Déu ens ha creat per a què siguem feliços?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant al voltant del dolor i del patiment i hom fem recordant la gran pel·lícula “Tierras de Penumbra” interpretada per l’actor Anthony Hopkins on representa la vida de C.S. Lewis quan pateix la malaltia de la seva estimada i quan reflexiona en les seves conferències sobre el patiment. De fet hi ha un llibre en el que s’inspira gran part de la pel·lícula que és el “Sentit o el problema del dolor”.

Lewis es feia aquesta pregunta en un dels moment més difícils de la seva vida: Déu ens ha creat perquè siguem feliços? I responia: sobretot ens ha creat perquè estimem i siguem estimats, i afegia més o menys el següent: el dolor ens ajuda a estimar i a ser estimats. Fa que posem en joc totes les nostres capacitats per ajudar i estimar els que pateixen i ens necessiten; i que nosaltres patim ens ajuda a baixar del nostre pedestal i fa que puguem ser estimats pels altres amb totes les nostres deficiències i debilitats.

L’experiència en la pròpia carn del dolor per la pèrdua d’una persona estimada va fer que Lewis comprengués l’abast veritable de les seves afirmacions.

Tot i tractar el tema del dolor la pel·lícula “Tierras de penumbra” no cau de cap manera en el pessimisme i acaba sent una enèrgica afirmació de la vida: com deia el mateix Lewis “vivim en terres de penombra però hi ha llum en la foscor”. En el seu llibre “El problema del dolor” també afirma:  Déu ens parla a cau d’orella en els nostres plaers, ens parla en la nostra consciència, però ens crida en els nostres patiments: el dolor és el seu megàfon per despertar a un món que està sord”. I acaba les seves reflexions sobre el dolor en la seva obra “Una pena observada”. Allà se n’adona que cal estimar la voluntat de Déu i transformar la nostra mirada per fer-la semblant a la mirada de Déu i entrar en la seva lògica perquè Ell sap més que nosaltres.

El dolor i el patiment interior o exterior arriben tard o d’hora i cal estar preparats. Com deia la Mare Teresa de Calcuta “sense dolor no hi ha amor”. O com altres han afirmat “sense dolor no hi ha transformació”.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (21:10- 25:00)

Albert Valldosera

Coach

Com vivim el dolor present en les nostres vides?

A la teva millor versió d’aquesta setmana reflexionarem sobre el patiment i la pregunta que ens fem és aquesta: com vivim el dolor present en les nostres vides?

En una carretera propera a Tarragona es pot llegir aquesta afirmació en un dels seus ponts: “El dolor és inevitable, el patiment és opcional”. I sempre que hi passo intento fixar-me en aquesta pintada que sembla més pròpia d’un filòsof que d’un graffitero d’aquests que va pintant el mobiliari urbà.

La veritat és que no sé si estic massa d’acord amb aquesta afirmació, però sempre que la veig em fa pensar una mica i intento descobrir el seu sentit. I diria que no m’equivoco si digués que a l’autor d’aquesta frase li ha tocat patir una mica.

El dolor és d’aquelles realitats humanes que tard o d’hora arriben. I l’experiència ens diu que hi ha moltes maneres de viure’l. En aquesta reflexió voldria proposar amb tota humilitat algunes idees que ens poden ajudar a viure amb sentit els patiments d’aquesta vida.

Ho faig a partir d’una pel·lícula que te la recomano que es diu “Tierras de penumbra”. És la vida del personatge anglès C.S. Lewis interpretada magistralment per l’actor Anthony Hopkins. Lewis és un professor de literatura a la universitat d’Oxford i és també un escriptor de gran reputació. Viu de forma quasi monacal i un dia de l’any 1952 entra en la seva vida una poetessa nord-americana. Entre ells sorgeix una gran atracció intel·lectual que aviat es va transformant en un esdeveniment molt més profund i vital.

Però l’any 1956 els metges diagnostiquen en la poetessa americana un greu càncer d’ossos. Aquí comença el camí de Lewis cap a la comprensió del dolor en la vida humana basada en la reflexió i en la seva pròpia experiència. Ell, creient convençut, ja sabia la teoria i en les seves conferències afirmava amb tota la força que el patiment és el cisell que Déu utilitza per perfeccionar l’home i també deia que és precisament el patiment el que ens llança i ens apropa al món dels altres.

Per això acabo la reflexió d’avui amb aquesta pregunta: aquelles situacions de patiment que estem vivint ara mateix, ens poden ajudar a ser més humans, més comprensius; ens poden ajudar a apropar-nos als altres?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (24:05- 28:30)

Albert Valldosera

Coach

 

Nos encanta mirar para otro lado

Mirar es un acto consciente. Todos conocemos la famosa frase “vemos todo lo que miramos pero no miramos todo lo que vemos”. Es así, nos guste o no. Y esto nos define como personas en multitud de ocasiones. Cada día diría yo.

La gran mayoría de nosotros miramos a lo largo de un día diversos actos. De muchos de ellos nos generamos nuestra opinión del mismo. Estoy plenamente convencido que no todo lo que miramos nos gusta, complace, agrada, etc. No nos produce ninguna sensación positiva. Por desgracia, también estoy convencido que en numerosas ocasiones, no hacemos nada para cambiar esas circunstancias.

¡Ya, ya! Ya sé lo que algunos me diréis. No todo puede gustarnos, hay cosas que no dependen de uno, que le vamos a hacer si la vida es así,… Por supuesto. ¡Ah! ¡Y no os quedéis en estas opciones! Os animo a crearos más excusas, más justificaciones para no hacer nada. Para que todo siga así, no vaya a ser que lo que pensáis que tenéis lo vayáis a perder. En realidad, a la gran mayoría, es esto lo que los frena, lo que los hace mirar para otro lado.

Ahora vamos a ser un poco serios. ¿De verdad piensas que no puedes hacer nada para cambiar lo que no te gusta? Y me refiero a cualquier cosa. Desde algo personal a algo profesional o social. Si la respuesta es no, te invito a que dejes aparcado el victimismo en tu toma de decisiones. No te engañes. Algo puedes hacer.

Cierto es que es posible que no lo puedas hacer solo. Necesites ayuda o colaborar con alguien. Pero voy a darte una buena noticia. Igual que tú miras para otro lado, otros lo hacen, lo hacemos. E igual que para algunas cosas, tú necesitas un pequeño empujoncito para ir adelante y afrontarlas, a otros muchos les pasa igual. ¿Quién te ha dicho que no puedes darles tú ese empujoncito?

Lo cómodo es mirar para otro lado. Lo difícil es mirar y actuar. Lo duro es cuando uno recibe directamente cómo el resto miran para otro lado en algo que les afecta. ¡Ah! Pero ya actuarás cuando eso te pase a ti. ¡Despierta! Ya te está pasando.

¿Y ahora qué? ¿Actúas?

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

On és present l’amor en la vida de les persones? Quin tipus d’amor?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim un dia més amb la pel·lícula “La vida es bella”. I avui ens plantejarem preguntes al voltant de l’amor en les nostres vides.

Penso que l’amor és el motor que mou tota la trama de la pel·lícula.  De fet l’amor és el que ens mou a les persones… I és que només val la pena de veritat, només l’Amor pot salvar la humanitat de caure en l’abisme, només l’Amor és digne de ser cregut, només l’Amor. 

I davant d’això la reflexió que em faig és la següent: on és present l’amor en la vida de les persones? en les persones estimades? en la feina? en la família? en la naturalesa? a on exactament? I sobretot quin tipus d’amor: un amor egoista? un amor d’anar fent? un amor de manteniment? un amor que es renova cada dia? I si l’amor és tant important: per què no fem tots que l’amor sempre sigui nou? Un amor que creixi i sigui el motor de les nostres vides? Per què no ens fixem més en l’Amor en majúscules per viure plens d’amor?

I si com diem, l’amor és tant important, suposo que ho serà sempre i en totes les circumstàncies. Així l’amor és el primer i la resta ja va venint. No pot ser d’una altra manera. La Filosofia Personalista ens diu que només hi ha una manera correcta de tractar les persones i això és estimant-les. Però en la realitat: Què fàcil de dir i que difícil de fer! 

No sé quin és el millor criteri per discernir un amor autèntic, però el que sí sé és que es fan i es diuen moltes mentides posant l’amor com excusa. Com deia una bon amic meu: l’amor autèntic està disposat a “perdre” (i d’això en sap molt el protagonista de “La Vida es Bella”).

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (28:30- 32:13)

Albert Valldosera

Coach

La fuerza de los puntos de no retorno

Un punto de no retorno tiene un carácter especial. Bien usado te aporta una fuerza, una determinación que, al margen del resultado, logra sacar lo mejor de uno mismo. Mal utilizado, la exigencia que conlleva puede producir el efecto contrario, sobre todo si se abusa de él.

Antes de seguir, ¿qué es lo que se entiende por un punto de no retorno? De las muchas explicaciones que se pueden encontrar, la más extendida es la que está ligada a la escalada libre. En ella, al llegar a los 6 metros de altura se toma la decisión de seguir o no. A partir de ahí, subes sí o sí, bajar es inviable.

Las situaciones que se definen como puntos de no retorno, sin plan B, aparecen en nuestras vidas. Decisiones a tomar o proyectos a realizar o situaciones a cambiar son ejemplos de escenarios en los que se pueden aplicar.

En el deporte es fácil observarlas. Situaciones finales de partido en las que el equipo que va perdiendo en los instantes finales mejora su juego, su intensidad, etc. y acaba por darle la vuelta al marcador. Es un punto de no retorno. De seguir igual el partido está perdido, no hay más opción para cambiar el resultado. Otras veces no es al final del partido sinó durante todo él. Esos partidos decisivos para los equipos o esas competiciones que marcan a los deportistas.

Pero en la vida habitual de las personas también nos encontramos situaciones que son auténticos puntos de no retorno. Por ejemplo en momentos de cambio profesional cuando un emprendedor percibe que en el siguiente paso ya no hay vuelta atrás. Si decide darlo, muchas veces los siguientes pasos se suceden como si fuera de forma natural, fruto de la determinación, la actitud, el tener un foco claro que alimenta el punto de no retorno.

Otro ejemplo son las relaciones personales. ¿Cuántos puntos de no retorno sois capaces de identificar ahora mismo?

Un punto de no retorno también tiene sus normas. Debe depender de ti, debes sacar toda tu fuerza de voluntad y acallar el diálogo interno que te frena, sin excusas, sin abusar de ellos y deben estar bien descritos.

¡Detecta los tuyos y a por ellos!

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

Quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que ens envolten?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim reflexionant amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Avui vull reflexionar sobre aquest tema perquè últimament estic veient com en el món de les idees és relativament fàcil coincidir, el problema es troba en les accions concretes. Poso un exemple: assisteixo a conferència sobre educació o sobre família i d’allà sortim tots dient quina raó té el conferenciant però en canvi pocs d’aquests que donen la raó al conferenciant posen en pràctica totes aquelles coses. Com diu el Victor Küppers en els seus llibres aquesta és diferència entre el crack i el chusquero.

A la pel·lícula veiem con en Güido estima la seva dona no només per les paraules boniques que li diu quan tot va bé, sinó sobretot pels seus actes en els diversos moments de la crueltat del camp de concentració.

Un d’aquests és dels moments més bonics de la pel·lícula: en Güido, el protagonista, se la juga i entra en la sala de micròfons del camp de concentració. Allà agafa el micròfon i diu amb totes les seves forces: “buenos días princesa, he soñado contigo toda la noche contigo, íbamos al cine y tu llevabas aquel vestido rosa que me gusta tanto. Sólo pienso en ti princesa, pienso siempre en ti…“.   

Més endavant encara serà capaç de posar la música d’Offenbach des d’un gramòfon del menjador dels nazis, la música d’aquella primera nit de festeig amorós amb la seva estimada. 

I als moments finals. Quan ja ha passat tot, quan ja ha tingut lloc l’últim terrabastall al camp de concentració abans de la victòria i l’entrada dels aliats; va a buscar la seva estimada al barracó de les dones sabent el risc que això suposava. Allà el detenen i el porten a la mort. De camí encara és capaç de desfilar còmicament novament per tranquil·litzar el seu fill que l’observa des del seu amagatall. 

La pel·lícula acaba amb una abraçada de la mare i el fill i amb una veu en off que resumeix aquesta obra obra d’art, diu: “esta es mi historia, ése es el sacrificio que hizo mi padre, aquel fue el regalo que tenía para mí“. 

Acabem tornant a recordar la pregunta de la reflexió d’avui: quins fets concrets mostren la nostra amistat i el nostre amor per les persones que estimem?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:05- 29:30)

Albert Valldosera

Coach

Quin paper juguen el sentit de l’humor i la imaginació en la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana seguim amb la pel·lícula “La vida es bella” i la pregunta que ens fem és aquesta: quin paper juga el sentit de l’humor i la imaginació en la nostra vida? 

Si heu vist la pel·lícula recordareu que un cop al camp de concentració una de les primeres escenes és quan entren els soldats nazis al barracó dels homes i pregunten si hi ha algú que parli alemany perquè han de donar les instruccions de funcionament d’aquell lloc de mort. 

Novament Güido, el protagonista entra en joc i s’ofereix a traduir les ordres nazis però ho fa a la seva manera per tal d’evitar que aquell fet corrompeixi el cor innocent del seu fill petit. 

En Güido tradueix les ordres nazis com si fossin les ordres d’un concurs on si aconsegueixes mil punts guanyes un carro blindat. Quina barreja de sentiments quan vaig veure la pel·lícula: no sabia si riure o plorar. L’escena és còmica; i la situació és molt cruel, molt tràgica. Una barreja de sentiments contraposats. I tot ho fa pel seu fill, per amor al seu fill, perquè no perdi la il·lusió i l’esperança tan pròpia dels nens, perquè continuï sent innocent en aquella dura vivència.

Està clar que estem parlant d’una pel·lícula, però no oblidem mai que el sentit de l’humor (que no és estar tot el dia rient) i la imaginació ens ajuden a superar obstacles, a relativitzar, a posar distància i a fer la vida més agradable a tothom.

Per això preguntem-nos: podem aplicar aquest sentit de l’humor i aquesta imaginació a les circumstàncies de la nostra vida?

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (23:07- 25:55)

Albert Valldosera

Coach

Transmitir emociones como idea de equipo

Para que un deporte pueda tener repercusión es básico que sea capaz de transmitir emociones. Sin ellas no engancha. No sólo es básico para un deporte, lo es también para cualquier cosa que quiera subsistir hoy día. Sin transmitir emociones, algo que te diferencie y que aporte un toque de distinción y diferenciación respecto al resto, estás muerto.

Si nos centramos en el deporte pienso que todo esto se ve con muchísima claridad. Además de por la imagen o por los seguidores de su deporte o de su equipo, los deportistas más seguidos son aquellos/as capaces de transmitir emociones diferentes  a cualquiera. Los que rompen la barrera del aficionado cercano (de su club, equipo o incluso deporte) son los que consiguen llevarlo más allá de las sensaciones habituales.

Ejemplos hay muchos y en muchos deportes. A nivel individual seguro que os han venido multitud de ejemplos a la cabeza. Espero que incluso os haya aparecido la imagen o el recuerdo de alguna persona fuera del deporte.

Foto de Sport

Pero equipos completos que por su forma de jugar consigan transmitir emociones distintas hay menos. Equipos para los cuales conseguir eso forme parte de su idea de equipo, de los valores que los hacen ser equipo, hay muy pocos. Como entrenador siempre he intentado que eso forme parte del ADN de los equipos en los que he estado y he recurrido a ejemplos para transmitir la idea. Los Lakers de Magic (aunque yo los he disfrutado en vídeo), el Dream Team, etc.  Últimamente el ejemplo más claro es el Real Madrid de baloncesto.

Prácticamente en cada uno de sus partidos pasan cosas. Pero sobre todo transmiten diferentes emociones sin parar. Casi todos sus jugadores lo hacen, no siempre para bien. Su entrenador también transmite. Asumen riesgos y se equivocan pero siguen con su idea de juego o incluso buscan una vuelta más de tuerca. Han conseguido trascender de sus aficionados y los de otros equipos también desean verlos. No por su nombre, que ayuda, por lo que consiguen transmitir y las sensaciones que se generan en sus partidos.

En otros niveles y deportes también existen equipos así. Equipos que tienen a su Sergio Llull particular, acompañado de su Nocioni, Felipe Reyes, Ayón y Rudy. Incluso alguno tiene lo que vendría a ser su Luka Doncic. Pero el deporte sigue necesitando más ejemplos así  y la sociedad necesita que estos ejemplos positivos se transmitan a otras situaciones cotidianas.

Transmitir emociones como base, idea sobre la que crecer como equipo me parece una de las más atractivas para que un equipo, en el campo en el que realice su actividad, desarrolle el máximo potencial de todos sus elementos y se generen las asociaciones, sinergias imprescindibles para ofrecer todo el máximo rendimiento del grupo.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

 

Quines són les principals motivacions de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana vull seguir reflexionant a partir de la pel·lícula “La vida es bella”. I la pregunta d’avui és aquesta: quines són les principals motivacions de la nostra vida? O dit d’una altra manera: per quin motiu fem les coses?

