No pots jugar

El meu primer any com a mestre de primària a l’escola pública el vaig passar com molts altres mestres fent substitucions a diferents escoles. Algunes de mestre de primària, altres d’especialista d’educació física i altres realitzant les dues funcions.

Recordo perfectament que a una de les primeres escoles que vaig estar com a mestre especialista, el meu company d’especialitat va dir-me el següent:

–          T’he vist jugar amb els nens. Jo també ho feia fa dos anys quan vaig començar. Ja aprendràs  que els mestres no podem jugar amb els nostres alumnes. Si juguem no fem de mestres.

No vaig contestar.  Si que ho va fer un altre mestre que estava a la sala, tot dient-li que era un amargat. Tot i això, vaig marxar pensant que podria passar-me el mateix a mi i que dos anys més tard podria deixar de jugar amb els meus futurs alumnes. Ràpidament, vaig llençar aquest pensament fora del meu cap.

Puc dir tranquil·lament que això no ha passat i que gairebé set anys més tard continuo jugant amb els nens i nenes amb els que passo tantes hores a l’escola. Per desgràcia també he de dir que massa companys s’han sorprès de veurem jugar mentre feia classe, ja fos al patí, al gimnàs, o a qualsevol altre lloc fent educació física o també a l’aula, el passadís o d’altres llocs fent classe de matemàtiques, català o castellà.

El joc ens dona molta informació sobre els nostres alumnes. Crec necessari fer aquesta observació del joc partint de diferents enfocaments. Un d’ells és compartir el joc, formant part de la dinàmica que es crea i observant les seves relacions quan no tenen un “controlador extern” observant. Tot i que aquest controlador està allà mateix, al seu costat, participant, condicionant o no la dinàmica del joc, generalment s’interpreta el seu control d’una forma diferent.

Existeixen moltes variables a tenir presents. Has d’estar segur de com i quan fer-ho perquè continues treballant i ets el mestre. Sempre ets mestre, no fas de mestre a estones. L’objectiu del joc és que ells juguin i això està per sobre de tot. Igual que he vist a companys i companyes jugant amb els seus alumnes, també n’he vist a alguns comportant-se pitjor que els infants…

En teoria molts experts defensen el joc com a la principal eina a utilitzar en l’àmbit escolar. La realitat no és aquesta i moltes vegades el joc queda destinat als moments d’esbarjo, les classes d’educació física o com a molt quan els alumnes molesten i no sabem que fer amb ells, el clàssic que juguin i no molestin.

Les exigències i directrius dels òrgans superiors responsables de l’educació tampoc ajuden perquè això sigui així. Proves i més proves estandarditzades com si això reflexes les virtuts i els defectes del sistema educatiu. Obliden la influència de l’entorn en tot procés educatiu.

Explotar el joc de totes les formes possibles és un recurs que encara és fa poc. Per desgràcia també he de dir que els mestres que menys juguen o que pitjor veuen el fet de jugar amb els nens i les nenes són els més joves. És una llàstima. Segurament aquests i aquestes són els que fan de mestres con deia el meu excompany. Espero que el fet de reivindicar-nos com a professionals de l’educació no ens faci perdre la realitat de la nostra posició de privilegi gaudint i veient com creix el nostre futur.

El factor temps

Fa pocs dies va presentar-se la nova reforma de la llei educativa. Una més. Una altra vegada davant un canvi de govern es crea una nova llei educativa per corregir els errors dels anteriors dirigents, clar està, sempre i quan no siguin del mateix partit polític. Patètic per totes bandes.

L’educació no pot respondre als interessos polítics d’un senyors i senyores que, tot i que hagin sigut escollits en unes eleccions legals, no tenen ni la més mínima idea del que és educar. Tampoc es pot estar molt tranquil quan alguna d’aquestes persones tenen en el seu currículum una feina relacionada amb l’educació, ja que no és cap garantia.

El que fan tots els governs es anar contra l’educació. Es necessari i imprescindible un mínim de temps per veure de veritat què no funciona dins d’un sistema educatiu. Poques vegades, els diferents sistemes educatius han disposat del factor temps al seu favor, els han analitzat de forma objectiva i s’han establer els seus punts forts i els seus punts febles.

No ens enganyem ni ens deixem enganyar. Sempre hi ha punts forts i punts febles. Però, són respectats aquests punts forts? S’intenta posar una solució als punts febles? Es responsabilitza a algú al marge dels mestres, professors, escoles, instituts, universitats? De veritat es pot ensenyar el mateix arreu? La societat es preocupa de què aquests nens/es, adolescents i universitaris puguin tenir de veritat el TEMPS necessari i l’entorn adient per formar-se i crear la seva pròpia personalitat no la que volem que tingui?

Un sistema educatiu a una societat democràtica no pot estar sotmès al color del partit que governi. És impossible que els polítics entenguin això? Podrien deixar l’educació per les persones a les que de veritat ens interessa l’educació? Podrien sortir del primer pla de la càmera, governin o tinguin un únic diputat, i no voler tenir raó en tot? Aquesta és l’educació que tots ells/es transmeten.

