Aturem la llei de la selva

Fa uns anys, veient com a entrenador de categories de formació com funcionava el món del bàsquet per a nens menors d’edat, reflexionava en un article sobre el concepte de pedrera al món de l’esport (Què és la pedrera? L’autèntica veritat). Doncs bé, després d’aquest temps, he comprovat com la tendència dels clubs de bàsquet de fitxar nens no només s’ha mantingut sinó que s’ha potenciat, arribant a desfer-se equips fins i tot en edat premini per aquest motiu.

basketball-1602392_1280

No entraré, altre cop, a analitzar la situació ni a debatre si els culpables són uns pares cada cop més disfressats de mànagers dels seus fills en lloc d’adults realistes com convindria o bé uns clubs amb un afany de protagonisme i de fama absolutament desaforats. Però la situació final és que ens trobem amb unes víctimes, els nens (recordem, nens), que canvien de club de forma constant i perden més i més temps recorrent desenes de quilòmetres per fer el que els agrada, jugar a bàsquet. I em consta que això passa també al món del futbol (segurament de forma encara més acarnissada) i probablement també en altres esports.

El que hauríem de pensar ja, doncs, és en intentar trobar solucions. Vist que el codi ètic implementat fa uns anys no ha tingut resultats, crec els toca a Federacions, Consejos i organismes varis encarregats de dirigir aquest món amateur, assentar-se i acordar amb els clubs noves formes d’intentar aturar i controlar el món de la selva en que s’ha convertit tot això. Sé que no és fàcil, més si s’han de conjugar els factors legals afegits tan farragosos, com llibertats personals, etc., però crec que estem arribant a un punt surrealista i fins i tot diria que fastigós. Però estic segur que poden sorgir noves idees i fórmules que facin canviar aquesta tendència i tornin a fer d’aquest esport de base un món més sa.

Espero, doncs, pel bé dels clubs i del bàsquet en general però sobretot dels nens, que aquests organismes s’adonin de lo greu de la situació i tinguin ganes de posar-s’hi de veritat.

Albert G. Samaranch

Entrenador de Bàsquet

1 comentario
  1. Jordi
    Jordi Dice:

    Crec que tens molta raó, ja no només és un tema de codi étic.

    Durant molts anys en categories preferents només podia competir un equip de cada club, quan la “importació” de jugadores va començar, els clubs van passar a inscriure els equips “B” en nom d’un altre club per tal de tenir dos equips a les màximes competicions.

    Ara ja els permeten inscriure dos equips i per tant el codi étic crec que poc importa. Entenc que no és fàcil posar en una balança i decidir quin pes té cada millora (personal, basquetbolística, estudis, etc…) de cada jugador/a, però obviament, aprenentatge de bàsquet a banda (que segur que són els millors), el gran pes per a la presa de decisió és la capacitat de competir amb els/les millors. En el cas de Cadet Preferent Femení, 4 dels equips pertanyen a 2 clubs. Si en total hi ha 16 equips, podem anar restant, el dia que dos clubs més fagin el salt, tindrem 4 places al grup A i 4 places al grup B disponibles per a la resta de clubs del país.

    Crec que això demostra que s’ha de fer un pas endavant, en varis aspectes, evitar el mercadeig de jugadors/es, millora de la resta de clubs per aconseguir formar una cantera prou estable per a competir amb els millors, però per damunt de tot, formació dels propis entrenadors per aconseguir que, deixant de banda qui tenen al costat quan entrenen, les seves possibilitats d’entrenament siguin les màximes entrenin al club que entrenin.

    Responder

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *