Entradas

Amb ganes

“És curiós però com més entreno més sort tinc als partits”

Genial frase de Gary Player , ex-golfista professional, per començar un escrit que pretén animar a qui ho llegeixi.

Sóc en Pau, tinc 27 anys i visc a Barcelona. Actualment em trobo davant d’un dels majors reptes de la meva vida, un projecte personal. Com la resta d’amics i companys de la meva generació m’he trobat en una època en la que tot és complicat en el món professional. Tot i estar preparat, les oportunitats d’una bona feina són escasses i la motivació per altres és molt baixa. Davant d’aquesta situació he decidit emprendre un camí que no serà fàcil però segur que m’aportarà moltíssimes experiències.Start Straight for sun

Com en el bàsquet, a vegades enganxes una mala ratxa i les coses no et surten bé, però hi ha un element que mai pot faltar per tirar endavant , les ganes. S’han de fer les coses amb ganes, amb il·lusió, si no, en el món tant competitiu en el que estem se’ns menjaran. Està ple de bons jugadors.

Les ganes, tot i semblar que sigui fàcil tenir-les, hi ha moments que se’t van treien. Quan no veus resultats, quan es complica una planificació que tenies feta, un canvi de rumb… La mateixa sensació que tens quan falles varis tirs seguits en un partit. Aquests moments són els que et posen a prova, els que et fan veure si realment val la pena tot l’esforç que estàs fent. Has de ser capaç de tenir el cap fred, valorar la situació i tornar a carregar-te d’energia per aconseguir el teu objectiu.

Ets tu i només tu, ni els teus amics, ni la família, ni els companys d’equip, només tu, el responsable dels teus èxits i dels teus fracassos. Només tu saps si has posat les ganes suficients per jugar el partit. No sempre es guanyen els partits ni les lligues, però si entrenes i jugues amb ganes, donant-ho tot, et convertiràs en millor professional i adquiriràs valor per les teves capacitats i les teves experiències i, al final, acabaràs formant part d’un equip guanyador. Amb actitud i ganes passaràs a tenir més valor que altres professionals amb més talent, millor tir o més salt que tu.vaso medio lleno

Gestionar els bons moments és relativament fàcil ja que hi ha una predisposició general a seguir amb el bon ambient. Gestionar una mala ratxa és el que et fa aprendre, el que et permet no cometre l’error una altra vegada i el que et t’ensenya a optimitzar esforços en un futur. Com deia el bo d’en Michael Jordan “he fracassat una vegada rere l’altra a la meva vida i és per això que tinc èxit” i “puc acceptar el fracàs però no puc acceptar el no intentar-ho”.

Així que, si no esteu fent allò que us agrada us animo a fer-ho, i si ja esteu dedicant-vos a les vostres passions només m’atreveixo a donar-vos un consell, entreneu dur, treballeu les hores que siguin necessàries i mantingueu sempre les ganes.

Ens veiem per la vida i per les pistes.

Pau Gil Fornaguera

Co-Founder i Project Manager del 7dos.

www.7dos.org

També Jugador de Bàsquet 🙂

 

La importància dels vincles

Segur que alguna vegada t’ha passat que tens un conjunt d’idees, de pensaments desendreçats, de sensacions…i de cop llegeixes i escoltes algú que està dient allò que tens a dins però posant-hi un ordre i les paraules correctes. Això és el que em va passar quan vaig veure i escoltar per primer cop aquest vídeo de Rita Pierson. Va ser com un: jo vull ser així sempre! Us explicaré perquè em semblen tan fascinants les seves paraules:

  1. La connexió humana: té molta raó quan diu que mai en parlem. Passes per una facultat i absolutament cap professor et diu que allò més elemental i alhora més important és crear vincles amb els teus alumnes. Ningú et parla de construir una xarxa on tots i totes ens hi trobem a gust: mares, pares, mestres, personal no docent, alumnes… Ens formen per a saber ensenyar (representa) però ningú et diu que els comportaments que adoptes i les paraules que pronuncies poden tenir un efecte preciós o un devastador. 
  2. Com aprenem? Si et demano que recordis un referent de quan eres petit o petita, algú que en certa manera et va canviar el prisma amb el qual mires o et va treure en fora petites molèsties que portaves a dins o et va fer estimar les matemàtiques perquè et va obrir un món nou de preguntes…si recordes a aquesta persona dubto que diguis: era un gran docent perquè utilitzava com a recurs…(el que sigui). Segurament diràs, em va fer estimar tal o em va escoltar quan ho vaig necessitar o era un friqui de la seva assignatura…!  què tenen en comú aquests atributs? L’ENTUSIASME. Aprenem si ens emocionem, el nostre cervell funciona així, no és cap faula, és neurociència. Si als infants se’ls hi desperta la curiositat les preguntes, els dubtes, els plantejaments, les solucions…en definitiva, el pensament divergent surt sol. Nosaltres, els mestres, som allà per il·luminar aquell indret de curiositat però l’aprenentatge ve d’ells. No anem a l’escola a transmetre coneixements anem a transmetre PASSIÓ per APRENDRE i els nens no aprenen d’algú que no els hi agrada i precisament no els hi agrada perquè no els escolta, no els motiva i no els estima. 
  3. Emocions: “Demana perdó a un nen i el deixaràs en xoc” , aquesta frase l’havia dit algun cop molt abans de veure aquesta xerrada. I és així. Els nens/es veuen l’adult com aquell competent, que és allà perquè sap, que sap més, que no s’equivoca perquè vivim en una societat on l’error és un càstig, una cosa lletja que cal tapar ràpid. Doncs no! Venim a la vida a aprendre i la manera com s’aprèn és cagant-la una vegada i una altra i NO M’ESTIC EQUIVOCANT, ESTIC APRENENT! D’altra banda, si m’equivoco amb alguna persona o tinc un comportament inadequat que fa mal és important que rectifiqui, que m’empassi l’orgull i digui HO SENTO MOLT i sabeu? NO PASSA RES! Els infants han d’aprendre això, a dir-ho amb el cor a assumir l’error…que s’acabi ja el moment “Pau, digues perdó” i en Pau “perdó” així ràpid sense mirar, sense sentir…aquest perdó no val per res! 

Relacionat amb les emocions, en un moment la Rita parla de “com puc augmentar la seva autoestima i alhora el seu rendiment acadèmic?”. Personalment, aquí està la clau de tot, si aconsegueixes que un nen se senti gran, valuós, valorat…aprendrà! És impossible que no ho faci! Tots i totes hem tingut grups difícils, alumnat que parteix des de baix de tot i els hi hem fet adaptacions…això està molt bé, certament és evident que hi ha infants que ho necessiten però MAI s’ha d’oblidar que allò que necessita el nen ÉS UN CAMPIÓ, ÉS AQUELL ADULT QUE ESTÀ ALLÀ CREIENT QUE HO ACONSEGUIRÀ!

SIGUEU EL CAMPIÓ DE TANTES PERSONETES COM PODEU, HEM NASCUT PER MARCAR AQUESTA DIFERÈNCIA!

Anna Mercader

Mestra

L’esport d’avui dia

L’esport professional, i quant més professional encara més, és la llei de la selva. L’únic que importa és guanyar, per sobre dels valors suposadament lligats a l’esport com esportivitat, salut de l’esportista, respecte a l’àrbitre i al rival, etc. Apareixen llavors, tristament, el dopatge, les primes a tercers, les picabaralles entre rivals o companys d’equip, els insults, la violència i un llarg etcètera.technical_foul

Ara bé, un altre cosa és (o hauria de ser) l’altre esport, que en realitat és el majoritari: el no professional. La naturalesa d’aquestes competicions hauria de fomentar els valors positius que hem dit, però veiem com s’estan encomanant de l’esport superprofessional i la seva competitivitat mal entesa. S’està transformant també en una sèrie de competicions on l’únic que importa és guanyar, bé sigui fent trampes, passant per sobre del rival i insultant i pressionant a qui calgui, tant se val.

Aquest és, per exemple, el dia a dia que visc com a entrenador de bàsquet. I el cas és encara més greu perquè em refereixo ara a l’esport no només no professional sinó de categories inferiors, aquell que practiquen nens i adolescents. Aquí tractem d’esportistes que s’estan formant a més i per sobre de tot com a persones, i per això és encara més important inculcar aquells valors que dèiem. Per experiència, he vist com des del primer any que competeixen, els partits dels més petits desborden tensió, picabaralles entre pares i entre nens i insults a l’àrbitre.

Per tot això, crec que a la gent de l’esport en general ens cal una reflexió i un replantejament en el nostre punt de vista vers la competició. Personalment, crec que hauríem de primar el fet d’aprendre, de ser cada dia millors, de pensar més en l’equip, de respectar les lleis i les persones. Perquè, no hem d’oblidar-ho, l’esport és una disciplina enquadrada al Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. I avui en dia, el nostre esport genera de tot menys cultura.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet