Com valorem les nostres limitacions i les limitacions dels que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: com valorem les nostres limitacions i les limitacions dels que ens envolten?

Tots tenim l’experiència de la facilitat per jutjar els altres, per criticar aquells que no ens cauen bé, per comentar coses dels altres que seria molt millor que les calléssim. I sovint anem per la vida classificant i encasellant persones i situacions; i canviar aquesta visió de la jugada ens costa moltíssim.

Quantes vegades ens ha passat que algú ens fa veure alguna cosa que fem malament o que podríem millorar i no ens havíem adonat mai? Segurament li estem molt agraïts. No podria ser que els altres tampoc s’haguessin adonat d’algunes de les seves “limitacions” o allò que nosaltres considerem limitacions?

És fàcil que sigui així perquè cada persona té el seu mapa mental fruit de la genètica, l’educació, les experiències, la cultura… i això vulguem o no condiciona la nostra manera de veure el món.

Tanmateix, no ens podem conformar dient jo sóc així, aquest és el meu mapa mental perquè sempre podem enriquir-lo, ampliar-lo i buscar nous límits, grans ideals, noves perspectives.

A més a més, en aquests temes tenim responsabilitat perquè succeeix com en el dominó, i una fitxa fa caure l’altra. El creixement d’un, qüestiona i estimula els de l’entorn; i les fitxes immòbils es “contagien” del moviment i del desplaçament de la que es troba al seu costat.

Albert Valldosera

Coach

Som amics de nosaltres mateixos?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: som amics de nosaltres mateixos?

Avui en dia es parla molt de la necessitat de poder gaudir de temps personal, de dedicar-se a un mateix, de cuidar-se i estimar-se, de trobar temps per a les pròpies aficions… Depenent de com s’expressin o visquin aquestes realitats pot resultar una mica estrany quan algú parla d’aquesta manera i fins i tot en alguns casos podríem albirar certs aspectes de narcisisme o de l’individualisme típic dels temps actuals.

Tanmateix, penso que també hi ha creixement personal en això d’estimar-se a un mateix perquè som dignes de ser estimats i això no ho hem d’oblidar mai.

Aquells que som creients sabem que Déu ens estima tal com som i això ens dona molta pau i molta tranquil·litat, a més a més d’enfortir aquest bon exercici afectiu i psicològic. Si no ens estimem a nosaltres mateixos ens faltarà experiència i pràctica a l’hora d’estimar els altres. Si no ens estimem perd valor tot allò que fem o diem perquè falla el fonament i un edifici sense fonaments no s’aguanta de cap manera.

Però, què significa això d’estimar-nos a nosaltres mateixos? Doncs actuar amb nosaltres mateixos com ho faria el nostre millor amic o amiga, el nostre pare o la nostra mare. Un amic ens valora i ens accepta tal com som amb les nostres qualitats i els nostres defectes i limitacions. Ens comprèn, ens perdona i procura no ferir la nostra autoestima amb comparacions que no porten enlloc.

Ser amics de nosaltres mateixos és el primer pas per estimar a molts altres i per viure contents i alegres.

Albert Valldosera

Coach

Proactius o reactius?

A la teva millor versió d’aquesta setmana us plantegem aquest dilema: que preferim ser, persones proactives o persones reactives?

La proactivitat és una actitud en què la persona o l’organització assumeix el control de la seva conducta de manera activa fent prevaler la llibertat d’elecció sobre les circumstàncies del context. Però proactivitat no vol dir només prendre la iniciativa sinó assumir la responsabilitat de fer que les coses succeeixin, i decidir en cada moment què volem fer i com ho farem.

El terme proactivitat el va establir el neuròleg i psiquiatra austríac Victor Frankl, que va sobreviure als camps de concentració nazis. En el seu interessantíssim llibre “El hombre en busca de sentido” ens parla de la proactivitat però aquest terme es va fer molt popular anys després gràcies al best-seller “Los siete hábitos de las personas altamente efectivas” de l’autor Stephen R. Covey.

Per explicar-ho de manera més gràfica et proposo veure les diferències d’actitud i de llenguatge entre reactius i proactius.

Reactius: pessimista, falta d’iniciativa, excuses, retrocedeix, culpa els altres, inseguretat, desconfiança, arrogància, tancat, estancat, fracàs… I diu: no puc fer res, jo sóc així, no m’ho permetran, he de fer això, és que…

Proactius: optimista, oportunitats, objectius, crea canvi, reflexiona, actua, confia, humilitat, obert, dinamisme, èxit… I diu: examinem les nostres alternatives, puc optar per un enfocament diferent, controlo els meus sentiments, trio, prefereixo, puc aprendre, puc millorar, seré la meva millor versió…

Amb qui et quedes?

Albert Valldosera

Coach

Estem disposats a enfrontar-nos amb nosaltres mateixos?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantegem aquesta qüestió: estem disposats en enfrontar-nos amb nosaltres mateixos?

El primer pas per superar-nos o per canviar és acceptar la realitat tal com és i dir les coses pel seu nom. Quan hi ha dificultats és necessari parlar-ne, mirar-les bé, assumir-les, pensar-hi i buscar les solucions possibles. No amagar-les. La vida és així i cal que l’acollim tal com és presenta i no com voldríem que es presentés.

Llavors cal prendre decisions sent conscients dels riscos i de les conseqüències. Perquè davant els problemes i les dificultats de la vida no podem fer com que no van amb nosaltres.

Certament podem equivocar-nos, però les coses no es solucionen dient “a mi no m’agrada això”, “no vull ni pensar-ho”, “no vull parlar d’això”… No serveix de res maquillar la vida! Cal enfrontar-se a les coses, però sobretot cal que ens enfrontem a nosaltres mateixos.

Aquesta és la realitat, així és la vida! I si hi ha coses pendents: temes, decisions, converses, canvis, etc. Avui, ara, és el moment per posar-se a treballar i afrontar el que faci falta. Serà el primer pas d’un camí de creixement personal. Un pas imprescindible.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:05- 14:29)

Albert Valldosera

Coach

 

Tenim una consciència clara de ser únics, originals i irreptibles?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: tenim una consciencia clara de ser únics, originals i irrepetibles?

En la vida de cada persona trobem un munt d’aspectes que ens condicionen: educació, família, genètica, salut, circumstàncies… però malgrat això, al cap i a la fi, som nosaltres els constructors de la nostra història personal.

Coneixements, actituds, valors, habilitats, fe, voluntat, emocions i llibertat es conjuguen de manera que el resultat és el que som. I encara que trobéssim dues persones molt semblants (o fins i tot bessones) cada persona és única, original i irrepetible.

I això cal dir-ho i repetir-ho tantes vegades com sigui possible: cada persona és única, original i irrepetible; i té tot el valor en sí mateixa, per ser qui és, per ser el que és. Independentment de si té més o menys diners; de si es troba més o menys guapa, més o menys intel·ligent, més o menys feliç; de si és de tal família o del tal altra; de si es dedica a una professió o a una altra; de si passa un bon o un mal moment…

Aquestes consideracions cal tenir-les sempre presents de cara enfora, en relació amb els altres; però també de cara endins, sobretot quan algú comença a pensar que no val res, que no pot, que sempre té mala sort, que és un desastre, que ningú l’estima o que tot plegat no té sentit.

Cada persona és única, original i irrepetible… Cada persona pot ser una gran font de bondat, bellesa i veritat… I ningú més pot viure i estimar com nosaltres ho faríem…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (15:03- 18:10)

Albert Valldosera

Coach

Valorem el silenci com una dimensió necessària de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: valorem el silenci com una dimensió necessària de la nostra vida?

Hi ha molt moments a la vida i moltes situacions ens les que el millor que podem fer és restar en silenci. Un silenci eloqüent que expressa la nostra proximitat a una persona que pateix o la nostra necessitat de pair allò que anem vivint i experimentant perquè molts aspectes de la vida humana no deixen de ser un misteri.

El silenci ens permet obrir els ulls, les orelles i tots els nostres sentits però sobretot ens permet escoltar el cor; i el cor entès com a centre d’operacions, com el lloc on guardem els sentiments i els valors més profunds, més autèntics, més reals…

Sense silenci, la superficialitat queda a flor de pell i la nostra capacitat d’anàlisi i reflexió esdevé fàcilment dirigida per aquell que fa més soroll sigui qui sigui; i tots tenim els nostres sorolls. Sense silenci anem fent amb la inèrcia dels nostres hàbits i creences ja siguin potenciadores o limitants.

El silenci ens permet aprofundir, reflexionar, centrar-nos en allò realment important i necessari, corregir el rumb, tornar-lo a corregir, rectificar, fer memòria, recordar, trobar la serenitat, progressar, retrobar la il·lusió original, prestar atenció, obrir la mirada, contemplar el misteri… i sobretot, sobretot: escoltar-nos a nosaltres mateixos i escoltar el nostre cor.

Com deia l’endevinalla de la gran pel·lícula “La Vida és Bella”: “Quan ho pronuncies desapareix, què és? El silenci.”

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (11:18- 14:11)

Albert Valldosera

Coach

Fem grans els nostres problemes habituals?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: fem grans els nostres problemes habituals del nostre dia a dia?

Hi ha una tendència bastant freqüent que és la d’utilitzar prismàtics d’augment per mirar els problemes i els conflictes. Fer-ho tot gros, magnificar-ho, fer-nos les víctimes, dramatitzar tot el que passa… 

Deixant de banda situacions que realment són molt doloroses, moltíssim! I sobre les que cal tenir un gran respecte; la majoria de les situacions en les que ens trobem no són tan dramàtiques com ens pensem: un canvi de plans inesperat, un dinar que no ens ha sortit tan bé com haguéssim desitjat, una averia al cotxe, un oblit que ens ha fet quedar malament, algú que no ens ha prestat tota l’atenció que esperàvem, una petita frustració, indecisions que s’allarguen, un dit trencat…

Tot això és la vida! Una gran font d’experiències que ens fan créixer; un entrenament gratuït que ens fa forts, que ens enriqueix i que ens ajuda a valorar el que tenim; una inspiració constant de la nostra creativitat i una ocasió de posar en pràctica el millor del nostre sentit de l’humor i de la nostra paciència.

I no diguem quan en aquests “grans problemes” entre cometes hi ha algun responsable! Llavors sí que carreguem les tintes…

Davant d’aquestes situacions tenim dues opcions que des del meu punt de vista ens poden ajudar: una, girar els prismàtics i veure-ho tot més petit. I una altra per si aquesta no ens convenç, mirar les coses tal com són en la seva justa mesura. És qüestió de perspectives!

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:49- 16:42)

Albert Valldosera

Coach

 

Com és la nostra mirada? Com valorem la realitat?

A la teva millor versió d’aquesta setmana plantegem aquesta qüestió: com és la nostra mirada? Com valorem la realitat?

Si ho pensem una miqueta hi ha moltes maneres de valorar la realitat. Podríem dir que tantes com persones. Però posats a fer distincions, avui voldria fixar-me en dues maneres de veure les coses: una manera profunda i una altra de superficial. Per tant estem davant d’un problema d’òptica.

I la pregunta és: perquè algunes persones es fixen en la façana i en la carcassa? I altres sense menysprear aquesta façana van una mica més a fons o una mica més enllà? Per il·lustrar el que estic dient utilitzaré una comparació automobilística per explicar com veig jo les dues postures. Una seria com conduir mirant justament al davant; i l’altra conduir mirant el que ha de venir sense oblidar-se del que hi ha just al davant.

La mirada i els nostres ulls són finestres obertes al món. I el món és el que és, però el que veiem no és sempre exactament el mateix perquè depèn de moltes coses: els nostres estats d’ànim, les emocions, els sentiments, els prejudicis, el bon humor o mal humor, un cor ferit o curat, el cansament, l’estètica, l’alegria, l’amistat, la sintonia, les experiències personals, el que pensem o desitgem veure…

Cal entrenar una mirada que superi les foscors, una mirada lluminosa, que doni pau, que ajudi a créixer, una mirada oberta i amb perspectiva; no una mirada petita que s’aferri a falses seguretats, o una mirada parcial que elimini els problemes fent veure que no existeixen.

La mirada més profunda i essencial és que la plenitud de la nostra vida només la trobarem si ens esforcem per viure estimant als altres i a nosaltres mateixos. Aquesta mirada pot traspassar fronteres, barreres, obstacles, creences limitants, façanes i carcasses. I si és persistent arriba al fons del cor.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:40- 16:15)

Albert Valldosera

Coach

És la coherència una característica personal que ens distingeix?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: és la coherència una característica personal que ens distingeix?

La coherència és un element fonamental en la transmissió de qualsevol valor. De manera que si parlo de valors i no els avalo amb la pròpia vida mai seré convincent: quedaran en paraules buides que no entraran en el cor de ningú (fills, alumnes, companys, parella, amics, societat, empleats, ciutadans, votants…).

Però no n’hi prou amb el testimoni personal per a la transmissió de valors. Cal que sigui un testimoni alegre, engrescador, portador de vida, esperançat, respectuós. Per això és bo que ens preguntem sincerament quin és el nostre estil de vida perquè això és el que transmetem. No el que diem!

Els valors que intentem viure, els nostres ideals poden ser una força que faci sorgir el millor de nosaltres mateixos i que ens impulsi a construir un món més humà. Però cal coherència. Val la pena viure així, val la pena deixar petjades de bondat per tot arreu on anem passant.

Tanmateix no oblidem aquell pensament tan realista d’Alfred Adler: “és més fàcil lluitar per uns principis que viure d’acord amb ells”. Així és com valors i hàbits han d’anar ben agafats de la mà sense baixar la guàrdia massa perquè sinó cadascun camina pel seu costat.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (16:30- 19:17)

Albert Valldosera

Coach

 

De què tenim por?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: de què tenim por?

Potser la primer resposta que ens pot venir al cap o a la boca és que no tenim por de res; però si ens aturem una mica potser sí que descobrim algunes pors en els diversos àmbits de la nostra vida; i algunes pors són més grans i altres de més petites.

Por pel futur, per si ens quedem sense feina, per si ens faltaran mitjans per tirar la nostra família endavant, per si l’hem encertada amb aquella persona que volem compartir la nostra vida; por per si ens podrem casar, por del compromís; por de la malaltia, d’estar sols, de la vellesa, de la mort;…

Por de quedar malament, del què diran, de fracassar, de no arribar a les expectatives; por d’arriscar-nos, de no dominar la situació, por de ser diferents, por per no ser políticament correctes; por perquè ens coneguin tal com som; por de manifestar els nostres sentiments o de no saber com fer-ho; por de no estar equivocats; por del dubte; por del canvi; por de no superar certes situacions que ens estanquen o ens paralitzen; por de tenir la sensació que ens han guanyat, por del perdó, por de mostrar-nos febles; por de nosaltres mateixos…

I segurament hi ha pors més raonables que d’altres, o més fonamentades. Perquè hem de reconèixer que a vegades les nostres pors són de coses que difícilment passaran.  I això és un patiment inútil que només serveix per amargar-nos la vida.

A la pel·lícula Coach Carter també es parla de la por inspirant-se en unes paraules de Marianne Williamson en el seu llibre “Volver al amor” i diu així: “Nuestro mayor miedo no es que no encajemos. Nuestro mayor miedo es que tenemos una fuerza desmesurada. Es nuestra luz y no nuestra oscuridad lo que más nos asusta. Empequeñecerse no ayuda al mundo. No hay nada inteligente en encogerse para que otros se sientan inseguros a tu alrededor. Todos deberíamos brillar como hacen los niños. No es cosa de unos pocos sino de todos. Y al dejar brillar nuestra propia luz insconscientemente damos permiso a otros para hacer lo mismo. Al liberarnos de nuestro propio miedo nuestra presencia libera automàticamente a otros…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (14:37- 18:27)

Albert Valldosera

Coach

 

Quin tipus de persones som?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: quin tipus de persones som?

Hi ha persones que creen unió i cohesió allà on es troben: família, veïns, companys de feina, grups… I quan ens trobem una persona així és un goig tractar amb ella. Hi estaríem parlant hores i hores perquè ens fan estar bé, còmodes, tranquils… Altres en canvi sempre creen divisió i enfrontaments.

Voldria fixar-me en les que uneixen. Són persones que valoren a cada persona, que es preocupen perquè ningú quedi aïllat i sol. Respecten, estimen, van de cara, accepten les diferències, tenen una il·lusió que es contagia i saben elogiar els èxits dels altres.

Les persones que uneixen es fixen en l’important i passen per alt detalls que podrien suposar conflicte; van al nucli de les qüestions i s’alegren amb els altres perquè tenen el convenciment que quan creix el bé, tots hi guanyem.

La crítica no és el seu fort i menys a les esquenes de ningú. El seu interès és millorar, però millorar tots i en seu llenguatge hi ha paraules que quasi estan desterrades: odi, enveja, mentida, llistes negres…

Les persones que uneixen no et parlen des d’una posició superior i saben reconèixer els propis errors. No tenen pressa per escoltar-te, no imposen, no criden per tenir més raó, no dramatitzen, respecten sempre, accepten idees diferents a les seves, no volen vèncer sinó convèncer, són equilibrades, sense “fílies” ni “fòbies” irracionals. Per això tenen molts amics que els aprecien sincerament.

Una frase de la Mare Teresa de Calcuta pot resumir el que practiquen aquestes persones: “Que ningú no s’acosti a vosaltres sense que se’n torni millor i més feliç”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (13:08- 16:33)

Albert Valldosera

Coach

Sabem posar en pràctica la virtut de la paciència?

A la teva millor versió d’aquesta setmana ens fem aquesta pregunta: sabem posar en pràctica la virtut de la paciència?

El diccionari ens diu que la paciència és “la virtut o qualitat del qui sap suportar sense pertorbació de l’ànim els infortunis, les ofenses i els treballs” i també “la qualitat del qui suporta amb calma l’espera d’una cosa que triga, la durada d’un treball”.

Aplicat a un mateix podríem dir que la paciència és saber respectar els temps i els processos personals perquè les coses valuoses de la vida no es fan d’un dia per l’altre: l’amistat, els coneixements, la vida de parella, la família, la feina, l’ofici, la vocació, el fet d’adquirir hàbits saludables i qualitats personals, les relacions, les oportunitats importants, la superació de defectes o mancances personals, la pau, etc.

Aplicat als altres la paciència suposa acceptar les persones tal com són, sabent el que poden arribar a ser. La persona impacient voldria canviar els altres, voldria que s’assemblessin al seu ideal. Però els altres són com són i no com nosaltres voldríem que fossin. Ser pacient és prendre consciència que les persones no anem sincronitzades. És comprendre que el temps de l’altre és diferent del meu, que hi ha tantes maneres de fer i veure les coses com persones hi ha en el món. Així que paciència, calma i tranquil·litat!

No caiguem en l’error d’aquell que deia: “Déu meu dóna’m paciència però dóna-me-la ja!!! Per tant tinguem paciència en qualsevol cosa, però primer de tot amb nosaltres mateixos.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (12:52- 15:55)

Albert Valldosera

Coach