Sabem veure la diferència entre estar sols i sentir-se sols?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull parlar sobre la soledat: sabem veure la diferència entre estar sol i sentir-se sol?

Estar sol o sentir-se sol no és el mateix encara que ho pugui semblar. La soledat (estar sol) sovint és necessària per a reflexionar, pensar, treballar. Estar sols ens permet estar en silenci i des del silenci tenim l’oportunitat de reorganitzar-nos per dins i d’escoltar allò més profund del nostre cor. A més a més a vegades no hi ha una altra opció que anar sol o fer sol alguna cosa perquè no sempre podem anar acompanyats a la vida.

soledad

Però estar sol és ben diferent de sentir-se sol. Sentir-se sol és una d’aquelles experiències dures a la vida, sobretot si es perllonga en el temps. És arribar a casa i tenir la sensació de què les parets et cauen a sobre. És anar pel carrer i pensar que ningú t’espera enlloc. És un sentiment que a vegades arriba a la vida de les persones sense saber ben bé com hi ha arribat.

A més a més, aquest sentiment de soledat pot sorgir estant envoltat de persones. Perquè sentir-se sol o acompanyat no depèn de si tenim moltes o poques persones al nostre entorn, sinó del grau de sintonia, d’acolliment, de comunicació que hi hagi i sobretot sobretot de la nostra situació interior (ho remarco perquè diria que això últim és determinant en la majoria dels casos). I això pot canviar segons les circumstàncies de la vida.

Quan un se sent sol perquè està trist o perquè pateix per alguna cosa, una veu amiga, una estoneta de contacte humà, pot significar molt. Segur que en tenim experiència! Algú amb qui podem compartir íntimament les nostres alegries i les penes que portem a dins. Algú que ens escolti sense esperar res a canvi…

Avui en dia hi ha una autèntica por no només a sentir-se sol, sinó a estar sol. Es busca fer coses sense parar, no pensar massa, connectar-se contínuament a les xarxes socials, tenir el mòbil a la mà a la mínima que no fem res, sentir soroll, veure la tele… I tot per evitar estar sols amb nosaltres mateixos, cosa que ens faria un gran bé.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (21:08- 25:22)

Albert Valldosera

Coach

Volem domesticar les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un pregunta referent a les nostres relacions personals: volem domesticar les persones que ens envolten?

Avui plantejo aquesta qüestió perquè existeix un perill en les relacions personals que és el de voler “domesticar” els altres i fer-los o voler fer-los a la nostra mesura, segons la nostra manera de veure les coses. Així, voldríem que fessin allò que nosaltres volem, que opinessin el mateix que nosaltres, que veiessin les coses de la mateixa manera… En certa manera es pot comprendre que passi això perquè en el fons és una forma de buscar seguretats, però si ho pensem una miqueta és un flac favor que serveix per a ben poca cosa i que empobreix les relacions.

Una cosa diferent és el fet d’ajudar-nos a ser millors els uns als altres. Quan hi ha una relació de confiança (amics, parella, companys) hem de poder corregir-nos mútuament els defectes per ajudar-nos a créixer com a persones. Dir-nos les coses amb respecte, obrir noves perspectives, comunicar els diversos punts de vista i els sentiments forma part d’una relació sana. I és molt d’agrair quan algú de des l’estimació ens fa veure algun aspecte que podem millorar. Tot i que en un primer moment ens pot picar una mica el nostre ego; en el fons, és una de les mostres d’estimació per excel·lència.

Tanmateix, no ajudem quan volem domesticar i dominar els altres; quan els limitem a la nostra mesura. Hem de deixar ser cadascú! I amb això no vull defensar de cap manera aquella expressió que considero tan conformista: “és que jo sóc així”. Perquè darrera d’aquestes paraules sovint s’emparen un munt de mediocritats, faltes d’educació i de respecte, mal caràcter, egoisme, etc, etc, etc. Cal eixamplar horitzons i motivar per a què lliurement cadascun de nosaltres desitgem créixer i ser millors. Per a què siguem la millor versió de nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:18- 27:19)

Albert Valldosera

Coach

El príncep i el criat: sabem veure la part positiva d’allò que ens succeeix?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un dilema a través d’un conte: sabem veure la part positiva d’allò que ens succeeix?

El conte diu així: Una vegada hi havia un príncep que estava caçant al bosc amb el seu criat. I en un moment que es va distreure, va caure i es va fer mal a la mà. Llavors va començar a queixar-se: “Quina desgràcia la meva!” El seu criat li va respondre: “No digueu això, senyor. Mai no sabem si una cosa ens succeeix per a bé o per a mal”.

principe

Al príncep no li va agradar aquesta resposta del criat. Es va enfurismar i el va tirar a dins d’un pou sec que hi havia al bosc i va continuar caminant tot sol. En aquestes, es troba amb un grup de salvatges que el van fer presoner perquè anaven a oferir un sacrifici al seu déu i van pensar que aquest els enviava la víctima.

Però quan l’anaven a sacrificar, el bruixot de la tribu es va adonar que el príncep tenia mal a la mà i va dir: “Ah, no! Nosaltres només podem oferir al nostre déu víctimes perfectes”. I el van deixar anar.

Llavors el príncep va comprendre que el seu criat tenia raó: la ferida de la mà l’havia salvat. Tot penedit, va anar a treure’l del pou i a demanar-li perdó pel mal que li havia fet. Però el criat li va respondre: “No m’heu fet pas cap mal, sinó al contrari, un gran bé. Si haguéssim continuat tots dos junts pel bosc, aquells salvatges m’haurien sacrificat a mi”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:50- 17:53)

Albert Valldosera

Coach

 

Sabem veure les coses en perspectiva i en la seva justa mesura?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquesta qüestió: sabem veure les coses amb perspectiva i en la seva justa mesura?

Després d’aquest dies parlant de volar i de les diverses experiències enlairant-nos avui arribem a les avantatges i a les conclusions que podem treure després de volar.

Veure les coses amb perspectiva i en la seva justa mesura; i agafar distància fa que evitem quedar aclaparats per les circumstàncies del moment. Amb perspectiva allò que sembla tan gros es fa una mica més petit i som capaços de mirar de manera nova altres aspectes que també estan en la nostra realitat.

fotos-playas-paradisiacas5

La setmana passada preguntàvem sobre els ocellots i els monitors. I avui insisteixo en aquests «monitors» perquè són de gran ajuda i ens transmeten experiència i tranquil·litat; ens donen seguretat per volar, volar i volar; perquè segurament ells ja ho han viscut abans. Jo he tingut la sort de trobar-me amb aquestes persones que m’han fet un gran bé. M’han donat exemple, han estat al meu costat, ha tingut la paraula escaient, m’han animat…

Recordo una conversa amb una d’aquestes persones que em va dir: «Albert vola ben alt! Sigues com les àligues! Ben amunt! No siguis com les serps que s’arrosseguen i van xocant amb tots els obstacles que troben en el camí». Quanta raó! O una altra que em deia: «Albert, pit i amunt! Sempre endavant!» No les oblidaré mai aquestes persones. Ni aquestes converses. Perquè s’han convertit per a mi en referents, en entrenadors de la meva persona, dels meus criteris per viure i per funcionar per la vida. No només han estat les seves paraules, sinó sobretot la seva manera de dir-les. Les han dit des del cor i amb tota la força que això suposa. Algunes me les van dir poc abans de morir i van ser un comiat amb totes les de la llei. Les recordo com si fos ara.

Què bonic que és volar! Què impressionant és que un aparell d’unes quantes tones s’enlairi com si res i planegi entre els núvols permetent-nos gaudir d’unes vistes difícils de millorar! O què un paracaigudes es vagi aixecant gràcies als canvis de temperatura de l’aire i et porti a gaudir de la natura com mai ho havies fet abans.

Igualment que bonic és quan nosaltres «volem» o quan ens trobem una persona que «vola», que veu més enllà, que té una perspectiva àmplia de la vida i que només d’estar amb ella ja quedes edificat. Són les persones que parlen des del cor i que no es limiten a repetir receptes. Són les persones que fan que passin coses i que normalment gaudeixen d’aquells tres sentits tan importants: sentit comú, sentit de l’humor i sentit de la realitat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (17:47- 22:44)

Albert Valldosera

Coach

En el nostre vol quins són els nostres ocellots i els nostres monitors?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull continuar amb la metàfora de volar i plantejo una pregunta que després haurem d’explicar: en el nostre vol quins són els nostres ocellots i qui són els nostres monitors? 

buitres

Si recordes estàvem parlant d’un regal que em van fer d’un vol en parapent… El vol va ser impressionant sobretot per la sensació d’anar penjat d’uns fils i per les vistes de tota la zona. En un principi ens vam dirigir cap a un grup de voltors que hi havia per la zona. Potser hi havia una quinzena. Ens vam apropar bastant i la veritat és que aquests ocellots volant a prop nostre i amb les ales ben esteses fan força respecte.

