitzarà aquest post. Com ens ho prenem depèn de nosaltres. Un pal de vida a la que tornem per la força o una oportunitat de continuar tenint o agafar definitivament les regnes de la nostra vida, enriquits però no limitats per les experiències viscudes.

Al marge de la cursileria de l’anunci quedeu-vos amb la il·lusió que representen els nens i les nenes i mireu les vostres activitats diàries amb altres ulls.