Sabem posar en pràctica la virtut de la paciència?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: sabem posar en pràctica la virtut de la paciència?

El diccionari ens diu que la paciència és “la virtut o qualitat del qui sap suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs” i també “la qualitat del qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga, la durada d’un treball”.

Aplicat a un mateix podríem dir que la paciència és saber respectar els temps i els processos personals perquè les coses valuoses de la vida no es fan d’un dia per l’altre: l’amistat, els coneixements, la vida de parella, la família, la feina, l’ofici, la vocació, el fet d’adquirir hàbits saludables i qualitats personals, les relacions, les oportunitats importants, la superació de defectes o mancances personals, la pau, etc.

Aplicat als altres la paciència suposa acceptar les persones tal com són, sabent el que poden arribar a ser. La persona impacient voldria canviar els altres, voldria que s’assemblessin al seu ideal. Però els altres són com són i no com nosaltres voldríem que fossin. Ser pacient és prendre consciència que les persones no anem sincronitzades. És comprendre que el temps de l’altre és diferent del meu, que hi ha tantes maneres de fer i veure les coses com persones hi ha en el món. Així que paciència, calma i tranquil·litat!

No caiguem en l’error d’aquell que deia: “Déu meu dóna’m paciència però dóna-me-la ja!!! Per tant tinguem paciència en qualsevol cosa, però primer de tot amb nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:52- 15:55)

Albert Valldosera

Coach

 

Com escoltem el nostre diàleg intern?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: com escoltem el nostre diàleg intern?

És innegable que en la nostra vida hi ha un conjunt de veus interiors que ens acompanyen i que estan molt presents en tot allò que fem; són els nostres pensaments, allò que sentim, allò que ens diem… I sovint escoltem massa selectivament aquest diàleg intern i podria ser que en alguns casos només deixéssim entrar aquells que ens desanimen i que no escoltéssim els que porten esperança i alegria.

Pensaments i sentiments negatius que no ens porten enlloc. Pensaments sobre nosaltres mateixos: “No vals per a res! Tothom ho fa millor que tu! Sempre fiques la pota! Ets un desgraciat! Mai faràs res a la vida! Sempre tinc mala sort! Sóc gafe! No sé! No puc!” O sobre els altres: Tots van contra mi! Ningú em compren! No et fiïs de ningú! Sempre m’estan fastidiant! Ningú m’estima! …

No deixem que s’apoderin de nosaltres els pensaments i els sentiments negatius! Aquesta vida no és de color de rosa, però la moral de derrota ens posa límits massa petits, ens tanca portes, no ens permet créixer, talla les nostres capacitats perquè llavors ja no val la pena ni intentar-ho… Lluitar amb confiança, amb fe i amb constància és garantia de victòria i d’alegria. I enfoquem-nos sobretot en el nostre cercle d’influència, no en aquelles coses que no depenen de nosaltres.

La millor manera de superar el desÀNIM és obrir-nos als altres, portar consol, estimació, donar un cop de mà, recordar i fer presents les nostres fites aconseguides, tornar-ho a recordar, enfocar-se en les coses positives que tenim (que són moltes, moltíssimes) i no oblidar mai que els estats d’ànim passen i que amb paciència sempre poden significar un moment de creixement personal i de renovació. A més a més,  posant-nos filosòfics només l’Amor és etern.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:30- 17:10)

Albert Valldosera

Coach

Déu ens ha creat per a què siguem feliços?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant al voltant del dolor i del patiment i hom fem recordant la gran pel·lícula “Tierras de Penumbra” interpretada per l’actor Anthony Hopkins on representa la vida de C.S. Lewis quan pateix la malaltia de la seva estimada i quan reflexiona en les seves conferències sobre el patiment. De fet hi ha un llibre en el que s’inspira gran part de la pel·lícula que és el “Sentit o el problema del dolor”.

Lewis es feia aquesta pregunta en un dels moment més difícils de la seva vida: Déu ens ha creat perquè siguem feliços? I responia: sobretot ens ha creat perquè estimem i siguem estimats, i afegia més o menys el següent: el dolor ens ajuda a estimar i a ser estimats. Fa que posem en joc totes les nostres capacitats per ajudar i estimar els que pateixen i ens necessiten; i que nosaltres patim ens ajuda a baixar del nostre pedestal i fa que puguem ser estimats pels altres amb totes les nostres deficiències i debilitats.

L’experiència en la pròpia carn del dolor per la pèrdua d’una persona estimada va fer que Lewis comprengués l’abast veritable de les seves afirmacions.

Tot i tractar el tema del dolor la pel·lícula “Tierras de penumbra” no cau de cap manera en el pessimisme i acaba sent una enèrgica afirmació de la vida: com deia el mateix Lewis “vivim en terres de penombra però hi ha llum en la foscor”. En el seu llibre “El problema del dolor” també afirma:  Déu ens parla a cau d’orella en els nostres plaers, ens parla en la nostra consciència, però ens crida en els nostres patiments: el dolor és el seu megàfon per despertar a un món que està sord”. I acaba les seves reflexions sobre el dolor en la seva obra “Una pena observada”. Allà se n’adona que cal estimar la voluntat de Déu i transformar la nostra mirada per fer-la semblant a la mirada de Déu i entrar en la seva lògica perquè Ell sap més que nosaltres.

El dolor i el patiment interior o exterior arriben tard o d’hora i cal estar preparats. Com deia la Mare Teresa de Calcuta “sense dolor no hi ha amor”. O com altres han afirmat “sense dolor no hi ha transformació”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (21:10- 25:00)

Albert Valldosera

Coach

Com vivim el dolor present en les nostres vides?

A la teva millor versió d’aquesta setmana reflexionarem sobre el patiment i la pregunta que ens fem és aquesta: com vivim el dolor present en les nostres vides?

En una carretera propera a Tarragona es pot llegir aquesta afirmació en un dels seus ponts: “El dolor és inevitable, el patiment és opcional”. I sempre que hi passo intento fixar-me en aquesta pintada que sembla més pròpia d’un filòsof que d’un graffitero d’aquests que va pintant el mobiliari urbà.

La veritat és que no sé si estic massa d’acord amb aquesta afirmació, però sempre que la veig em fa pensar una mica i intento descobrir el seu sentit. I diria que no m’equivoco si digués que a l’autor d’aquesta frase li ha tocat patir una mica.

El dolor és d’aquelles realitats humanes que tard o d’hora arriben. I l’experiència ens diu que hi ha moltes maneres de viure’l. En aquesta reflexió voldria proposar amb tota humilitat algunes idees que ens poden ajudar a viure amb sentit els patiments d’aquesta vida.

Ho faig a partir d’una pel·lícula que te la recomano que es diu “Tierras de penumbra”. És la vida del personatge anglès C.S. Lewis interpretada magistralment per l’actor Anthony Hopkins. Lewis és un professor de literatura a la universitat d’Oxford i és també un escriptor de gran reputació. Viu de forma quasi monacal i un dia de l’any 1952 entra en la seva vida una poetessa nord-americana. Entre ells sorgeix una gran atracció intel·lectual que aviat es va transformant en un esdeveniment molt més profund i vital.

Però l’any 1956 els metges diagnostiquen en la poetessa americana un greu càncer d’ossos. Aquí comença el camí de Lewis cap a la comprensió del dolor en la vida humana basada en la reflexió i en la seva pròpia experiència. Ell, creient convençut, ja sabia la teoria i en les seves conferències afirmava amb tota la força que el patiment és el cisell que Déu utilitza per perfeccionar l’home i també deia que és precisament el patiment el que ens llança i ens apropa al món dels altres.

Per això acabo la reflexió d’avui amb aquesta pregunta: aquelles situacions de patiment que estem vivint ara mateix, ens poden ajudar a ser més humans, més comprensius; ens poden ajudar a apropar-nos als altres?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (24:05- 28:30)

Albert Valldosera

Coach

 

On és present l’amor en la vida de les persones? Quin tipus d’amor?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim un dia més amb la pel·lícula “La vida es bella”. I avui ens plantejarem preguntes al voltant de l’amor en les nostres vides.

Penso que l’amor és el motor que mou tota la trama de la pel·lícula.  De fet l’amor és el que ens mou a les persones… I és que només val la pena de veritat, només l’Amor pot salvar la humanitat de caure en l’abisme, només l’Amor és digne de ser cregut, només l’Amor. 

I davant d’això la reflexió que em faig és la següent: on és present l’amor en la vida de les persones? en les persones estimades? en la feina? en la família? en la naturalesa? a on exactament? I sobretot quin tipus d’amor: un amor egoista? un amor d’anar fent? un amor de manteniment? un amor que es renova cada dia? I si l’amor és tant important: per què no fem tots que l’amor sempre sigui nou? Un amor que creixi i sigui el motor de les nostres vides? Per què no ens fixem més en l’Amor en majúscules per viure plens d’amor?

I si com diem, l’amor és tant important, suposo que ho serà sempre i en totes les circumstàncies. Així l’amor és el primer i la resta ja va venint. No pot ser d’una altra manera. La Filosofia Personalista ens diu que només hi ha una manera correcta de tractar les persones i això és estimant-les. Però en la realitat: Què fàcil de dir i que difícil de fer! 

