Entradas

Fins a on arriba la nostra implicació i el nostre compromís?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “Cadena de favores” i ho fem amb aquesta pregunta: fins on ha d’arribar la nostra implicació i el nostre compromís?

La part heroica de la pel·lícula “Cadena de favores” és que el noi acaba donant la vida per la seva idea. Per ajudar i defensar a un company de l’escola acaba rebent una ganivetada que finalment resulta mortal.

Possiblement la pel·lícula podria haver acabat d’una altra manera, perquè no sempre cal morir per fer el bé, però sí donar la vida. Tanmateix, aquest fet expressa el dramatisme de l’existència humana ja que per canviar les coses, per canviar-se a un mateix, per ser millors persones i créixer, cal que ens impliquem no una miqueta, ni un cert temps, ni en alguns aspectes; cal que ens impliquem del tot, sinó els canvis són impossibles.

rugby-1210846_1280

Certament la idea de la cadena és fràgil. Tan aviat com obres el cor a algú la idea funciona, però quan el tanques d’alguna manera llavors la idea mor. És així de fràgil. Com es podria fer perquè aquesta idea fos més efectiva i perdurable? Com disminuir les possibilitats de què la idea es dilueixi i la gent abandoni?

Fer favors als altres fa que ens sentim bé amb nosaltres mateixos, però quin és l’impacte real en les persones? Es necessita molt més que un gran favor per arreglar una persona, es necessita molt més que una cadena de favors per canviar el món.

Quan la majoria de persones estan absorvides per la subsistència i pels seus problemes, quin marge queda per viure fent grans favors a canvi de res? I quan tot al voltant fomenta el conformisme, l’alineació i la mediocritat, com fer perquè les persones segueixin creixent?

Jo diria que somniant coses grans, començant per les coses petites! No posant límits a la quantitat de persones que podem ajudar, ni als nostres somnis. Com més ajudem més guanya tothom. Fes-nos un sistema de metes progressives, de recompenses i de reconeixements que ens mantinguin enfocats i motivats; així anirem creixent com a persones amb hàbits i valors autèntics. Ajudar a què les persones s’ajudin a elles mateixes; ensenyar als altres a ajudar-se a ells mateixos i a trobar l’autolideratge que porten a dins; i així fins a l’infinit.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:00- 20:11)

Albert Valldosera

Coach

35 anys fent el mateix

Recordo converses de mons pares amb familiars quan jo era petit i els meus germans i d’altres familiars  anaven a començar a estudiar a la universitat o s’apropaven a aquesta etapa de la vida. Tots deien més o menys el mateix i tenien les mateixes expectatives. Estudiar alguna cosa que després els proporcionés una feina al acabar el estudis i poder viure la resta de la vida tranquil. Aquesta és la forma de pensar habitual de la seva generació.

Avui dia això no és així. Poques són les feines que poden assegurar una estabilitat al llarg de molts anys, al llarg d’uns 35 anys com a mínim (per norma general) fins arribar a la jubilació. La societat canvia sense parar i sense tenir gaire clar cap a on va. Les necessitats de les persones i les feines que aquestes realitzen també ho fan, per descomptat.

MUNCH

Davant d’aquesta situació, potser plantejar-se un objectiu com trobar una feina per la resta de la vida passa a convertir-se en un objectiu massa ambiciós o fins i tot pràcticament impossible. Tenir aquest desig pot originar fàcilment situacions d’estrés i/o ansietat.

És cert que una persona pot treballar tota la seva vida al mateix lloc de feina, segons el sector al que es dediqui. També és cert que segons l’activitat professional que sigui i sobretot si aquesta és una de constant desgast psicològic, pensar que serà per la resta de vida professional tampoc ajuda gaire.

L’activitat professional d’un és una part de la seva vida, important com a mínim en quant al temps que li destinem. Viure-la en present és imprescindible per poder-la valorar sense magnificar-la ni menystenir-la. S’ha de projectar en el futur però aquesta projecció dependrà de la feina i el seu sector laboral. En general, projectar-la més enllà de 10 anys és molt arriscat ja que els canvis es produeixen contínuament.

Els canvis a la situació laboral són habituals. La forma d’afrontar-los és la que ens marcarà el nostre futur professional. No s’ha de tenir por d’ells però tampoc canviar per canviar generant-te un excés d’incertesa que finalment pugui amb tu i acabis acceptant qualsevol feina per tal de respirar econòmicament.

Els canvis són reptes i s’han de valorar i viure com a tals. Sabent que existeix un risc i sent conscient d’ell. Però per sobre de tot, prenent la decisió amb seguretat per afrontar tot el que pugui esdevenir-se. D’aquesta forma tot serà més assumible.

Sempre que sigui possible, és un el que ha de decidir si s’està 35 anys fent el mateix o si en aquests anys fa 5 feines diferents. Si el canvi es provocat, no serveix de res viure en el passat. Qui sap, potser t’han donat l’empenta que necessitaves per canviar la teva vida laboral. Tot dependrà de la teva percepció i de com decideixis afrontar la situació. Solucions sempre n’hi ha.

Daniel Barreña

Coach esportiu i educatiu

@dbarresi5

Tornar a començar

Amb el començament  del curs escolar pels nens i nenes es completa, pràcticament al cent per cent, la tornada a les activitats més habituals de la societat. És la coneguda tornada a la rutina.

No deixa de sorprendrem que això ho marqui l’educació. Un sector, que juntament amb la resta de sectors que conformen la cultura, és menystingut de forma constant. Els mitjans informatius veuen a l’educació com allò que els hi omple uns dos minuts cada vegada que torna a l’activitat o la para o allò que massa sovint pateix una nova reglamentació per tal de millorar-lo, teòricament. Aquesta és la presencia educativa als mitjans. Això si, tots s’omplen la boca amb la importància de l’educació per la societat.

La societat necessita canvis. Aquests canvis no els faran els polítics de cap partit existent o futur. Aquestes persones que no volen canvis reals no donaran al sector educatiu els mitjans necessaris per realitzar la seva funció social, a no ser que els serveixi per perpetuar els seus privilegis.

Malgrat això, és necessiten canvis i cada cop són més visibles. Per sort cada vegada més gent veu clarament la imatge social que es transmet, ja sigui a nivell local, estatal o internacional. Aquests canvis els hem de fer la gran majoria i per això es necessita implicació màxima en allò que cada persona faci no deixar el canvi social en mans exclusives del sector educatiu.

Llavors toca enfocar la tornada a l’activitat d’una forma proactiva, revitalitzant. Una nova oportunitat per anar canviant el nostre present. Donant el màxim cada vegada, vivint plenament cada dia (no m’agrada gaire això de com si fos l’últim li manca il·lusió pel meu gust). És un canvi de pensament, d’emocions i de conductes. I així si que podrem transmetre positivisme social. Descobrirem noves necessites que reclamarem siguin satisfetes i forçarem a que deixin que l’educació i la cultura en ajudin a cobrir-les.

Estic segur que a molts de nosaltres, en arribar aquestes dates, ens ve al cap la cançoneta de l’anunci que finalitzarà aquest post. Com ens ho prenem depèn de nosaltres. Un pal de vida a la que tornem per la força o una oportunitat de continuar tenint o agafar definitivament les regnes de la nostra vida, enriquits però no limitats per les experiències viscudes.

Al marge de la cursileria de l’anunci quedeu-vos amb la il·lusió que representen els nens i les nenes i mireu les vostres activitats diàries amb altres ulls.