Entradas

Cooperar en Educació Física?

En aquest article faré una reflexió sobre algunes de les coses que em passen pel cap quan penso en educació física cooperativa.

Primer potser parlar d’on prové el meu interès per ella. Doncs de les ganes de prova coses noves,de no quedar-me amb el que he fet sempre, i de les meves dues parelles, la de feina i la de casa, que resulta que es van apuntar a un curs d’educació física cooperativa juntes. Un cop fet, tot va canviar, allò els va obrir nous horitzons i em van arrossegar a provar allò tan genial que havien fet. I, resulta que en ganxa.

D’allò en fa 5 anys, ara els dubtes del principi (que més endavant us descric), són simplement, incerteses d’allò que no coneixes i poc a poc vaig impregnant la meva forma de ser educador d’una filosofia que ara mateix és per mi, indispensable .

Jo entenc  la cooperació com un procés( i no com el producte), és quelcom aplicable a qualsevol moment o activitat, és diàleg, és anar posant contínuament gotes dins el got de l’alumne per desenvolupar, bàsicament, dues de les competències bàsiques més importants: la que ens permet viure i conviure amb els altres, social i ciutadana; i la que ens proporcionarà creixement personal en l’àmbit que vulguem en un futur, aprendre a aprendre.

El meu procés de transformació com a mestre ha estat, com he dit, ple de dubtes, amb fracassos i èxits, però sobretot m’ha ajudat a desenvolupar una educació física (al meu entendre) on l’alumne i el seu procés d’aprenentatge són inclosos sigui quin sigui el nivell, el ritme o les capacitats, ja que ells són el centre.

DUBTES inicials

dubtesEls alumnes xerren molt, però on milloren? L’evolució existeix en tots els casos. Pot donar-se el cas que. Per aquells que ja dominen l’activitat, se’ls fa indispensable revisar contínuament el que saben per poder-ho explicar (passar del no-sé-que-sé al sé-que-sé) als companys que tenen més dificultats. I aquells que no dominen, tenen un camí tan gran per recórrer que la millora està assegurada, i reben els estímuls dels companys, aprenent dels teus iguals, sempre és més fàcil. A més a més, el diàleg que es produeix, és l’autèntic aprenentatge i la forma de desenvolupar les competències d’aprendre a aprendre i social i ciutadania.

Aquell tipus d’alumnat que distorsiona queda amagat dins el grup o bé acaba fent treballar malament al grup. Que funciona amb les metodologies habituals? Quan el castiguem fora de classe, aprèn algo (si més no, no molesta) i quan crida l’atenció davant el silenci de la classe, aporta algo. Doncs perquè no provar, una metodologia on seran els companys amb qui es repartiran la feina (i no serà el pesat del profe), on podran tenir importància les seves aportacions i on estarà inclòs dins un petit grup que dependrà també del que ell faci per assolir l’objectiu? Es sentirà important, estarà només en petit grup, tindrà les feines que es pactin amb els altres, agafarà responsabilitat.

I la competició què? En les nostres classes la competició segueix existint, en els esports d’oposició bé has d’enfrontar-te a un altre. El fet és convertir l’objectiu. Deixar de banda guanyar i arribar fer allò que més ens  convingui per la millora personal i de l’equip, de manera que si es guanya bé i si es perd haguem millorat el màxim possible.

 

FRACASSOS

fracas

He començat i no hi ha manera. El diàleg és una habilitat que no és fàcil de dominar, només cal veure els polítics o els claustres de moltes escoles que són un galliner i on costa que s’escoltin uns als altres. Aquesta és la base, escoltar el que diu l’altre i no voler imposar la teva raó, pensant que és absoluta. Això, evidentment, requereix temps i pràctica, però l’alumnat és molt més flexible del que pensem i s’adapten.

No tinc temps d’omplir l’avaluació del dossier. He creat un superdossier per cada sessió amb un munt d’aspectes motivacionals i d’autoavalaució, coavaluació o avaluació de la feina del grup. He acabat descobrint que el més important de l’avaluació és la reflexió que l’alumne fa sobre l’acció, i que és això el que provoca aprenentatge. Si aquesta reflexió és en grup aporta el plus dels companys. Així que, no cal buscar la fórmula definitiva, sent capaç de provocar reflexió en els alumnes i reformulació de les accions per fer-les millor ni ha prou.  Una de les moltes formes de fer-ho: el dossier de treball senzill.

ÈXITS

exits-cooperatiusL’alumnat té una flexibilitat molt gran, en tots els sentits i això afavoreix el nostre treball. Amb el pas del temps vas veient que molts dels problemes del principi ja no existeixen, s’han habituat a parlar, a pactar tasques, a revisar i millorar accions, a organitzar-se i realitzar les feines assignades, amb participació de tots, acceptant les capacitats de tots siguin quines siguin… això per mi no té preu. Evidentment, que no tot són flors i violes, però creure en el que fas és bàsic i tinc la sort, com he dit al principi d’estar envoltat de gent que també creu en l’educació física cooperativa i tot és molt més fàcil.

LA MEVA EDUCACIÓ FÍSICA COOPERATIVA

Finalment, exposar el que jo intento transmetre en les sessions de l’àrea d’educació física:

  • Diàleg intergrup i el pacte constant. Per realitzar les tasques tots hem d’estar-hi d’acord i tots hem de poder-les realitzar en el màxim grau personal. Així que cal conèixer i acceptar les possibilitats pròpies i les dels altres, alhora que construir accions inclusives on tots aportem i tots evolucionem.
  • Avaluació constant de les accions individuals i de grup, per buscar noves maneres de fer, i millorar les properes execucions.
  • Fer que l’alumnat cregui que la seva millora, afecta al grup, fent-lo crèixer. I que qualsevol millora de l’equip o d’algun membre del grup, desenvolupa algun aspecte seu.
  • Interiorització del concepte compromís personal i de grup, fent molt visibles les conseqüències de mantenir-los o trencar-los.

Des que estic treballant amb aquesta filosofia, he pogut observar com l’aprenentatge cooperatiu és una forma d’incloure capacitats diferents entorn un mateix objectiu, ja que la interdependència positiva i la responsabilitat individual i grupal  fan que les diferències siguin vistes com a possibilitats no com a barreres.

Segurament , la fórmula no s’acull als canons definits per Johnson y Johnson (1997) y Johnson, Johnson y Holubec (1999), però si que aporta als alumnes el valor de la cooperació, a partir del treball de diàleg, acceptació dels altres, assoliment de responsabilitats individuals i grupals i la lluita per assolir de la millora manera possible un objectiu comú.

Xevi López

Mestre d’Educació Física i Entrenador de Bàsquet.

Fins a on arriba la nostra implicació i el nostre compromís?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “Cadena de favores” i ho fem amb aquesta pregunta: fins on ha d’arribar la nostra implicació i el nostre compromís?

La part heroica de la pel·lícula “Cadena de favores” és que el noi acaba donant la vida per la seva idea. Per ajudar i defensar a un company de l’escola acaba rebent una ganivetada que finalment resulta mortal.

Possiblement la pel·lícula podria haver acabat d’una altra manera, perquè no sempre cal morir per fer el bé, però sí donar la vida. Tanmateix, aquest fet expressa el dramatisme de l’existència humana ja que per canviar les coses, per canviar-se a un mateix, per ser millors persones i créixer, cal que ens impliquem no una miqueta, ni un cert temps, ni en alguns aspectes; cal que ens impliquem del tot, sinó els canvis són impossibles.

rugby-1210846_1280

Certament la idea de la cadena és fràgil. Tan aviat com obres el cor a algú la idea funciona, però quan el tanques d’alguna manera llavors la idea mor. És així de fràgil. Com es podria fer perquè aquesta idea fos més efectiva i perdurable? Com disminuir les possibilitats de què la idea es dilueixi i la gent abandoni?

Fer favors als altres fa que ens sentim bé amb nosaltres mateixos, però quin és l’impacte real en les persones? Es necessita molt més que un gran favor per arreglar una persona, es necessita molt més que una cadena de favors per canviar el món.

Quan la majoria de persones estan absorvides per la subsistència i pels seus problemes, quin marge queda per viure fent grans favors a canvi de res? I quan tot al voltant fomenta el conformisme, l’alineació i la mediocritat, com fer perquè les persones segueixin creixent?

Jo diria que somniant coses grans, començant per les coses petites! No posant límits a la quantitat de persones que podem ajudar, ni als nostres somnis. Com més ajudem més guanya tothom. Fes-nos un sistema de metes progressives, de recompenses i de reconeixements que ens mantinguin enfocats i motivats; així anirem creixent com a persones amb hàbits i valors autèntics. Ajudar a què les persones s’ajudin a elles mateixes; ensenyar als altres a ajudar-se a ells mateixos i a trobar l’autolideratge que porten a dins; i així fins a l’infinit.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:00- 20:11)

Albert Valldosera

Coach

Compromís amb tu mateix

Hi ha una cosa que cada cop que li comento a algú li costa creure’s. A alguns els hi costa moltíssim fins i tot després d’explicar-los-hi alguns exemples que conec. Quan parles de compromís a l’hora de fer les coses, al comportar-te com un autèntic professional de la teva feina, sigui quina sigui la que facis, … La gent no es creu que realment les persones no es comprometin amb allò que fan o diuen. Però quan parlem de tenir compromís amb un mateix és quan ja tot perd el seu nord.

Seré jo i la meva forma de veure i fer les coses, les meves experiències que per més que de tant en quan em porti algun pal que d’altre continuen fent-me actuar amb una base de compromís per mi mateix i pel que faig molt important. Això fa que per més casos de persones que no es comprometen amb allò que fan, allò que diuen però que sobretot no es comprometen amb ells mateixos i amb les seves pròpies decisions no deixi de sorprendrem.

El que més amb crida són algunes persones que són capaces de tenir un compromís amb la resta com poden ser activitats de voluntariat social però són incapaces de mantenir-lo quan es tracta de quelcom que només els afecta a ells, o com a mínim així ho entenen. Bé, realment no em sorprèn. Per a molts és molt més fàcil viure donant una imatge a la resta, fins i tot una imatge exemplar i admirable, tot i que després, cara endins, no compleixen res del que fa referència a ells.  S’amaguen sota aquesta cuirassa modèlica. Potser és que no serveix de res, això d’estar compromès amb un mateix.

images4

Però vet aquí que arriba un moment en el que allò que no fas per tu, aquell compromís amb tu mateix, segurament un dels més fàcils de realitzar que t’hagis dit, no el faràs, com és habitual en tu i tota la resta es veurà afectat. I ara què? Els dubtes s’estendran sense parar i sense que et donis compte. La teva imatge, el teu entorn se n’anirà en orris en un moment. Tot caurà com un castell de cartes emportat pel vent. Així com si res.

No caurà perquè tot el que hagis fet no valgui la pena o no t’hagi suposat un esforç. Caurà bàsicament perquè tot el que creix d’una persona no compromesa amb ella mateixa és dèbil, no té fonaments que l’aguantin. I ningú voldrà quedar-se a ajudar-te a aguantar i evitar que caigui, no hi haurà confiança en la vostra relació ja que no et reconeixeran.

Pren consciència i sigues conseqüent amb allò que et dius a tu mateix ja que són compromisos que actuen com a base per a tota la resta de coses que fas i faràs al llarg de la teva existència. A més reforçaran les teves accions davant la resta, tot i que això no serà tant important per tu ja que el principal és no fallar-te a tu mateix. La resta, ja vindrà o no. Tu decideixes en funció del teu compromís amb tu mateix i la teva vida.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

 

La confiança

M’he trobat diverses vegades en situacions semblants a aquesta que plantejaré ara. Un nen o una nena es troben davant la situació de fer una activitat concreta que no acaben de controlar del tot bé i que han de realitzar davant de la resta del grup classe, a vegades es tracta d’una activitat voluntària i d’altres no. Llavors decideixen no realitzar-la. Una estona més tard o algun altre dia, la fan sense problemes. Què és el que ha passat entremig?

Normalment quan això passa, sempre hi ha un company o companya del grup classe que et demana saber com l’has convençut/da. La meva resposta és la mateixa sempre: “Jo no l’he convençut/da de res, només li he donat la confiança que necessitava”. Al escoltar la resposta la cara de sorpresa acompanyada de incredulitat no falla. A partir d’aquí, ja pot ser diferent segons el cas.

És cert, jo no l’he convençut/da de res. Bé, sent sincers, ara és certa. Al principi de la meva trajectòria com a mestre si que buscava convèncer. Mai ho he buscat sense un bon motiu darrera, el principal era que tinguessin una nova experiència, però ho buscava.

Per sort pels meus alumnes, això no va durar gaire i vaig preferir buscar altres formes d’aconseguir que superessin problemes que els sorgien. Sempre començava i començo atacant a la paraula problema, traient-li aquesta transcendència que la gent li atorga i fent-la més propera per poder-la situar a la realitat.

Un cop fet això, veure que és allò problemàtic, que ara ja no és un problema, i que no em deixa fer allò que vull o que tinc ganes d’intentar. Un cop escoltat, s’han de buscar solucions. Aquí també he d’admetre que abans, de vegades, les donava jo, però quan vaig tenir la sort de fer de tutor tot un curs vaig veure clar que això no podia ser.

Quan troben la solució ve la millor part: treballar a partir de la seva confiança. Veure exactament què els limita i fer-los veure que tenen recursos suficients per poder-ho fer. El més normal és que dubtin, però ho intenten i de no aconseguir-ho, ho tornen a intentar o busquen una altre solució. Viure amb ells tot aquest procés és fantàstic!

El millor de tot és que aprenen com fer-ho, potser no a la primera, i guanyen confiança en els seus recursos. Això els genera buscar noves experiències i quan no poden superar-les, tenen la confiança necessària i coneixen tant bé els seus recursos que es generen les seves inquietuds i d’aquesta manera arriben a nous aprenentatges, nous recursos per satisfer aquestes inquietuds.

Si treballéssim a partir de la seva confiança, de les seves inquietuds d’aprenentatge i li afegíssim situacions que els reptessin, aconseguiríem un compromís molt més gran dels alumnes en la seva educació.

Igualment hi haurà aspectes educatius importants que s’hauran de treballar més o menys com es fa ara, però sumant el que acabo d’explicar, tot seria diferent.