No sé quin és el millor criteri per discernir un amor autèntic, però el que sí sé és que es fan i es diuen moltes mentides posant l’amor com excusa. Com deia una bon amic meu: l’amor autèntic està disposat a “perdre” (i d’això en sap molt el protagonista de “La Vida es Bella”).

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (28:30- 32:13)

Albert Valldosera

Coach

Quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Avui vull reflexionar sobre aquest tema perquè últimament estic veient com en el món de les idees és relativament fàcil coincidir, el problema es troba en les accions concretes. Poso un exemple: assisteixo a conferència sobre educació o sobre família i d’allà sortim tots dient quina raó té el conferenciant però en canvi pocs d’aquests que donen la raó al conferenciant posen en pràctica totes aquelles coses. Com diu el Victor Küppers en els seus llibres aquesta és diferència entre el crack i el chusquero.

A la pel·lícula veiem con en Güido estima la seva dona no només per les paraules boniques que li diu quan tot va bé, sinó sobretot pels seus actes en els diversos moments de la crueltat del camp de concentració.

Un d’aquests és dels moments més bonics de la pel·lícula: en Güido, el protagonista, se la juga i entra en la sala de micròfons del camp de concentració. Allà agafa el micròfon i diu amb totes les seves forces: “buenos días princesa, he soñado contigo toda la noche contigo, íbamos al cine y tu llevabas aquel vestido rosa que me gusta tanto. Sólo pienso en ti princesa, pienso siempre en ti…“.   

Més endavant encara serà capaç de posar la música d’Offenbach des d’un gramòfon del menjador dels nazis, la música d’aquella primera nit de festeig amorós amb la seva estimada. 

I als moments finals. Quan ja ha passat tot, quan ja ha tingut lloc l’últim terrabastall al camp de concentració abans de la victòria i l’entrada dels aliats; va a buscar la seva estimada al barracó de les dones sabent el risc que això suposava. Allà el detenen i el porten a la mort. De camí encara és capaç de desfilar còmicament novament per tranquil·litzar el seu fill que l’observa des del seu amagatall. 

La pel·lícula acaba amb una abraçada de la mare i el fill i amb una veu en off que resumeix aquesta obra obra d’art, diu: “esta es mi historia, ése es el sacrificio que hizo mi padre, aquel fue el regalo que tenía para mí“. 

Acabem tornant a recordar la pregunta de la reflexió d’avui: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:05- 29:30)

Albert Valldosera

Coach

Quin paper juguen el sentit de l’humor i la imaginació en la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quin paper juga el sentit de l’humor i la imaginació en la nostra vida? 

Si heu vist la pel·lícula recordareu que un cop al camp de concentració una de les primeres escenes és quan entren els soldats nazis al barracó dels homes i pregunten si hi ha algú que parli alemany perquè han de donar les instruccions de funcionament d’aquell lloc de mort. 

Novament Güido, el protagonista entra en joc i s’ofereix a traduir les ordres nazis però ho fa a la seva manera per tal d’evitar que aquell fet corrompeixi el cor innocent del seu fill petit. 

En Güido tradueix les ordres nazis com si fossin les ordres d’un concurs on si aconsegueixes mil punts guanyes un carro blindat. Quina barreja de sentiments quan vaig veure la pel·lícula: no sabia si riure o plorar. L’escena és còmica; i la situació és molt cruel, molt tràgica. Una barreja de sentiments contraposats. I tot ho fa pel seu fill, per amor al seu fill, perquè no perdi la il·lusió i l’esperança tan pròpia dels nens, perquè continuï sent innocent en aquella dura vivència.

Està clar que estem parlant d’una pel·lícula, però no oblidem mai que el sentit de l’humor (que no és estar tot el dia rient) i la imaginació ens ajuden a superar obstacles, a relativitzar, a posar distància i a fer la vida més agradable a tothom.

Per això preguntem-nos: podem aplicar aquest sentit de l’humor i aquesta imaginació a les circumstàncies de la nostra vida?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:07- 25:55)

Albert Valldosera

Coach

Quines són les principals motivacions de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir reflexionant a partir de la pel·lícula “La vida es bella”. I la pregunta d’avui és aquesta: quines són les principals motivacions de la nostra vida? O dit d’una altra manera: per quin motiu fem les coses?