Si heu vist la pel·lícula us haureu adonat que hi ha un gran contrast. Comença la pel·lícula posant-nos en situació i amb totes les divertides “trastades” que fa en Güido (Roberto Benigni), el protagonista, per conquerir la seva estimada, fins que ho aconsegueix. Des de el primer moment la pel·lícula ens mostra una visió bonica de la vida, optimista, enamorada, divertida; i a més a més, tot un seguit de situacions on regna l’amor i l’amistat; i on es posa de manifest la imaginació i la creativitat d’un cor enamorat; i la vida d’una família que s’estima i es perdona.

Però ben aviat ens trobem amb la duresa de la segona guerra mundial: la prohibició d’entrada en algunes botigues pels jueus i pels gossos; i les visites amenaçadores de la policia secreta nazi a la llibreria del nostre protagonista. Fins que s’arriba al punt en què en Güido i el seu fill, Josué, són detinguts pels nazis pel fet de ser jueus el dia de l’aniversari del petit. Dora, la seva dona, arriba a casa i s’ho troba tot potes enlaire i ni rastre del seu fill, ni del seu marit.

Llavors arribem al punt de la qüestió que avui hem plantejat sobre les motivacions de la nostra vida. Dora es dirigeix ràpidament a l’estació de tren on els troba a punt de ser deportats cap al camp de concentració. I allà exigeix que la deixin pujar en aquell tren que no era un altre que el tren de la mort dirigit al terrible camp nazi. El soldat s’hi nega perquè ella no és jueva però la dona insisteix amb vehemència i acaba pujant, perquè per ella allò era el tren de l’amor. 

Et puc ben assegurar que és una pel·lícula que m’ha fet pensar, i molt. Pensar sobretot en l’amor i en el seu significat. I adonar-me de manera renovada que l’amor és la força que mou els homes i dones de tots els temps. 

Avui que hi ha tantes motivacions: interessos, diners, influències, poder, egoisme, orgull.. preguntem-nos quines són les nostres i quines ens fan més humans i més propers a la nostra millor versió…

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (33:40- 37:10)

Albert Valldosera

Coach

En contra del cambio… ¿a favor del aprendizaje?

El cambio, cambiar, una de esas palabras en boca de muchos en los últimos tiempos. A la par con el aprendizaje, aprender, otra palabra que llena muchas conversaciones. Lo curioso es como auténticos y fervientes defensores del aprendizaje resulta que después no paran de buscar problemas a los cambios o posibles cambios. ¿Esto tiene sentido? Ninguno.

Uno de los aspectos ligados al aprendizaje es el enriquecer puntos de vista. Así que cuando aprendes, puedes tener diferentes perspectivas de un mismo hecho. Esto hace que te plantees las situaciones de diversas formas que antes puede que te fueran desconocidas. También es posible que gracias a estos aprendizajes pienses que para afrontar de la mejor forma para ti una situación, sea necesario un cambio. Para mí, tiene sentido.

Pero también están los que no lo ven así. Te animan a aprender pero no a cambiar nada. Esto no es del todo así. Tú no cambies nada, ya lo haremos nosotros. Vamos, que te animan a aprender para que veas que ellos tienen razón y te dejes llevar por su inmensa sabiduría.

Este ellos puede ser cualquiera que piense que está en una posición de superioridad respecto a otro. Dile gobernantes, políticos, medios de comunicación, jefes, padres-madres, entrenadores, maestros,…

Pienso que el aprendizaje es la base de la evolución de una sociedad, de la evolución humana. En definitiva, de la evolución de cada persona. Existe una relación estrecha entre aprendizaje y cambio. Pero ambos deben surgir del pensamiento crítico de la persona. Es esto lo que generará las ganas de aprender, de cambiar, de probar, de enriquecer.

Si estás a favor de uno pero en contra del otro… pienso que realmente no estás a favor de ninguno, como mucho de una versión muy reducida y controlada del aprendizaje o del cambio.

El aprendizaje conlleva cambio. Que ese cambio te guste o no es otro tema. Pero eso no le da permiso a nadie para mirar de controlar el aprendizaje o el cambio.

Aprende. Cambia. Aprende. Cambia.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

El cuento de los propósitos de año nuevo

“¡Familia! Estos son mis propósitos para este nuevo año… Esta es la forma en la que mi tía empezaba todos los años desde que tengo memoria. El brindis y después los propósitos.