A la vida també ens passa el mateix. A vegades trobem ocellots que potser de lluny ens poden arribar a enganyar però de prop resulten un perill per assolir els nostres objectius, per posar en pràctica els nostres valors… En definitiva per ser la nostra millor versió. Descobrir quins són els nostres ocellots és d’una gran importància perquè tots ens tenim

guiaEl vol va continuar i vam pujar uns quants metres més i ens vam posar de cara a la muntanya de l’Aneto. La veiem perfectament; així com tots els altres pics que l’envolten. L’airet fresc es feia notar i la tensió per un vol d’aquestes característiques també. Però al costat tenia el monitor que mostrava en tot moment un domini total de la situació: dirigint el parapent, fent fotografies amb una mà i conduint amb l’altra, buscant i trobant les corrents d’aire calent, apropant-se als voltors amb tota calma i tranquil·litat… 

Per això si abans parlàvem dels ocellots, ara diria quins són els nostres monitors (guies), les nostres ajudes, els nostres protectors. I aquí podem distingir persones, situacions, lectures, institucions… 

El resum a la teva millor versió d’avui el podem fer en tres idees: 1a descobrim quin són els nostres ocellots i quins els nostres monitors; 2a allunyem-nos dels ocellots; 3a apropem-nos als monitors.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (18:55- 23:40)

Albert Valldosera

Coach

Quins pensaments ens ajuden a enlairar-nos o ens ensorren i ens tiren per terra?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar una pregunta que ens porti al discerniment: quins pensaments ens ajuden a enlairar-nos o al contrari, quins pensaments en ensorren i ens tiren per terra? 

La setmana passada parlàvem de volar i aquesta setmana vull continuar parlant d’una altra experiència semblant. Va ser fa un temps que em van fer un regal d’aquells que no s’obliden. Em van regalar un vol en parapent i l’experiència va ser molt bonica. 

parapentered

Vam començar a pujar amb un jeep cap el cim d’una muntanya; la pujada va durar uns tres quarts d’hora. Un cop a dalt el monitor va desplegar el parapent en una zona de pendent de la muntanya. Després ens vam vestir per l’ocasió amb un “mono” i un casc.

Tot seguit el monitor em va donar les instruccions i em va explicar què faríem durant el vol. Quan ell m’avisés havia de caminar dos o tres passes endavant, així s’unflaria el paracaigudes i s’aixecaria amb la força del vent; després havia de cedir cap en darrera dos o tres passes més i quan ell em digués podia començar a córrer.

Així ho vam fer, i a la cinquena passa ja estàvem volant. Quina sensació més bonica. Primer a uns vint o trenta metres del terra i després gràcies a les corrents d’aire calent vam arribar quasi a 3000 metres sobre el nivell del mar i pujant a 9 metres per segon.

Aquestes corrents d’aire calent diria que són aquells pensament i aquelles actituds que en tiren amunt i que ens ajuden a ser lliures i a superar els obstacles. Poso alguns exemples. Ho faré amb tres frases que ens poden ajudar:

  1. Un error no és un fracàs, és tan sols una oportunitat per millorar. Així els errors els podem entendre com una resposta, com a indicadors que hem de canviar les nostres actuacions per aconseguir els objectius que ens proposem. Els errors poden ser elements motivadors per replantejar-nos les estratègies que utilitzem i, si convé, els objectius que ens hem proposat.
  1. Les paraules i els pensaments tenen poder. Allò que pensem de nosaltres mateixos, de manera conscient o inconscient, condiciona les nostres emocions i determina les nostres conductes i per tant influeix directament en la resposta que obtenim dels altres o en el nivell d’èxit dels objectius que ens hem marcat. Tenir pensaments positius és la clau per millorar personalment i professionalment.
  1. El mapa no és el territori. La representació de la realitat és tan sols, “una representació”, no la realitat en si mateixa. Perquè cada persona, davant d’una mateixa experiència o fet, es construeix el seu propi (i original) mapa en funció de les seves percepcions, creences i experiències prèvies. Per tant, cada persona actua en funció del seu mapa de la realitat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:23- 25:30)

Albert Valldosera

Coach

 

Podem volar més alt del que volem habitualment?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un repte: podem volar més alt del que volem habitualment?

No sé si has volat alguna vegada… Avui vull recordar algunes experiències relacionades amb això…

Una experiència que moltes persones podem tenir és quan hem viatjat amb avió. Donen les instruccions de vol per les petites pantalles típiques del avions que apareixen i desapareixen segons convingui; els passatgers tenim cordats els cinturons i l’avió començava a moure’s per la pista. Hi ha un silenci típic a l’avió quan està a punt d’enlairar-se. L’aparell agafa velocitat i cap a munt, pujant i pujant fins agafar l’alçada necessària per seguretat i per poder fer un vol com cal.

despegar

A mi se’m tapen una mica les orelles i em fa una miqueta d’impressió en tot el cos. Normalment m’agafa una miqueta de són pels cavis de pressió i sento els ulls pesats. Però vaja, diuen que això és ben normal. 

I en aquesta primera reflexió sobre volar vull arribar a una primera conclusió també. Molt evident però també molt important per a ser recordada:

Pujar costa, enlairar-se suposa un esforç suplementari però al mateix temps necessari. Només així els avions agafen les rutes previstes i ens poden portar des dels nostres orígens fins a les nostres destinacions. 

El mateix succeeix a la vida. Tirar cap a munt costa i les coses importants no es fan sense esforç. Quasi que podríem dir que com més important sigui una cosa (projecte, treball, decisió, etc.) més esforç hi haurem de posar. Assumim-m’ho el més aviat possible i no oblidem que sovint quan més esforç hem posat més gran és la satisfacció.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:38- 23:19)

Albert Valldosera

Coach

Fins a on arriba la nostra implicació i el nostre compromís?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “Cadena de favores” i ho fem amb aquesta pregunta: fins on ha d’arribar la nostra implicació i el nostre compromís?

La part heroica de la pel·lícula “Cadena de favores” és que el noi acaba donant la vida per la seva idea. Per ajudar i defensar a un company de l’escola acaba rebent una ganivetada que finalment resulta mortal.

Possiblement la pel·lícula podria haver acabat d’una altra manera, perquè no sempre cal morir per fer el bé, però sí donar la vida. Tanmateix, aquest fet expressa el dramatisme de l’existència humana ja que per canviar les coses, per canviar-se a un mateix, per ser millors persones i créixer, cal que ens impliquem no una miqueta, ni un cert temps, ni en alguns aspectes; cal que ens impliquem del tot, sinó els canvis són impossibles.

rugby-1210846_1280

Certament la idea de la cadena és fràgil. Tan aviat com obres el cor a algú la idea funciona, però quan el tanques d’alguna manera llavors la idea mor. És així de fràgil. Com es podria fer perquè aquesta idea fos més efectiva i perdurable? Com disminuir les possibilitats de què la idea es dilueixi i la gent abandoni?

Fer favors als altres fa que ens sentim bé amb nosaltres mateixos, però quin és l’impacte real en les persones? Es necessita molt més que un gran favor per arreglar una persona, es necessita molt més que una cadena de favors per canviar el món.

Quan la majoria de persones estan absorvides per la subsistència i pels seus problemes, quin marge queda per viure fent grans favors a canvi de res? I quan tot al voltant fomenta el conformisme, l’alineació i la mediocritat, com fer perquè les persones segueixin creixent?

Jo diria que somniant coses grans, començant per les coses petites! No posant límits a la quantitat de persones que podem ajudar, ni als nostres somnis. Com més ajudem més guanya tothom. Fes-nos un sistema de metes progressives, de recompenses i de reconeixements que ens mantinguin enfocats i motivats; així anirem creixent com a persones amb hàbits i valors autèntics. Ajudar a què les persones s’ajudin a elles mateixes; ensenyar als altres a ajudar-se a ells mateixos i a trobar l’autolideratge que porten a dins; i així fins a l’infinit.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:00- 20:11)

Albert Valldosera

Coach

Per què hi ha persones que aconsegueixen transformar-se i canviar?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquesta pregunta seguint a reflexió al voltant de la pel·lícula “Cadena de favores”: per què hi ha persones que aconsegueixen transformar-se i canviar; i perquè n’hi ha d’altres que no?

Aquesta pregunta no és qualsevol cosa. I a més a més depenent del nostre enfoc i del nostre estat d’ànim podem donar una resposta o una altra…

Sempre que sento aquest tema, … això de canviar el món em ve al cap una història força interessant i que m’ajuda a reflexionar.

conseguir-el-cambio

Diu que hi havia un savi que quan era jove es va proposar canviar el món. Van passar els anys i li va semblar que el món era massa gran i que potser seria millor canviar el seu país. Els anys van continuar passant i va pensar que seria més encertat intentar canviar la seva ciutat.

Després dels anys es va dir a sí mateix que el més adient seria canviar la seva família perquè totes les altres realitats eren massa grans… I quan era molt vellet va pensar que si aconseguia canviar-se a sí mateix, això ja seria una gran fita.

I és que si ho pensem una mica, els canvis autèntics han de començar per nosaltres mateixos, sinó ja podem anar fent discursos que les paraules se les emporta el vent. Canviar-se un mateix, transformar-se en algú millor és de les feines més feixugues que tenim entre les mans. Però gràcies a Déu segur que tots tenim referents en els que podem fixar-nos, exemples de persones que s’han canviat a elles mateixes i llavors han fet un món millor; millor sobretot en humanitat.

Canviar nosaltres mateixos i posar tot l’esforç i l’interès en aconseguir-ho és l’actitud correcta que ens fa sortir de les excuses que anem posant quan no surten les coses tal com esperàvem.

No serveix de res lamentar-se, buscar culpables i esperar que tot canviï com per art de màgia. Comencem nosaltres mateixos i veurem com alguna cosa comença a canviar al nostre voltant. La resta és qüestió de no perdre l’esperança i confiar que un món millor és possible. Ni que sigui començant pel nostre petit món.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:25- 20:27)

Albert Valldosera

Coach

Què podem fer nosaltres per canviar el món?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquesta proposta: que passaria si la nostra vida fos com la pel·lícula “cadena de favores”?

No sé si recordes o coneixes aquesta pel·lícula. És aquella peli en què un professor proposa un interessant treball de fi de curs als seus alumnes.

El mestre arriba a la seva classe d’estudis socials i comença la seva reflexió. Els hi proposa que pensin en ells mateixos i en el món. Els hi diu: «Què significa el món per a vosaltres?» El mestre vol que pensin i reflexionin sortint d’ells mateixos, vol que tinguin un pensament global. Llavors parla sobre la llibertat i sobre estar preparat per aquesta llibertat; i planteja la qüestió de com el món ens pot decebre.

965planeta_Azul1-624x468

En el moment àlgid de la seva reflexió, el professor proposa als seus alumnes un treball per a pujar nota (jo diria un treball per nota). Els hi diu que pensin una idea per canviar el món i que la posin en acció. La cara dels seus alumnes es divertidíssima, i les reaccions són molt variades: uns diuen que és dur, altres raro, altres difícil, un altre diu que és una bogeria…

Davant les reaccions dels alumnes el mestre troba la paraula escaient per descriure el seu treball: possible! I és possible sobretot perquè el regne de les possibilitats està dins nostre, en el nostre cap i en el nostre cor. Així que tots podem fer-ho, podem sorprendre’ns, podem fer coses grans i assolir els nostres objectius.

Depèn de nosaltres perquè també podem oblidar-ho; oblidar-ho i atrofiar-nos.

Després de la proposta del professor de fer un treball que desenvolupi la idea de canviar el món, arriben les preguntes del nen protagonista de la pel·lícula quan li diu al seu professor: «Ens suspendrà si no canviem el món?» El mestre li diu que no però que potser tindran un aprovat justet. I la més punyent de totes i amb la que acabo avui aquesta reflexió: «Què fa vostè per canviar el món?» O aplicada a nosaltres mateixos: què fem nostres per canviar el món?

Albert Valldosera

Coach

Què hem de fer per a ser lliures?

En la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir parlant de la llibertat; i la pregunta que proposo és aquesta: què hem de fer per a ser més lliures?

La llibertat troba el seu autèntic sentit quan està al servei de la veritat del que som i quan es posa en joc cercant el bé, l’amor, la bellesa. No ens ha de fer por veure la veritat de les nostres vides i de les nostres accions perquè és el primer pas per créixer, per rectificar, per ser lliures i per transformar-nos en la nostra millor versió. És el punt de partida. 

braveheart

L’aventura de la llibertat ens fa arriscar-ho tot per conèixer la veritat més profunda del nostre ser, per arribar a la nostra identitat i ser lliures del tot.

Certament som lliures per naturalesa i el bé és l’objecte propi de la nostra voluntat lliure. A més a més, nosaltres quan desitgem alguna cosa, sempre sense excepció, ho fem buscant el bé i ser feliços, el que passa és que a vegades ens enganyem a nosaltres mateixos, i busquem aquest bé de manera desordenada o equivocada respecte als nostres principis i valors. I posem la pota fins el fons… Però al final tot pot representar un gran aprenentatge en tots els sentits.

Acabo recordant que tot això és fàcil de dir però no tan fàcil posar-ho en pràctica, requereix un treball interior persistent. Algú parlant sobre el tema va dir que paguem per la llibertat amb tot el teu ésser… I a la història molts han pagat per la llibertat amb llàgrimes (i fins i tot amb la sang). És el treball de tota una vida!

Els passos previs per assolir aquesta llibertat plena són el discerniment i la recerca del bé. Sobre això podríem parlar llargament però avui em quedo amb una afirmació de la pel·lícula K-PAX, que us l’aconsello. El psicòleg li pregunta al que fa d’extraterrestre (l’actor Kevin Spacey) com s’ho fan al seu planeta per distingir el bé i el mal. L’extraterrestre li diu que això ho saben fer tots els éssers de l’univers (com si fos el més natural del món). I després afegeix: a vegades em sorprenc de què els éssers humans hagueu arribat tan lluny.

Segurament els que ens cal és tornar la mirada més al nostre interior, a la nostra naturalesa més profunda i desempallegar-nos dels nostres egos i llavors distingirem amb més facilitat el bé, la veritat i la bellesa i així serem lliures.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (14:30- 19:22)

Albert Valldosera

Coach

 

Som lliures a la pràctica?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar aquesta pregunta: som lliures a la pràctica?

Faig avui aquesta pregunta perquè estic convençut que el dia que comprenguem en tota la seva profunditat què significa ser lliures canviaran moltes coses en el nostre món. I és que la nostra llibertat és tan gran que fins i tot podem rebutjar i menysprear el fonament de la nostra dignitat humana i actuar contra nosaltres mateixos. És el gran do de la llibertat! Sí!, som lliures per naturalesa i estem cridats a viure amb llibertat.

Però cal que ens ho preguntem amb sinceritat: som lliures a la pràctica? La resposta que ens ve de seguida al cap és que sí, que som lliures. Però si ho pensem una mica veurem que hi ha moltes coses que ens treuen aquesta llibertat de la que tant es parla avui en dia.

Statue of Liberty seen from the Circle Line ferry, Manhattan, New York

I quan parlo de perdre llibertat no ho dic en el sentit d’allò que la gent diu de què per exemple “casar-se treu la llibertat”. Perquè fer opcions a la vida no és perdre llibertat sinó utilitzar-la, posar-la en pràctica, fer-la créixer.

Quan parlo de perdre llibertat em refereixo a totes aquelles coses que ens fan una mica esclaus, que ens treuen energies, que ens dificulten fer allò que realment volem; en definitiva totes aquelles coses que limiten el nostre creixement i el nostre talent. I segurament tots tenim l’experiència com sovint som esclaus de les nostres febleses, dels nostres prejudicis, de les nostres mentides, del què diran, de les nostres hipocresies, de les nostres crítiques, del nostre orgull, de la nostra mandra, de les nostres misèries, i sobretot sobretot de les nostres pors…

Sense citar les grans esclavituds del nostre temps com són les drogues, l’alcoholisme, el sexe, el poder, el consumisme… Sovint tot això es converteix en una de les primeres finalitats de la vida de les persones i la veritat és que el nostre desig de felicitat és molt més gran del que tot això ens pot donar.

No ens enganyem! Escoltem el nostre cor!

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (19:40- 23:40)

Albert Valldosera

Coach