Si heu vist la pel·lícula us haureu adonat que hi ha un gran contrast. Comença la pel·lícula posant-nos en situació i amb totes les divertides “trastades” que fa en Güido (Roberto Benigni), el protagonista, per conquerir la seva estimada, fins que ho aconsegueix. Des de el primer moment la pel·lícula ens mostra una visió bonica de la vida, optimista, enamorada, divertida; i a més a més, tot un seguit de situacions on regna l’amor i l’amistat; i on es posa de manifest la imaginació i la creativitat d’un cor enamorat; i la vida d’una família que s’estima i es perdona.

Però ben aviat ens trobem amb la duresa de la segona guerra mundial: la prohibició d’entrada en algunes botigues pels jueus i pels gossos; i les visites amenaçadores de la policia secreta nazi a la llibreria del nostre protagonista. Fins que s’arriba al punt en què en Güido i el seu fill, Josué, són detinguts pels nazis pel fet de ser jueus el dia de l’aniversari del petit. Dora, la seva dona, arriba a casa i s’ho troba tot potes enlaire i ni rastre del seu fill, ni del seu marit.

Llavors arribem al punt de la qüestió que avui hem plantejat sobre les motivacions de la nostra vida. Dora es dirigeix ràpidament a l’estació de tren on els troba a punt de ser deportats cap al camp de concentració. I allà exigeix que la deixin pujar en aquell tren que no era un altre que el tren de la mort dirigit al terrible camp nazi. El soldat s’hi nega perquè ella no és jueva però la dona insisteix amb vehemència i acaba pujant, perquè per ella allò era el tren de l’amor. 

Et puc ben assegurar que és una pel·lícula que m’ha fet pensar, i molt. Pensar sobretot en l’amor i en el seu significat. I adonar-me de manera renovada que l’amor és la força que mou els homes i dones de tots els temps. 

Avui que hi ha tantes motivacions: interessos, diners, influències, poder, egoisme, orgull.. preguntem-nos quines són les nostres i quines ens fan més humans i més propers a la nostra millor versió…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (33:40- 37:10)

Albert Valldosera

Coach

Quin títol ens agradaria que portés la pel·lícula de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana voldria plantejar aquesta qüestió: quin títol ens agradaria que portés la pel·lícula de la nostra vida?

Aquesta mateixa pregunta me la van fer fa un temps en una formació de temes de Coaching. I quasi sense pensar-m’ho vaig dir “La vida es bella”. I no per una espècie d’optimisme exacerbat que et fa veure tot de color de rosa i dir que “bonica que és la vida” de manera ingènua. Sinó que ho vaig fer pensant en el contingut de la pel·lícula que porta aquest títol. 

Per mi és una obra d’art aquesta pel·lícula de Roberto Benigni! I ha tantes escenes interessants: algunes plenes d’amor, altres de sofriment i de tristesa, hi ha vida, hi ha mort… en el fons diria que és una pel·lícula plena d’escenes que transmeten humanitat. I a més a més, totes aquestes situacions són tractades amb una delicadesa extraordinària, en fi, com deia al principi: una obra mestra. 

Les paraules inicials de la pel·lícula la descriuen perfectament, diuen: “Aquesta és una història senzilla, però no és fàcil explicar-la. Com en una faula hi ha dolor, i com una faula està plena de meravelles i felicitat”. 

Segurament aquestes paraules també podrien encapçalar la pel·lícula de la nostra vida. A on tots trobarem llums i ombres, alegries i tristeses, llibertat i esclavitud. Valorant tot plegat, quin títol li podem donar a la nostra pel·lícula? O millor dit, quin títol li volem donar? 

Amb tota seguretat de la nostra resposta existencial se’n derivaran pensaments, sentiments, emocions i també accions concretes. Pensem-ho i posem-ho en pràctica en cada acció, gran o petita, de la nostra vida.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:24- 28:37)

Albert Valldosera

Coach

Quines són les persones decisives en la nostra història personal?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantejo aquesta qüestió: quines són les persones decisives en la nostra història personal?

Si ho pensem una mica, al llarg de la nostra vida hi ha hagut moltíssimes persones que ens han donat la mà, en sentit literal o en sentit figurat. Els nostres pares, els germans, amics, companys de feina, persones que ens hem trobat, familiars, professors… Han sigut persones que han estat a prop nostre en un moment donat o en molts moments i que han suposat un punt fort on construir la nostra vida personal o professional. Fins i tot a vegades han sigut persones “anònimes” que sense saber-ho ens han fet un gran favor.

Persones que amb el seu exemple, la seva paraula, la seva estimació han estat al nostre costat de manera decisiva perquè som el que som, en gran part, gràcies a totes aquestes persones. Formen part de la nostra història personal i a vegades els tenim molt presents però moltes altres queden com emmagatzemades de manera innegable en el nostre disc dur. Són allà presents com la pinya d’un castell que passa desapercebuda però que és absolutament necessària.