He escuchado de todo: cambiar de trabajo, crear una empresa, hacer deporte, dejar de fumar, comer de forma más saludable, aprender inglés,… y un sinfín más. Bueno, la verdad es que tampoco tantos porque muchos se repetían año tras año. En la familia hacíamos apuestas a ver quien acertaba los de este año.

Durante enero y febrero todo iba bien. Cumplía sus propósitos a rajatabla. Sin excusas de ningún tipo. Marzo ya era distinto alguna que otra excusa caía algún día. En abril tres cuartos de lo mismo. En mayo miraba de forzarse un poco para seguir cumpliéndolos. Esto duraba hasta San Juan. El verano era la etapa de relax para llegar al otoño, recordar los propósitos, ver que no se estaban cumpliendo y con el invierno y el año nuevo volverlos a decir. Esos u otros que le pasaran por la cabeza.

Lo malo es que esto pasaba con toda clase de propósitos y eso para el resto ya no era divertido. Para ella sí.”

Con los cambios que queráis, este cuento encaja con muchas personas que realizan estos tan conocidos y publicitados propósitos de año nuevo. Yo no creo en ellos. Es más, lo peor que veo en ellos es que para muchas personas son un simple juego de año nuevo. Sin darse cuenta de lo que eso puede conllevar.

Aunque el cuento anterior tiene poca magia, a veces parece que muchas personas consideran que los propósitos de año nuevo sí que tienen ese algo especial que hará que mágicamente se hagan realidad… Incluso las personas que tienen experiencia en fracasar con sus propósitos de año nuevo, o mucha experiencia, siguen pensando y actuando de la misma manera…

Lograr hacer realidad algo no es mágico. Necesita de un plan de acción bien construido y adaptado a cada persona. La realidad de cada uno de nosotros es distinta a la que tiene la persona que tenemos al lado. Cada plan es personal e intransferible en su conjunto.

Además de un plan, lograr un propósito, ya sea realizar un cambio, instaurar un hábito o lo que cada uno decida, nos costará algo. Sin estar dispuestos a pagar el precio que eso conlleva es imposible. Por otro lado, si ese propósito no es ecológico con lo que somos o queremos conservar de lo que somos ahora mismo, tampoco será posible.

Con estos y algún otro aspecto que cada persona determina, lograr tus propósitos es mucho más factible. ¡Ah! Y por supuesto lograrlos cuando tú decidas, no cuando el calendario te “obligue” a plantearte algo.

La magia de hacerlos realidad la aportarás tú con tu esfuerzo y tu forma de actuar.

Daniel Barreña

Coach deportivo y educativo

@dbarresi5

Quin títol ens agradaria que portés la pel·lícula de la nostra vida?

A la teva millor versió d’aquesta setmana voldria plantejar aquesta qüestió: quin títol ens agradaria que portés la pel·lícula de la nostra vida?

Aquesta mateixa pregunta me la van fer fa un temps en una formació de temes de Coaching. I quasi sense pensar-m’ho vaig dir “La vida es bella”. I no per una espècie d’optimisme exacerbat que et fa veure tot de color de rosa i dir que “bonica que és la vida” de manera ingènua. Sinó que ho vaig fer pensant en el contingut de la pel·lícula que porta aquest títol. 

Per mi és una obra d’art aquesta pel·lícula de Roberto Benigni! I ha tantes escenes interessants: algunes plenes d’amor, altres de sofriment i de tristesa, hi ha vida, hi ha mort… en el fons diria que és una pel·lícula plena d’escenes que transmeten humanitat. I a més a més, totes aquestes situacions són tractades amb una delicadesa extraordinària, en fi, com deia al principi: una obra mestra. 

Les paraules inicials de la pel·lícula la descriuen perfectament, diuen: “Aquesta és una història senzilla, però no és fàcil explicar-la. Com en una faula hi ha dolor, i com una faula està plena de meravelles i felicitat”. 

Segurament aquestes paraules també podrien encapçalar la pel·lícula de la nostra vida. A on tots trobarem llums i ombres, alegries i tristeses, llibertat i esclavitud. Valorant tot plegat, quin títol li podem donar a la nostra pel·lícula? O millor dit, quin títol li volem donar? 

Amb tota seguretat de la nostra resposta existencial se’n derivaran pensaments, sentiments, emocions i també accions concretes. Pensem-ho i posem-ho en pràctica en cada acció, gran o petita, de la nostra vida.

Podeu trobar aquesta reflexió al següent enllaç del programa Fórmula Estel de Ràdio Estel (25:24- 28:37)

Albert Valldosera

Coach