Tothom sap que educar és un procés lent, que la justícia és lenta, tots els canvis substancials socials són lents,… Per què el sistema educatiu és l’únic que no disposa d’aquest marge de temps? No ho acabo d’entendre.

Empezando en positivo

Septiembre es junto con enero el mes de los propósitos. Los inicios de la gran mayoría de competiciones deportivas, sobre todo en deportes colectivos, o de los cursos académicos son los dos ejemplos más claros. Aunque no es necesaria una vinculación directa con estas dos actividades. Gran parte del mundo laboral actual tiene un “periodo de pausa en su actividad” claro en el mes de agosto. Junto con las colecciones por fascículos de los kioscos, empieza de nuevo la vida activa postvacacional.

Algunos de los clásicos objetivos para el año nuevo también surgen ahora y generalmente, tampoco se cumplen. Personalmente creo que el porcentaje de cumplir uno de estos clásicos puede ser un pelín más elevado en septiembre que en enero.

Al empezar algo, todos generamos unas expectativas/propósitos en positivo. Si esto no es así ya tenemos el primer problema. Dependerá de lo que cada uno entienda por “positivo”. Se genera una predisposición de la persona para hacer realidad esos propósitos. ¿Cuánto dura esta predisposición? Esa es la clave.

Puede durar hasta que se pierda un partido, te manden los primeros deberes, una reunión donde te pongan más trabajo del esperado, el primer examen que no te vaya del todo bien, sufras una lesión, …. Vamos, hasta que te encuentres con el primer contratiempo o la primera dificultad no esperada. Es posible que ahora a finales de septiembre esa predisposición ya sea historia.

La idea personal de cada uno sobre “lo positivo”, cómo escoger estos propósitos, la conciencia sobre lo necesario para conseguirlo y tener claro lo que depende de mí y lo que no (sobre lo que puedo influir y lo que no) son el punto de partida.

Encuentro que hoy día demasiada gente no tiene clara su idea sobre lo que es positivo, bueno para él y para ella en definitiva. A partir de esto se generan unas expectativas falsas, irreales sobre las actividades que realizamos diariamente que por más que las enfoques y encares con la mayor energía y tu mayor confianza, no dejan de nacer de una idea errónea lo que incrementa sus opciones de fracaso. Fracaso que nos llevará a la tristeza y al pesimismo. ¡ROMPE ESA DINÁMICA!

El potencial humano es infinito, siempre que nazca de la realidad de uno mismo y a partir de ella cambiarla, modificarla, enriquecerla, transformarla,…. hasta llegar a llenarla por completo y crearte tú realidad dentro de la realidad social en la que vives (para después luchar por cambiar lo que no te guste de esa realidad social). Y así crecer, crecer sin parar.

Empezar en positivo es fácil. Mantener ese positivismo… no es tan complicado como algunos se piensan. No será exactamente igual, pero ese positivismo adaptado al momento real mantendrá la base del principio. Ser positivo un día no tiene gracia. Serlo cada día y tener, buscar más motivos para serlo un poco más al día siguiente o por lo menos mantener el mismo nivel, es factible, claramente factible en la gran mayoría de las realidades personales de hoy día. Afrontar las trabas que te encuentras desde esta perspectiva ya es un buen inicio para superarlas.

Las personas y los equipos que mantienen ese positivismo inicial durante más tiempo son las que más opciones tienen de hacer realidad sus expectativas.

“Cuando todos los días resultan iguales es porque el hombre ha dejado de percibir las cosas buenas que surgen en su vida cada vez que el sol cruza el cielo”

Paulo Coelho

Punt de partida

Tot té un principi i aquí comença “Jugant per la vida”.

Un bloc per parlar sobre bàsquet, educació, esport i tota la resta de coses que ens puguin afectar i que conformen la nostra vida diària.

Hi haurà de tot: opinions, reflexions, informacions, articles tècnics, articles tàctics, observacions, consells,….

En aquest de tot no només decidiré jo. Aquest no és només el meu bloc, també, en part, serà el bloc de tothom qui vulgui.

Tinc la sort de conèixer a gent amb moltes coses interessants per aportar. Algunes ja tenen el seu propi espai a la xarxa, d’altres no. A aquestes persones les convidaré a participar. Però qui vulgui participar només haurà de posar-se en contacte amb mi.

Tots aquests aspectes es veuen recollits al bloc a les diferents categories:

Palco: Aquí estaran recollides totes les aportacions que es facin. Tota aportació és mereix un lloc de privilegi.

Grada: Aquesta categoria recollirà tot el que faci referència a aspectes relacionats amb la vida de qualsevol de nosaltres. Tots estem implicats i a les grades tothom pot entrar.

Les altres tres categories, Basket, Educación i Deporte, s’entenen per si soles i encabiran tot el que faci referència a elles.

A més a la secció Players, trobareu a totes les persones que col·laboraran amb el bloc. Clicant sobre el nom, accedireu als articles que escriguin.

Ja està tot explicat. Ara toca començar a compartir, continuar jugant per aquesta vida que ens ha tocat per extreure-li el màxim de suc possible i fer-la nostra.