A mi personalment, m’agradaria ser una persona d’aquestes. Una persona que hagi influït positivament en molts d’altres. Una persona que sense coses massa extraordinàries hagi fet el bé a aquells que s’hagi trobat en el camí. Que hagi animat, que hagi donat esperança, alegria, sentit de la vida. Algú que hagi donat la mà, en sentit literal o figurat, ajudant a molts a tirar endavant i a viure amb més plenitud.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (28:34- 31:55)

Albert Valldosera

Coach

 

 

Sabem veure la diferència entre estar sols i sentir-se sols?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull parlar sobre la soledat: sabem veure la diferència entre estar sol i sentir-se sol?

Estar sol o sentir-se sol no és el mateix encara que ho pugui semblar. La soledat (estar sol) sovint és necessària per a reflexionar, pensar, treballar. Estar sols ens permet estar en silenci i des del silenci tenim l’oportunitat de reorganitzar-nos per dins i d’escoltar allò més profund del nostre cor. A més a més a vegades no hi ha una altra opció que anar sol o fer sol alguna cosa perquè no sempre podem anar acompanyats a la vida.

soledad

Però estar sol és ben diferent de sentir-se sol. Sentir-se sol és una d’aquelles experiències dures a la vida, sobretot si es perllonga en el temps. És arribar a casa i tenir la sensació de què les parets et cauen a sobre. És anar pel carrer i pensar que ningú t’espera enlloc. És un sentiment que a vegades arriba a la vida de les persones sense saber ben bé com hi ha arribat.

A més a més, aquest sentiment de soledat pot sorgir estant envoltat de persones. Perquè sentir-se sol o acompanyat no depèn de si tenim moltes o poques persones al nostre entorn, sinó del grau de sintonia, d’acolliment, de comunicació que hi hagi i sobretot sobretot de la nostra situació interior (ho remarco perquè diria que això últim és determinant en la majoria dels casos). I això pot canviar segons les circumstàncies de la vida.

Quan un se sent sol perquè està trist o perquè pateix per alguna cosa, una veu amiga, una estoneta de contacte humà, pot significar molt. Segur que en tenim experiència! Algú amb qui podem compartir íntimament les nostres alegries i les penes que portem a dins. Algú que ens escolti sense esperar res a canvi…

Avui en dia hi ha una autèntica por no només a sentir-se sol, sinó a estar sol. Es busca fer coses sense parar, no pensar massa, connectar-se contínuament a les xarxes socials, tenir el mòbil a la mà a la mínima que no fem res, sentir soroll, veure la tele… I tot per evitar estar sols amb nosaltres mateixos, cosa que ens faria un gran bé.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (21:08- 25:22)

Albert Valldosera

Coach

Volem domesticar les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull plantejar un pregunta referent a les nostres relacions personals: volem domesticar les persones que ens envolten?

Avui plantejo aquesta qüestió perquè existeix un perill en les relacions personals que és el de voler “domesticar” els altres i fer-los o voler fer-los a la nostra mesura, segons la nostra manera de veure les coses. Així, voldríem que fessin allò que nosaltres volem, que opinessin el mateix que nosaltres, que veiessin les coses de la mateixa manera… En certa manera es pot comprendre que passi això perquè en el fons és una forma de buscar seguretats, però si ho pensem una miqueta és un flac favor que serveix per a ben poca cosa i que empobreix les relacions.

Una cosa diferent és el fet d’ajudar-nos a ser millors els uns als altres. Quan hi ha una relació de confiança (amics, parella, companys) hem de poder corregir-nos mútuament els defectes per ajudar-nos a créixer com a persones. Dir-nos les coses amb respecte, obrir noves perspectives, comunicar els diversos punts de vista i els sentiments forma part d’una relació sana. I és molt d’agrair quan algú de des l’estimació ens fa veure algun aspecte que podem millorar. Tot i que en un primer moment ens pot picar una mica el nostre ego; en el fons, és una de les mostres d’estimació per excel·lència.

Tanmateix, no ajudem quan volem domesticar i dominar els altres; quan els limitem a la nostra mesura. Hem de deixar ser cadascú! I amb això no vull defensar de cap manera aquella expressió que considero tan conformista: “és que jo sóc així”. Perquè darrera d’aquestes paraules sovint s’emparen un munt de mediocritats, faltes d’educació i de respecte, mal caràcter, egoisme, etc, etc, etc. Cal eixamplar horitzons i motivar per a què lliurement cadascun de nosaltres desitgem créixer i ser millors. Per a què siguem la millor versió de nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:18- 27:19)

Albert Valldosera

Coach